Entrevista exclusiva a Ernest Maragall
“Sigui quina sigui la relació Catalunya-Espanya hem de tenir posició una pròpia i inequívocament catalana. I això ara no passa”
06/09/2012
21:50
Per Carmen P. Flores, Carme Freixas i Vicenç Santclemente
Ernest Maragall i Mira és un d'aquells socialistes que per molt que ho intenti, mai passa desapercebut. Si aquesta entrevista té algun valor afegit, és, el que ha estat realitzada "abans" que els últims esdeveniments esdevinguts en el si del PSC agreugessin les diferències entre les dues "ànimes" del socialisme català, que poden conduir, fins i tot, a la escissió.
"Si repasem l'obra de govern del Tripartit en termes de resultats tangibles, mesurats en equipaments, infraestructures, reformes de fons, millora de drets socials, etc... el balanç és espectacular"
Aquest Maragall contesta les nostres preguntes en "estat pur" i amb una sinceritat aclaparadora que estem segures/o que no deixarà a ningú indiferent....
-Vosté ha estat conseller del Tripartit. Atenent el que ha quedat en l'imaginari col•lectiu sembla que la gestió haguès estat un fracàs. Com es podria arribar a explicar què van aconseguir els dos governs del tripartit?
-El primer va representar la primera alternança progressista després de 23 anys de governs del nacionalisme conservador. I, per contrast, va ser aquest govern qui va gosar donar un salt endavant en l'autogovern de Catalunya front a una deriva de erosió continua de l'Estatut vigent des dels governs centrals successius i des del Tribunal Constitucional d'aquell moment.
Però la suma de tres per si mateixa no va arribar mai a comportar-se com un govern estable i amb relat compartit. No vam ser capaços de quallar una síntesi visible i comprensible del projecte de país que preteníem de forma conjunta les tres forces polítiques que havíem fet coalició de govern.
Potser perquè era la primera coalició entre forces prou diferents i amb electorat propi respectiu. I amb unes proporcions de vot que feien més difícil exercir una autoritat nítida i indiscutible des de la Presidència, al contrari del motllo tant acreditat i exitós de les coalicions de govern progressista a l'Ajuntament de Barcelona i a tants altres.
Van poder més les il·lusions que cadascú es feia sobre el futur a partir de les posicions pròpies. Totes elles tant legítimes com parcials i sense possibilitat de convertir-se en majoritàries.
El PSC, com a força central i majoritària del govern, va intentar exercir un paper moderador i de cerca continua d'un equilibri positiu. Era qui més cedia, qui més acceptava o renunciava per tal d'assolir acords conjunts. Segurament massa. Però això es fàcil dir-ho a posteriori i a la vista dels resultats de tot plegat.
ERC expressava una esperança, poc fundada, d'avançar molt ràpidament cap a un projecte d'independència amb suport majoritari al país. El seu líder interpretava els magnífics resultats obtinguts a les eleccions com un pas ferm cap el "sorpasso" dels socialistes en tant que força principal del centre-esquerra català. La primera evidència en aquest sentit, la visita a Perpinyà per guanyar la pau amb un cop d'efecte inversemblant, va tenir uns efectes letals i permanents sobre el prestigi i la imatge pública del govern en el seu conjunt.
IC-V sempre va tenir clar que li era més profitós mantenir unes determinades posicions i satisfer un electorat prou fidel. La seva posició tendia a expressar-se en termes de veto front a determinades propostes, lleis o projectes. L'acció de govern va resultar massa cops bloquejada o enllentida per el que es veia com a dissensions internes.
Si en el primer mandat les disfuncions internes eren sobretot de caire polític i d'estil personal, en el segòn les distàncies i desacords explícits eren sobre decisions concretes o estratègies reformadores del govern. En aquest període les dificultats es centraven, especialment, en les posicions diferenciades de IC-V que remetien molt sovint a una imatge de inestabilitat permanent de la coalició. El cas de la Llei d'Educació fou el més visible però no l'únic en aquell període.
