Fórmula 1: dones, milions i draps bruts sota la catifa.

divendres, 23/11/2012

“Hitler feia que les coses funcionessin”. “Prefereixo els règims totalitaris, les democràcies no fan moltes coses bones pels països”. “Les dones són com electrodomèstics”. Qui declara això mereix ser víctima del conseller de Turisme balear Carlos Delgado. Però no és el cas. Qui deixa anar aquests estirabots és un dels homes més respectats i rics del món.  Amb veu d’àngel i cara de Llucifer, segueix la màxima de Maquiavel; el fi justifica els mitjans. Així ha creat un circ que l’ha situat al top quatre de la llista Forbes a Gran Bretanya amb una fortuna de 4.200 milions de dòlars. Bernard Charles Ecclestone pot ser tot menys ruc. El personatge dóna per biografies no autoritzades d’aquelles per sucar-hi pa; pròxim al nazisme, admirador de Saddam Hussein i acusat d’un suborn milionari a Alemanya. Però tot això no importa. Els mitjans maten per entrevistar-lo, els polítics per tenir-hi audiència i els anunciants es rasquen la butxaca per actuar en el seu circ.

De la seva mà, la Fórmula 1 ha sabut conquerir territoris en expansió com l’Índia, Corea del Sud o Abu Dabi i ja té avançades les negociacions a Rússia i Mèxic. Secret de l’èxit? Seduir el poder perquè pagui l’elevadíssim cànon prometent lluna en format de venda d’entrades, turisme, repercussió mediàtica i demés martingales. Com aconseguir-ho? El cercle virtuós que diria aquell. Ajustar els horaris permet tenir la màxima audiència, tenir la màxima audiència obliga als mitjans a fer una bona cobertura mediàtica i una bona audiència combinada amb una bona cobertura mediàtica sedueix els anunciants amb gran capacitat d’inversió publicitària. I si els pilots han de córrer amb poca llum o entre la pols del desert que els bombin, que les televisions i la Fórmula 1 no estan per renunciar als calers de Shell, Banco Santander o ING.

Els mitjans de comunicació han incrementat a poc a poc l’espai informatiu destinat a la Fórmula 1 per atreure els anunciants. Bancs i petrolieres –actuals amos del món– són clients massa rics per passar de puntetes pels resultats d’Alonso i companyia. A canvi, l’ancià Bernie –81 anys, 3 dones i besavi– imposa pilots i crea escuderies amb tècniques que recorden els seus líders més admirats. Force India i Narain Karthikeyan obren mercat a l’Índia, Sergio Pérez està aplanant el camí a Mèxic i Vitaly Petrov a Rússia. Si les audiències al Brasil són bones, mantinc Massa. Si a Alemanya decauen, torna Schumacher.  Hàbil com ell sol, Mr. Ecclestone sempre ha fet la pole per aliar-se amb qui remena les cireres per engrandir els zeros del compte corrent: Alejandro Agag a Espanya, Roman Abramovich a Rússia i Carlos Slim a Mèxic. Gent poderosa, un bon paraigües. Fins al moment, cap mitjà ha tret cap drap prou brut per fer-lo plegar. I enemics i morts a l’armari, en té. Chapeau.

Deia Maquiavel que el fi justifica els mitjans.

Tags: , , ,
Publicat a General, Periodisme - Esports, Publicitat - Esports | 1 comentari »

Madrid fotrà un pet com un aglà

dimarts , 20/11/2012

Aloysius Paulus Maria Van Gaal, només amb el cognom ja saben de qui parlo. Ofensiu, guanyador, malcarat, maldestre, enamoradíssim de la seva dona Truus. El 1997 substitueix al capdavant del Barça Sir Bobby Robson al cel sigui que de la mà de Ronaldo Nazário havia aconseguit l’impossible; fer oblidar l’allargadíssima ombra de Johan Cruyff. Tot i que Robson guanya tres títols, l’aleshores president Josep Lluís Núñez decideix buscar el càrrec imaginatiu (o poc) de director de fixatges per reubicar-lo i arraconar-lo un cop feta la feina bruta.

