Albert Batalla

11 de setembre a la Seu i Castellciutat

// 12 setembre, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, llengua, país, personatges, pirineu, política, societat

Som a 12 de setembre i ja sabeu que diuen que la commemoració de la Diada Nacional de l’11 de setembre és per recordar la capitulació de Barcelona a mans de les trobes de  Felip Vè, però també per reivindicar l’esperit del 12 de setembre. Un esperit de recuperació de la derrota, de tornar-se alçar per defensar un país, una llengua, unes institucions, una societat…

Ahir i abans d’ahir es van realitzar diversos actes a la Seu d’Urgell en commemoració de la Diada Nacional, entre d’altres el primer acte institucional que es feia a la Seu convocat per l’Ajuntament. Avui, malauradament, sortirem a les 19h a la concentració de la plaça dels Oms per defensar una cosa tan òbvia com el model d’immersió lingüística a les escoles del nostre país.

En tot cas, l’objectiu d’aquest apunt era donar a conéixer el text que va preparar per l’acte institucional d’ahir el Lluís Obiols, arxiver municipal, i que contextualitza els espiosdis de la Guerra de Successió a la Seu i Castellciutat. Sovint, per desconeixement, creiem que el nostre territori ha quedat lluny dels grans esdeveniments històrics del país i això no és així com bé demostra el següent text:

L’onze de setembre

El gener de 1716, amb la proclamació pel rei Felip V del Decret de Nova Planta, es posava fi a les institucions polítiques pròpies del país. El barri de la Ribera de Barcelona desapareixia per construir-hi la fortalesa de la Ciutadella, les universitats del país van ser tancades i substituïdes per la de Cervera, de nova creació, la Generalitat era abolida i el govern i la justícia eren confiats a una nova institució, la Reial Audiència. A la Seu, el Consolat, el règim municipal que ja existia des del segle XIII, va ser eliminat. Les Usances de la ciutat, que havien regit la vida urgellenca des de 1430, van ser abolides. El Consolat i els cònsols van ser substituïts per un Ayuntamiento de Regidores. El castellà es va anar imposant com l’única llengua de relació amb l’administració.

Any 1700. El rei Carles II mor sense descendència. Dos cosins germans seus, els rei Lluís XIV de França i l’Emperador Leopold I d’Àustria volen aconseguir la monarquia hispànica per als seus descendents, Felip de Borbó (nét del rei francès) i l’Arxiduc Carles d’Àustria (fill de l’emperador austríac). El temor de les potències europees per mantenir l’equilibri de poders entre aquestes dues cases reials va convertir el conflicte en una veritable guerra internacional.

Des de 1701 fins a 1714 tot Europa viu enfrontaments derivats d’aquest conflicte. Els països del vell continent es van enfrontar entre ells al costat d’un dels dos pretendents. La Seu no en va quedar al marge. Només com a exemple, l’any 1705, els canons del castell de Ciutat es van baixar amb rais fins a Ponts, i el juliol de 1711, els francesos comandats pel general Moret van assetjar la ciutat.

El desenvolupament de la guerra va ser complex. L’any 1711 l’Arxiduc Carles d’Àustria va ser proclamat emperador. La situació havia canviat, i, en aquest moment, l’equilibri de poders feia decantar les forces europees a favor del pretendent borbó. El 1713, amb la signatura del tractat d’Utrecht, les potències europees abandonaven el conflicte. La guerra, que fins aquell moment havia estat un conflicte internacional, va focalitzar-se a Catalunya, amb l’enfrontament entre els catalans partidaris de l’Arxiduc i els exèrcits borbònics que anaven apoderant-se del territori.

El juliol de 1713 l’exèrcit de Felip V va iniciar el setge Barcelona. El 28 de setembre, el general Moragues, governador de les fortificacions de Castellciutat, fidels a l’Arxiduc Carles, va capitular. L’11 de setembre de 1714, després d’un any de setge, Barcelona va ser ocupada per les tropes borbòniques. Una setmana després, amb la caiguda de Cardona, van finalitzar les actuacions militars. Alguns ciutadans de la Seu partidaris de l’Arxiduc d’Àustria, van exiliar-se a Viena. Francesc Carreu va retornar a la Seu el 1732. Llorenç Tomàs i Costa, però, va morir a Viena el 1738, i només les seves despulles van poder retornar a la ciutat, on va ser enterrat a Sant Domènec.