Per últim, però molt important, en la conducció del procés d'el·laboració, aprovació i negociació del nou Estatut vam pecar d'ingenuitat manifesta o, més aviat, d'una manca de cultura d'estat que encara avui ens limita i ens redueix les possibilitats d'éxit en l'àmbit del autogovern.
La combinació de joc tàctic practicat per CIU i el desgast creixent de l'expectativa de comprensió positiva des d'Espanya van acabar per produir entre els catalans més frustració que orgull davant un Estatut que significava un avenç real indiscutible però que quedava molt lluny de les primeres esperances.
El més decisiu en aquesta matèria s'havia perdut, un cop més, per el camí: s'havia trencat l'aparent unitat catalana entorn a la proposta d'Estatut aprovada al Parlament de Catalunya el 30 de Setembre del 2005.
Els ciutadans el van ratificar, un cop rebaixat i "passat el ribot", en un referèndum de resultats mínims, sense entusiasme i amb totes les recances. La posterior sentència del Tribunal Constitucional va significar, al mateix temps, la sentència de mort per el segon govern "catalanista i d'esquerres", en la mesura que reduia al quasi no-res la seva iniciativa central i definitòria.
En aquesta matèria, en tot cas, no es pot obviar la primera i principal responsabilitat de les forces polítiques i les institucions espanyoles. Catalunya, liderada per un govern progressista per primer cop des de la II República, rebia un rebuig explícit i sense contemplacions a les seves aspiracions. Això és el que explica en major mesura el salt qualitatiu que ha fet la societat catalana en els últims dos anys.
Si hi afegim errors personals o d'oportunitat, immadureses o ingenuïtats en la relació amb mitjans de comunicació, tindrem un panorama crític suficient per explicar com l'obra de govern real, de gran trascendència social i nacional, va quedar oculta o sense reconeixement públic.
I si repassem l'obra de govern en termes de resultats tangibles, mesurats en equipaments, infraestructures, reformes de fons, millora de drets socials, etc... el balanç és espectacular.
Precisament perquè, en bona part, aquells governs van treballar a fons per compensar, reequilibrar i transformar un país amb dèficits clamorosos en quasi tots els camps després de 23 anys de governs de CIU: Salut, Educació, Serveis Socials, Justícia, Presons (segurament l'exemple més contrastat i espectacular), Habitatge, Aigua, carreteres i ferrocarrils, Medi Ambient, Dret Civil català....
És ben possible, si ens ho mirem des de la situació actual, que hi veiem excessos i desmesures, errors i desorientacions en una o altre política, però en cap cas es pot deixar de registrar l'efecte profundament transformador de l'obra de govern d'aquells set anys.
L'arribada de la crisi económica al bell mig del segon mandat ha també contribuït a capgirar en la imatge pública les raons i la justificació objectiva de tot el que es va arribar a fer.
Diguem-ho clar, una bona part de l'explicació del volum immens d'inversió i despesa pública d'aquells anys prové del creixement geomètric dels ingressos que procedien del model económic que avui tots condemnem.
La seva caiguda radical a partir del segon semestre del 2007, no només va significar una gran dificultat d'adaptació a la baixa dels innombrables projectes acumulats als calaixos de tots els Departaments, sinó que va acabar sent la millor coartada argumental de CIU per ilustrar l'argument de la "disbauxa del tripartit" presentada com a causa i culpabilitat de tots els mals presents o futurs de Catalunya.
"Ja no existeix un suposat "espai electoral socialista". El nostre espai electoral ha de ser el país sencer"
-La Hisenda pròpia garanteix el accés universal a la sanitat i la educació públiques?
-- No es pot formular en aquests termes de simplificació i condicionant una cosa a l'altre. En tot cas la Hisenda pròpia es situa en el terreny del dret dels ciutadans de Catalunya a disposar dels recursos que els corresponen en justícia i en coherència amb les aspiracions col·lectives d'autogovern.
