Hipocresia europea

Fa unes setmanes us parlava de l’impacte que m’havia causat una visita als cementiris de la 2a Guerra Mundial i de l’avenç que la Unió Europea havia suposat per la pau definitiva al Vell Continent. Avui però us parlaré d’una altra Europa molt menys romàntica.

Arribo a Luxemburg, país fundador de la UE, i una de les coses que més em sobta, al mapa que em donen a l’hotel, és l’existència d’un Museu de la Banca. Comencem bé! Amb un simple passeig per la bonica ciutat, hom se n’adona que la densitat de joieries, boutiques de luxe, i sobretot, sucursals de bancs de tot el món no es correspon a una ciutat de la mida de Girona i capital d’un país amb poc més de 400.000 habitants.

Si bé es cert que aquest paisatge de paradís fiscal és habitual en d’altres llocs, com Suïssa, Mònaco o Liechtenstein; també és veritat que és la primera vegada que el veig dins la Unió Europea. Mica en mica, la situació em fa reflexionar, i ho reconec, enfadar.

Precisament aquesta Europa que ens exigeix sacrificis als suposats països pobres, tolera en el seu cor més íntim un Estat on encara es guarda el secret bancari, i on salta a la vista, s’hi han refugiat empreses i fortunes d’altres països. Encara no he sentit a ningú, d’allà ni d’aquí que ho qüestioni. Potser ja va sent hora que en comptes de posar la lupa sobre els pèrfids i ganduls mediterranis del Sud, algun dia potser el focus cap als d’una mica més amunt.

David Abelló
Periodista