De vegades va bé mirar les enquestes perquè aquestes responen les realitats sociològiques. Per exemple, la gran diferència entre les percepcions socials a Catalunya i Espanya sobre l'evolució que ha de tenir l'estat de les autonomies. A Catalunya
la majoria aclaparadora i absoluta per ampliar competències, apropar-nos a un estat federal o la independència superen aquells que volen mantenir el status quo o recentralizar. En canvi
a Espanya la realitat és totalment contrària.
En aquest cas vull analitzar la credibilitat de qualsevol proposta federalista o d'ampliació de competències, basicament el que plantegem des del PSC de cara a aquestes eleccions autonòmiques, basat en un pacte federalista amb el PSOE de cara a aconseguir una reforma constitucional que ens permeti realitzar un referèndum que al seu torn ens apropi a un estat federal (intenteu dir-ho de forma seguida i sense respirar).
El problema de tot això no són els incentius o ganes que tenim des del PSC d'aconseguir un estat federal o un pacte d'estat amb el PSOE i d'aquí voler que els espanyols el recolzin. Ganes no ens falten, d'arguments anem sobrats, incentius per aconseguir aquest pacte els tenim tots (entre d'altres, no tenim un pla B oficial i si no som creibles ens anem al garete).
El problema està en el PSOE i basicamente en el conjunt de la població espanyola. Si analitzem el que han declarat els espanyols en l'enquesta del CIS (una enquesta no és la realitat, però és el més semblant que tenim), la cosa és òbvia. Pesa molt més (gairebé el doble) la recentralización que l'opció que amplia l'autonomia o busca opcions federalistes/sobiranistes. I això que l'enquesta inclou també Catalunya! que si no, el resultat seria molt més clar.
Recordem que les opcions que des de Catalunya reclamen ampliar l'autonomia o un estat propi gairebé cuadripliquen les que volen recentralizar. El que indica que sociològicament, en aquest aspecte, Catalunya és diferent a la resta de l'estat espanyol.
Veure: Tipus d'estat que desitgen els ciutadans espanyols enquestats pel CIS en el baròmetre de setembre del 2012, en el total i segons els 3 principals partits d'àmbit estatal que van votar en les darreres eleccions.
Però anem més profundament, analitzem com són els votants dels tres partits estatals principals… com és evident els votants del PP són bastant centralitzadors, encara que els de el PSOE i IU no es queden curts, per a ells és la segona opció majoritària. En el cas del PSOE els defensors del Status Quo són els majoritaris. Només cal mirar quan agrupem la preferència 1 i 2 (estat central sense autonomia, menys competències) i la 3 i 4 (més competències, permetre l'autodeterminació) que queda clara les preferències del ciutadà mig espanyol i les del votant socialista.
Veure: Tipus d'estat que desitgen els ciutadans espanyols enquestats pel CIS en el baròmetre de setembre del 2012, en el total i els que van votar en les últimes eleccions al PSOE, agrupant les opcions "estat central, menys autonomies" com recentralización, estat autonòmic actual com Status Quo i les d'avanç en competències o soberanisme com a "avanç autonòmic o possibles federalistes".
Qualsevol secretari general del PSOE que pretengui guanyar alguna elecció o simplement no suïcidar-se electoralment no recolzarà cap opció federalista (que estaria entre les possibilitats dels que han respost D i E en la pregunta), i molt menys una reforma constitucional que només recolzarien els que han respost l'opció sobiranista en la pregunta del CIS (és a dir un 5,4% dels votants del PSOE, una quantitat inferior fins i tot a la mitjana estatal del 8,9%).
Hi ha qui vol fer-nos creure que els dirigents estatals i especialment els de el PSOE votarien en contra dels seus interessos i sobretot del sentir dels seus votants. El PSOE no és immobilista en aspectes com el federalisme per maldat, per ser uns jacobins acabats, o perquè prefereixin que el PSC s'enfonsi a Catalunya, sinó perquè simplement els seus votants no volen que existeixi aquest avanç. Demanar el contrari al PSOE és demanar que es desacobli més encara del seu electorat. D'altra banda, esperar que a Espanya guanyi qualsevol reforma constitucional que atorgui un sol avanç nacional a Catalunya o a qualsevol territori és assumir que els votants seran totalment irracionals i que votaran en contra de les seves preferències. Alguna cosa que o algú ho aconsegueix argumentar de forma molt sòlida o de moment el més racional és assumir que l'electorat no acceptaria qualsevol reforma constitucional en aquest sentit.
És més, vista les preferències dels ciutadans del regne d'Espanya i entre els votants dels dos partits majoritaris, si ocorregués qualsevol proposta de reforma constitucional, aquesta seria més cap a una recentraltizació, no tot el contrari.
Per tant, el repte de Pere Navarro i el seu equip és enorme, primer hauran de convèncer-nos als militants del PSC que intentem llegir les enquestes i analitzar la realitat social en la que vivim, segon haurà d'intentar encaixar les preferències del seu electorat (més propens a recolzar un increment de l'autonomia catalana, de l'estat federal i fins i tot de la sobirania, més que a una recentralización) amb un posicionament del PSOE amb el seu propi electorat en la resta de l'estat.
Si alguna cosa ara comença a estar en dubte, o és bé que tipus de relació ha de tenir el PSOE i el PSC i com el PSC prioritza l'interès dels seus electors sobre l'interès general del PSOE, fins i tot en esferes com el Congrés dels diputats, o bé l'encaix del PSC entre els seus propis electors. Temo que l'equip d'adreça del PSC ha obtado per negar la realitat i intentar fer-nos colar alguna cosa que sociologicament no se sosté.
Amb
les terribles conseqüències de fractura social que això pot tenir.
