Silenci, sisplau!

Com sabeu perfectament si seguiu aquesta columna, em considero una gran afeccionada al cinema. Hi vaig sovint de tota la vida, des de ben petita, sempre que puc (per desgràcia, de vegades, no tant com voldria). Per a mi, mai no ha estat un simple exercici d’entreteniment, sinó un acte de cultura que sempre m’aporta (en negatiu o en positiu) alguna cosa interessant.

Un altre costum que tinc és el d’anar-hi tota sola. Ja sé que molta gent no és capaç de fer-ho, els genera angoixa i inseguretat. Tanmateix, aquest sentiment no deixa de respondre a un dels molts prejudicis de la societat que ens envolta. Algunes persones m’ho han comentat: que si sembla que no tingui ningú a la vida, que si noto que m’observen, que si no hi ha ningú amb qui comentar la pel•lícula. Tot això són camàndules que se superen fàcilment quan hom ho prova i experimenta el plaer de sentir-se independent, lliure, desvinculat dels altres.

Per a mi, no hi ha goig més gran que el de l’abstracció interna, en estat pur. Que ningú no et distregui, que puguis arribar tranquil•lament a la sala, ben concentrada. Dur a terme, en harmonia, el ritual d’ocupar el seient, preparar-te psicològicament i, aleshores, enfrontar la contemplació de l’espectacle ficant-hi ben endins, sense interferències, sense haver de somriure o comentar quelcom amb l’acompanyant. Sense perdre punt ni pistonada. Tu i la pantalla en íntima comunió. Com ha de ser. De fet, tinc molt clar que les pel•lícules que he presenciat en solitud les he gaudit amb una intensitat especial.

Per desgràcia, el món es ple de personatges incívics que, de tot això que jo descric amb tant convenciment, no en saben ni un borrall. Gent matussera, que escalfen les butaques amb les mans carregades de begudes carbòniques i cistells de crispetes, que degluteixen sorollosament (glú glú glú) i masteguen amb insídia (cric cric cric). Sense cap pudor, sense cap educació, sense cap mirament. Però el pitjor no és aquesta pràctica de nutrició compulsiva a la qual ja ens hi hem acostumat sisplau per força. No, no. Això no és res. Hi ha comportaments bastant més indignants.

Les meves experiències en aquest tema són extenses i variades, algunes prou surrealistes. Recordo, en dues ocasions diferents, haver viscut la presència de bebès a la sala. En tots dos casos van acabar plorant a cor què vols, lògicament. També recordo (és un problema cíclic) grups de joves que riuen com uns babaus (encara que la pel•lícula sigui un drama tremebund), es canvien de lloc i fan servir els telèfons mòbils. Per no parlar, ara que esmento els telèfons, dels impresentables que s’obliden d’apagar-los. No és estrany que els soni en plena projecció i... a voltes, que els despengin i CONTESTIN. Sí, contestin.

Tanmateix, tot això és peccata minuta si ho comparem amb el problema més gruixut, repetitiu i desesperant. Parlo dels espectadors, normalment d’una certa edat, que se senten legitimats (no em pregunteu perquè) per molestar el proïsme amb total impunitat. Matrimonis madurs, grups de iaies o famílies al complet que XERREN EN VEU ALTA DURANT TOTA LA PEL•LÍCULA, LA COMENTEN, L’EXPLIQUEN ELS UNS ALS ALTRES (????), FAN CONJECTURES, CRIDEN SI ELS FA POR, ES LAMENTEN SI ELS FA PENA I RONDINEN SI ELS ESCANDALITZA. En fi, com si es trobessin estirats al sofà de casa seva. La darrera vegada, fa un parell de setmanes, quan vaig anar a veure (soleta, feliç) l’última de Woody Allen.

Doncs no, perdonin tots vostès. El cine és un lloc públic, no un menjador privat. Els assistents tenim dret a gaudir de la pel•lícula en les condicions adequades, a no perdre’ns el diàleg, a fer-nos càrrec a la perfecció de la banda sonora, a que ningú no ens distregui amb estímuls aliens. En nom del civisme, en nom de la convivència, perquè no estem sols al món. Al cine hom arriba, seu, calla, mira la pel•lícula i marxa. Un cop al carrer, si vol comentar la jugada amb qui sigui, endavant les atxes. Però dins de la sala, dins del santuari, cal ser exigents, extremadament exigents.

Us asseguro que, quan he viscut situacions com les descrites (al voltant de les quals podria impartir un màster), no he pogut evitar subscriure, amb una fe cega, allò tan poc agradable de “Reservat el dret d’admissió”.