Albert Batalla

11 de setembre a la Seu i Castellciutat

// 12 setembre, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, llengua, país, personatges, pirineu, política, societat

Som a 12 de setembre i ja sabeu que diuen que la commemoració de la Diada Nacional de l’11 de setembre és per recordar la capitulació de Barcelona a mans de les trobes de  Felip Vè, però també per reivindicar l’esperit del 12 de setembre. Un esperit de recuperació de la derrota, de tornar-se alçar per defensar un país, una llengua, unes institucions, una societat…

Ahir i abans d’ahir es van realitzar diversos actes a la Seu d’Urgell en commemoració de la Diada Nacional, entre d’altres el primer acte institucional que es feia a la Seu convocat per l’Ajuntament. Avui, malauradament, sortirem a les 19h a la concentració de la plaça dels Oms per defensar una cosa tan òbvia com el model d’immersió lingüística a les escoles del nostre país.

En tot cas, l’objectiu d’aquest apunt era donar a conéixer el text que va preparar per l’acte institucional d’ahir el Lluís Obiols, arxiver municipal, i que contextualitza els espiosdis de la Guerra de Successió a la Seu i Castellciutat. Sovint, per desconeixement, creiem que el nostre territori ha quedat lluny dels grans esdeveniments històrics del país i això no és així com bé demostra el següent text:

L’onze de setembre

El gener de 1716, amb la proclamació pel rei Felip V del Decret de Nova Planta, es posava fi a les institucions polítiques pròpies del país. El barri de la Ribera de Barcelona desapareixia per construir-hi la fortalesa de la Ciutadella, les universitats del país van ser tancades i substituïdes per la de Cervera, de nova creació, la Generalitat era abolida i el govern i la justícia eren confiats a una nova institució, la Reial Audiència. A la Seu, el Consolat, el règim municipal que ja existia des del segle XIII, va ser eliminat. Les Usances de la ciutat, que havien regit la vida urgellenca des de 1430, van ser abolides. El Consolat i els cònsols van ser substituïts per un Ayuntamiento de Regidores. El castellà es va anar imposant com l’única llengua de relació amb l’administració.

Any 1700. El rei Carles II mor sense descendència. Dos cosins germans seus, els rei Lluís XIV de França i l’Emperador Leopold I d’Àustria volen aconseguir la monarquia hispànica per als seus descendents, Felip de Borbó (nét del rei francès) i l’Arxiduc Carles d’Àustria (fill de l’emperador austríac). El temor de les potències europees per mantenir l’equilibri de poders entre aquestes dues cases reials va convertir el conflicte en una veritable guerra internacional.

Des de 1701 fins a 1714 tot Europa viu enfrontaments derivats d’aquest conflicte. Els països del vell continent es van enfrontar entre ells al costat d’un dels dos pretendents. La Seu no en va quedar al marge. Només com a exemple, l’any 1705, els canons del castell de Ciutat es van baixar amb rais fins a Ponts, i el juliol de 1711, els francesos comandats pel general Moret van assetjar la ciutat.

El desenvolupament de la guerra va ser complex. L’any 1711 l’Arxiduc Carles d’Àustria va ser proclamat emperador. La situació havia canviat, i, en aquest moment, l’equilibri de poders feia decantar les forces europees a favor del pretendent borbó. El 1713, amb la signatura del tractat d’Utrecht, les potències europees abandonaven el conflicte. La guerra, que fins aquell moment havia estat un conflicte internacional, va focalitzar-se a Catalunya, amb l’enfrontament entre els catalans partidaris de l’Arxiduc i els exèrcits borbònics que anaven apoderant-se del territori.

El juliol de 1713 l’exèrcit de Felip V va iniciar el setge Barcelona. El 28 de setembre, el general Moragues, governador de les fortificacions de Castellciutat, fidels a l’Arxiduc Carles, va capitular. L’11 de setembre de 1714, després d’un any de setge, Barcelona va ser ocupada per les tropes borbòniques. Una setmana després, amb la caiguda de Cardona, van finalitzar les actuacions militars. Alguns ciutadans de la Seu partidaris de l’Arxiduc d’Àustria, van exiliar-se a Viena. Francesc Carreu va retornar a la Seu el 1732. Llorenç Tomàs i Costa, però, va morir a Viena el 1738, i només les seves despulles van poder retornar a la ciutat, on va ser enterrat a Sant Domènec.

La cultura com a motor econòmic i de cohesió social

// 14 agost, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, comunicació, cultura, economia, empresa, la Seu d'Urgell, llengua, país, pirineus, societat

Avui acaben a la Seu d’Urgell les representacions del Retaule de Sant Ermengol, una mostra històrica de teatre amateur realitzada per un centenar de voluntaris durant deu nits d’agost al claustre de la Catedral. Quan l’any 1957 un grup d’urgellencs va impulsar aquesta obra, ho feren com un estimul turístic per a la ciutat i avui encara ho suposa. El Retaule pretén difondre la vida d’un personatge històric de fa 1.000 anys; suposa també un intent reixit de portar a escena l’obra escrita fa una mica més de cinc dècades per Esteve Albert; esdevé una mena de petit miracle social en què gent de tota mena, ideologia i condició es posen d’acord incondicionalment per tirar endavant un projecte en comú; però el Retaule també és promoció de la Seu d’Urgell, de la Catedral, del claustre, de la nostre romànic…

