Després de la proclama de Pere Navarro com a candidat del PSC en les properes eleccions autonòmiques, al quin felicito, i amb el que ja és un acostumat gest heroic-tardà de Montserrat Tura, que ha intentat guanyar-li en el Consell Nacional (alguna cosa bastant proper a l'impossible), es fan les acostumades veus per remar tots en la mateixa direcció.
Remar tots en la mateixa direcció? Un partit no és una galera, més aviat és com un eixam on cadascun tira per on creu i el comportament col·lectiu aparent és que l'eixam està avançant més o menys en una direcció. En un eixam si tots els animals anessin en la mateixa direcció no es trobaria aliment ni recursos i l'eixam es dissoldria. És veritat que els animals que s'allunyen més de l'aparent nucli de l'eixam poden quedar despenjats i abandonats però sense aquest risc, el propi eixam deixaria d'existir. Aquest símil que explica millor com funcionen organitzacions humanes en lloc del símil de la galera, és alguna cosa que a molts mediócrates que han aconseguit el poder els posa dels nervis i sempre, moments d'eleccions, de crisis o de congressos els han servit d'argument per centralitzar, no solament més poder (en el partit crec que tenen tots els ressorts) sinó, fins i tot, totes les voluntats dels quals militem.
Però assumim el símil de la galera, hem escollit (millor dit, han escollit els membres del Consell Nacional) un candidat i aquest indica la direcció, els seus subalterns immediats marquen el ritme de vogada i els militants agafem els rems i anem donant palades. El lleial és remar en la direcció que ens indiquen, al ritme exacte que ens marquen i amb ànim de victòria. Hi ha un adagi que se cita ara amb to humorístic però no tant, sobre que "un militant ha de tenir moral de victòria i fe cega en el comandament", i aquest adagi (de bones maneres) és el que es canta en moments com a aquest.
Però les evidències empíriques en contra de remar en una direcció tan nefasta són clares i encara que per veure-les fa falta mirar només una mica cap enrere.
Recordem el que va provocar la crisi profunda del PSC, un resultat lamentable de 28 diputats en les eleccions autonòmiques, la d'assumir verbalment que el projecte del tripartit havia estat un fracàs (craso error, jo sóc dels que reivindico el tripartit de Maragall i de Montilla com a governs que han intentat i en part aconseguit, un desenvolupament de l'estat del benestar de Catalunya, enfront del retard de 25 anys de CiU) i unes expectatives encara pitjors per a les eleccions municipals i generals. És a dir, el resultat de 28 diputats ens van dir que ho havíem fet molt malament i que el projecte del tripartit havia estat nefast, havíem de defenestrar als que ho havien liderat i buscar un "Nou PSC" amb una nova direcció que esmenés els errors. Recordem això perquè l'objectiu d'aquest "Nou PSC" era millorar l'herència rebuda que es considerava nefasta.
Aquesta crisi es resol sense tancar en un congrés extraoirdinariamente freak, on els candidats alternatius passen a formar part de l'executiva, però sense capacitat real d'incidència, i el govern del PSC passa a estar en mans d'una espècie de junta d'alcaldes. Davant el PSC havia de resoldre una sèrie de problemes de credibilitat profunda, tant internament (el congrés, tancat en fals i adoptant una forma de gestoria de poder) com externament (érem el partit que havia defensat el tripartit però que en l'últim moment va renegar d'ell i el que no havia sabut afrontar la crisi) per tornar a ser rellevants electoralment el PSC. I la direcció del "Nou PSC" ha fracassat estrepitosament per recuperar la credibilitat.