Però la possibilitat de garantir l'accés universal a la sanitat i l'educació públiques ha quedat demostrada positivament durant molts anys, sense que estigués ben resolta la qüestió del finançament autonómic. El que ara succeeix té a veure sobretot amb la crisi económica gravíssima i mal gestionada des dels governs conservadors.
Cosa que, naturalment, ajuda a fer evident l'efecte greument perjudicial per els ciutadans de no disposar de la capacitat de gestionar els recursos que nosaltres mateixos hem generat.
-Acceptaria vosté les retallades del Estat del Benestar si fossin la condició per recolzar unitariament el Pacte Fiscal davant el govern central?
-- És el mateix plantejament, inacceptable en tot cas. El Pacte Fiscal, o la consecució de la Hisenda pròpia que formulàveu en la pregunta anterior, demana ser proposat i negociat des de la unitat catalana més àmplia.
Incloent en aquest concepte d'unitat no només als partits o institucions de govern, sinó també a la societat catalana en els seu conjunt: Entitats económiques i sindicals, universitats i científics, cultura, educació i salut haurien de formar part activa i visible del procés.
Però tot això no es pot condicionar a una determinada política de retallades en l'Estat del Benestar. Les polítiques per gestionar la crisi i per sortir-ne son diverses i practicables en totes les circumstàncies, amb o sense Pacte Fiscal.
Des de les posicions progressistes hem d'encertar en la definició de polítiques alternatives a les actuals que siguin enteses i compartides per la majoria dels ciutadans. I, a partir d'aquí, certament el millor sería construir una real i eficaç unitat social i de país per guanyar el més aviat possible la batalla de la crisi tot apuntant a nous models de creixement i renovació del nostre sistema productiu.
-- Creu que es l'hora de que el catalanisme d'esquerres posi al descobert que si no hi ha una visió d'esquerres, independència es un terme que no garanteix que les persones estiguin en el centre de les polítiques governamentals?
-- Cap dels termes que descriuen una determinada organització estatal o nacional, per si mateixos, garanteixen o impedeixen polítiques efectivament alternatives. I encara menys asseguren o neguen un determinat tracte als seus ciutadans, a les persones que els defineixen com a tal nació o estat.
Tot subjecte polític complet, i Catalunya ho és i ho vol ser de forma encara més neta, demana que siguin reals i respectats els dos conceptes que defineixen qualsevol societat democràtica: alternança i unió.
Independència sense alternança, sense dreta i esquerra possibles, seria pur nacionalisme homogeneitzador. I autonomisme (o pseudo-federalisme) sense una esquerra nacional visible i amb projecte propi és entregar Catalunya a una pulsió legítima i reactiva, però parcial i empobridora. És, precisament, negar a Catalunya el dret a ser governada des de posicions nítidament progressistes.
--Vosté va participar a la fundació del PSC. Aleshores van coordinar-se sensibilitats diferents, el PSC, la Federació Catalana del PSOE, el Reagrupament.....S'ha de tornar a refundar l'espai socialista a Catalunya?
- -Refundar, renovar, reconstruir, tornar a començar... Totes les expressions sòn possibles, però el que ens cal és aclarir i definir quina és la nostra posició, quina la nostra política, quina la nostra oferta alternativa per Catalunya.
Sigui quina sigui la relació Catalunya-Espanya hem de tenir posició pròpia i inequívocament catalana. I això ara no passa. O no ho sembla.
Si no podem parlar de Catalunya sense fer referència al conjunt de l'Estat o als companys socialistes espanyols, estem renunciant objectivament a exercir el rol de gran partit, d'alternativa nacional amb política económica, social, educativa, de salut, cultural, internacional inequívocament catalanes.
No crec que és tracti de mirar enrera i de recuperar les diferents sensibilitats del moment fundacional. Allò està feliçment superat en tots els sentits.
Crec que la societat catalana ha canviat i superat contradiccions molt més eficaçment que nosaltres mateixos com a partit. Som nosaltres que ens hem quedat presoners d'uns clixés i uns tòpics que han quedat obsolets.