Sense voler-ho, Van Gaal aterra en plena guerra entre part de la premsa catalana i el club, amb un elefant blau trepitjant a ritme de “L’estaca” i amb Núñez enfrontat amb part el poder polític. Un sidral de colló de mico. Els inicis de Van Gaal són triomfals i guanya dues lligues i una copa en els seus dos primers anys. Arribat el tercer, amb els títols com a aval i la permissivitat del president, Van Gaal s’havia enemistat amb els mitjans de comunicació, seguidors i vestidor. Altiu i dèspota, humilia públicament Òscar Garcia, s’enfronta amb Rivaldo i escridassa periodistes. Aquell any, el Barça va pel pedregar i la crispació es talla amb un ganivet. El Diari Sport dedica dia sí dia també portades a Núñez. “No ve, no escucha, no habla” titulava una, demanant al president que escoltés el clamor popular contra l’entrenador. L’opinió pública suggestionada per l’opinió publicada comença a carregar-se de raons per situar Van Gaal en el punt de mira i el València de Cúper i el Madrid de Del Bosque deixen a cero el comptador de títols del tercer any de Van Gaal. Núñez, cansat i castigat per 22 anys de mandat, plega i sense l’aval dels títols i amb tot l’entorn en contra, el 20 de maig de 2000 Van Gaal deixa Barcelona amb una frase d’aquelles que es recorden: “Amigas y amigos de la prensa, yo me voy, felicidades”. L’holandès va etzibar als mitjans la sentència que els culpava de la situació i va dimitir en solidaritat amb Núñez. La marxa de president i entrenador provoca unes eleccions que guanya Joan Gaspart i una llarga travessia pel desert que dura cinc temporades fins l’arribada d’un grenyut brasiler de dents prominents. Quinze anys més tard, Van Gaal ha après de les errades de joventut. Més proper, més amable i amb més saber estar sembla haver entès una mica què és i com és Barcelona i el Barça. Un lloc complicat, no ens enganyem.

Llegit això, ara canviïn els noms de Van Gaal per Mourinho, Núñez per Florentino, Rivaldo per Casillas, Òscar Garcia per Pedro León, l’Sport per l’As i sabran com acabarà la història que estan vivint a Madrid. Ara bé, dubto que Mou aprengui de les errades del passat.

 

Portada del comiat de Van Gaal. 21 de maig de 2000.

 

Tags: , , ,
Publicat a General, Periodisme - Esports | Deixa-hi un comentari

La USAP mai fitxarà Cristiano Ronaldo

dijous, 15/11/2012

Així, en sec, a cap aficionat a l’esport li venen a la ment icones del futbol com Cristiano Ronaldo, Ibrahimović o John Terry quan es parla de companyerisme, honestedat, respecte, disciplina, sacrifici i altruisme. Impossible. Impossible, perquè això són valors. Concretament, els que s’inculquen als joves quan s’inicien en el rugbi. La USAP de Perpinyà  contra l’Stade Toulousain de la primera divisió francesa va ser la meva primera experiència en un partit de rugbi i per molt que t’expliquin les coses o les hagis vist per televisió, quan les veus en directe, canvien. Fet com estic a anar al futbol, em vaig sentir com un napolità de Secondigliano pel luxós Mayfair londinenc. Acostumat a murrieries, insults, protestes i cosses, l’educació em va deixar fora de joc. Cap renec a l’àrbitre, cap mastegot a destemps, cap jugador feia comèdia per provocar l’expulsió d’un rival. Ni un. I mira que el rugbi s’hi presta perquè el vaivé de bolets fa caure de cul, però cada cop està dins el reglament i cada ull de vellut és sense rancor.

L’educació que hi ha en un camp de rugbi no és espontània. Els jugadors l’han xumat des de menuts. A diferència del futbol, la pilota oval no cria corbs que li trauran els ulls.  Cada cap de setmana hi ha pares de joves futbolistes que borden a entrenadors, àrbitres, rivals i inclús a propis fills evocant frustracions de joventut o somnis d’una vida milionària. El companyerisme, honestedat, respecte, disciplina, sacrifici i altruisme es substitueix per l’egoisme i el tot s’hi val posant una catifa vermella als nanos per somiar en un futur futbolístic només destinat als escollits. I a l’educació que la bombin.

En el rugbi els jugadors no qüestionen els àrbitres, ni els intenten enganyar per treure partit de les seves decisions. El Stade Toulousain mai podrà fitxar Dani Alves. Els assajos són fruit de l’esforç de tot l’equip i, en conseqüència, les celebracions es fan en grup, mai de manera individual. La USAP mai podrà fitxar Cristiano Ronaldo. Al rugbi no hi ha espai per a perdre el temps, els metges atenen als lesionats al bell mig de la gespa mentre el joc continua. El Bedford Blues mai podrà fitxar Sergio Busquets. Al final del partit els jugadors d’ambdós equips confraternitzen en l’anomenat “tercer temps”, en què beuen i mengen junts per invitació de l’equip local. Quan futbolistes d’un equip dinen plegats esdevé notícia. No hace falta decir nada más, que diria aquell.

El rugbi també deixa en evidència al futbol en l’aplicació de la tecnologia en millorar el joc.  L’”instant replay” elimina tots els “por qués?” que cap entrenador faci en públic i marrameus del tipus “ens han perjudicat” estan fora de lloc perquè un àrbitre repassa per televisió la repetició d’una jugada les vegades que faci falta. La justícia esportiva està tecnològicament garantida.

