Cris Juanico, Toni Xuclà i Juanjo Muñoz són els Menaix a Truà, la banda formada l'any 2000 per donar ales als projectes paral·lels de Juanico, cantant de Ja T'ho Diré, Muñoz, membre de Gossos i Xuclà, polifacètic instrumentista. Dotze anys després arriba el seu quart disc en estudi, 'Guia de petits senyals' (Música Global, 2012), un disc fruit dels temps de crisi, finançat via micromecenatge i enregistrat a mitges entre Menorca i Sabadell.

 

-Heu apostat pel micromecenatge via Verkami per finançar el disc, que en traieu d'aquesta experiència?
 

-C.J.: És molt gratificant, perquè et posa a lloc, en el sentit que prens consciència de com estan les coses. A més, la gent que hi participa es fa seu el projecte. Quan t'agrada un grup, quan surt el disc el compres, però fer-ho abans és com sentir-te una petita part.

 

-De fet, és arriscar els diners en una cosa que no saps com serà.

-C.J.: Sí, és fe cega, i només tenim paraules d'agraïment. Qui hi participa s'hi identifica i no deixa de ser una part del projecte. Hi ha gent que va fer l'aportació el primer dia, al març, i han pogut tenir la descàrrega digital a finals de juny.

-Però en el fons es vendre discos per avançat, i per tant en vendreu menys després, oi?

 

-T.X.: Sí, però no és tant el fet de vendre, que també és important. És la reacció i la sensació de la gent, que és molt diferent. No és una reacció mercantil, és tota una altra cosa.

 

-J.M.: Els diners no els posen només pel disc, sinó també per formar part d'una cosa que senten seva. De fet el que fan es demanar-nos que traiem ja el disc, que ja el volen.

-Aquest sistema de micromecenatge, és producte de la crisi?

 

-C.J.: Sí, tot i que de fet ja existia abans, però ara hi ha les eines a l'abast de tothom. Tot ha canviat, les radiofórmules ja no tenen la força d'abans, el myspace era molt important fa uns anys i ara ja no ho és. Tot canvia i el Verkami és una gran possibilitat, molts grups ho fan servir ara.

-Com a músics com us afecta la crisi?

 

-C.J.: D'entrada hem de liquidar més a hisenda, però almenys ara hi ha una bona infraestructura, la que vam aconseguir després de reclamar-la llargament cap a l'any 2000. Però ara no hi ha programació, o et fas promotor o no toques, i això té els seus riscos i dificultats. Però de tota manera, la gent necessita teatre, música, cinema... i els que fem això ho volem seguir fent. No ens fotran, fa temps que aguantem les retallades.

-I com veieu la situació musicalment?

-J.M.: A nivell creatiu és increïble.

 

-C.J.: Venim d'una època en que tot estava bé i tothom tenia de tot. A mitjans dels 90 hi havia molta cançó sense missatge, sense lletra, però ara ha d'haver-hi cada cop més mala llet, les crisis ja ho fan això. Va passar el 15M, i a la manifestació de la Diada, la gent ja sap que ha de protestar i els polítics ja veuen que la gent està passant d'ells.

 

-Com veieu la situació política després de la gran manifestació de l'Onze de Setembre?

 

-C.J.: Jo vull fer referència a la part social del dia a dia. Tot està empitjorant.

 

-J.M.: Jo ho veig complicat. Tenim l'optimisme d'aquesta manifestació, però crec que hi ha un desencís bestial de la política. de la del PSOE, la del PP, la del tripartit..., son molts decencisos seguits. Els polítics han perdut molta credibilitat i la gent no se sent representada. La manifestació potser recondueix la situació. A Mas li costa dir 'independència' però sembla que ha agafat el missatge.

 

-C.J.: I hem de tenir en compte que cap partit polític, ni el més independentista, té clar cap a on cal anar com a societat. en tot cas, ja veiem que la dependència no és bona per a res, però en tot cas, dependrem d'Europa i la Merkel seguirà igual.

 

-J.M.: I veig que aquest moviment tant il·lusionant està tapant els problemes reals que tenim. Problemes al banc, atur, la cultura maltractada... tot això segueix igual.

 

-Pel que fa al disc, us costa coordinar-vos?

 

T.X.: Hem trobat la tècnica per fer-ho. La nostra dificultat és el nostre avantatge. Si visquéssim tots a la mateixa ciutat quedaríem només els matins, un o dos dies, i no acabaríem mai, però com el Cris viu a Menorca, quan ens trobem ens veiem un mínim de tres o quatre dies seguits.

-Així el vau gravar a Menorca?

 

-C.J.: Mig i mig amb Sabadell, però aquest disc és el més Menaix de tots, perquè ens vam trobar a Menorca, ens vam asseure amb els instruments, i vam dir: 'tu que tens, jo res, jo tampoc i jo tampoc', i després de deu minuts de pànic ens vam posar a treballar. El punt de partida és zero, i l'hem fet tant entre els tres que es fa difícil dir quina part d'aquest disc és de cadascú, està totalment diluït. De fet ens agrada dir que és com una bola de plastilina de diferents colors, que un cop la barreges bé ja no saps de quin color és.