Amb l'ai el cor. Grècia es queda. Hem salvat el projecte europeu. Aquests són alguns dels titulars que hem pogut llegir abans i després de les eleccions gregues. Però la realitat és que Europa, o millor dit, les institucions europees, mai s'han allunyat tant del somni europeu, amb una pràctica de xantatge i coacció absolutament inacceptable. Unes institucions europees que han dit que la opció de canvi equivalia a sortir d'Europa, malgrat que el que buscaven aquestes opcions de canvi era la d'unes polítiques desastroses. No sé quin hauria estat el resultat sense el joc brut de l’establishment, però el que si podem afirmar és que malgrat que s’han superat tots els límits del que és acceptable en democràcia, és molta la gent que ha optat perquè Grècia i Europa giressin. I és aquesta demanada la que ha fet que a Europa es parli per primer cop de la necessitat de renegociar el memoràndum.

El xoc de trens. Aquesta és l’estratègia alemanya, i la d’aquells que llastimosament han aplaudit les polítiques d’austeritat, encara que anés contra dels seus interessos. Dos trens que avencen a una velocitat de vertigen, i on el govern alemany sempre calcula que qui té al davant, en l´últim segon s'apartarà de la via. I és en aquesta estratègia quan la millor notícia per tots plegats seria que a Grècia, beneficiant a Europa i a Catalunya, algú forcés a fer que sigui la doctrina Merkel la que s’aparti. Avui, un euro sense política fiscal, ni unió bancària ni banc central, pot beneficiar a curt termini a aquells que col·loquen el seu diner a preu zero. Però aquests beneficis es fa sobre les esquenes dels nostres drets. És en aquest marc que la millor notícia és que algú faci entendre als alemanys que o renegocien, o no hi ha sortida. I aquesta era l’oportunitat que s’obira amb Grècia, i aquest és l’escenari que hem de forçar, fent entendre d’una vegada que el pitjor que li pot passar a Europa es continuar sense canviar res.

Els propers dies ens tornaran a dir que el que és valent és retallar drets. I que cal tornar a aplicar les injustes i inútils polítiques d'austeritat. Fins i tot tornaran a explicar-nos que hem estirat més el braç que la màniga, malgrat que el nostres problemes deriven del sector financer. I després d'ampliar el crèdit a la banca, posaran l'accent amb la necessitat de contenir la despesa pública. I així, pas a pas, caminant cap al desastre total. Però algun dia que el problema no és que s'equivoquin, és que el seu error té conseqüències sobre les nostres vides i la dels nostres fills.  I que avui, ja no n’hi ha prou en protestar, dir no o expressar el rebuig. Cal construir una alternativa política. I l’alternativa es decideix, sense anar més lluny, el proper dijous al Congrés, i només es pot construir entre aquells que ens oposem al Pacte Fiscal que ens imposa la UE. Lliçons gregues.

Un dels darrers correus electrònics que vaig rebre a la bústia del mail del Parlament era una invitació, del Parlament de Catalunya, convidant-me a la missa en motiu de la Festivitat de Sant Tomàs Moro, patró dels polítics i dels governants, oficiada per Lluís Martínez Sistach, Cardenal Arquebisbe Metropolità de Barcelona. Tot i que amb aquesta invitació el Parlament trenca el principi d’aconfessionalitat de les administracions –una vegada més-,  vaig ubicar l’acte en un d’aquells moments que et porten a demanar a instàncies divines allò que els comuns mortals no poden fer. Sembla que alguns van veure en la missa una de les últimes opcions per restablir la crisi ètica, moral, i democràtica que estem vivint, tot i que de fet sona bastant estrafolari. Però una cosa és ser creient i l’altre és creure en la resurrecció de Sant Tomàs Moro. 

Confesso tenir fe en moltes coses, però ser un agnòstic quant a l’efectivitat d'oracions com aquesta. És més, crec que seria bo que les nostres institucions, en comptes de convocar misses, exigissin tot tipus de responsabilitats davant, per exemple, de la situació del nostre sector financer. Però sembla que aquesta és una via més complexa, com a mínim per alguns dels nostres representants polítics, que no permeten la creació de comissions d’investigació, ni tan sols la compareixença del beat Dívar, s’ofenen si demanes transparència pel cas Crespo o, després d’evidenciar-se el finançament irregular de CiU amb múltiples connexions amb el cas Palau, es neguen a donar explicacions.