En una entrevista a Catalunya Ràdio, Johan Cruyff denunciava que el 20% dels futbolistes campions del món dels darrers 30 anys han viscut per sota el llindar de la pobresa. Sense estudis, ni cultura i víctimes dels representants, molts han acabat demanant caritat després de portar una vida de cinc estrelles. Per capgirar aquesta situació, Cruyff volia veure volar els jugadors sense voltors al voltant. Bé. Però per volar sense estavellar-se, s’ha de tenir voluntat per formar-se. Qualitats com l’honestedat, el respecte, la disciplina o el sacrifici, que els joves jugadors de rugbi mamen des de ben petits els ajuden a afrontar la vida de grans.  Entre Secondigliano i Mayfair hi ha un món, però està a la mà dels adults d’avui que demà aquesta distància sigui més curta.

Tags: , , ,
Publicat a General | 1 comentari »

Quan la teníem llarga

divendres, 9/11/2012

Fa 12 anys que col·laboro amb la secció d’handbol del FC Barcelona fent l’hospitality de les expedicions dels partits internacionals. Divertit i, sobretot, un honor. Ens situem al 7 de maig de 2005. Barça – BM Ciudad Real, partit de tornada final de la Lliga de Campions. Aquell cap de setmana acompanyo al president de l’EHF (federació europea) Tor Lian i senyora a tot arreu menys on estan imaginant. El dinar previ a la final es celebra a Can Fusté –Gran Via Carles III 50, de traca i mocador– i hi assisteixen les directives dels clubs finalistes, l’EHF i l’ASOBAL (associació de clubs d’handbol estatals). M’assec al costat de la Sra. Lian –nòrdica, educada, amb gairebé 60 fa goig– i enfront Miquel Roca, aleshores president de l’ASOBAL.  Sempre he vist en l’estacionalitat gran part de l’èxit de les lligues americanes, quan una acaba tot just comença l’altra i l’atenció mediàtica no té més nassos que anar en una direcció. Amoïnat, goso preguntar:

-          President Roca, per què feu coincidir la copa del Rei d’handbol amb la final del Champions de futbol? No seria millor canviar la data? Així la temporada de futbol s’haurà acabat i els mitjans potser presten més atenció a esports més minoritaris com l’handbol.

-          Que canviï la data la final de la Champions de futbol –m’etziba tot xarrupant el cap d’una gamba de pam.

I es va quedar tan ample. Apostoflant que diria Robirosa. En aquella època de vaques grasses, a l’handbol li sortien diners per les orelles de l’administració pública, de la construcció, l’automoció i els pavellons estaven plens. Ja es poden imaginar que amb la que està caient set anys després aquests calers se’ls pinten a l’oli, i als pavellons, quatre gats.

Fa una dècada a l’ÑBA, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo i Rafa Nadal només els coneixia sa mare, però amb el pas dels anys, Nike, Banco Santander, Banesto, Adidas o Kia s’han llençat a la caça de la icona. Pagant Sant Pere canta i talonari en mà la nova fornada d’esportistes d’èxit espanyols inunda el mercat publicitari de l’estat. Aquesta riuada de GRP (impactes sobre el públic objectiu d’una campanya publicitària) ha provocat que els mitjans hagin apostat per informació a la que antany amb prou feina li dedicaven breus. Els convido a visitar les hemeroteques. Objectiu? Els calers. Atraure anunciants amb poder d’inversió en temps duríssims. Molt lícit. No descobreixo la sopa d’all si dic que els diaris no són de goma i que els espais dels telenotícies tenen un temps limitat, per tant han de prioritzar. I, si tota aquesta colla de marques deixen calers per parlar d’un tema, vostès, què farien? L’NBA, la F1, el tennis i Moto GP han pispat la quota mediàtica a disciplines tradicionalment més arrelades al país com l’handbol –durant anys l’esport més practicat a les escoles catalanes–. Per què? Perquè han fet millor les coses. Quan a l’handbol li rajaven euros a mansalva, Espanya guanyava mundials i medalles olímpiques, l’ASOBAL de Miquel Roca mai es va preocupar de fomentar la base, invertir en mitjans, apostar per les noves tecnologies, buscar patrocinadors i captar més seguidors. Vaja, el que se’n diria créixer i que sí van saber fer alemanys, francesos i nòrdics. L’handbol es va portar com un nou ric i ara està escurat. Gent nova enceta mandat per convertir el meu esport en l’au Fènix. Són bons i s’hi trencaran les banyes. Que tinguem sort.

7 anys separen aquestes dues imatges.

