Una de les veus que no ha funcionat durant aquesta crisi ha estat la del moviment ciutadà o la de qualsevol moviment social organitzat a nivell europeu. És veritat que els diversos #occupy(la ciutat o l'element simbòlic que més li agradi) han existit i que són elements molt a tenir en compte, però no existeix coordinació entre les diverses places ocupades, ni tampoc una agenda comuna. És un gest, important, que mostra un rebuig a la línia que està portant el sistema, però no gaire efectiu en mancar d'agenda comuna, capacitat d'interlocució posterior (molt bé, saques la força al carrer, però no tens ni el quin ni amb qui negociar), no és capaç de recol·lectar cap benefici o millora social.
Amb l'honrosa excepció dels moviments emergents, en aquesta crisi ha fallat una veu social organitzada. És cert que la societat organitzada s'ha oposat a moltes de les mesures en diversos països, però aquests han estat moviments de calat nacional.
Ja havien alertat diversos sociòlegs i politòlegs (entre altres Manel Castells) que la debilitat de les institucions nacionals i les organitzacions socials d'àmbit nacional parteixen que la presa de decisions en nombrosos aspectes que afecten la nostra vida està en esferes superiors o aquesta decisió està diluïda en esferes geogràficament no localitzades i fora del marc polític. En aquest cas, la crisi que arrossega la zona euro i especialment els països de la perifèria és un clar exemple.
La gran presa de decisions no ho fan els estats, i menys encara els més afectats per les polítiques d'austeritat. Vénen realitzats per compromisos de més alt nivell, per decisions econòmiques del BCE, per polítiques generals que acorden els dirigents dels països de la zona euro,
amb el quin la responsabilitat i poder es dilueix dels caps d'estat, a un consens i equilibri que ha demostrat bastant limitacions a l'hora de prendre decisions encertades.
Per això, podem fer moltes vagues nacionals, moltes manifestacions al carrer, i cal seguir fent-les per demostrar el rebuig a mesures que considerem injustes, però sense que aquesta protesta adquireixi la dimensió del marc que pren les decisions (en aquest cas l'alta política econòmica europea) tindrà un èxit més aviat limitat. Els caps d'estat aniran notant la pressió social, però aquesta estarà diluïda territorialment i al llarg del temps.
Con alguns gestos de maquillatge ho solucionen.
I sobretot el gran absent de tot això, ha estat el moviment sindical europeu, quan es contempla com a europeu. Han hagut jornades de mobilitzacions pel treball digne (cada any es realitzen conjuntament en desenes de països), però aquestes no passen de ser manifestacions puntuals, que poden tenir més èxit en alguns països, però en general no són percebudes com una mobilització de contestació a les polítiques econòmiques europees. Les eines de coordinació dels sindicats europeus existeixen, l'ETUC és una molt bona eina, el problema no és "de l'eina" sinó de la mentalitat dels sindicats, que funcionen amb claus d'estat-nació. I és normal, la major part de legislació laboral, els acords macro de negociació col·lectiva i tot l'aparell institucional on els sindicats fan el seu treball tenen aquesta orientació. A més les lògiques nacionals i culturals pesen molt, fins i tot amb diferències notables en països molt semblants. Per exemple, el sindicalisme espanyol, portuguès o italià és bastant menys radicalitzat que el francès, o el sindicalisme finlandès surt gairebé tant al carrer com el dels seus companys mediterranis, mentre els suecs amb prou feines saben el que és una vaga, els britànics estan acostumats a vagues dures sectorials mentre els alemanys deixen aquesta eina per a conflictes molt encallats a nivell d'empresa.
