Són dos!!!!

divendres, 2/11/2012

-

Entrada dedicada a la Muget i l’Àngels que acaben de ser mares de dues criatures precioses. Felicitats família!

-

Criar una criatura és una aventura, criar-ne dues  a la vegada pot ser per tornar-se ximple.  Però ja sigui criar-ne una o dues els principis són complicats. Així que avui entrada pràctica de cara a encarar la lactància amb dues criatures.

Un dels principals obstacles en el cas d’embarassos múltiples és que les criatures poden ser prematures amb tot el trasbals que això suposa. Si les criatures estan ingressades i la mare també la lactància és una mica més fàci perquè  pot tenir més accés als seus fills. Quan la mare és donada d’alta amb una de les criatures, o amb cap de les dues, l’alletament  pot resultar molt estressant, una mena de cursa d’obstacles.

  • Cal crear una dinàmica d’extraccions cada dues hores de dia i cada tres de nit per tal de mantenir la producció de llet i tenir la màxima quantitat de llet per portar a les criatures al hospital. Si les criatures són prematures la llet és més que aliment, és una medicina.
  • És important comptar amb un tirallets elèctric doble per tal d’estimular al màxim.
  • Cal saber-se les taules de conservació de llet i saber com transportar-la. 
  • Cada hospital té els seus protocols pel que fa a l’acompanyament de les criatures i també depèn de cada centre  el contacte físic que permeten. No cal dir que com més contacte, com més sostingut i constant millor.

Una vegada a casa tot millora una mica però hi ha nous reptes a assumir.  Els pares durant les setmanes d’hospitalització deixen en mans dels sanitaris les seves petites criatures i cal gestionar el retrobament i aprendre a tenir cura dels nadons superant dia a dia els dubtes i les pors.

El  primer que cal tenir molt clar al arribar a casa és que cal delegar la feina. Acceptar i demanar ajuda per els temes de casa: cuinar, fer la neteja, posar rentadores, planxar, anar a comprar….Aquestes tasques les avies, germanes, cosins, nebots  i veïns del cinquè les fan de meravella així que no passa res per demanar exactament què necessitem. Penseu que potser no podreu fer altre cosa que anar del llit al sofà i del sofà al llit fent parada als lavabos i esperar que us portin i tallin els cinc àpats del dia! Per tant delegeu allò que els altres poden fer per vosaltres i centreu-vos en la única cosa que només vosaltres podeu fer. Hi ha moments en els que sembla que mai més fareu altre cosa i que no tornareu a veure la llum del sol, però podreu, arribarà el dia que podreu!

Tema alletar, aquí hi ha moltes opcions i totes bones. Podeu fer el que vulgueu perquè segur que ho fareu genial, només apunto idees per si voleu acabar de decidir-vos.

En primer lloc, les criatures són bessones però no tenen perquè anar sincronitzades amb el tema son i gana, seria genial però són personetes amb opinió pròpia i  us cal adaptar-se a elles. Si es deixen i es sincronitzen podeu alletar a la vegada, pot resultar complicat però és qüestió de posar imaginació al tetasutre,  fer servir coixins i tenir ganes de jugar al twister. Si ho feu a la  vegada aconseguireu augmentar el reflex d’ejecció de la llet el que es tradueix en més llet per tots.

Alletar per separat suposa el mateix que alletar una única criatura amb l’únic inconvenient que potser no feu altre cosa: de criatura en criatura i teta perquè ens toca!  Però també permet poder centrar l’atenció amb un dels nadons i retrobar-se més intensament.

Un tema que planteja molts dubtes és l’assignació o no assignació d’un pit a cada criatura. Bé, els pits no produeixen la mateixa quantitat de llet, sempre hi ha un pit més productiu, i amb diferència, que l’altre. Per tant assignar un pit a cada criatura pot comprometre la producció. A més si hi ha un germà més dèbil, més petit o amb dificultats de succió, el germà més gran i hàbil li farà gran part de la feina. A més se sap que les criatures que mamen tenen millor la lateralitat perquè el anar d’una teta a l’altre obliga al seu cervell a treballar amb els dos hemisferis.

Molts pensen que alletar i mantenir la lactància amb bessos és impossible, però el cos que ha fet possible engendrar-los fa possible alletar-los i si es vol en exclusiva durant sis mesos. I com sempre ompliu-vos de paciència, controleu evolució de pes i demaneu ajuda si res trontolla.

Jo no servia per alimentar al meu nen

dimecres, 31/10/2012

 

-

Avui una mare, que tot i viure en una comunitat on voler alletar és complicat per la falta de suport, va lluitar per aconseguir el que volia.

-

“Abans de res em presento, sóc la mama d’un preciós nen que va néixer el 13 de març . Jo sempre havia volgut donar el pit així que em vaig informar força, vaig comprar llibres i vaig assistir a grups de suport. Tot per fer callar  les boques que deien que no podria  ja que a la família ningú ha “pogut” donar el pit… Ai la família!! Això donaria per escriure un llibre i em quedaria curta…  Jo vaig ser nena de pit en l’època del boom del biberó però desgraciadament la meva mare no és en aquest món per poder-me ajudar.

I va arribar el gran dia, el meu part va ser provocat per tensió alta que em martiritzava! Després de gairebé 11 hores va arribar el Daniel. Quan  vaig veure el meu nen, tenia una cara espatarrant era preciós i molt petit. Immediatament el vaig posar al pit però el nen no s’enganxava i a més  tenia baixades de glucosa així que biberó al canto! Amb el pas de les hores el petit no succionava, es quedava adormit al pit i calia donar-li bibi.  Vam sortim de l’hospital amb pit cada hora i mitja i bibi cada tres hores, i per descomptat mugroneres perquè  jo no suportava el mal que em feia.