 

Publicat a General, Periodisme - Esports, Publicitat - Esports | 1 comentari »

Tertúlies de taverna

dimarts , 6/11/2012

M’encanta xerrar envoltat d’amics en un bar. Una cerveseta, olives farcides i seitons amb el punt just de vinagre. La punyetera glòria. Per norma general tema únic, el futbol. Creiem saber-ne un pou, no en va, tots hem fet partidets de solters contra casats, gaudim de Messi per la tele, qui més qui menys sap alguna xafarderia i presumim d’haver-les vist de tots colors. Molts ja pentinem canes i algun ja ni es pentina. En el fons, som experts en la matèria i qui ho negui menteix. Que si un ha estat a totes les finals del Barça, que si l’altre treballa en un diari (a societat i amb prou feina entén el fora de joc, però tant és, es deixaria extirpar un colló per una Champions), que si l’altre té Gol Televisió com a banda sonora de la seva vida, que si l’altre coneix un presentador de no sé quina cadena. I això ens dóna tots els drets, a partir d’aquí, autopista al cel. Entre glop i glop de birra, Guardiola estava sobrevalorat i Vilanova, doncs què vols que t’hi digui, “amb aquests jugadors jo ho faria millor, francament”. Els “quant de temps fa que t’ho deia” o els “ja em donaràs la raó”  van que volen. I mentrestant el taverner no perd pistonada, aviva el foc amb benzina al mínim senyal que decau la polèmica. Ell fa veure que ens pica i nosaltres que ens piquem, un teatre la mar de divertit.

Ho sé, no sóc l’únic. Molts seguidors del futbol –i de la cervesa, no fotem– tenim la sana costum de ser uns set ciències davant els amics. La credibilitat ens la dóna l’amistat perquè si comptéssim les ficades de pota que hem fet tots, ni un s’escaparia de baixar a segona. La gràcia és veure qui la diu més grossa i qui té més possessió de la paraula –normalment, qui més talla i qui més crida–. La copa de cervesa, a mode de micròfon, davant de cada tertulià. Cap ha estat jugador de primer nivell, ni tan sols, cap de nosaltres ha fet esport en sa vida, però no ens importa, tenim barra lliure per dir rucades a palades. Algun la toca, però pocs, no ens enganyem. I encara que estiguem entre amics, això, no ho reconeixerem mai de la vida. Que un té el seu orgull. Ha arribat un punt, però, que la qüestió és crear polèmica, fer-nos sentir i que tota l’audiència estigui pendent de nosaltres. Tots tenim la nostra vanitat.

Ostres, tu. Paios asseguts en una taula, vessant opinions a tort i a dret, sense cap mena de fonament, que es barallen a crits per tenir la paraula i que no fan més que opinar, opinar, opinar i crear polèmica. No serà perquè amb la polèmica l’audiència puja, els anunciants segueixen pagant i els col·laboradors poden continuar cobrant  per anar als programes per opinar, opinar i opinar? Ai! Calla, tu! Si jo estava al bar amb els amics.

La majoria de vegades no hi ha tanta diferència.

Tags: , , ,
Publicat a General, Periodisme - Esports | Deixa-hi un comentari

77 milions per la virginitat

dimarts , 30/10/2012

Xalaré com un animal, per fi comença l’NBA. Tres fets marquen l’inici de la competició fora del terreny esportiu; els Nets es traslladen a Brooklyn, el comissionat David Stern té els dies comptats i la virginitat publicitària de les samarretes passarà a millor vida. Deixar-se seduir per Mr. Dòlar aportarà al negoci de la National Basketball Association uns 77 milions d’euros anuals i que mori el romanticisme després de 67 anys de samarretes netes. Kia, Adidas, l’ESPN o el BBVA són patrocinadors globals de tota la lliga, però cada una de les franquícies s’haurà d’espavilar per explotar la publicitat a la samarreta. La lliga ha estat estricte; pegats al pit de 6 per 6 centímetres i prou. No més. Es calcula que el patrocini d’aquests 36 centímetres quadrats aportarà a un equip com els Lakers uns 3 milions d’euros anuals, a Celtics i Knicks entorn a 2,4.