Ja no existeix un suposat "espai electoral socialista". El nostre espai electoral ha de ser el país sencer. No el d'unes suposades classes socials o unes comarques específiques. Estem en competència oberta amb tots els partits i totes les ideologies. No hi han fronteres, ni vots cautius, ni reserves protegides.
"Lleialtat no pot ser sinònim de silenci. Si la minoria no s'expressa obertament deixa de ser minoria"
--Per què al PSC la discrepància s'interpreta com a traïció?
- -Si esteu fent una descripció del que realment passa al PSC, la conclusió seria gravíssima. Espero que els fets demostrin el contrari. Un gran partit, que vulgui ser alternativa central i majoritària no nomès ha d'admetre la discrepància com un mal menor o resignadament. La necessita imperiosament com a tret definitòri del tipus d'organització política que vol ser.
Si per pluralitat i diversitat s'ha d'entendre el criteri clàssic de debat intern seguit del suport silenciós a la posició "oficial", aleshores estem parlant d'un altre tipus de partit. Un tipus de partit que la nostra societat no comparteix, ni entén, ni està disposada a recolzar. Els temps del "centralisme democràtic" estàn, també, feliçment superats.
Lleialtat no pot ser sinònim de silenci. Si la minoria no s'expressa obertament deixa de ser minoria o possible alternativa i es converteix en reste marginal i subordinat.
--Vosté és del parer que el PSC ha passat de ser un partit amb intel•lectuals i treballadors a un partit de càrrecs?
--El plantejament que feu, crec modestament, ja no té massa aplicació ni utilitat social o política. Com és natural, en els primers temps de la democràcia recuperada els partits expressaven més nítidament uns determinats i respectius grups socials. La nostra societat d'avui, ja no es deixa reduir a aquestes simplificacions. Que vol dir intel·lectuals? És clar que hi han ara més càrrecs institucionals (bé, ara ja no tants) dels que hi havia al principi. Altre cosa seria un fracàs absolut.
Però el PSC corre més risc per la banda de quedar-se tancat en si mateix. De representar més a la pròpia estructura i organització, els afiliats, que als ciutadans que el voten o als que hauria de voler representar. El PSC ha de respondre altre cop a aquell concepte "d'amples fronteres" que en Isidre Molas va definir ja fa prou temps. El concepte val, la concreció social i territorial s'ha de tornar a omplir de contingut, de noms i cognoms, de persones que avui es senten allunyades, sinó en oberta contradicció, del que els oferim i defensem.
Siguin treballadors, empleats, empresaris, técnics, professionals, mestres, metges, policíes, estudiants.... Homes i dones, simplement catalans de totes les edats i condicions i que comparteixin la màxima ambició d'equitat i justícia per Catalunya i per cada un del seus ciutadans.
--El municipalisme que esgrimeix alguns alcaldes del Vallès i el Baix Llobregat creu que és per continuar en el càrrec, pactar amb Convergència i oblidar-se de la Generalitat o per altra raó?
- El municipalisme que sempre ens ha distingit no pot convertir-se en un refugi per temps difícils ni en una coartada per no haver d'afrontar el projecte nacional que defensem. Encara menys per abonar un suposat discurs de rols "naturals" que correspondrien a uns i altres com, durant uns anys, va semblar que acceptàvem. Catalunya per CIU o els nacionalistes, les ciutats (i Espanya) per els socialistes. Això sí que seria renunciar al projecte fundacional del PSC.
La reflexió pot fer-se també en sentit invers. Perquè el PSC no assaja en la seva oferta política per Catalunya la mateixa estratègia "d'amples fronteres", precisament, que ha caracteritzat els éxits electorals i socials de tants alcaldes socialistes?. O és que els casos de Barcelona, Girona, Lleida, Terrassa, Manresa o Reus (i tants altres), es poden explicar sense la capacitat de desbordar els espais electorals teòrics?. Es a dir, només quan som capaços d'atreure una part significativa de classes mitjes urbanes podem aspirar a obtenir victòries clares i confirmades un i altre cop. A Barcelona, a Sabadell.... i a Catalunya sencera.