L’Espai Ermengol. Orgull de ciutat, motor d’oportunitats

// 20 abril, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, General, agricultura, ciutat, comarca, comunicació, cultura, economia, empresa, la Seu d'Urgell, país, personatges, pirineus, política, societat

Ambició de ciutat, autoestima, orgull, projecció de futur, respecte pel passat, dignificació del patrimoni, revitalització del centre històric, potenciació dels productes del territori, motor d’oportunitats turístiques i econòmiques, capitalitat alturgellenca i pirinenca… aquests són conceptes que expliquen l’aposta de l’Espai Ermengol fa pocs dies ha obert les seves portes en ple carrer Major de la Seu d’Urgell.

En aquestes primeres setmanes des de la seva obertura em trobo molta gent que ja l’ha visitat i que en surt contenta i encantda. Els de fora perquè és una excel·lent oportunitat de coneixer millor la Seu d’Urgell, el formatge i la figura d’Ermengol. I la gent de la Seu i comarca perquè veiem concentrats molts motius d’orgull col·lectiu i de confiança de futur.

Si l’heu visitat, torneu-hi perquè sempre descobrireu algun detall que us havia passat per alt i els que encara no hi heu anat aprofiteu aquests dies de setmana santa per badar-hi una estona i gaudir-lo. “A la Seu li feia falta això”, és una de les frases que més em comenten durant aquests dies. Doncs ara que ja ho tenim, gràcies a la tossuderia d’uns quants,  la feina i l’esforç de molta gent, i  la col·laboració de diverses administracions depén ara de tots nosaltres, treure’n el màxim suc per la ciutat i la seva dinamització econòmica.

La millor escudella del món

// 17 gener, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, agricultura, ciutat, comarca, la Seu d'Urgell, país, personatges, pirineus, societat

Sant Antoni és per a la Seu d’Urgell una de les primeres cites importants de l’any. És una festa entranyable que aplega, al voltant de les calderes, urgellencs i visitants de tota mena que no volen perdre l’ocasió de participar en aquest magnífic i singular acte popular. Però més enllà del plat deliciós que es cuina dins les cassoles, cal també observar què i qui hi ha al voltant. Perquè un bon plat no és fa sense bons ingredients, és clar, però tampoc sense algú que el cuini. Plogui o nevi, cada 17 de gener pagesos, carnissers i cansaladers celebren la seva festivitat fent gala de la generositat que suposa oferir 3.000 raccions de la millor escudella del món per a les famílies de la ciutat.

En un moment en què el món rural no s’escapa de la saccejada global, és indispensable saber quins són els nostres fonaments com a municipi, com a comarca, com a territori i com a país. La gent del sector primari ha estat sempre un puntal bàsic i ho ha de continuar sent. Projectar-se cap al futur amb voluntat de modernitat, de perspectiva empresarial, de trobar els viaranys de l’èxit comercial a través de la innovació i la qualitat, no pot estar en cap cas renyit amb la tradició, els orígens o els costums ancestrals com la festa de Sant Antoni.

Seran tots aquests ingredients els que faran l’escudella de l’èxit. Una escudella que segur que sortirà tan bona com la que cada any la cofraria cuina al Passeig Joan Brudieu.

En nom de tots els urgellencs i urgellenques, us en dono les gràcies.

El pregó de l’Albert Villaró #FMlaseu 2010

// 29 agost, 2010 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, país, personal, personatges, pirineus, política, societat

Abans de continuar el frenètic ritme d’aquests dies, no m’he pogut resistir i penjar (amb permís de l’autor) el pregó que aquesta nit ha llegit l’escriptor urgellenc Albert Villaró per a iniciar la Festa Major d’enguany. Els de la Seu d’Urgell o els que esteu vinculats d’una manera o altra a la ciutat el gaudireu molt com l’hem gaudit els que l’hem escoltat a la plaça dels Oms. Molt bona Festa!

Bona nit. No sé pas com s’ha de començar un pregó, i encara menys com acabar-lo. El pregó és un gènere literari estrany, de l’encreuament entre l’homilia, la prosa bucòlica, el manual d’autoajuda i el text de futlletó turístic. No és una cosa que et demanin cada dia, i des que el senyor alcalde m’ho va proposar, ha estat un no viure, atenallat per la responsabilitat, preocupat per la meva escassa capacitat de vocalització i atemorit per la potència de la megafonia. Però que ningú no pateixi: faré un discuset breu i a la mida exacta de la meva inexperiència. Anava a dir de la meva incompetència, però deixem-ho en inexperiència.