Al cap de dos dies  vaig començar a veure una mica de llet a les mugroneres i li  vaig treure les ajudetes però havia alguna cosa que no funcionava  ja que es quedava hores agafat al pit: tres o quatre hores i  es quedava adormit! I si li treia el mugró de la boca plorava desconsoladament. Pobrissó meu! Què passava?? Per què jo no podria alimentar meu  nen?? Als quinze dies de nèixer el  varem portar a la pediatra, com  que havia nascut petit calia  fer-li revisions periòdiques  i havia perdut 400g!! De 2.700 havíem passat a 2.300kg! Ens va caure el  món a sobre! No només havia de lluitar amb la família ara també tenia a la pediatra en contra i al meu marit.  Jo no servia per alimentar al meu nen! Aquestes eren les úniques paraules que retrunyien dins el meu cap. Però jo sóc una lluitadora, a la meva vida ho he estat sempre i amb la lactància no seria diferent. Per descomptat que vam començar amb  suplementació  de nou i  vaig comprar llet artificial però seguia donant-li el pit. Vaig negociar amb el meu marit: li donaria pit 10 minuts  i després bibi, i així vam començar. Després del pit mentre el meu marit li donava el biberó jo m’esbarallava amb el tirallet per obtenir una misèria quantitat de llet.

I per fi vaig trobar a  l’Alba. La gent em pregunta perquè parlo d’ella amb aquest entusiasme, coi perquè ha salvat la meva lactància! Ha fet per mi i pel meu nen molt més que la família i la pediatra, que em prenenien per boja i pensen que estic en una secta o alguna cosa així.

Ella va ser la primera que em va dir q el meu nen podria tenir el tel curt i que les meves punxades al pit podrien ser degudes a una infecció, coses que ni el meu pediatre ni el meu metge de capçalera tenien en compte. Sense dir-ho a ningú  vaig enviar la meva llet a Madrid perquè em fèssin una analítica  i efectivament tenia una infecció, així que vaig  buscar algú que em receptés els antibiòtics i amb això i el que em va dir Alba el dolor va desaparèixer per sempre. Però amb el tel ho vaig tenir més complicat. Vaig trobar a un cirurgià que em va dir que el meu nen sí tenia tel, encara  que en un grau petit, i tot i que tenia al meu marit en contra i ho vaig fer sota la meva responsabilitat (calia ficar-lo al quiròfan i posar anestèsia local) l’hi  vam treure i .. . prova superada … bye bye bibis!

Encara avui he de escoltar després de 7 mesos que el meu nen es queda amb gana o que jo no tinc prou llet però això ja no m’afecta en absolut perquè veig al meu nen FELIÇ i això m’omple d’alegria.

Per a mi ha estat molt important aconseguir tot això, així que he de donar les GRÀCIES sobretot l’Alba que em va ajudar quan estava desesperada, a les noies de “el colectivo la leche” i en especial a Meli i la Marta que van judar amb el meu petit i  van “bregar” amb el meu marit fins fer-lo entrar en raó i un llarg etc de gent que m’ha ajudat a donar al meu fill el millor regal del món i m’han fet veure una perspectiva diferent del que és la maternitat.

Ara tenim altres petits problemes … la introducció a la alimentació complementària, les distraccions al mamar, alguna petita vaga de lactància, la por que em mossegui … Però amb paciència i una mica d’ajuda es que arribarem fins a l’infinit i més enllà!!”

Impotència

dilluns, 29/10/2012

 

És un sentiment tant frustrant, tan complicat de gestionar! Perquè si tinc la clau, si tinc la solució, he de callar?

 -

Un dels temes que més ha evolucionat aquests últims anys és el nostre coneixement sobre les infeccions  que es produeixen dins la glàndula mamària. Fins fa uns anys sospitàvem que tot dolor: agut i  punxant que malmetia la pell i la tornava rosada i brillant eren càndides.

La càndida és un fong que viu a les nostres mucoses i pensàvem que aquest mateix fong també podia viure a la pell i dins els conductes i causar tot aquest dolor. Les investigacions del Juan Miguel Rodríguez han demostrat que les càndides no poden viure a la pell del mugró ni poden viure als conductes galactòfors, i ha provat que el que causava tot aquest malestar i dolor eren bacteris.

Els bacteris (estafilocos, streptococs i bacteris làctics) viuen a la glàndula amb harmonia i formen part de la llet materna. Però si se’ls produeix qualsevol destorb: antibiòtic post o intra part, clivelles, succió deficient, una baixada de defenses…. uns bacteris comencen a dominar per sobre els altres i s’apoderen de tota la glàndula  i entapissen i inflamen els conductes. Això produeix fiblades, un dolor agut i penetrant.

Es produeix en aquest moment una disbidosi, un desajust bacterià que tot sovint no és visible i no dona més símptomes que dolor. Això fa que molts professionals no sàpiguen relacionar aquest dolor amb cap patologia concreta: no és cap clivella perquè no hi ha lesions al mugró, no és una obstrucció perquè no hi ha cap zona indurada,  no és una mastitis perquè no hi ha febre ni envermelliment….. Per tant no és res, només és dolor i ja se sap que alletar fa mal*. Cap a casa i aguanta mama! O posat aquesta crema (antifúngic) perquè són càndides. O si tens molta “sort” et recepten antibiòtics que tot i ser els protocol·laris no són efectius.

Però jo i pràcticament totes les assessores sabem què està passant, sabem que el mal que té aquella dona no és normal, sabem que no són càndides i que el dolor que sent la mare és real i terrible i que el que té és una infecció bacteriana. Tan simple com això.

Però ni jo ni la majora d’assessores som metges, que són els únics que poden receptar, per tant la sensació d’impotència és terrible. Sé què tens, sé que et fa mal, sé la solució, però no t’ho puc dir. El món al reves!