"Al PSC, hem perdut rellevància política i centralitat social. Som freds i estem lluny"
-- Perquè el PSC sempre va a remolc de l' agenda política que a CIU saben marcar tant bé?
-- Diguem-ho al contrari, que em sembla més cert. Perquè el PSC no és capaç de identificar i marcar una agenda pròpia que, al menys, pugui competir en peu d'igualtat amb la de CIU?.
Altre cop estem en un problema de posició, un problema quasi previ al de l'agenda política. Si el PSC no apareix com, o sembla haver renunciat a expressar l'alternativa catalana d'esquerres, és molt demanar que la ciutadania ens presti massa atenció. Ens hem situat, creuen, en un altre mapa, en relació a una altra societat de referència que no és Catalunya. Justifiquem més que proposem, defensem les posicions d'altres més que afirmem les nostres.
I així, tot el que diem, tot el que proposem, per raonat i encertat que pugui ser, no entra, no arriba, a l'oïda ni, encara menys, al cap i el cor dels catalans. Hem perdut rellevància política i centralitat social. Som freds i estem lluny. Com podem esperar una altre cosa?
--Quina es la oposició que un PSC, català i d'esquerres, li ha de fer a un govern de dretes per defensar l'Estat del Benestar?
--Jo parlaria d'alternativa més que simplement d'oposició. La situació és prou greu com per una altra cosa. És ben obvi que el govern de CIU sembla incapaç d'imaginar altres vies i polítiques sectorials per fer front a la crisi. Aquesta hauria de ser la nostra funció.
Fer evident que, tot i acceptant les duríssimes exigències d'equilibri pressupostàri i reducció del déficit, es poden explorar i afegir altres formes d'obtenció d'ingressos i de minimitzar els efectes socials de la crisi.
El primer que s'ha de recordar és que un govern que no demana la màxima aportació possible als que tenen més recursos i patrimoni, perd tota la legitimitat per negar serveis i reduir encara més la renda dels que en tenen poca o cap. Si es formulés una política fiscal clara en aquest sentit d'apel.lació als sectors amb més capacitat, potser començarien a ser també entesos o acceptats els sacrificis i renúncies que avui hem de considerar inacceptables.
A Catalunya hi han recursos i diners suficients per formular polítiques de creixement a curt i mitjà termini i de nova definició de model productiu pròpi. Incloent mesures d'estímul fiscal per la nova inversió creadora de riquesa i ocupació.
Però manca el mínim bàsic de confiança i, per que no dir-ho, de patriotisme elemental per que aquests recursos i diners tornin, o surtin del forat on esperen temps millors.
Per aixó estic convençut que ens toca també treballar, des de les nostres posicions clarament expressades, amb la màxima unitat social, primer, i política, després. A cada territori, a cada sector económic hi han capacitats, energies i possibles projectes per concretar i acordar. El que no podem és acontentar-nos amb la lamentació de que no s'atenen les nostres propostes i quedar-nos amb la auto-justificació d'una oposició sense fruits visibles. Hem d'arrossegar a CiU a una entesa nacional per la recuperació económica que la societat expressi com a posició exigent i urgent.
--Quina es la raó per la que els partits d'esquerres tenen tendència a trobar menys dones per a liderar la política?
-- No em consta l'evidència estadística de l'afirmació que hi ha darrera la pregunta. Pot haver-hi una certa correlació amb nivells de renda, i per tant d'espais de llibertat personal, però no veig cap raó de fons per que segueixi sent així. És possible, altre cop, que la cultura organitzava interna que ens hem anat donant sigui menys interessant i estimulant per les dones. Un altre poderós motiu per canviar-la.
En tot cas, tenim prou noves referències també a casa nostra que indicarien que aixó està començant a girar. No em sembla menor la dada de que al menys dos dels quatre o cinc eventuals candidats per les primàries socialistes siguin dones. I si haguessim de jutjar per les prestacions i actituds presents al Grup Parlamentari Socialista em sembla que les dones en surtirien molt ben parades.