A més les diferències de com s'està sofrint la crisi i les polítiques europees per països també tenen el seu reflex en les reaccions sindicals. Que hi hagi hagut vagues generals en tots els països que han estat extraoficialment intervinguts és alguna cosa bastant evident. Malgrat la major radicalitat dels francesos, aquests han realitzat les mateixes vagues que els espanyols, i no crec que el sindicalisme grec (que no ho conec tant per opinar si és més o menys bel·ligerant) tingués una altra solució que organitzar totes les vagues que ha organitzat ja que han enviat el futur del país a l'abisme. Mentre en altres latituds el moviment sindical ha estat tranquil ja que les mesures d'austeritat i els problemes de la bombolla especulativa no han estat tan significatius.
Per això, la resposta sindical europea ha estat dispar i dispersa. Per molt que hi hagués un plantejament general comú, que tots els sindicats de l'ETUC compartien, les formes de defensar-ho i la intensitat d'aquesta defensa ha estat diferent a nivell de cada país.
Així que l'absència d'aquesta coordinació en la resposta s'ha notat. Pocs han percebut que hi hagués un moviment social organitzat a nivell europeu. I sobretot, els qui més importa que ho percebin que són els actors polítics i econòmics que prenen les decisions. Rajoy o Monti poden sentir les manifestacions de Madrid o de Roma, però en viatjar a Brussel·les no percebran que aquesta mobilització nacional respon a un rebuig de la ciutadania europea als acords que arriben (o els vénen mig impostos) amb Merkel i Hollande. De fet Merkel ha de preocupar-se més de l'opinió pública alemanya,
oposada a donar oxigen als països de la perifèria de la zona euro, que de les mobilitzacions dels ciutadans grecs. De fet aquesta absència de mobilitzacions socials coordinades també obre una bretxa en la ciutadania europea, però això és un tema que deixo per a un altre article.
El fet que per fín, hi hagi una convocatòria coordinada de tots els sindicats europeus per una #europeanstrike que a cada país es farà de forma diferent però amb una dimensió fins ara no vista, és la primera veu de l'existència d'un sindicalisme europeu que pot sarlir de les institucions europees on està realitzant gran part del seu treball, per coordinar mobilitzacions al carrer en tota Europa. És veritat que la #europeanstrike com el sindicalisme europeu, va a donar respostes diferents a cada país, però aquestes tenen un to de bel·ligerància superior en tots ells.
Els països que han convocat vaga general d'algun tipus són principalment els de la zona mediterrània més assotada per la crisi, Portugal i Espanya
convoquen una vaga general de 24 hores, la CGIL (el sindicat majoritari) a Itàlia
ha convocat una vaga general de dues hores per torn a la qual segurament se sumaran la resta de sindicats italians, Grècia, que acaba de sortir d'una vaga general molt recent, segurament se sumeix amb una altra nova vaga general de 24 hores. Els sindicats francesos
han convocat el 14 una mobilització intersectorial en solidaritat amb els treballadors espanyols, portuguesos i grecs ( i coneixent-los això significarà alguna acció de piquets a la frontera i de vaga de zel en algunes empreses que tinguin activitats relacionades amb els països que convoquen vaga). Encara que per la seva dimensió no deixa de ser anecdòtic, Malta i Xipre també han convocat una vaga general de 24 hores. La DGB ha anunciat que ocuparà els carrers de Berlín el dia 14 de novembre, al mateix congrés que la CGIL anunciava la vaga italiana. Els veïns nòrdics tampoc es quedaran a casa i malgrat el fred, segurament l'HO convocarà el 14 de novembre manifestacions a les principals ciutats sueques. Segurament al llarg de la setmana es vagin concretant la participació de la resta de països, encara que ja hi ha hagut aperitius d'aquesta jornada, la vaga general a Grècia o
les manifestacions de fa una setmana a Londres convocades per la TUC.
Malgrat la disparitat d'accions als diversos països, fruit de les diverses situacions econòmiques i la cultura institucional de cada un d'ells, no podem passar de puntetes per un fet que no havia aconseguit ni tan sols la Primera Guerra Mundial, que la crisi i el
"austericidio" europeu provoqui la convocatòria d'una vaga en tota Europa.