En algun cas he intentat fer una mena d’informe per escrit al metge o la llevadora explicant què li passa a aquella mare. I sabeu per què ha servit… Doncs per res. Qui sóc jo? Una simple auxiliar, una simple assessora, una simple IBCLC!! La impotència és un sentiment terrible! La sensació d’indefensió i la ràbia m’inunden!

He de dir abans de seguir que cada vegada hi ha més metges  i llevadores que s’atreveixen a preguntar i confien en el que els diem i recepten els antibiòtics orals i les cremes que calen a les mares però encara són una petita minoria.

L’automedicació no és recomanable, n’estic segura al 100%b i sempre cal consultar al metge. Però quan el metge et dóna l’esquena o no et dóna resposta no tens més remei que fer la teva si vols seguir amb la lactància.

Aconseguir els antibiòtics que s’han demostrat eficaços en aquests casos acostuma a ser extremadament difícil perquè en primer lloc no formen part del protocol i en segon es consideren antibiòtics pocs segurs durant la lactància. Ull: els vademècums els consideren pocs segurs, perquè s’ha demostrat que són perfectament compatibles amb la lactància materna i que es poden  prendre sense deixar o interrompre l’alletament.

En els últims anys però, hem vist que hi ha una opció de tractament en terra de ningú, els probiòtics. Els aliments probiòtics d’on finalment passen a la glàndula mamaria i la equilibren. Contenen aquesta classe de microorganismes i, per tant, són són aliments amb microorganismes vius addicionats que romanen actius en l’intestí i exerceixen importants efectes fisiològics. Ingerits en quantitats suficients, tenen efectes molt beneficiosos, com contribuir a l’equilibri de la flora bacteriana intestinal de l’hoste i potenciar el sistema immunitari. Poden travessar el tub digestiu i s’adhereixen a la mucosa intestinal

aliments probiòtics els iogurts frescos,  llets fermentades, quefir….

Però no serveixen tots i els que han demostrat efectivitat són els  lactobacils reuteri que ja formen part de la nostra flora intestinal.  Els reuteri estan una mica en terra de ningú, no són un medicament, no són vitamines, no són un aliment….  potser un complement alimentari??? Així doncs podem  recomanar-los  i sabem que són eficaços.

Comercialment podeu trobar tres preparats (incloc la posologia que hem vist que funciona):

CasenBiotic sobres:  2/3 sobres al dia

Aquilea Intimus:  2 pastilles al dia

Reuteri Gotas: 10 gotes al dia

Els probiòtics funcionen molt bé en cas d’infeccions lleus o moderades, això sí hi ha mares que els han de prendre de manera intermitent mentre dura la lactància perquè sovint no poden trobar qui els recepti l’antibiòtic adequat per vèncer totalment la seva infecció i quan els deixen de prendre la glàndula empitjora.

*ALLETAR NO HAURIA DE FER MAL. SI FA MAL, QUELCOM NO VA BÉ!

Emergències bàsiques

dijous, 25/10/2012

-

Avui una guia  ràpida en cas d’emergències. Aquelles emergències que et fan dubtar de moltes coses i  per les que la lactància es pot veure compromesa.

-

Cinc situacions habituals amb solucions per intentar com a mínim  no llençar la tovallola.

“Em fa MOLT mal”

Segurament ara el dolor és immens, no vols que la criatura es desperti perquè tens pànic que et torni a demanar pit.  Potser tens ferides o potser no hi ha cap clivella visible però el dolor és agut i penetrat.

Què fer?

Encara que el dolor sigui molt intens  o no coneguem la causa del dolor cal seguir traient llet, no hi ha més remei. Deixar llet dins el pit pot comportar encara més dificultats a posteriori, per tant anem a veure quines opcions tenim sense comprometre  la lactància o deixar-la:

  1. Si mai has prés antiinflamatoris i els toleres pots pendre quelcom que et rebaixi el dolor, els analgèsics i antiinflamatoris habituals són compatibles amb la lactància
  2. Valora els dos pits. Fan el mateix mal? En un més que l’altre? Si un fa menys mal dóna les preses directes del  pit menys afectat  i treu la llet de l’altre ( pas 6)
  3. Si els  dos pits fan el mateix mal treu llet i difereix la lactància.
  4. Prova postures diferents, en especial les ventrals.
  5. Intenta-ho amb una mugronera de la mida adequada, el dolor pot ser menys intens.
  6. Treu llet a mà o amb tirallets, normalment el tirallets és menys dolorós perquè es pot controlar la intensitat de succió.
  7. Si  no treus llet suficient alimentar a la criatura amb llet artificial unes hores.
  8. Busca un mètode de suplementació adequat.
  9. No cal la lanolina ni protectors de lactància.
  10. Busca ajuda immediata  en un grup de suport.

“No s’agafa”

Hi ha moltes situacions que poden provocar el rebuig del pit per part de la criatura ens cal saber perquè ho fa abans de fer res.

Què fer?

  1. Quina edat té? Pot ser una crisis? Ha passat quelcom?
  2. Quin estat presenta la criatura: enfadat, relaxat, adormit, neguitós….
  3. Si és molt petit ( 2-3 dies) com està l’arèola? Està inflamat, dur, tens?
  4. Si està molt ple: aplicar la tècnica del P.I.S.
  5. Ficat a la banyera: llum suau, aigua calenta i relax total
  6. Treu una mica de llet i ofereix-la per calmar la gana i el neguit i intentar de nou una aproximació al pit.

“No tinc llet”

Aquest mite és un dels més repetits i temuts, potser és veritat però cal valorar totes les opcions.

