Tot el que mai no podrem llegir de Tomàs Garcés

Quim Torra

31-10-2012

Tomàs Garcés va ser, sens dubte, un dels grans noms que il·luminaren la premsa republicana, aquelles publicacions on més que en cap altre lloc es va lliurar un combat sense treva pel catalanisme i el cosmopolitisme. Al costat de Rovira i Virgili, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Ferran Soldevila, Pompeu Fabra, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Joan Crexells o Eugeni Xammar, Garcés ocupà un lloc de primera línia a La Publicitat, el diari que va enlluernar un país que es volia modern i culte. Aquesta va ser la recepta que Garcès va servir de manera continuada des de la seva tribuna privilegiada de “La Publi”, el “Carnet de les Lletres”: modernitat i cultura.

Valentí Soler, en una obra d'orfebreria que faria feliç els artesans més exigents de Suïssa,Tomàs Garcés: periodisme i crítica, rescata de l'oblit dotzenes, centenars, un miler d'articles de Garcés, tant els de La Publicitat com d'El Dia, La Revista, La Veu de Catalunya, la Revista de Catalunya i altres publicacions. Garcès hi parla de llibres, de cinema, de política, de la terra i del paisatge. I ho fa amb un to que Josep Pla va considerar: “contingut, ordenat i clar, perfectament escrit”. Un fresc magnífic de la vitalitat d'un país que explotava de goig i de futur. Un model de llengua i de periodisme.

La guerra del Desastre Nacional va esclafar aquella generació i va fondre a negre aquell país de colors. La llengua normal per la qual Garcés havia estat lluitant durant tots aquells anys restava prohibida, les revistes i diaris on havia escrit, clausurats. Garcés, advocat de professió, deixa d'escriure. Dels 1013 articles recollits per Valentí Soler, només 28 són datats de després de 1939.

Aquest és, curiosament, el terrorífic missatge d'aquest llibre: l'esclafament d'una tradició -la periodística- i d'una carrera literària -la de Garcés-. En el cim de les seves possibilitats creadores, desenes de literats com Garcés o Just Cabot (un altre nom íntimament associat a Soler) es van veure privats de la seva expressió. Aquest és el drama cultural del nostre país: no el que van escriure, sinó tot el que no van poder escriure.

El periodisme silenciat de tants és avui, justament, un crit ensordidor que ens interpel·la. D’on venim? Dels Pla, Xammar, Rovira i Virgili, Soldevila, Sagarra, Cabot o Garcés, o dels Agustí, Díaz-Plaja, Félix Ros, Miguel Utrillo –fill- o Galinsoga? Qui ens rescabala del sentiment de buit, de burla, d’estafa, de no conèixer qui vam ser un cop? Un tuf de podridura va caure al damunt d’aquest país durant el franquisme i, per més esprais domèstics amb què la transició ha intentat camuflar-lo, reconeixem-ho, encara no ha escampat. I mira que ens hauríem acontentat amb ben poca cosa, simplement sentir pronunciar només una paraula: perdó. Però encara no l’hem escoltat dels llavis de ningú.

El magnífic treball d'en Valentí Soler -que sembla que anirà acompanyat en el futur d'una nova edició de les obres completes de Garcés, que incorporaran, ara sí, tota aquesta literatura dispersa- tindrà un sentit si no va parar a les prestatgeries de les biblioteques, si no que sigui llegit, i els joves estudiants de periodisme de les nostres facultats hi aprenguin un model llengua, normal, apta, tan moderna avui encara com fa vuitanta anys. Si no és així, tot aquest esforç no haurà servit de res

compartir a: