Ernest Maragall se'n va del PSC. No tinc res a retreure-li; la situació en el PSC és tan greu com per tenir ganes de marxar-ne,
almenys pels que entenem que la inèrcia actual ens porta a l'abisme, i pitjor encara, que aquesta inèrcia és la que provocarà la fractura social que tant intenta evitar. Sí li retrec, però, algunes qüestions de la seva marxa.
Que marxi sense haver intentat internament que les seves tesis tiressin endavant. A diferència d'uns altres (entre els quals incloc Montserrat Tura, que no és sant de la meva devoció), Ernest no s'ha enfrontat en els òrgans interns en veure la deriva que portava el partit, no ho ha fet ni des de l'executiva, ni des del Consell Nacional, ni tampoc des del Congrés. No ha proposat votacions en aquests òrgans per intentar canviar la política del PSC, no ha proposat alternatives i el pitjor, no la hi va jugar. Uns altres han acabat sent marginats per jugar-la-hi, mentre Ernest es va desmarcar en una votació, com el que ara es mostra més com un gest de cara a la galeria i una estratègia de posicionament personal, mentre en la reunió de Grup Parlamentari no es va trencar la cara per defensar les seves tesis.
Està ben ser un dissident, jo ho sóc,
i tinc motius profunds per ser-ho, però això es demostra en el camp de batalla polític. Ernest no ho ha fet. Puc entendre que la mediocracia del partit suposi una barrera prou alta, que fins i tot davant un suïcidi polític històric, tan sols el 25% dissentís de l'adreça. Però com a mínim, algú ben posicionat com ell, hauria d'haver-ho intentat alguna vegada. Uns altres, almenys, ens hem jugat el tipus (i ens hem guanyat qualificatius poc grats, i possiblement hàgim sacrificat nostres lamentables carreres polítiques) on hem tingut responsabilitat.
El tercer que li atribueixo és que aprofundeix l'atomització d'un sector catalanista en base únicament a personalismes. Montserrat Tura vols ser lideresa, Ernest Maragall vol ser capdavanter, i Ignaci Elena també (encara que aquest, almenys, ho intenta des d'una perspectiva menys personalista). Això és el que porta al fet que el ja fragmentari catalanisme més actiu del PSC sigui inútil i incapaç de treure un resultat digne a cap congrés. El fet que els que intenten plantejar una alternativa creïble entrin en les candidatures i en les executives i els desactivin, per a mi, també és alguna cosa que aprofundeix la incapacitat del sector del catalanista de plantejar-se com una minoria i condicionar realment el discurs del PSC en algun aspecte.
Però és que Ernest, en lloc de plantejar que potser no és el líder que un sector sòcia catalanista de centreequerra podem voler, decideix no ser ja cap de ratolí, sinó de puça i saltar en solitari. No intenta si vulgui, un acostament de postures amb el sector de Tura amb el d'Elena o intentar aglutinar (i para això pot servir fer intents interns de girar la política del PSC) d'alguna manera als catalanistes del PSC. Salta amb un quiosquet dissenyat per liderar-ho ell i solament ell. I encara que no sigui conscient, el seu carisma, lideratge i capacitat d'encapçalar no li arriba a la sola de la sabata a la del seu germà Pascual.
D'altra banda, és fins a jocós que Ernest Maragall busqui en la societat el que el PSC no li atorga. Com a Conseller d'Ensenyament va aconseguir enemistar-se de tota la comunitat educativa en fer el que ell creia que era millor sense tenir en compte opinions alienes, ni internes, ni externes. Sonaria creïble si no fos que la seva praxi política ha estat la contrària a la qual anuncia. Algú que es va negar durant els anys de responsabilitat institucional en la Generalitat a escoltar a la societat o a les discrepàncies internes que des del partit es tenien amb algunes de les lleis que va impulsar vulgues ara transformar-se en el capdavanter dels dissidents del PSC i la veu de la societat? Permeteu-me que com a mínim miri de forma escèptica la proposta d'Ernest Maragall.
No parlaré de l'oportunitat política (a les portes d'unes autonòmiques), i deixaré aquestes anàlisis pels tactegos (dels quals anem més que sobrats). Simplement crec que si alguna cosa no necessita el centreequerra catalanista abandonat pel PSC són personalismes d'aquest tipus. I menys d'unes generacions polítiques ja amortitzades.