Què fer:

  1. Edat de la criatura: és un nounat o es una criatura gran.
  2. Si és petit i parlem de la pujada de llet: comprimir el pit i veure de quin color surt si es blanc és llet si es groc és calostre, el calostre més enllà de les 72h pot indicar que hi ha alguna dificultat per que es produeixi la pujada de llet, normalment pot ser una retenció de placenta.
  3. Si es petit  i han passat més de 72h cal valorar la criatura veure si li cal  llet artificial. I valorar el pit: hi ha hagut modificacions? Esta calent, tens? O està igual que abans de parir?
  4. Cal contactar amb una assessora, IBCLC o llevadora com abans millor
  5. Amb nens grans: Has pres cap medicament? Hi ha antihistamínics que redueixen la producció de llet.
  6. Amb nens grans: Pots estar embarassada

“Tinc massa llet”

Sembla estrany però hi ha mares que tenen massa llet i lluny de ser una benedicció pot ser una condemna! Tenir els pits com càntirs molts mesos és insoportable!

Què fer:

  1. Si és al principi de la lactància es habitual  i poc a poc es regularà
  2. Cal aplicar fred per baixar la congestió que va associada a la pujada
  3. Si la llet surt a raig i molesta a la criatura adoptar una postura reclinada enrere
  4. Es pot deixar fer la pujada, deixar sortir la llet inicial a raig i quan passi col·locar la criatura
  5. Si la sobreproducció persisteix més enllà dels tres mesos fer una  analítica hormonal complerta
  6. Les píndoles anticonceptives poden ser una solució per aconseguir regular la producció de llet ( prometo entrada)
  7. Si hi ha temps i ganes et pots fer donant!

“Mama massa”

Aquesta situació és molt angoixant, les criatures lapes desgastes i exaspera al 50%!

    Què fer:

  1. Pot ser una crisis de creixement?
  2. La criatura està malalta?
  3. Ha recuperat el pes del naixement? Si no l’ha recuperat ULL pot ser una demanda per gana endarrerida
  4. Té dos anys i està plena  traca final!
-

Apa noies fins aquí la guia de supervivència!

Caminets que no cal seguir

dimecres, 24/10/2012

-

Parlàvem la setmana anterior del pes i la seva evolució, avui toca parlar dels percentils, dels caminets que sembla que les criatures hagin de seguir sí o sí.

-

El segon pediatra que va tenir la Maria (de cuyo nombre no quiero acordarme) em va fer un màster del que no són els percentils. Ens va torturar durant mesos amb els ditxosos percentils, va ser un malson!

La Maria és i era una nena de mida gran, es va plantar per sobre el percentil 75 d’alçada i el 90 de pes abans de començar amb l’alimentació complementaria.

Cada visita era un examen per ella i per mi! El pediatra no volia de cap manera que tingués aquells percentils tan elevats, exigia que s’havia de situar en un percentil 50 fos com fos. Segons ell el percentil 50 era el bo. Per sota el 50 estaven massa escarransits i per sobre massa grassos. Així que ell proposava: preses cada 3h, deixar l’alimentació nocturna, si plorava abans de tres hores de dia donar-li suc de taronja i si ho feia de nit aigua. Totes aquestes mesures anaven encaminades a que arribés al percentil “correcte”. Maleïts percentils! En el nostre cas ell volia que baixés de percentil, però quants nens tenia a la consulta que havien d’augmentar de percentil? I això sovint volia dir deixar una lactància materna exclusiva…

És evident que ni el percentil 50 és el bo ni el 3 o el 90 són dolents.

Els percentils són taules on es representa el creixement normal dels lactants sans.  Hi ha 5 corbes ascendents marcades sobre una taula corresponentment als percentils: 3, 15, 50, 85 i 97. Aquests corbes no són més que la representació de la normalitat pel que fa al pes i la talla de les criatures.  És tant normal que un nen sa estigui al percentil 3 com al 90. Tan sana està la criatura del percentil 15 com la del 97. Tots, els adults també, som diferents i tenim complexions diferents, perquè tots tenim un pare i una mare i una genètica diferent.

Fa uns anys els percentils que s’utilitzaven eren unes taules antigues elaborades amb nens americans que prenien biberó  i als que se’ls introduïa alimentació complementaria als pocs mesos degut a les mancances nutricionals que presentaven per prendre una llet deficient.

L’any 2006 la OMS presenta ( Per fi!!  Vaig començar a sentir a parlar d’ells l’any 2000) els seus percentils, certament els percentils de la OMS no difereixen massa dels antics però si  són molt més correctes pel que fa  a la seva elaboració: nens de pit de 6 països diferents que ens mostren com es fan grans les criatures.

Bé, els percentils que veiem  dibuixats ( les corbes) no són però realment la representació exacte del creiexement real de les criatures. No, les criatures no creixen dibuixant aquest arc tant regular i tan perfecte.  Els arcs no són més que el resultat de polir les dades i fer-les més simples a ull i maques.  Realment els percentils són esglaons irregulars. Per tant  baixar una mica de percentil és absolutament normal*

També és important entendre que  no té res a veure el percentil amb el que es neix amb l’evolució de pes que farà de la criatura. Moltes criatures neixen amb un pes  considerable però després el  normalitzen i no hi ha raó per seguir sempre en els percentils alts amb els que s’ha nascut.

I penseu que  no només cal valorar el percentil de pes, cal valorar el d’alçada i veure que estiguin en consonància. Si una criatura es mou en ambdós en percentils baixos segurament és perquè és una criatura menuda i punt. Hi ha un 3% de criatures sanes per sota el percentil 3!!!!

Per tant és igual a quins percentils siguin les vostres criatures, aquí segur que tots som diferents,  i no cal que els segueixin sempre exactament però si que fluctuïn  per ell.

Els percentils no són més que una manera de valorar el desenvolupament normal pel que fa a talla i pes de les criatures**, no haurien de ser un examen mensual ni una competició per arribar al percentil més alt!

