Conflicte de nacionalitats

En els debats constituents previs al 1993, les delegacions dels dos coprínceps d’Andorra van acceptar la demanda dels parlamentaris locals que no es pogués tenir més que una nacionalitat. Els nacionals “de pota negra”, gelosos dels privilegis que veien minvar, torbaven un greuge que els futurs nacionalitzats poguessin gaudir de més d’un passaport, i ells no.

Una llei qualificada posterior reconeixia el dret a nacionalitzar-se a les persones que haguessin viscut efectivament al país durant trenta anys. Posteriorment, aquest termini es va reduir a vint anys, i continua vigent tot i les crides del Consell d’Europa a reduir-lo, i les iniciatives legislatives presentades per diverses minories que mai no van rebre el suport necessari.

Les naturalitzacions de residents han estat abundants, al punt que els andorrans de ple dret han passat de ser una minoria que fregava la tercera part, al grup de població més nombrós, que va apropant-se a la meitat dels ciutadans censats.

Hi milers i milers de persones que no han volgut fer el pas, per tal de mantenir la nacionalitat original, o per altres motius, inclosa la mandra per aprendre la llengua oficial única, que és el català, de passar l’examen anomenat d’assimilació, tot i la seva senzillesa, o per ressentiment dels llargs anys que han patit com a “ciutadans de segona”.

En el cas dels originaris d’alguns països, fonamentalment dels francesos, la renúncia a la nacionalitat és un tràmit feixuc, i una decisió molt seriosa, de difícil marxa enrere. En el d’altres estats, entre els quals diversos d’Amèrica, la renúncia exigida no es concedeix mai.

Però la burocràcia espanyola és diferent. Un cop feta la renúncia al consolat, hi ha prou amb repassar la frontera avall, presentar-se al registre, al•legar que la renúncia no ha estat desitjada, i obtenir a l’acte la reinscripció al cens i el passaport espanyol –i de la Unió Europea-.

Aquesta “doble nacionalitat de fet”, il·legal, és més que abundant avui. I la representació diplomàtica i consolar la protegeixen, al•legant les “especificitats del cas andorrà”, amb mesures com ara la de no fer públic el cens d’electors als diversos comicis generals o autonòmics, per amagar, tant com possible, unes duplicitats que les autoritats pròpies no persegueixen a fons. Si ho haguessin fet, haurien tingut prou per detectar esportistes andorrans inscrits a les plantilles de clubs francesos o espanyols amb aquesta segona nacionalitat, per no ocupar places d’extracomunitaros.

Tot i això, algunes acaben sortint. Com la del cap de llista del Partit Popular de Lleida i actual diputat al Congrés, José Ignacio Llorens, que va presentar la candidatura i estava inscrit com a elector andorrà a la parròquia d’Escaldes-Engordany. L’escàndol es va saldar amb la renúncia voluntària de Llorens a la ciutadania andorrana.

Ara, amb el ”cas Emperador” de suposada màfia xinesa i rentat industrial de diner, la disfunció ha arribat a fregar del conflicte diplomàtic. Dos dels presumptes implicats, l’empresari Oriol Mestre i l’empleat de banca Sergi Fernández, són dels andorrans i espanyols alhora. Al primer el van enxampar a la part sud de la frontera, perquè va cometre la imprudència de baixar cap a la Seu. Al segon, que s’ha quedat, la demanda d’extradició de la justícia espanyola li ha estat denegada per la condició d’andorrà.

El cap de Govern, Antoni Martí, assegura que això no ha creat cap conflicte amb l’Estat veí. Però el cert és que el seu govern ha obert un expedient a Fernández en vistes a la retirada de la nacionalitat. L’afectat ha estat advertit a temps que no podia anar a renunciar a l’espanyola al consolat, en el mateix edifici de l’ambaixada que, com és sabut, jurídicament és territori espanyol i, per tant, li podien aplicar automàticament l’ordre de detenció. Ha optat per anar a un notari, per expressar la renúncia a la nacionalitat espanyola, en un últim intent d’obtenir refugi fàctic al país pirinenc.
Falta, però, que aquest document sigui considerat vàlid pel consolat que, en principi, opina negativament perquè fa cinc anys, el darrer canvi del seu codi civil va incorporar la condició per a la renúncia de demanar-la “expressament”, i ho llegeixen com que cal fer-ho en persona.

Encara no fa tant, a la sortida del darrer mandat, l’ex cap de Govern Marc Forné admetia en una entrevista que “potser ens vam equivocar” amb la prohibició de la doble nacionalitat. Un ex ministre d’exteriors precedent explicava la seva proposta consistent a pactar bilateralment que al naturalitzat li deixessin “latent” (sense poder-la exercir) la nacionalitat primera, amb el dret a recuperar-la quan volgués renunciar a la “nova”. No li va donar temps, perquè la legislatura va acabar abruptament en pocs mesos. Amb tot, tret d’episodis puntuals, continua i sembla que aquesta duplicitat il•legal continuarà estant una situació molt estesa entre la ciutadania (de dret) andorrana.

Robert Pastor
Periodista