SER MINISTRE

Hi ha càrrecs que imprimeixen caràcter i atorguen, a més dels privilegis inherents, una percepció de la vida que no s'assembla en gens a la que tenim la resta dels mortals.

 Un ministre acaba convençut que el tràfic a Madrid és un fluir amable i veloç; un ministre, sobretot si porta molt temps en el càrrec, creurà, també, que en la Vila i Cort no existeixen problemes d'aparcament i que acudir a qualsevol lloc amb cotxe és arribar i moldre; per a un ministre els dies del mes són tots iguals a efectes econòmics i acaba creient que la costa de Gener és una elevació orogràfica per la que resulta grat conduir; els preus de les coses empetiteixen a ulls d'un alt mandatari (recordi's el que costava un cafè per a Zapatero). 

 Sobren places escolars per a tots; el rebut de la llum és una amable carta que les companyies tenen a bé enviar als usuaris i els bancs presten diners per a adquisició d'habitatges amb una simple trucada telefònica que atén, sempre, el director general de l'entitat; un senyor amabilísim.

 La senyora Báñez, passat el fielato dels primers dies de mandat, està convençuda que la crisi s'acaba. No pensi ningú que està de conya la ministra de l'ocupació i altres coses; ho ha dit de bona fe. Prou a la dama una miradeta a la seva al voltant per arribar a aquest convenciment; res, de quant envolta a la senyora ministra, indica el contrari. 

És allò del color del cristall amb que es mira i un ministre contempla tot de color de rosa. Sobretot la Báñez, perquè és nena.