Si els voleu veure/descarregar a la web de la OMS els teniu tots això sí seleccioneu nen o nena que no creixen igual.

-

*Altra cosa és una baixada espectacular de percentils en uns mesos, ex: passar d’un percentil 80 a un 15.

**Hi ha més valoracions a observar: relació pes talla/ IMC per edat

“Ho guardo en secret”

dilluns, 22/10/2012

-

Avui una mare ens explica el seu secret, vol saber per quina raó  ha d’amagar  el que fa. Ja direu què en penseu.

 

“No sé com entenen la maternitat les altres mares. Menys sé com l’entenen les mares d’abans, les mares que van donar pit però poc temps perquè ja en venia un altre en camí. Generalment, aquestes dones van oblidar tot l’aprés i vist i van donar als seus fills biberó perquè “no tenien llet”. Ara les filles d’aquestes mares lluiten per donar als seus fills una lactància natural prolongada i són incompreses. Això em passa a mi.

Els meus inicis en la lactància van ser difícils. El meu fill “rebutjava el pit i només volia biberó” com jo mateixa vaig afirmar en el seu moment. Però no era així. El meu fill, nounat, estava aprenent a alimentar-se. Tot aprenentatge requereix assaig, error i pràctica. Ara, tres anys i mig després, ho veig així.  Vam començar a tenir una lactància materna plaent quan s’acostaven els sis mesos (data socialment acceptable per deixar la teta). Evidentment, vaig pensar que era  una tonteria deixar una cosa que ens havia costat tant aconseguir. Quan el meu fill  va fer l’any vaig començar a sentir suggeriments i consells per  anar deixant la teta. Motius? “Ja té un any!” El nen menjava bastant bé i seguia amb la teta.

 Quan el meu fill tenia 17 mesos vaig anar de vacances a un poble i allà semblava encara més escandalós que prengués pit!

Quan va fer dos anys vaig decidir deslletar-lo, estava una mica cansada dels  seus atacs impetuosos  i de treure la teta a qualsevol lloc. Arribats aquest punt el meu pudor era nul però sempre em vestia pensant en un possible “atac” del meu fill ja que la seva manera de mamar mai va ser molt estàtica que diguem … Vaig seguir diferents consells per deixar el pit que no van funcionar, només vaig aconseguir reduir preses. Dos mesos abans de fer tres anys, el meu fill es va posar molt malalt: vòmits, diarrees … Perdia pes, no menjava res, només prenia teta. Em vaig alegrar de no haver-li tret el pit.  Al cap de mes i mig, a la visita setmanal que fèiem per urgències per les diarrees alarmants del nen, van decidir fer-li un cultiu i treure-li la lactosa de la dieta.

A la sala d’espera, els meus pares em van recriminar per enèsima vegada, que encara li donés el pit i em suggerien que li tragués el pit “un parell de dies” a veure si millorava.  Afortunadament, els meus pares no van comentar res al metge. Bastant malament em sentia jo negant-li el pit, va ser molt dur i dolorós emocionalment i físicament (vaig prendre t i tot i així vaig estar dos dies amb els pits a rebentar). El nen ho va passar fatal i la seva dependència de mi va augmentar, que era la causa teòrica de la seva mamitis. Va trigar un mes a recuperar l’alegria de sempre. Es va curar de la gastroenteritis gràcies als prebiòtics que li van receptar ja que la causa era una bactèria en l’intestí per menjar carn poc feta.

Deu dies després de tallar la llet  va voler mamar i no vaig evitar-ho com fins llavors. Es va retirar de seguida estranyat de no trobar res. Va ser un moment molt trist.

Quatre mesos després li vam posar el llit gran i el nen va tenir un retrocés: es va fer pipí un parell de vegades a sobre i va buscar de nou el pit. Això del pipí és anecdòtic però a la teta trobar “suc”! Per mi era tan estrany veure’l mamar de nou … Ell insistia que havia suc i succionava amb molta força jo li intentava apartar però pel  sentiment de culpa que arrossegava per llevar-li el pit tan incorrectament el deixava fer… El nen va començar a mamar d’amagat, només ho sabia la meva parella. Ningú més. Vaig preguntar al pediatre i em va dir que era impossible que tingués llet  però està clar que tinc llet però suposo que no massa per a un nen de la seva edat que només dóna quatre xuclades al dia.

El meu fill menja fatal, no prova res de nou, és un suplici donar-li de menjar… Els meus pares ignoren que pren teta tot i així i quan el veuen tocar-me els pits em recriminen que menja fatal perquè encara es recorda del pit i que la culpa és meva perquè permeto que em toqui i que pensi en el pit (pel que es veu tinc la capacitat de controlar els pensaments del meu fill). Segons ells és inapropiat que permeti al meu fill tocar-me els pits. No està bé i punt, encara que després aconsegueixi que es mengi tot el plat de menjar.

El meu fill menja malament i jo també estic preocupada però que em diguin que la culpa és del record del pit…¿¿??

Si confesso que pren teta, em porten a la foguera. No sóc experta però jo crec que el fet de prendre pit per al meu fill no és per alimentar-se, ni tan sols per treures la set (moltes vegades em demana aigua després). És un hàbit que el relaxa i li agrada i jo no tinc cor per tornar-li a treure.

Li he demanat a Alba que no publiqui el meu nom; per què?  Doncs perquè no vull més embolics, no perquè me’n avergonyeixi quedi clar! Per què no podem dir tranquil·lament que mimem als nostres fills, que dormim amb ells o li donem el pit? Tan vergonyós és donar-los el que demanen? Menja malament  per culpa de les quatre xuclades que li dono al dia de teta? L’agafo en braços quan ho demana i això també està molt malament? Per què? Per què tothom opina? Tothom em respectaria la decisió de deixar el pit als tres mesos, però, no hi ha comprensió per això. Sí, jo em vaig queixar molt, jo vaig dir “vull deixar el pit” però no vull tornar a fer mal al meu fill.

Curiosament, ningú em justifica aquestes afirmacions que defensen tan vehementment. Curiosament, tothom se sent amb autoritat per opinar quan dius que el teu fill té 3 anys i mig i encara pren pit. Per això, ho guardo en secret però és molt trist!”

No m’agraden els diminutius!

divendres, 19/10/2012

-

Un espera d’un producte al que anomenen “ajudeta” una acció positiva o de reforç pràctic, però què passa amb les ajudetes de llet artificial que tot sovint és “recepten” com caramels.

-

Quan vaig sortir de l’hospital amb la Maria sota el braç el pediatra em va receptar 30ml de llet artificial Niidea després d’alletar la nena. La nena havia perdut els 300g de rigor, mamava amb ganes i les seves deposicions amb tres dies ja eren de color mostassa. Hi havia raó per sortir amb aquella recepta?

Les ajudetes de llet artificial tenen una cara diabòlica que cal desemmascarar. Tinc la sensació que hi ha molta gent que pensa que les ajudes de llet artificial no tenen importància: Quin mal pot fer una petita quantitat de llet artificial després de cada presa? Si no és res! Què són 20-30ml de llet artificial després de cada presa? A més parlem d’elles pràcticament amb diminutiu: ajudeta. Quin mal pot fer una cosa tan petita?

En primer lloc ens cal entendre una cosa molt simple, l’estómac dels nadons és extremadament petit.  El primer dia de vida té  la mida d’una bala. El tercer dia té la mida d’una pilota d’aquelles que reboten com boges i finalment al desè dia té la mida d’una pilota de ping-pong.

Com podeu veure a la foto, la capacitat també és molt limitada i si no sabeu la capacitat d’una bala o d’una pilota de ping-pong us la poso perquè us adoneu que un bebè de 5 dies no té lloc per prendre pit i després un suplement de 20-30ml.

Els nadons perden pes després del part, com més respectat i més íntim i si no hi ha dificultats de succió menys en perden, i la pèrdua habitual acostuma a ser uns 300g. Aquesta pèrdua per si sola no és indicativa de res i si només ens basem en la pèrdua no hi ha raó per receptar cap ajuda de cap mena.

Si realment cal una ajuda: criatura extremadament adormida, criatura que no s’agafa al pit, bebè prematur o malalt… La primera opció és sempre suplementar de la mateixa llet de la mare.

Sembla que pocs pediatres tenen en compte aquesta opció, la mateixa llet materna, per “ajudar” a les criatures, i tinc la sensació que a moltes mares ni els passa pel cap que puguin fer servir la seva llet per  donar un cop de mà a les seves criatures. Aquí també entrem en la creença que hi ha llets dolentes o de poca qualitat per tant quin sentit té donar llet materna de baixa qualitat? Com tothom sap (mode irònic) és molt millor la llet artificial.

Però les ajudes de llet artificial acostumen a ser una trampa per dos motius:

La llet del pit surt poc a poc, en quantitats petites i requereix temps (per aquesta raó els nounats poden estar 40-60 minuts agafats al pit) per tant rebre, amb les ajudetes,  grans volums de llet en poca estona els condiciona.  Modifica la seva capacitat estomacal, es fa més gran del que toca i també modifica la seves sensacions de sacietat.  Per tant les ajudetes poden modificar la seva conducta quan els possem de nou al pit i de cop es desesperen i es frustren quan els toca mamar.

A més les ajudetes tenen, normalment, la tendència d’anar en augment en detriment del pit. Per tant deixen de ser una ajudadetes per convertir-se en un tot. En poques setmanes la criatura sembla demanar més quantitat d’ajuda i s’acaben el biberó i sembla que els en fa falta una ració més…. Poc a poc la lactància materna es fon.

Per tant les ajudetes de llet artificial no acostumen a tenir res de positiu, ans al contrari!  Ni les hauríem d’acceptar amb tanta normalitat.

Si cal suplementació la primera opció recordeu que sempre és de la mateix llet materna, així quan la criatura ja es pugui espavilar sola i no li calgui ser suplementada la producció i la demanda estaran igualades i no caldrà trencar-se les banyes per augmentar la producció de llet i eliminar les ajudes de llet artificial.

Si la mare no pot/no vol/ o per alguna raó es confirma una hipogalàctia si que tocarà ajudar a la criatura amb llet artificial (res de batuts d’arròs o civada o mandangues similars) i si vol seguir amb una lactància mixta tocarà buscar un mètode de suplementació poc invasiu i respectuós que ens asseguri al màxim que la criatura no perdrà interès amb el pit.

Què espero d’un pediatra

dimecres, 17/10/2012

-

Dijous Pilar Martínez assessora de lactància i farmacèutica va publicar aquesta entrada als seu bloc, dilluns la Dra. Amalia Arce recollia el guant al seu bloc i escrivia aquesta entrada. I avui jo també i vull dir-hi la meva.

-

Quan la Maria va néixer vaig demanar consell al gine, volia que em recomanés un pediatra. Al parir per Nadal em va ser impossible localitzar la pediatra que ell m’havia dit, i jo incauta de mi i pensant que tots els pediatres eren iguals, vaig agafar-ne una que era just davant de la consulta del meu gine, així era més còmode per mi. Que il·lusa!

Quan la Maria ja tenia més d’un any vaig buscar desesperada la pediatra que m’havien recomanat en primera instància i aquí va ser quan vaig descobrir que tots els pediatres no són iguals.

