Aprenguem a dir que no

A la vista de com va l'atur, la vaga general del 14 de novembre resultarà un aperitiu del que es pot arribar a viure als països en els que la convocatòria es convertirà en una vaga generalitzada i. sobretot., en protesta social de milers de ciutadans que no saben ja què fer i com distreure la gana, mentre els seus polítics ni troben, ni saben com sortir de l'empantanegament en el qual caminem ficats. Ningú ho diu en veu alta, però les mesures anti-crisis, a força de retallades i pujades d'impostos, no han funcionat ni arribaran a funcionar, perquè l'economia no es reactiva d'aquesta manera. Els anglesos, com a bons fills de la Gran Bretanya que són, ja van pregonant per aquí, com diu la cançó, que ells viuran millor quan abandonin la Unió Europea, que és l'única cosa que els falta per anar a la seva, després que no han volgut convertir mai la lliura en euros. Ara, amb la City londinenca esprement-nos a tots a força d'especulació sense límit, només els falta abandonar a la seva sort als europeus continentals perquè els més pobres acabem en la més trista de la misèries possibles mentre ells segueixen vivint de la seva profitosa condició, de "corsaris" financers, ofici que es van inventar mentre els reis espanyols governaven les colònies americanes de les quals treien l'or que després li robaven personatges com Sir Francis Drake. I per això cal reaccionar, i sobretot aprendre a utilitzar la paraula no, però sobretot un NO amb majúscules que ressoni a Brussel·les com un cop de puny damunt d'una taula de castanyer o, si ho prefereixen, com la caiguda al terra d'una dotzena de plats fondos. No pot ser que tinguem el Banc Central que tenim, inactiu i conservador. No és lícit que Alemanya, a la qual li paguem la reunificació entre tots, ens imposi les seves condicions econòmiques i polítiques. No és de rebut que el deute d'algun dels nostres Bancs sigui el deute de tots els ciutadans i que, a sobre, els seus dirigents no vagin a la presó. No és possible que a aquestes alçades de la tragèdia col·lectiva, el nostre Govern tingui dubtes del què vol fer i s'hagi convertit en el testaferro de les decisions de la senyora Merkel, que segueix creient que la majoria dels espanyols són ganduls i de migdiada fàcil. Aquí cal plantar-se per les bones o per les males, i sobretot, unir-se i posar al capdavant del país a un govern format per un grup de persones competents, a les quals cap partit els exigeixi lleialtat ideològica i que puguin gestionar aquesta travessia del desert com si el nostre pais fos una empresa en suspensió de pagaments que, com els nostres empresaris saben, té una solució de manual ,en la qual ha d'incloure's, a més d'una forma natural i legitima, la presentació davant els tribunals internacionals de quantes demandes siguin necessàries contra aquells organismes o persones que s'hagin folrat o segueixin folrant-se a compte de l'especulació, amb els interessos del deute sobirà de països com el nostre, o amb la posada al mercat financer, en el passat i en el present, d'aquells productes tòxics que han causat l'actual crisi. Abans o després, aquestes iniciatives ens alegraran l'existència, perquè poden portar a la presó a semblants desaprensivos, als quals, de moment, els convidarem a desaparèixer dels parquets en benefici de tots, que és un temps preciós que guanyem mentre es prenen les decisions apropiades. Però, sobretot, aprenguem a dir que NO, perquè si no ho fem, això no ho arregla ni la Mare de Déu dels Miracles, a la qual, al costat de la meva mare, li dec la meva mortal existència, perquè, els ho asseguro, és una experta en trobar solucions per fer que l'impossible sigui possible, que és ni més ni menys la situació en la qual ens trobem. És a dir, que si necessitem un miracle, aquest és el camí que hem de triar.

Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es