Manca de discurs creible per afrontar la crisi
El primer d'ells és vertebrar un discurs econòmic i de despesa pública coherent. Alguna cosa que tampoc ha resolt el PSOE. Encara que no arribem a l'espantall d'un Tomás Gómez que sembla sortit del partit troskista, estem construint un discurs socioeconòmic incoherent amb el que hem realitzat. Les retallades els va iniciar Montilla i Zapatero. I és cert que CiU (i PP) sota l'excusa de la crisi estan aplicant la tijera de forma molt alegre per desmuntar l'estat del benestar avançat que 8 anys de governs d'esquerra havien aconseguit. Però simplement quedar-se en el discurs de les retallades és pobra. És poc creïble, i fins a jo, no sé fins que punt Rubalcaba hagués retallat menys o de forma diferent, què podem esperar dels votants? que ens creen simplement?. Hi ha un problema molt gran de creixement i d'endeutament de les arques públiques, i sense una resposta mínimament coherent, un full de ruta de com afrontem la crisi, una sèrie de reformes clares damunt de la taula, no serem creïbles. Ara mateix el més semblat a un projecte socialdemòcrata que hi ha en la taula és afrontar la devaluació interna, no oposar-se i pregar a santa Merkel que ens deixi mantenir nivells de dèficit relativament importants fins que no tornem a créixer. A tot això, aquest model d'afrontar la crisi ni el PSC ni el PSOE són capaços d'explicitar-ho, no ja, tan si més no de proposar una alternativa o un simple matís. Per tant, sense resoldre el problema del PSC de vertebrar un discurs econòmic mínimament creïble o coherent afrontem les eleccions del 25 de novembre amb els mateixos "ha de" que afrontem les últimes eleccions generals: no vam saber governar la crisi i no tenim un pla de ruta per confrontar-la si vam governar, perquè votar-nos?. Hi ha algunes veus dins del PSC (la meva admirada Rocío-Martínez, malgrat que la considero una social-liberal, és una persona que és capaç de mantenir un discurs coherent en govern i en l'oposició) que permetrien construir aquest projecte. Però els incentius són mantenir-los en un racó (res fosc, les comissions d'economia dels parlaments no són unes masmorres) però que no salten al discurs dels candidats i dirigents ja que és poc popular dir que cal devaluar salaris i beneficis i mendigar en la UE perquè ens deixin seguir adquirint dèficit alhora que és necessari retallar. Som "socialistes", defensar la devaluació interna és de malvats liberals sense escrúpols o alguna cosa així… encara que fos el que comencem a aplicar mentre governàvem.
Problemes per vertebrar algun projecte nacional
La gran manifestació de l'11 de setembre, però fins i tot més enllà, el constant degoteig i increment d'independentistes i sobiranistes i l'esgotament via sentencia de l'Estatut (i del cerrojazo que sol acabar els debats d'aquest tipus a Ferraz) de la via federalista a través de negociació amb el PSOE, ha donat mort al projecte federalista del PSC. Home, sent una mica menys càustic, més aviat, el projecte federalista del PSC mor d'èxit. Ho hem implantat, hem creat un Estatut que porta al límit la Constitució Espanyola i hem aconseguit tots els avanços federables possibles a un PSOE que governava amb comoditat. I això, és insuficient. El projecte col·lectiu que sembla que volem els catalans no té encaix en la Constitució, però no solament això, no existeix cap dirigent estatal ni cap partit estatal, inclòs el PSOE, que vagi a voler impulsar cap reforma de calat en la Constitució per fer-ho encaixar. Però és més, estic convençut que l'opinió pública espanyola no està disposada a acceptar ni un moviment més en aquest sentit, i necessitaríem que la majoria d'espanyols avalin un altre model d'estat per fer-ho encaixar amb el que aspirem molts des de Catalunya.
És cert que el PSC no és nacionalista, però tant és això com que el PSC sempre ha tingut un projecte per a Catalunya, propi i des d'una perspectiva nacional. Molt diferent de fons a la forma d'afrontar un projecte per a la seva comunitat autònoma qualsevol federació del PSOE.