De la mateixa manera que cada metge té la seva manera de fer i el seu caràcter, cap pediatra és igual  perquè ni actuen ni pensen igual. La Pilar es preguntava a la seva entrada si els pediatres havien de ser assessors/es de lactància. Bé, jo crec que no, no cal que ho siguin. M’explico: Si vull millorar la meva dieta i la meva salut i vaig a veure al meu estimat Julio Basulto a la consulta, ell es limitarà a dir-me només què he de menjar per estar sana, però  el que no puc esperar en cap cas és que em faci un curs de cuina! Ell em dirà que he de menjar com a mínim cinc racions de fruita i verdura al dia, que mengi poca proteïna i que el pa no engreixa però no m’explicarà com fer una minestra o com bullir les llegums ni m’explicarà quanta estona cal bullir la mongeta tendra. Oi que no? De fet a cap de nosaltres ens passaria pel cap preguntar-li aquestes coses perquè sabem que aquesta no és la seva feina.

Doncs de la mateixa manera jo no espero que el pediatra em digui com he d’alletar. Estic del tot d’acord amb la Dr. Arce quan afirma que generalment els pediatres en saben poc o res de lactància, com diu la doctora hi ha temes dels que tampoc va aprendre massa ( per no dir res) durant la carrera, i que de cada tema en va aprendre sobre la marxa, segons les criatures que li arribaven i sobre els seus  interessos… Així doncs no hauríem d’esperar que en sàpiguen com una assessora.

Això si, jo espero moltes altres coses d’un pediatra pel que fa a la lactància! No espero que sigui assessors/es de lactància però espero que:

-

  • Sigui un bon patòleg, que sàpiga detectar què tenen les meves filles i em doni les pautes per ajudar a guarir-les sense anticipar-se ni avançar-se.
  • Espero que afirmi i tingui clar que la lactància materna és millor per pràcticament totes les criatures.
  • Compto de tot cor que no es deixi portar per interessos comercials que el facin recomanar llets artificials quan no cal.
  • Desitjo que sigui honest i conegui les seves pròpies limitacions, de la mateixa manera que si li arriba una criatura amb una patologia cardíaca la derivarà a un cardiòleg , espero que si li arriba una mare amb una criatura amb dificultats en la lactància els derivi a una assessora o una IBCLC.
  • Confio en que no exterioritzin els seus perjudicis sobre la lactància. Segurament  tindran una opinió a favor o en contra sobre la meva lactància: en tàndem, prolongada, mixta…. o com sigui, però confio en que els seus perjudicis no passaran per sobre tota  l’evidencia científica i no em tocarà sentir sermons ni esbroncades.
  • Voldria que no fos paternalista, que no es pensi que m’ha de donar les coses mastegadetes i apuntades en un paper i que em vegi obligada a seguir les seves indiccions al peu de la lletra perquè només ells saben el que ens cal a nosaltres i les nostres criatures. I si li porto la contraria, si no faig res que posi en perill la salut de la meva criatura, que entengui i les accepti les meves raons.
  • Vull que conegui  la feina de les assessores i les  IBCLC, que sàpiga que no som unes talibanes/extremistes/boiges…. que sàpiga que tenim senderi i estem preparades, formades i sabem què fem.
  • Què sigui humil i conegui les seves limitacions. No passa res per trucar a una assessora de lactància per preguntar, no és humiliant ni vergonyós reconèixer que algú en sap més que tu en  un determinat tema.
-
-

Aquest és el pediatra que jo vull i no em cal que sigui un expert en lactància materna, només em cal que sigui un bon professional de la salut. Perquè com bé diu la Dra. Arce no tots són iguals!

-

“Sí, sóc una integrista”

dilluns, 15/10/2012

 

-

La Montse va publicar aquesta entrada dissabte al seu bloc i li vaig demanar poder-lo reproduir, ella vol saber què en penseu i per això avui publico el seu text al bloc”

-

“Fa exactament cinc mesos vaig ser mare. Jo sóc d’aquelles que ho volen tot controlat al mil·límetre i amb la meva filla vaig seguir tot el que una mare primerenca considera normal: habitació, bressol, cotxet… Però no, no em vaig preparar per la lactància. Pensava que si el pit no funcionava, doncs ja li donaria biberó. No em volia convertir en una d’aquestes mames “tarades” que del respecte dels drets de la dona en fan una lluita.

Però, ai!, quan va néixer la Gebra tot va donar un tomb de 180º. La idea de tenir una relació amb la meva filla que em permetés establir un lligam d’afecte i alhora alimentar-la em va seduir. El problema és que no tenia una preparació de com fer-ho i estava a punt de fer una immersió en una aventura molt més complicada del que semblava en un inici.

Els pits no funcionaven com ho havien de fer, la Gebra no s’engreixava i vaig començar a buscar ajut. Una recerca desesperada per llevadores, infermeres, pediatres, ginecòlegs,… vaig picar la porta de tot el que la ciència relaciona amb el naixement d’un nadó i la lactància, però sense èxit. Ningú tenia una resposta per mi. Quan li vaig demanar al ginecòleg que em fessin un estudi em va mirar amb una cara molt estranya i em va assegurar que mai ningú li havia demanat una cosa així. El millor, però, va ser el pediatra que quan li vaig preguntar què fallava i què podia fer per alimentar jo mateixa la meva filla em va preguntar: no seràs una d’aquelles integristes? Una pregunta que va anar seguida d’un discurs en què m’assegurava que el més important és que s’alimentés bé i augmentés de pes.

Doncs sabeu què? Que el més curiós és que no dono el pit a la meva filla només per alimentar-la, fins i tot diria que és l’última d’una llista plena de raons, totes molt importants això sí. Jo li vull donar el pit per tenir la meva estona d’intimitat amb ella, per mimar-la, perquè em senti i sentir-la aprop,… per milers de raons que tenen una relació directa amb els impulsos més irracionals que es desperten en el moment en què et converteixes en mare. Perquè es desperten, i de quina manera!