--Una organització que va tractar de la manera que va tractar al seu germà, Pasqual Maragall, pensa que té futur?
- -Podríem dir que una part dels problemes i dificultats actuals del PSC provenen de com es va produir i gestionar tot aquell procés. Per tant el present i el futur del PSC depèn també de la seva capacitat per girar full i tornar, en aquesta precisa qüestió, al punt de partida. Em consta el desig i la bona intenció de que així pugui ser, però no es pot reduir tot a una pretesa reconciliació personal o afectiva.
El que s'ha de revisar són les posicions polítiques, les actituds personals i la cultura orgànica que en aquell moment es van expressar tan cruament. Altre cosa seria una farsa que ningú entendria i que, al menys jo, no acceptaria de cap manera.
En la meva memòria personal no s'esborra l'escena de l'Executiva Nacional reunida per coneixer i valorar el resultat del text estatutari aprovat el 30 de Setembre del 2005. Allò semblava un funeral. Aquell dia el PSC va començar el camí invers al que havíem recorregut des del 1999. Aquell dia el PSC va escriure el guió del que ha succeït des d'aleshores i del que ens està passant ara mateix.
--En general, cada cop els ciutadans malfien més dels polítics professionals, dels líders, dels partits, de la classe política en general, dels governs i de les oposicions, i coincidirem que això és molt perillòs i pot donar entrada al feixisme.... Creu que cal canviar radicalment la relació entre polítics i ciutadans...Què ha fallat i què es pot arreglar encara segons vostè?
- Crec que ja no hi ha cap problema de diagnóstic ni tan sols de identificació dels remeis bàsics que tots podríem compartir. La qüestió de fons és que el destinatari últim dels canvis que calen, és el mateix que hauria d'encarregar-se de la seva definició, el·laboració normativa i aprovació parlamentària.
Es demana a tot un sistema de partits que es suïcidi, que es canvii a si mateix i en tots el sentits.
No succeirà sense una pressió externa real i visible. Els conceptes de transparència, finançament de partits, nova llei electoral, són, de moment, retórica defensiva en boca dels propis partits. Com era previsible, s'acaba d'anunciar que tampoc en aquest mandat hi podrà haver Llei Electoral catalana. I van.....?
En aquest àmbit som el resultat de les decisions preses en el moment de la transició democràtica. Eren decisions segurament encertades i prudents: Sistema electoral proporcional, corregit per el tamany de les circumscripcions, elecció indirecta dels caps de govern i Alcaldes, grans partits que representessin blocs ideológics i àmplies capes socials.
Tot pensat per garantir estabilitat política, un cert bipartidisme per el conjunt de l'Estat i uns partits capaços d'exercir la funció essencial de renovació generacional de lideratges polítics.
Totes aquestes virtuts, certes, han anat sent víctimes del desgast implacable del temps i, sobretot, de l'efecte degradador d'uns aparells i estructures de partit nascudes per administrar les il.lusions democràtiques d'una ciutadania assedegada i impacient, però convertits en administradors del seu propi interés i reroducció.
Poc a poc, quasi insensiblement, aquesta situació ha cristalitzat en uns partits auto-referenciats, que es basen en la cooptació més que en la competència oberta com a métode bàsic de selecció de representants i càrrecs públics. Resultat previsible: allunyament progressiu de la societat, endogàmia creixent i rebuig de fet de tants ciutadans que gosaven acostar-se a les agrupacions territorials o a les organitzacions sectorials responent a una vocació política incipient i ràpidament abandonada.
La convocatòria de Primàries en els propers mesos pot ser una bona oportunitat per iniciar un viatge col·lectiu en la bona direcció.
El programa democràtic pendent, però, és molt ampli i profund. Ha de promoure novedats i canvis en tots els àmbits, començant per les pròpies institucions actuals: els partits, per suposat, però també els Parlaments, la Justícia, el rol dels mitjans de comunicació, els drets de iniciativa, control i participació dels ciutadans, etc...