Per tant el nostre discurs en el "nacional" és gens creïble. Anar amb un federalisme esgotat, federalisme, per cert, que estic convençut que més d'un que diu defensar-ho no sap ni el que significa, no porta a cap costat. Bé, sí, ens porta al que les evidències empíriques ens indiquen. El mercat "unionista" està molt fitat i assetjat, al PP li va a costar molt mobilitzar aquest vot en les properes autonòmiques, i en general els votants del PSC sempre han estat més autonomistes i creuen que cal anar cap a davant en l'autogovern. El mercat sobiranista li està vedado a un PSC que es troba fora de joc en aquest debat.
On hauria d'anar el PSC en aquest sentit? On van els seus votants potencials, on van els votants que no són nacionalistes i progressistes. El PSC en aquest sentit ha estat el partit més virtuós de Catalunya, el que ha permès que la vertebració social fos possible. I ho ha fet perquè ha sabut desfer el nus gordiano entre el que aparentment eren dues comunitats lingüístiques i d'identitat nacional. Aquesta societat ja no existeix, i això és un èxit dels catalans en general i en particular del PSC, que ha evitat que el tema de la llengua o la nació anessin motius de confrontació social.
Si el PSC vol revalidar el seu paper de vertebrador en aquest eix, el primer que ha de fer és situar-se de forma creïble on està el centre social. Podem lamentar-nos que aquest posicionament és "irreal" i intervingut per una premsa maligna al servei de CiU, però fins a quan El Periódico (el diari que compren els meus pares, que van néixer a Andalusia) modula el seu discurs en aquest sentit és que realment s'està produint aquest canvi. Mentre, en el PSC, ens quedem justificant el canvi que hem percebut al carrer i en les enquestes sobre la base de teories conspiranoicas en les quals darrere sempre està CiU i el poder econòmic. Fins a podríem tenir raó en aquesta anàlisi, però això no canvia que el tren se'ns escapi en els morros. I no solament això, part dels nostres militants i dirigents s'estan anant, ja, en aquest tren.
El fet és que els ciutadans de la Catalunya d'avui
són més sobiranistes, menys federalistes i no necessàriament més nacionalistes i esperen que les organitzacions polítiques a les quals voten se'ls semblin. I el PSC no solament no s'està apropant, sinó que dóna passos cap a enrere en aquest sentit. Avui em costa reconèixer el PSC que va integrar a Pallach o el de Maragall. Gestos com defenestrar càrrecs del simbòlicament (però inexistent) sector catalanista del PSC, sense posar davant cap altra cara clarament catalanista, ens fan allunyar-nos encara més dels nostres votants.
Un canvi així no és senzill. Que l'Alcalde-de-Terrassa-Primer-Secretari-del-PSC-i-ara-candidat-a-la-Generalitat
enviï una carta dient que entén el clam sobiranista o més recent, en la presentació de la seva candidatura que està d'acord amb un referèndum, ni és creïble, ni suficient. Els votants no volen tactistas que es posicionen segons l'última enquesta. El moviment cap a un major soberanisme no ha estat sobre la base d'unes declaracions del President autonòmic de torn que desitja azuzar l'anticatalanisme per treure rèdit en el seu terrer. És més profund, i encara que segurament pocs puguin fonamentar-ho en alguna cosa molt argumentat o seriós, és un posicionament que s'ha mogut de forma sòlida.
Si el PSC vol posicionar-se en aquest centre polític, en el qual ha estat durant molt temps i explica el seu èxit en (gairebé) totes les eleccions generals, hauria de fer passos de forma més sòlida. Primer és analitzar si realment vol donar aquest pas, cosa que dubto. Crec que en el PSC els que som catalanistes cada vegada som menys i estem pitjor organitzats, o almenys cada vegada tenim menys ressorts del poder.
El fet que Montserrat Tura tragués més del 25% de vots en el Consell Nacional no respon al fet que el sector catalanista del PSC representi el 25% del poder establert (que no de la militància, una primàries ens haurien donat sorpreses curioses), sinó que les coses estan tan mal que una quarta part dels mediócratas que formen el Consell Nacional han decidit votar a una aventurera que com a mínim té més credibilitat i imatge que Navarro.
