El primer símptoma que la cosa és seriosa és que la campanya catalana encara no ha començat oficialment i ja ha eclipsat a la gallega i la basca. El segon, que la premsa internacional de “prestigi”  –amb el New York Times al capdavant- tracta millor al president de la Generalitat, Artur Mas, que al rei Joan Carles, i al president Mariano Rajoy. I el tercer, que la premsa de Madrid de manera gairebé unànime ha caigut en en el parany de titular en clau Catalunya-Espanya, el Barça-Madrid.

En un mes, el debat polític s'ha capgirat com no havia passat des que hi democràcia i, sota l'estela (i l'estelada) de l'11S, la  independència de Catalunya hi ha entrat com un raig de llum o com una tempesta, depenent de l'àmbit i el lloc. En els ambients polítics i periodístics no hi ha terme mig, tothom ha pres partit, perquè efectivament d'això es tracta d'un partit entre Catalunya i Espanya que, si ens agafem a la simbologia de diumenge, en el “clàssic” Barça-Madrid, tot i l'empat, podríem dir que, de moment, Catalunya li porta uns quants punts d'avantatge a Espanya. Que ningú s'esforci en dir que el clàssic “només és futbol” perquè la reiteració del que és obvi (només hauria de ser futbol) augmenta l'excepcionalitat del que és evident. És difícil  detreure la principal marca de Catalunya (el Barça) d'un debat que esta condicionant a tot un país.

El futbol mai m'ha interessat més enllà de l'anècdota però tinc fixació per les marques des que fa molts anys el meu pare amb va fer notar que no es podia anar per la vida confonent un Mercedes amb un Seat 127. Des de llavors, observo que hi ha elements, a vegades indescriptibles, que configuren l'origen de cada marca, amb el benentès que una marca per perdurar ha de tenir  una finalitat pràctica;  igual alhora de triar un cotxe o un club de futbol. Ja no diguem si es tracta de la “marca” d'un país.
 
Fa dies que la “marca Espanya” li està complicant la vida al govern homònim. Les raons són evidents, la marca en qüestió no suposa cap avantatge per a ningú, no hi ha res que la faci útil, ni a dins ni a fora. Tot i així, la diplomàcia espanyola segueix insistint en promocionar un distintiu que ningú es pren seriosament. La llista de greuges és desencoratjadora. En el debat Obama-Romney, Espanya és l'exemple a no seguir, per part del candidat republicà. Uns dies abans, els estrategues de la Zarzuela decideixen que el rei, que no concedeix entrevistes a la premsa espanyola, es reuneixi amb el consell editorial del New Yok Times. El monarca s'ho va prendre –segons alguns comentaristes madrilenys- com si anés a berenar amb el director de l'ABC. I així li va anar.  L'endemà es va escanyussar amb l'esmorzar  al llegir quin és el  perfil de la “marca Espanya” i del seu rei,  segons el diari més influent del planeta. Es pot resumir en el següent titular: el rei s'ha fet milionari  a base de comissions en un país on es passa gana. És cert que les imatges, de diferents llocs d'Espanya, de persones regirant contenidors d'escombraries, que va publicar el diari, també es poden trobar al mateix NY, i les comissions són universals, com saben molt bé els expresidents Clinton i Bush.