Finalment, gràcies a l’Alba Padró d’Alba Lactància Materna i el pediatra Carlos González he sabut que segurament tinc hipogalàctia i potser mai podré produir la llet necessària per alimentar a la meva filla amb una lactància materna exclusiva. Una conclusió que ha costat quatre mesos, ni ells es creien que hagués estat quatre mesos aguantant aquesta situació. Quatre mesos de fustració: les mares de biberó no entenen la teva lluita i les de teta moltes vegades posen en dubte que hagis fet prou. Quatre mesos amb moltes llàgrimes perquè ningú tenia una resposta,  ja sigui perquè no la tenia o perquè ni s’ha molestat a trobar-la. Total, ja hi ha el biberó que no deixarà que es mori de gana,…

Hores d’ara encara li dono el pit a la meva filla. Treballo, però continuo (el que suposa treballar i donar pit donaria per escriure un llibre). Ho faré fins que el pit deixi de rajar o ella mateixa em demani que no vol continuar. Ho faré perquè m’agrada compartir aquests moments amb la meva filla, moments que només són nostres. Encara ara quan veig una mare alletant el seu fill amb total normalitat sento enveja i no puc evitar sentir certa frustració. Però sabeu què? També estic orgullosa perquè si no fos per la meva tossuderia no hauria arribat fins aquí i m’hauria perdut la cara que fa un nadó quan ja hi veu i li poses el pit al davant. Sembla que inconscientment m’estigui agraint la lluita que he dut a terme durant aquest temps.

I sí, sóc una integrista. Ara penso que sóc una integrista. No faig servir el cotxet, portejo a la meva filla durant hores; no hem fet servir el bressol i encara no l’hem enviat a la seva habitació, dormim amb ella (o ella amb nosaltres). Perquè hem decidit mimar-la, no consentir-la, que hi ha molta diferència.

Sí, sóc una integrista”

La maleïda balança

divendres, 12/10/2012

-

Dimarts em va trucar una mare plorant desesperada, m’acostuma a passar, estava destrossada perquè la seva criatura no havia augmentat massa del primer al segon mes i el pediatra li havia donat un ultimàtum.

-

Ella plorava i jo no l’entenia massa bé, així que vaig esperar que es desfogués perquè m’expliqués exactament què havia passat.  Ella repetia que li semblava que tot anava bé, que el nen mamava molt i ella el veia bé però, és clar, que ja li havia dit el pediatra que veure’l bé no era suficient, que calia que augmentés de pes. I ella només em repetia que no li volia donar sota cap concepte ni gota de llet artificial, que volia seguir amb la lactància, que tot anava tan bé  fins aquella maleïda visita dels dos mesos al pediatra.

És cert que hi ha ocasions en la que les criatures no augmenten de pes i que cal suplementar però cal veure sobre paper i amb dades quin ha estat l’augment de pes. Així que vaig agafar llapis i paper i li  vaig demanar el pes de la seva criatura des del néixer fins a aquell moment:

Pes al néixer: 3.340

Pes a la sortida del hospital: 3.090

Pes al mes: 4.300

Pes als dos mesos: 5.170

És a dir del naixement al mes un quilo, i del primer mes al segon més de 900 grams i el pediatra insistia en que allò no podia ser de cap manera deia que la criatura també havia de guanyar un quilo del segon al tecer mes i que menys de 900 grams era inacceptable i havia de suplementar a la criatura de manera inmediata!

Jo no sé quines taules de pes mirava el pediatra, potser per elefants però per criatures alletades segur que no! L’augment de pes de les criatures és un tema que angoixa molt a les mares. Sembla que passis un examen mensual cada vegada que portes la criatura a fer la revisió al pediatra i la possen a la balança. I hi ha pediatres que semblen  entossudits a engreixar com tuixons les criatures o potser entossudits a receptar llet artificial si o si! Per tant no us deixeu prendre el pèl i seguiu les recomanacions oficials:

El guany de pes mínim per les criatures de 0 a 6 setmanes és de  20g al dia, si és més doncs millor.

Les criatures d’un mes i mig fins els quatre mesos han de fer un mínim de 100-200g per setmana.

Dels  quatre mesos als sis han de fer un mínim de 80-150g

I fins que arribin a l’any  un mínim de  40-80 grams per setmana

Per tant aquesta  criatura  no tenia cap mena de problema, les recomanacions de OMS-UNICEF ens diuen que les criatures haurien de doblar el pes del naixament entre els tres i els 5 mesos de vida i triplicar-lo al any.

On era el problema? Per què havia de suplementar amb llet artificial a la seva criatura? Curiosament el pediatra va fer-li una recepta d’una llet artificial determinada. Què curiós!

Les criatures alletades normalment agafen molt els primers mesos de vida, a vegades un quilo i amb els mesos van agafant cada vegada menys pes. Normalment l’aturada en sec es produeix cap als tres mesos i aquesta parada juntament amb la crisis dels tres mesos fa témer el pitjor a moltes mares.

A les mares ens cal saber que les criatures no agafen un pes concret de manera estàndard cada setmana. Ja ens agradaria! Però el que fan es agafar-lo a esglaons: hi ha setmanes que agafen molt pes, setmanes que no n’agafen tant i setmanes que no n’agafen gens. I perquè us explico això. Doncs perquè si no voleu parar ximples evitem pesar les criatures per setmana. No dic que no els peseu però tampoc us obsessioneu amb el pes. Una vegada han recuperat el pes del naixement als 15 dies de vida (si tot va bé) només cal que el torneu a pesar a la visita del mes al pediatre i després a la visita dels dos mesos… I després a la següent visita als tres o als quatre mesos…. No cal anar a la farmàcia cada setmana perquè en aquestes visites ens podem endur ensurts greus i podem prendre accions gens oportunes que poden comprometre la lactància!