El segon és construir un discurs coherent en aquest sentit. Entenc que el PSC no és purament independentista. Entre unes altres perquè el centre social en aquest sentit tampoc ho és. Aquest centre social, el discurs del qual és poc elaborat, però sembla que ferm, és alguna cosa que podríem cridar soberanisme postfederalista. Pel que sembla, l'autodeterminació, l'identificar que el cos social que ha de definir el seu futur és el que formem els catalans i d'igual a igual a la resta del cos social d'Espanya, plantejar que és el que volem; aquest és el posicionament que em sembla més central i el que a més on el PSC pot sentir-se còmode. I aquest és el posicionament al que Navarro intenta apropar-se en dir que està d'acord amb un referèndum.
Que Navarro estigui d'acord amb un referèndum és bo. El dolent és que això no ha implicat cap canvi de fons en el PSC i això es percep. Que de cop i de forma entusiasta tots els "remeros del PSC" diguin que és bé un referèndum sense assumir que això és una postura sobiranista o que com a mínim defensa l'autodeterminació ho fa poc creïble. Si com PSC recolzem un referèndum (amb totes les garanties democràtiques, etc..) implica que assumim que el cos social que decideix és Catalunya, no "Catalunya fa propostes dins dels marges que qui segons la Constitució té la sobirania, el poble d'Espanya". Perquè el referèndum poden sortir coses com "ens anem" o "ens quedem amb condicions encara que aquestes no encaixin en la Constitució". O sigui, un referèndum assumeix que el cos social que té la sobirania és el català no l'espanyol que inclou al català.
I aquest gir no és banal. Maragall et. al tardarón 20 anys a explicar-nos les bondats del federalisme per aconseguir que el PSC es posicionés en aquest aspecte. Quan ni Navarro creu realment en les implicacions que té l'assumir un referèndum (encara que sigui per votar que ens quedem a Espanya), com espera que els votants creen que ens hem mogut on ells estan?. Crec que els nostres potencials votants volen que recolzem el referèndum i que el PSC sigui el garant que les opcions no independentistes també apareguin i puguin debatre's, però per a això han de creure que nosaltres ens hem mogut on ells estan. I no és així. El debat sobre el referèndum o sobre el posicionament del PSC enfront de la tendència social a major soberanisme, no s'ha fet, s'ha ventilat amb unes excel·lents declaracions polides per uns spin-doctors, però no hi ha hagut un canvi de ment col·lectiu.Quan qualsevol mediócrata del PSC no entén que defensar el referèndum (amb totes les garanties que solament el PSC pot fer perquè sigui un referèndum ben fet), és defensar el dret a autodeterminació de Catalunya, indica que el treball de debat intern no s'ha fet.
A les enquestes em remeto, totes ens donen un resultat pitjor que les últimes eleccions autonòmiques. Baixar en espectativas electorals no és alguna cosa anormal, tots els partits passen per això. Però vull recordar que l'últim daltabaix electoral en les autonòmiques ens va portar a la crisi de lideratge i eventualment a aquest "Nou PSC" que era el que el que havia d'esmenar. Però a més 28 diputats era considerat per tots com el nostre sòl electoral últim, el punt de desastre des del qual més a baix no es pot caure. Quedar-se en poc més de 20 diputats com el qual ens donen les enquestes indica molt. I ara no hi ha més explicacions que les de debilitat del projecte. Ni és culpa de Zapatero, ni d'un tripartit que ens llastrés, ni de l'Estatut, ni de la crisi. Si avui convencem a menys votants que fa dos anys és per culpa única i exclusivament nostra.
Així que als remeros, i a aquells que ens demanen a la resta que remem en la seva mateixa adreça, els demano que
mirin una mica per sobre de la broda de la galera i vegin que adreça estan remant,
perquè els penya-segats i els taurons no poden estar més clars. Recordem que havíem de remar per allunyar-nos del nefast resultat de 28 diputats, i aquest novembre pel que sembla, ens anem a trobar en una tesitura molt pitjor precisament per remar en l'adreça en la qual estem remant, tret que ocorri un miracle.