Un dels llegats de David Stern serà seguir el model europeu de publicitar les samarretes i deixar-se de romanços romàntics. Per primera vegada en el patrocini esportiu, els europeus han obert els ulls als americans i ja se sap que quan els ianquis s’hi posen, s’hi posen. En plena crisi, aquest any l’NBA ingressarà més que mai en patrocinadors. Vendrien sorra al desert i vanitat a Cristiano Ronaldo. Són els amos. Em pregunto quant seran capaços d’ingressar d’un anunciant quan disposin dels 200 centímetres quadrats que Qatar Foundation ocupa a la samarreta del Barça. Així, amb una simple regla de tres, serien uns 22 milions. Molt lluny del rècord de 64,5 quilos anuals que el Manchester United ha sostret (ho sento, no trobo un verb millor) de Chevrolet. Però temps al temps. L’NBA té 78 jugadors internacionals de 39 països diferents i 15 delegacions fora de les fronteres nord-americanes. La política d’incorporar estrangers a la lliga promocionant-los en els seus països d’origen –tots ens llevem sabent els resultats dels Gasol–  ha exportat el negoci i la lliga ja compte amb més de 300 milions de fans i followers arreu del planeta que aporten audiències globals que farien caure de cul al més exigent dels directors generals. Molta gent reclutada i això és paga. Gasol, Parker i Nowitzki van obrir el mercat europeu. Varejao, Ginóbili i Nocioni el sud-americà. Yao Ming la porta del xinès. Amb l’arribada Ming a Amèrica, David Stern –llest com la gana i els que el coneixen diuen que l’encarnació de Maquiavel– va regalar els drets televisius de l’NBA als 1.400 milions de xinesos durant 10 anys. Ara, amb Ming retirat i Jeremy Lin com a referent asiàtic, 300 milions de xinesos juguen a bàsquet i paguen per veure l’NBA.

En l’actual context global el personal està més pelat que una rata, ingressa i gasta menys, es queda més a casa i les audiències esportives baten rècords a l’alça. El futbol és l’esport més jugat i seguit del món, el bàsquet el més innovador. Veurem qui guanya la batalla dels calers.

 

L’abans i el després. En quants anys veurem aquesta imatge?

Tags: , ,
Publicat a General, Publicitat - Esports | Deixa-hi un comentari

El titular a cinc columnes de Nikola Karabatic

dimecres, 24/10/2012

Un dia et lleves i veus Leo Messi entre reixes. Després de badar un pam de boca, pessigar-te i comprovar que no has ensucrat el cafè amb cap substància psicotròpica, intentes assimilar-ho i et preguntes l’inevitable, per què? Això és exactament el que vam sentir tots els que estimem l’handbol el dia que vam veure Nikola Karabatic detingut. El Messi, LeBron, Rossi o Vettel de l’handbol. El millor, el referent, el número u.

Serbi de naixement i francès pels quatre cantons, té un palmarès espatarrant; dos ors olímpics, dos mundials, dos europeus, dues lligues de campions, onze lligues, vuit copes, millor esportista de l’any 2011 a França i, potser el títol més especial, ser reconegut com el millor jugador de tots els temps. Prestigi i reconeixement se’n van a Can Pistraus el 30 de setembre quan la gendarmeria deté l’astre francès, el seu germà Luka, Samuel Honrubia i Mladen Bojinović per haver apostat –via familiars i sempre presumptament– per la derrota del seu equip el passat 12 de maig enfront el Cesson-Sévigné, un dels cuers de la lliga francesa. Els jugadors del Montpeller, aleshores ja campió, van desembutxacar 70.000 euros per una derrota que ni el més optimista dels seguidors del Cesson Handball hagués pronosticat. Uns beneficis de 200.000 euros amb una cotització de 45 a 1 feien tuf de podrit i les autoritats van obrir una investigació. La policia no és ximple i els duros a quatre pessetes no existeixen.

Després de la derrota i els beneficis, Nikola Karabatic –sou d’un milió d’euros i nou patrocinadors– marxa de París a Londres per disputar els seus segons Jocs. Les primeres passes olímpiques dels blues són erràtiques i des de L’Équipe es flagel·la la selecció oblidant tot l’assolit pel considerat millor equip de tots els temps. Amb sang, talent i competitivitat balcànica (i mala baba francesa), l’amnèsia periodística esperona Karabatic  que es posa l’equip a l’esquena i el porta a revalidar el títol olímpic, gesta única en la història de l’handbol. Amb l’or al coll, Karabatic i alguns companys accepten ser entrevistats per L’Équipe TV on destrossen el plató de televisió en directe ocasionant danys per valor de 20.000 euros. Culpa de la revenja o de l’alcohol, la guerra oberta amb el diari esportiu més poderós de França s’havia encetat.

Passats els jocs, amb la temporada en marxa i la investigació avançada, Karabatic i els seus companys són detinguts. És aleshores quan L’Équipe exerceix el dret del tal faràs tal trobaràs servint una freda portada a Karabatic com a venjança. Des d’aleshores, el millor jugador del món és el centre de la diana del descrèdit. Jutjat pels mitjans i no per la justícia, la llufa de la sospita eterna l’acompanyarà de per vida.