Avui cal una reacció ètica, moral i democràtica que restableixi la confiança en la mateixa societat. Una confiança que és imprescindible per sortir de la crisi, però una confiança que no és possible trobar si tot allò que veiem és fosc, i a més no volen encendre els focus per saber què s'hi amaga darrere. Per això crec que el millor que podríem fer és el que molts ciutadans intentem: demanar explicacions i exigir responsabilitats. I una de les múltiples propostes és la creació d’una comissió d’investigació al Parlament, on entre altres coses, puguem parlar dels productes financers que han col·locat les entitats financeres, ja que sobre aquest tema el Parlament té àmplies competències en matèria de consum. L’exigència de responsabilitats als que han generat la crisi financera s'hauria de concretar en les explicacions que s'han de produir per part dels respresentats del sector financer i de qui l'havia de supervisar. Després les responsabilitats. I que aquestes responsabilitats siguin polítiques i judicials tant patrimonials com penals. Veurem on podem arribar. Sincerament, crec que el millor favor que li podrien fer a la política i als seus governants, no és pas passar per missa el proper 14 de juny. El millor favor que ens podríem fer és acabar amb aquest maleit sentiment d’impunitat que ho envaeix tot.

La crisi económica és profunda. I el més terrible és que la perspectiva és anar a pitjor. Fins ara la crisi estava sent profunda, i aquesta realitat es combinava amb un discurs que deia que no hi havia diners, que les retallades eren inevitables, que no hi havia alternativa. I la crisi a la vegada s’ha utilitzat com a excusa, per trencar consensos que en aquest país havien costat molt construir. El marc de relacions laborals consagrat fins i tot a la Constitució salta pels aires amb la darrera reforma laboral.  La crisi és l’excusa per obrir la porta a un escenari recentralitzador que dinamita l’Estat de les autonomies i que situa a les CCAA com les responsables de tots els mals. La dreta arreu està aprofitant per desmantellar en pocs anys el que en una altra situació hauria costat dècades. I la dreta espanyola en particular pretén aprofitar per dur a terme una recentralització que en un altre moment hauria estat impensable.

Però a aquesta crisi económica i social se li suma ara una crisi ética, moral i democrática de proporcions insoportables.El cas bankia fa explotar totes les contradiccions. Posa de manifest que és mentida que no hi ha diners. Situa la responsabilitat allà on està –no en els usuaris dels serveis públics, o amb el discurs moralitzant que hem estirat més el braç que la màniga- sinó en els sector financer desregulat que durant anys ha mantingut artificialment alts els seus actius immobiliaris, ha repartit dividends, ha pagat i indemnitzat escandalosament als seus directius, i va aconseguir, en els anys de vaques grasses, i amb la connivència dels partits majoritaris i del Banc d’Espanya que no es regulés la sobre exposició a l’endeutament privat (de particulars i empreses).  El cas Bankia fa inversemblant les explicacions de les retallades en salut o educació –inversions que no són considerades sistèmiques- quan en sentit contrari es produceixen injeccions de diner públic que es produeixen en el sector financer. El cas Bankia és el que posa de manifest la immoralitat de les polítiques del BCE, que treballa per interessos que tenen molt poc a veure amb els de la gent i de l’economia productiva, i no dels interessos ni dels països, ni de la seva gent, ni de les empreses que fan economia productiva, quan avui són capaços de finançar als bancs al 1% perquè aquests financin a les administracions al 6%. O dit d’una altra manera, fent que les ineficiències del sector financer es financi amb la depauperació dels nostres drets. Però el cas Bankia, es fa insoportable en termes morals, i per tant també democràtics, quan a més de tot això, després de la intervenció de l’Estat es  mantenen els desnonaments. Els seus actius immobiliaris no serveixen per fer polítiques públiques a favor dels milers de gent que es queden sense una llar. I tot, amb l’agreujant de la negativa a determinar les reponsabilitats polítiques de tot plegat, i es neguen a investigar les possibles derivades, amb responsabilitats judicials incloses.

És en aquest marc on cal una resposta contundent. Una resposta, que a la necessitat de construir un consens que sumi esforços per acabar amb les polítiques que apuntalen aquesta austeritat obessiva, se li sumi una reacció que expressi que no hi ha impunitat. Per això hem volgut expresar, adreçant-nos en un marc empresarial, la necessitat de determinar les responsabilitats polítiques, però també les judicials. Sé que aquest no és la única iniciativa –tenim la del 15mparato- però cal sumar nous actors polítics, socials i econòmics, que es sumin a la necessitatd’exigir aquestes responsabilitats.