"L’endemà de la independència de Catalunya el català no es normalitzarà de cop i volta. Caldrà seguir treballant de valent, tot i que confiem, il•lusionats, que no hagi de ser per gaire anys més"
Carles Palau
Membre de Tallers per la Llengua
Des de Tallers per la Llengua solem dir que l’endemà de la independència de Catalunya el català no es normalitzarà de cop i volta. Caldrà seguir treballant de valent, tot i que confiem, il•lusionats, que no hagi de ser per gaire anys més. Una mostra de les feines que seguim i seguirem fent és la primera
Estada de Turisme Lingüístic, amb la qual us convidem a Vilanova i la Geltrú aquest 19, 20 i 21 d’octubre.
Estem d’acord que, un cop siguem independents, segurament es podran notar canvis ben aviat, sobretot en les representacions de la llengua que fem els parlants: major autoestima de molts dels que habitualment ja parlem en català, major reconeixement cap a una llengua més dignificada (vinculada a un Estat) per part de molts dels que no l’utilitzen mai o gairebé mai. I també comptem que hi haurà un grapat de canvis legals favorables, ni que sigui, i sobretot, gràcies a la derogació d’un tip de lleis espanyoles que ara limiten l’ús del català (i de retruc la seva dignificació) subordinant-lo a l’ús de l’espanyol.
Però, des del punt de vista dels hàbits individuals que abordem des de Tallers per la Llengua, cal tenir en compte que partim d’una situació molt anòmala: aquest costum tan crucial de passar-se al castellà davant d’un castellanoparlant està tan arrelat en la majoria de catalanoparlants, que per canviar-lo cal un treball profund i personal fins a fer un veritable canvi de xip psicològic. És cert que, en molts parlants, la sola experiència d’autocentrament que suposarà l’estat propi ja serà una bona empenta cap a la fidelitat lingüística, i que aquesta es propagarà amb més facilitat que fins ara. Però també podran passar fenòmens conductuals adversos i prou versemblants: d’una banda, em puc imaginar perfectament certs catalanoparlants que (submissos com són) desenvoluparan un sentiment de culpabilitat i llàstima davant dels castellanoparlants que els durà a parlar encara més en espanyol. “Escucha, que aunque Catalunya sea independiente a mi me sigue gustando hablar en español a veces, eh, y este verano quizás vamos a Toledo y no te tienes que sentir marginado, eh, que yo soy muy simpático.” I per l’altra banda també ens podem esperar persones ja habitualment castellanoparlants que passaran a fer servir l’espanyol d’una manera més beligerant, contra el nou estat.
Caldrà seguir fent molta feina en el foment dels usos interpersonals del català, tant des de les administracions com des dels moviments socials que, de fa tant de temps, ja hem anat assumint gran part d’aquesta tasca. I caldrà seguir treballant per la llengua arreu dels Països Catalans. Amb tot, desitjo que en David Valls reculli prou diners a
través de Verkami per realitzar el documental “Són bojos, aquests catalans!?” sobre la realitat que es pot trobar un ésser humà que vulgui recórrer el nostre país parlant-hi només en català. Seria molt interessant que, uns anys després d’haver assolit la independència pugui realitzar un segon documental (amb més facilitats de finançament!) per a comparar l’abans i el després.
Resultats 