La caiguda dels grans ven, i molt. Diego Maradona, Marion Jones i ara Lance Armstrong han fet vendre diaris a grapats. Deia Xavier Bosch a ‘Se sabrà tot’ que tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida. A Nikola Karabatic ja li han publicat.

 

A l’esquerra Nikola Karabatic destrossa el plató de l’Équipe TV, a la dreta a comissaria amb el seu titular a cinc columnes en portada.

Tags: , , , ,
Publicat a General, Periodisme - Esports | Deixa-hi un comentari

Golafres olímpics

divendres, 19/10/2012

Any 393 d. C. L’emperador Teodosi I aboleix els Jocs Olímpics de l’antiguitat després de 293 edicions per considerar-los pagans. Un visionari. 1.503 anys després, el Baró Pierre de Coubertin impulsava la seva reinstauració i Atenes, bressol de la civilització i del seu declivi, va albergar els primers Jocs Olímpics de l’era moderna. La genial ideal del Baró de recuperar per a la humanitat la competició més gran del planeta anava acompanyada de l’anomenat esperit olímpic que Coubertin va resumir en una frase: “El més important en uns Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar”. Collonut. Potser abans era diferent, però avui dia, per participar, primer s’ha d’arribar, per arribar, primer s’ha de competir, per competir, primer s’ha d’entrenar  per entrenar fan falta recursos i la lletja traducció de recursos té un nom: diners. Per instal•lacions, entrenadors, metges, nutricionistes o tecnologia. I calerada llarga se’n mou. A Londres 2012 a saber: 11.200 milions d’euros de pressupost, 1.000 de benefici per a les empreses britàniques, 7.500 en inversions estrangeres, 2.700 en turisme, 800 en un sol contracte televisiu, 46.000 llocs de treball, 18 patrocinadors oficials. Segons el primer ministre britànic, David Cameron, Londres va ingressar 16.200 milions d’euros amb els jocs, i segons el Lloyd Bank, 20.000 fins el 2017. Per caure de cul.

Els Jocs Olímpics són l’esdeveniment més seguit del planeta per sobre de mundials de futbol o qualsevol altre sarau. El Comitè Olímpic Internacional, organitzador de l’acte, ingressa de televisions i patrocinadors, les televisions ingressen de la publicitat, els atletes del ministeri de torn i el ministeri de torn ja saben a qui li retorça el que no sona. Aleshores, per què el COI no deixa lluir publicitat a les delegacions? Els deixebles de Jacques Rogger actuen com els més avar dels golafres i no deixa ni els rosegons del pastís publicitari. Si sense els atletes no hi ha jocs, no haurien de tenir dret les delegacions a explotar comercialment la seva imatge per guanyar més diners per invertir en instal•lacions, entrenadors, metges nutricionistes o tecnologia? Tots sabem que Pau Gasol no necessita aquestes ajudes, però més de la meitat dels esportistes que van competir a Londres ho van fer de manera amateur i perquè era els somni de la seva vida. Com resa el jurament Olímpic “Per la glòria de l’esport i l’honor dels nostres equips”. Londres els farà rics d’esperit però seguiran igual d’escurats. O creuen que el bàdminton o el piragüisme donen per viure la resta de la vida? En aquests moments de crisi global i d’esport mercantilitzat, sembla obsolet competir amb una samarreta neta d’inversió privada mentre els diners públics paguen les primes a uns esportistes als que no es permet lluir publicitat. Malament rai, els atletes amateurs s’han convertits en titelles d’un circ que s’enriqueix gràcies a ells. Si l’emperador Teodosi I i el Baró Pierre de Coubertin aixequessin el cap, inclinarien el polze cap a baix. El Déu pagà per excel•lència, el diner, ha vençut.

 

A les competicions olímpiques la publicitat està prohibida.

Tags: , ,
Publicat a General, Publicitat - Esports | Deixa-hi un comentari

Les velines del periodisme esportiu

dimarts , 16/10/2012

Des de sempre, la velina ha sigut bonica, lleugera de roba i calla, sobretot, calla. Darrerament les velines ocupen un espai en les retransmissions esportives, i ara, inclús les deixen parlar. Dit així, un tribunal inquisidor em socarrimaria a la foguera de la plaça major sense judici previ. Però em pregunto per què una brillant documentada garrella amb una immensa berruga sota el nas, vaja, el que seria l’equivalent masculí a JJ Santos, no pot estar al peu del canó en un camp de futbol, una pista de bàsquet o un circuit de Fórmula 1. Donant la seva mala cara i bon coneixement a la càmera.

