Cartes servides

Al pas de l’equador de la campanya electoral al País Basc, el que es percep des de la distància és un debat de nivell força baix, on fins i tot els eslògans són molt poc agressius, i gens innovadors, si no repetits.

El PNB té com a principal lema “Euskadi aurrera” (endavant), que ràpidament han recordat que és calcat del “forward” d’Obama, i en segon lloc, en espanyol, “compromiso Euskadi”.

Les crides del Partit Popular encara són còpies més evidents: “PP més que mai”, és exactament el que va emprar Ibarretxe en el seu darrer èxit contra el “front” del “popular”Jaime Mayor Oreja i el socialista Nicolás Redondo Terreros. L’altre és “si tú no vas, ellos vienen”, en referència a EH-Bildu, calc del que proposava el PSC encara no fa gaire.
Encara més neutre els el del PSE-EE-PSOE: “Estamos a lo que hay que estar”, absolutament ambigu, abstracte i gens cridaner.

Fins i tot la coalició de l’independentisme radical d’EH Bildu (EH-B) es queda amb “Es tu momento”, en castellà i “Soluzioak zure esku” (solucions en la teva mà), sense cap esment directe al sobiranisme.

El que destaquen la majoria dels analistes és el caràcter insòlit d’aquests comicis, després de dècades, els primers sense violència d’ETA i amb participació de tot l’espectre d’idologies , sense vets judicials.

És clar que encara hi ha qui persisteix a presentar com a sospitós de provisionalitat el cessament de la “lluita armada” per part dels protagonistes fins fa poc, com el fiscal general de l’Estat, qui assegurava en l’informe anyal que l’organització pot retornar als atemptats en qualsevol moment, mentre l’homòleg a la comunitat autònoma donava per definitiva, pocs dies més tard, el primer gran pas per a la pau que és l’emmudiment de les armes.

La gran incògnita no és tant el resultat que puguin donar les urnes, tot i ser la principal, perquè els sondejos no acostumen a encertar gaire el veritable sentit dels sufragis. La gran dificultat que s’albira és la de la governabilitat, amb un Parlament sense cap majoria clara, ni tan sols relativa.

La darrera enquesta coneguda en el moment d’escriure, avalada pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), del govern de l’Estat, amplia la previsió de la diferència entre el PNB, que es destaca en la perspectiva de suport, sobre el conglomerat EH-B. El primer arribaria als 27 escons, segons l’estudi, pels 21-22 relativament nous de la que es consolidaria com a segona força. Relartivament, perquè dos dels socis de la coalició ja hi eren presents -Aralar i Eusko Alkartasuna (EA), amb quatre i un diputats, respectivament-.

Aquesta entrada massiva implica necessàriament un retrocés de tota la resta, però de nivells molt diferents. Mentre els nacionalistes històrics només perdrien tres representants, el PSE baixaria dels 25 anteriors a 14 i el PP, de 13 a 9-10, més greu en percentatge que en xifra absoluta. L’única que “pujaria” vindria a ser Esker Anitza-IU, fins ara extraparlamentària.
Les cartes estan donades. L’electorat, a diferència del que passa a Catalunya, amb un volum escàs dels que encara hi dubten. I si hem de fer cas de les declaracions dels principals candidats, descartada qualsevol coalició amb EH-B per part de la resta, l’única majoria possible (amb quatre escons de coll, 41 sobre 37) s’assoliria amb un acord entre PNB i socialistes, que ja van formar govern plegats durant diverses legislatures, tot i que ja fa bastant anys.

L’acord, tanmateix, pot ser més difícil que mai. I, per marcar territori, Urkullu ja ha avançat el desig que el pacte no inclogui l’entrada dels socialistes en un executiu que voldria monocolor, en minoria, i amb un suport “des de fora”, limitat a les eventuals votacions a la cambra de Vitòria.

Robert Pastor
Periodista