S’apropa un final i un principi

El principi del final d’ETA es demostra amb el fet, confirmat pel ministre de Interior espanyol, el català Jorge Fernández Díaz, que l’organització clandestina ha donat “permís general” (abans només autoritzava casos individuals) als encara membres perquè normalitzin la seva situació legal, si no tenen causes judicials pendents, o els delictes atribuïts ja han prescrit. Els que són a l’estranger, la majoria a França, Amèrica llatina o l’Àfrica, van a ambaixades i consulats per tramitar i obtenir (qui ho hauria dit fa ben pocs anys) el passaport espanyol i poder retornar.

Això no és contradictori amb el manteniment, pel mateix ministeri i la Justícia, de la persecució dels qui encara són acusats. Izaskun Lesaka, suposada responsable de la “logística” del grup i portaveu en l’anunci de la fi de la violència, i el seu col•laborador Joseba Iturbide, van ser detinguts a un hotel de Macon i Aurore Martin, de nacionalitat francesa, arrestada i lliurada gairebé automàticament a aquesta banda de la frontera, acusada de ser “dirigent” de l’antiga Batasuna.

El fet que Lesaka i l’acompanyant s’estiguessin a un hotel, cal pensar que registrats i identificats, contrasta amb que anessin armats, contra la consigna dels mitjancers internacionals. La importància com a dirigent de la dona s’intueix més aviat relativa i, si fos veritablement la màxima responsable del col•lectiu, tornaria a recordar les més de tres-centes vegades que la policia de Franco va desmantellar el comité central del Partit Comunista Espanyol.

Pel que fa a Martin, la presència en manifestacions i alguna declaració entre portaveus de Batasuna semblarien indicar que no era tan decisiva en la direcció d’un grup polític que mai ha deixat de ser legal al país d’origen, i que Valls,el català de naixement i ministre de Interior del socialista Hollande, no es ou ni un centímetre de la col•laboració total amb Espanya, que ha fet valer una ordre europea de recerca i captura contra l’acusada, a costa de fortes crítiques entre polítics de l’órbita de l’esquerra del seu estat.

I si fa poc ETA decidia (dintre el que pot decidir) mantenir-se com a grup clandestí inactiu pel que fa a la “lluita armada”, les darreres informacions li atribueixen un graó menys d’exigència per a la dissolució que la majoria li exigeix i gairebé tothom desitja. Hauria passat, si hem de fer cas del to literal de les notícies, de la demanda de negociació amb els dos estats, a la petició d’una reforma de les polítiques penitenciàries, amb millora de la situació dels presos, com a requisit únic i decisiu.

Ja amb normalitat gairebé absoluta, per l’absència de terrorisme i la participació de tot l’espectre polític a les darreres i recents autonòmiques, el que ha de començar ara es una legislatura amb complicada aritmètica per aconseguir una majoria estable. El PNB, guanyador relatiu, iniciarà la setmana vinent una nova tanda de contactes amb la resta de grups per assegurar-se, d’una o una altra manera, la investidura de Iñigo Urkullu com a lehendakari.

Les enquestes mostren també una gran dispersió de preferències per part de la ciutadania. El 26 per cent voldria un pacte del PNB amb EH-Bildu, El 23, un govern solitari dels nacionalistes històrics. El 22, el retorn al bipartit amb el PSE-PSOE i només el 3 per cent, l’acord inversemblant, però matemàticament possible, d’un tripartit PNB-PP y la Unió Progrés i Democràcia (UPyD).

Pel moment, els tràmits es troben encara en la fase d’acreditació de parlamentaris electes davant la cambra. Falten els de la coalició EH-B i els del PP, que han anunciat que ho faran a començament de la setmana (aleshores se sabrà si els “populars” fan renunciar algú per encabir la germana de l’assassinat Miguel Angel Blanco als escons).

I res sembla haver canviat en la voluntat de Urkullu i els seus de governar sols i en minoria, pels costos automàtics que els hi suposaria, a una banda de l’electorat, pactar amb uns socialistes minvats i vistos com a “espanyolistes”; a l’altra, amb els radicals hereus de Batasuna. La líder oficial d’aquests, Laura Mintegi, ja ha donat el primer pas en aquesta direcció, en afirmar que continuarà “parlant” amb el PNB, que “no impedirà” la investidura de Urkullu i, fialment, amb tota claredat, que no intentarà entrar en un govern bicolor.

Mentrestant, Sortu, el nom triat inicialment pel nucli principal de l’actual EH-B prepara la seva recuperació de nom en la legalitat, amb assemblees per escollir abans del 9 de febrer els representants al primer congrés, previst per al 23 del mateix mes. Curiosa coincidència en aquesta data del 23-F

Robert Pastor
Periodista