#GraciasSara. Ho recorden? Amb aquesta educada frase, les xarxes socials es mofaven del treball de Carbonero a l’Euro 2012. Després d’un cobertura periodística més aviat justeta, Sara va reblar el clau quan va preguntar a Don Andrés Iniesta si li hagués agradat llançar un dels penals (que sí que va llençar i marcar) que van donar accés a Espanya a la final. Iniesta –educat, prudent, bona persona–, vermell per haver d’envermellir a la periodista, va ajudar a Carbonero a escapar del fangar en el que s’havia posat amb un cop de mà per resposta. Si això li ho pregunten a Ibrahimovic o Eto’o la reportera encara ara tindria els pèls de punta. Si només fos una patinada rai. Errar és humà. Però les Carbonero, Ferrer, Juanco o Álvarez donen carnassa als que pensen que a qui se li dóna una oportunitat de retransmetre un gran esdeveniment esportiu té l’obligació, com a mínim, de documentar-se. No pot sentenciar-se, perquè elles ho valen, que Schumacher “únicament” té cinc corones de la Fórmula 1 ni que Holanda és campiona del món (i Cruyff sense saber-ho). No pot ser. Alguna cosa falla quan l’espectador d’a peu detecta errades de documentació en cada retransmissió. Natàlia Arroyo, Ruth Vilar o Sònia Gelmà; exemples de bon i jove periodisme esportiu que no gaudeixen del privilegi de donar veu i posar cara als esdeveniments anomenats grans. A les velines, ningú els hi tira en cara que estigui en pantalla, ni que es guanyin la vida, ni que aprofitin el físic de Déu els ha donat. Al cap i a la fi, algú els hi ha donat aquesta oportunitat. Però si la tenen, que l’aprofitin.

Els inventors del futbol retransmeten els partits per Sky Sport i la BBC jugant amb els silencis per escoltar el so ambient de l’estadi, amb comentaris de tècnics de prestigi per il·lustrar els espectadors i ho fan periodistes que el blanc dels seus cabells ja les ha vist de tots els colors. Clavat a Espanya. Aquí cada vegada més s’omplen la boca sobre els drets de la dona i la igualtat d’oportunitats  Cada vegada més, en tots els àmbits de la vida la paritat guanya punts. Cada vegada més, en el periodisme esportiu s’arriba més amunt per estar com un tren –una piruleta a qui em digui una presentadora que no sigui un monument–. Cada vegada més, el periodisme esportiu evoluciona inversament proporcional a la societat. Cada vegada més, ningú no diu res. Ningú posa el crit al cel, no fos casa que els de dalt s’emprenyin i les oportunitats s’esvaeixin per sempre. Preguntin a Olga Viza, que cada vegada més, es queda amb menys oportunitats.

Eliette Mariangelo, considerada la primera velina.

Tags: , ,
Publicat a General, Periodisme - Esports | 1 comentari »

“Messi? The best soccer player in the world”

