Potser no sigui del tot encertat l’ordre de la tríada del títol, però són els components bàsics de la travessa de la crisi. No li pertoca a la sang ser capdavantera, serà la darrera, però arribarà. La primera és la suor, que és on som encara, tot consumint els recursos que alguns van estalviar i altres malbaratar, aquests no volen sentir parlar de culpables, no fos que el dit els assenyalés.

Els polítics que tot ho han destrossat són els primers, però disposen dels estris del poder per emmascarar-ho, disposen de les millors cadires i accés al diner dels altres per dissimular els errors i tenen davant a la gent dividida, que és la millor arma per a ells. Els banquers, els directius de banca, que de banquers no se’n veuen, hi passen de puntetes, amb cara seriosa i respectable, alguns prejubilats d’or sense rebre cap cop ni escopinada. Els empresaris que s’han endeutat fins ben amunt per fer pisos i endur-se les fàbriques, lloats per que no es perdin llocs de treball o en creïn, impossible si no hi ha compradors. Els treballadors que es van endeutar per fer realitat els seus somnis d’igualtat amb els que més tenien. Els jubilats, segurs del seu poder de vot que els hi garanteix fins ara la revalorització dels seus ingressos. La suor és present ja per a molts dels que no s’han pogut lliurar de perdre la feina, de veure el seu sou rebaixat, d’haver de fer comptes i més comptes per adquirir els queviures.

De mica en mica les llàgrimes s’obren pas, com correspon a l’aigua, allò que creiem s’acabaria en un temps suportable, esdevé inacabable, els estalvis minven fins esvair-se, els ajuts es redueixen, l’atenció sanitària disminueix, els medicaments son més costosos. Coneixem més i més coneguts i amics que perden la feina. Les explicacions encoratjadores ja no es poden creure, no tots poden marxar a altres països a provar una sort incerta. No s’hi veu sortida, i gent bona i maca es desespera i plora.

I l’aigua, amb la ràbia de la pobre gent, s’anirà tintant, agafant el color vermellós de la sang. No és aquí encara, però fora bo que els que manen i conserven privilegis ho tinguin present, doncs, quan s’hi entri ells no quedaran al marge, i llavors se’n penediran d'haver portat al límit a la gent. Les paraules tecnocràtiques no els hi serviran, les unions europees dels afavorits no els posaran a recer. Que no arribi.