I el romànic és precisament un dels grans arguments de la nova aposta cultural del Pirineu, el Festival de Música Antiga del Pirineu, el FëMAP. Prentent la millor tradició i experiència del Festival Brudieu, hem realitzat una aposta per créixer i sobretot per sumar esforços amb altres administracions per crear un festival singular i de referència a Catalunya i al sud d’Europa. Competir amb altres festivals de Catalunya, i rebre el suport de la Generalitat i la Diputació, requeria una especialització músical -la música antiga- i una aliança territorial, en aquest cas pirinenca. De moment, els primers concerts en els deu municipis pirinencs que hi participem, estan traçant una esperançadora línia per oferir als nostres veïns una altíssima qualitat cultural i alhora fer que hi hagi gent de fora que aprofiti el concert per visitar-nos i fer estada a les nostres comarques.

I entre l’aposta consolidada del Retaule i la recent del FëMAP hi ha un clàssic que també va presentar novetats urgellenques: la Trobada amb els acordionistes del Pirineu, que aquest any va fer una exitosa parada a la Seu i una bona combinació amb Arsèguel. La veritat, és que el multitudinari concert davant de la Catedral fou la millor imatge per entendre les moltes dimensions de la cultura: gaudi pels sentits, el manteniment de les nostres arrels, la innovació, la cohesió social i la dimensió d’entendre-la motor econòmic i un gran aparador de promoció de la nostra ciutat i comarca.

El viatge a Ítaca

// 26 juliol, 2010 // 1 Comentari » // Catalunya, CiU, llengua, país, política, societat

Aquest dissabte a Lloret de Mar el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya va aprovar per unanimitat una proposta de resolució important pel moment de cruïlla nacional que estem vivint, però sobretot pel contingut que s’hi expressa. En aquest mateix Consell Nacional, l’Artur Mas acabava el seu parlament fent referència a viatge a Ítaca i del pas endavant ferm que Catalunya havia de fer en els propers anys. Crec que la ruta que marca aquesta resolució esbossa clarament el camí cap a Ítaca.

Catalunya inicia un nou camí: la transició catalana cap al dret a decidir

El catalanisme des dels seus orígens ha afrontat dues grans línies d’acció, dos grans reptes. El primer garantir la pròpia identitat de Catalunya, conformant una societat justa, equilibrada i amb un fort progrés econòmic. I el segon, contribuir a la reforma i modernització de l’estat espanyol provocant que aquest reconegués el pluralisme nacional que el conforma.

El President Pujol ha sabut expressar millor que ningú aquesta realitat quan escriu:
“Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme, recordem que ens havíem proposat una sèrie d’objectius. De fet, una doble llista d’objectius. Entrellaçats.

En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, alt nivell d’autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva . Amb una barreja d’arrelament i de projecció, de Catalunya endins i de Catalunya enfora.

Una segona llista definia l’altre cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d’una realitat i d’una sensibilitat col·lectives . De participar activament en la construcció d’aquest cos col·lectiu.

El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per tot l’àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d’Espanya; i Europa. Com dèiem, dues línies d’acció i dues sèries d’objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se’n tenia des de Catalunya.

Dos projectes que havien d’avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l’Estat espanyol. D’una Espanya, en tots sentits consolidada, integrada al Món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya”

Catalunya, a partir del pacte constitucional fruit de la transició espanyola, ha anat avançant en ambdues línies, sobretot pel que fa a la pròpia construcció nacional. Fruit de la lògica ambició del poble català per desenvolupar i fer créixer el seu autogovern i respectant les regles de joc del pacte de la transició, s’afrontà l’elaboració i aprovació del nou estatut d’autonomia. Un nou estatut, entès com a pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que havia de garantir el reconeixement de Catalunya com a nació en el marc d’un estat plurinacional.

La sentència del Tribunal Constitucional escapça les línies d’acció a partir de les quals el catalanisme ha bastit la seva acció política. Talla de forma unilateral els pactes que havien permès desenvolupar al catalanisme els seus propis objectius i trenca el pacte polític de la transició. Ataca aspectes fonamentals que permetien a Catalunya bastir lleis per garantir la pròpia identitat nacional i finiquita qualsevol reconeixement de la pluralitat i diversitat interna de les diferents realitats nacionals que conformen l’Estat espanyol. Alhora, menysprea la decisió i la voluntat de tot un poble, no respectant el que havia votat democràticament en referèndum. En definitiva, ens posa una paret davant nostre.

Com molt bé ha escrit Miquel Roca, un dels pares de la Constitució del 1978, “simplement el tribunal ha declarat que l’ambició d’autogovern que els ciutadans de Catalunya van concretar en referendar l’Estatut, no cap dins la Constitució de 1978.” (…) “El pacte constituent, l’esperit de la transició ha estat finiquitat”.