dilluns, 15/10/2012

Chicago Bulls – Miami Heat. Porta 3 del United Center, passaport en mà, identificació i controls de seguretat. Després d’acreditar-te signes un document on et compromets que no et passaràs de la ratlla, que no faràs fotos indegudes, que allà hi vas a treballar i no a tafanejar, que honraràs el bon nom de l’NBA. A partir d’aquí, tots els mitjans a l’abast per fer la feina ben feta. Facilitats a dojo; de tracte, de moviment, d’informació. Tot amanit amb un bufet lliure per endrapar fins a fer un pet com una gla. Quan els equips arriben, la vianda s’aparca. És hora de pencar. A l’NBA, jugadors i entrenadors estan obligats a parlar amb la premsa. Per nassos. En un moment on a la televisió només els directes tenen les audiències d’antany  l’NBA veu ràdios, diaris i televisions com uns aliats per promocionar la competició i per això dóna les màximes facilitats. Lluny del perímetre de seguretat que els futbolistes tenen a Europa, a l’NBA els vestidors de locals i visitants s’obren 45 minuts abans de l’inici del partit i 15 minuts un cop finalitzat. Portes obertes de bat a bat als mitjans on es pot respirar la tensió de la competició, on es pot entrevistar al MVP de 2011 Derrick Rose o LeBron James mentre desen les seves pertinences i es canvien. El vestidor de Miami, fred, impersonal, desabrigat, visitant. El santuari dels Bulls dóna la benvinguda amb un immens toro vermell a la moqueta i una placa que resa: Energy, Focus, No excuses. Una pantalla gegant amb partits del rival i a cada taquilla un informe específic per a cada jugador. El rival, punts forts, punts febles, com atacar, com defendre, jugades, estadístiques. Tot mil•limetrat per deixar el mínim espai a les sorpreses. Hi ha jugadors en calçotets, hi ha jugadors fins i tot amb el cul a l’aire, literalment, però el respecte és absolut. Res d’autògrafs, res de fotos inapropiades, res de mirades curioses. Allà s’hi va a pencar, a informar de bàsquet i qui no compleixi, al carrer. Sense contemplacions. El més important és la competició, per sobre de jugadors, equips i periodistes.
Allà estaven Stephen A. Smith i Micheal Wilbon, periodistes amb més de 25 anys d’experiència a l’NBA i mig milió de seguidors al Twitter. Al peu del canó, parlant amb Joakim Noah, Derrick Rose, LeBron James o Dwyane Wade, sortint a buscar la notícia al lloc de la notícia, com el primer dia. Allò que tant enyoren els nostàlgics del periodisme de la vella escola. Els jugadors s’aturen, parlen amb ells, els hi fan bona cara. Els respecten. Ningú no fa filigranes per defugir els micròfons. L’NBA ho té claríssim: els jugadors porten els mitjans de comunicació, els mitjans de comunicació aporten promoció, la promoció porta seguidors, els seguidors porten consum, el consum porta diners. I love this game.
Tres hores de Showtime, partidàs, pròrroga i 96-86. LeBron James es queda amb un pam de nas veient com els seus 30 punts serveixen per a ben poc, Chicago guanya Miami assegurant-se virtualment el títol de conferència est. Després del partit, més de 25 periodistes frisen per saber les impressions del 6 dels Heat. Amb turmells i genolls en gel, males puces i professionalitat, James respon una per una totes les preguntes dels periodistes sense etzibar cap retret a les polèmiques decisions arbitrals. Per nassos, perquè no hi ha més remei, perquè a l’NBA això no li agrada. Autocrítica i avall. I si no t’agraden els gripaus, te’ls empasses. Que tu, ets una estrella, però no ets els més important. José Pañeda, la veu en espanyol del Miami Heat per la ESPN de Florida, es feia un tip de riure quan va saber que Mourinho havia fet campana a més de seixanta rodes de premsa i que la multa per no parlar a la Champions és de 3.000 euros. “Aquí, pel cap baix, ja li hauria costat 60.000 dòlars”. A l’NBA els entrenadors parlen amb la televisió abans, durant i després del partit. I sense fer escarafalls.

Pregunta òbvia; no es podria importar el model NBA al futbol d’Espanya? En un periodisme viciat pel si et donen el ditet t’agafes tot el braç i el tot s’hi val, és impossible. Algú imagina el cavernícola Tomás Roncero entrevistant Leo Messi al vestidor del Camp Nou? Algú imagina Carme Barceló entrevistant Cristiano al vestidor del Bernabéu? Hi hauria fotos del darrer model de rellotge de Sergio Ramos? Què passaria si Piqué no té cap foto de Shakira a la taquilla? Desgraciadament per la competició, a Espanya els partits continuaran en sessió golfa, les entrades seran cares, la informació seguirà sent tendenciosa i el tot si val anirà a més. Dos models, respectables però diferents.

A l’Open McDonald’s de 1997 el gran Jordi Robirosa va preguntar a l’apostoflant Micheal Jordan si sabia qui era un monstre amb palmarès de colló de mico, un tal Ronaldo. La resposta va fer caure de cul els presents. “Ni idea”. Copiant el mestre, vaig preguntar al cinc titular dels Bulls d’aquella nit si sabien qui era Leo Messi. Resposta unànime de Boozer, Deng, Noah, Hamilton i Rose: “Messi? The best soccer player in the world”. Els hereus d’Air Jordan saben qui és el millor futbolista del món, els temps han canviat. Finalitzades les rodes premsa i entrevistes, darrera ullada als bastidors del United Center. Les llegendes sempre presents, Scottie Pippen, John Paxon, Toni Kukoc, Dennis Rodman i el venerat Micheal Jordan immortalitzats per tot arreu. Els Bulls són els Bulls perquè ells jugaven com jugaven, i sempre guanyaven. Ja de negre nit, els voltants del United Center respiren tranquil•litat i m’acosto a l’estàtua que hi ha a l’entrada principal. The best there ever was, the best there ever will be. El millor que hi ha hagut mai, el millor que mai hi haurà. A Catalunya, llegint aquesta llegenda pensaríem en Leo Messi. Però no, és Micheal Jordan. L’any 1994 Air Jordan va tenir l’honor de descobrir el monument que dóna la benvinguda al United Center on es recorda que allà hi va jugar el millor. Potser hauríem d’aprendre dels ianquis –que d’això en saben—i no repetir l’errada que vam fer amb Laszi Kubala que va veure la inauguració del seu monument des de l’eternitat.

 

L'estàtua dedicada a Micheal Jordan al United Center de Chicago

Tags: , , , ,
Publicat a General, Periodisme - Esports | Deixa-hi un comentari