Bé. Això era tan sols un prolegomen. A partir d’ara comença el pregó en el sentit estricte.

La festa major és un receptacle de records. Tothom té un mosaic personal, fet a base de memòries, emocions i potser algun secret ben amagat. Jo només puc parlar per mi. Perdoneu si tot el que us relacionaré ara ho trobeu conegut o redundant, un rosari de tòpics, però la festa és una experiència comunitària: la gràcia de la festa rau en la capacitat de compartir-la. Aquest és el resum de les meves festes majors: una equació formulada amb la suma de retalls de memòria, dividits pel factor melangia i multiplicats per la variable —sempre en increment lineal— de l’edat.

Me’n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d’haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l’altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me’n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s’hi anunciaven a les cinc de la tarda unes “funciones de cine y circo” sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me’n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s’enlairaven gràcies a l’aire que s’escalfava amb un fogonet d’alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l’envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l’estació d’autobusos. L’envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me’n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l’única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella voluntariosa banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l’Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l’Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata—i del segon, i del tercer, i encara d’un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me’n recordo d’haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d’abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d’orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me’n recordo dels calamars a la romana de l’Espanya, a l’hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me’n recordo d’haver fet de servei d’ordre dels Toreros Muertos, i me’n recordo d’haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me’n recordo d’un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me’n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me’n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l’obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me’n recordo que quan sortia a prendre l’aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me’n recordo de l’aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s’havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me’n recordo dels focs artificials, i encara més: me’n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me’n recordo d’alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l’endugués l’aiguat del vuitanta-dos. Me’n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me’n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me’n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, dels cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d’Orió ja treu el nas, encara baixa, per l’horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s’acosta l’hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l’Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de què l’oblit és també el destí fatal d’aquestes paraules.

No recordo res de les poques festes en què he estat lluny de la Seu, i em sap greu no tenir-ne cap memòria, perquè són com les baules perdudes d’una cadena.

Però recordaré per sempre aquesta, aquest moment i aquesta plaça.

Bona festa major!

Kilian Jornet, l’heroi de les alçades

// 2 març, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, Jocs Olímpics, La Seu d'Urgell 2022, esport, internacional, país, personatges, pirineus

Ahir va afegir una altra victòria al seu enorme sarró de trofeus. Les pistes andorranes del Tarter van ser testimoni d’una nova proesa d’aquest jove de 22 anys, escardalenc, de somriure tímid, però de nervi inqüestionable.

Créixer en un refugi de muntanya, com el Cap del Rec a l’estació d’esquí nòrdic de Lles de Cerdanya, de ben segur que et marca bona part de la teva biografia. De fet, ell mateix atribueix els seus èxits esportius a aquesta circumstància, que hi deu tenir  molt a veure, però que no explica tota la seva trajectòria.

Quan es calça unes bambes a l’estiu o unes botes a l’hivern, es concentra fins a l’extrem que la seva mirada només persegueix una cosa: arribar a dalt de tot. Quan s’enfunda uns texans, veus uns ulls tímids que t’expliquen amb la més enorme modèstia del  món que totes aquestes proeses no ténen cap mèrit especial.

Actualment, es forma com a persona i com a esportista a la mateixa Cerdanya, però a l’altra banda de la frontera que va dibuixar el tractat dels Pirineus ja fa unes centúries, concretament a Font Romeu. Estudia i entrena per ser millor esportista i també millor persona i és evident que tant una cosa com l’altra ho aconsegueix. Quan amb tan curta edat obtens victòries a cabassos, quan pulveritzes rècords mundials, quan treus una hora de temps al segon classificat en una de les proves més dures del món… córres el risc d’embogir d’èxit i ell, malgrat pujar molt amunt, continua amb els peus ben afermats a terra.

Un apassionat per l’esport i la natura. Un home exigent i competitiu. Un esportista constant i senzill. Així és com podríem definir a Kilian Jornet, l’heroi de les alçades. Molta sort i molts èxits, Kilian!