La plena acceptació de la sentència per part dels dos principals partits de l’estat, PSOE i PP (els primers han aconseguit la castració química de l’Estatut i els segons la castració física), escenifica i certifica el trencament unilateral del pacte de la transició i obliga a les diferents opcions del catalanisme polític a redefinir les noves regles de joc.

El poble català a través de la massiva i cívica manifestació del passat 10 de juliol fa evident que Catalunya, com a país, inicia una nova etapa de transició basada en el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

S’obre, per tant, un nou full de ruta que ha d’estar basat en el dret a decidir, fonamentat en la creació de consensos, i sense cap més límit que aquell que vulgui el poble català.

Com va dir Artur Mas, el passat 16 de juliol al Parlament de Catalunya, “Hi pot haver dues lectures des de Catalunya. O estem al final d’un camí…, i potser hi haurà una part de la població catalana que dirà que estem al final del camí, i que el què ens cal ara és administrar-nos amb el que tenim i, si volem manar més i tenir més poder, anar a Madrid a exercir aquest poder (…) O bé hi ha un nou camí, i en aquest nou camí, crec que aquesta Catalunya autonòmica i constitucional d’aquests darrers trenta anys és evident que no té continuïtat, o almenys continuïtat eficaç. (…) I que Espanya, amb aquesta sentència, diu que no accepta Catalunya tal com és. Això implica encetar un nou camí. (…) I el nou camí, crec ens el marca no només la manifestació com a tal, sinó el lema de la manifestació. El nou camí ens el marca aquell lema que deia: “Som una Nació. Nosaltres decidim. Aquest ha de ser el nou camí.

Amb quins límits? (…) per Convergència i Unió amb cap, no hi ha límits en aquest camí, no hi ha una estació intermèdia d’arribada, no hi ha límits. Aquest camí l’ha de fer el poble de Catalunya democràticament, pacíficament i establint en cada moment de la història del futur les majories socials que ens portin a aquest camí de “Som una Nació. Nosaltres decidim”. (…) Això requereix, no tant estrictament prudència, com simplement saber que hem d’avançar per un nou camí, però hem d’avançar d’una manera que una majoria forta del poble de Catalunya hi cregui, hi sigui, i que, a més a més, procurem fer les maniobres tal i com ens convé fer-les.”

Aquesta nova etapa del catalanisme obre la transició catalana cap al dret a decidir. El poble de Catalunya l’ha iniciat amb la manifestació del 10 de juliol i s’ha de consolidar políticament, a partir de la propera legislatura, amb un govern fort, que tingui un projecte clar i idees sòlides sobre el nou rumb nacional a seguir.

Per tot això, el Consell Nacional de Convergència:

1-Certifica la fi del pacte de la transició, trencat unilateralment per la sentència del Tribunal Constitucional, i que l’encaix de Catalunya a Espanya per la via constitucional és impossible.

2-Fa seu el missatge clar del poble català en la manifestació del passat 10 de juliol amb el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”

3-Encoratja i assumeix el nou full de ruta encetat per l’Artur Mas el passat 15 de juliol al Parlament de Catalunya, basat en una transició catalana cap al dret a decidir. Com ja ha passat en etapes anteriors, Convergència ha de ser la formació que lideri políticament i ideològica aquest nou camí per a Catalunya. Tenim el bagatge, la força, la convicció i la il·lusió per poder-ho materialitzar.

4-Assumeix l’herència de l’acció política del catalanisme al llarg de la història i per responsabilitat amb Catalunya i les seves institucions, insta a treballar per aconseguir els objectius pendents com poble, el nostre reconeixement com a Nació i la nostra voluntat per decidir sense cap més límit que l’expressió democràtica del poble català.

5- Veu més vàlida i necessària que mai la feina feta fins ara per la Casa Gran del Catalanisme. Una Casa Gran que en aquesta nova etapa de transició catalana ha de seguir treballant per aconseguir majors consensos socials al voltant de les decisions que volem assumir com a poble i molt especialment per consolidar la nostra presència en l’àmbit internacional i europeu, buscant les complicitats i el reconeixement internacional necessaris per a la nostra presència i compromís en el món global.

Lloret de Mar, 24 de juliol de 2010

In, inte, intel·ligència!

// 14 juliol, 2010 // 2 Comentaris » // Catalunya, CiU, General, llengua, país, política, societat

Dissabte, després d’unes quantes hores plantat a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i el carrer València de Barcelona, observava amb interès i amb molta emoció la gent que es manifestava. N’hi havia molta i per tots els gustos, però amb Catalunya i la seva dignitat com a denominador comú. Independència, sobirania, nació, estatut… eren conceptes més presents en el paissatge de l’afirmació catalanista més massiva que s’ha fet mai al nostre país. La manifestació també destil·lava alguna crítica genèrica “als polítics”, justificada per la ridícula polèmica de la capçalera i la comoditat o no del President amb aquest missatge. Però la crítica entenc que també suposa un crit dirigit als representants polítics perquè siguem conscients del que respresentava la manifestació i del que la ciutadania, que també fa política, espera de nosaltres: unitat i ambició.

Som una nació. Nosaltres decidim!

// 9 juliol, 2010 // Cap Comentari » // Catalunya, General, llengua, país, política

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim“.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!