Per a què serveixen els impostos?
// 30 juliol, 2007 // Cap Comentari » // política
Contemplar des de la distància l’apagada de Barcelona t’evoca una barreja de sentiments de llàstima, mofa i indignació.
Llàstima quan veus les imatges d’una Barcelona fosca, caòtica, on ressonen els crits de la gent per la indignació d’estar tres dies sense llum i on turistes curiosos contemplen l’escena com aquell que visita una reserva d’indis. És llastimós veure com en un país avançat com el nostre i en ple segle XXI encara passen coses com aquesta i ningú no explica ni el com, ni el quan, ni el qui, ni el per què.
Els que no som de Barcelona, i demano disculpes d’avançada si algú se sent ofès pel que diré, tenim també un genètic sentiment foteta quan passen aquest tipus de situacions a la capital perquè sembla que s’hagi d’acabar el món. És igual com quan neven dos dits de neu i s’emblanquina la Diagonal o la Rambla Catalunya. El caos s’apodera de la ciutat i els mitjans de comunicació magnifiquen la situació fins a límits que des de la distància s’aprecien com a ridículs. Sigui dit que tinc molts amics a Barcelona, crec que és una gran ciutat i me l’estimo ja que hi he passat alguns dels milllors anys de la meva vida.
Finalment la indignació. És indignant veure com els responsables institucionals es limiten a contemplar la situació com si la cosa no anés amb ells. No pot ser que l’alcalde de Barceloa sigui un espectador de pedra que es limiti a cridar: “Això no pot passar més”. No pot ser que el conseller Castells, responsable d’energia del Govern de Catalunya, s’espolsi els problemes. No pot ser que ens vulguin fer creure que les coses passen per generació espontània i ningú no té cap responsabilitat en aquesta crisi. Què passa amb el minsitre d’indústria i energia? per cert, alcalde de Barcelona fins fa pocs mesos. Què passa amb el President de la Generalitat? per cert, ministre d’indústria i energia fins fa pocs mesos… Tot plegat, un despropòsit monumental.
Però més enllà d’aquesta reflexió conjuntural hi ha un rerefons que només voldria apuntar com a element de debat. Una ciutat cosmopolita com Barcelona no pot quedar-se tres dies sense llum per una avaria. Aquest és per a mi un fet incontestable. Els ciutadans de Barcelona, com els de qualsevol altre indret del país, paguen els seus impostos i les seves corresponents factures per assegurar-se uns serveis bàsics. Les administracions ténen l’obligació d’invertir, condicionar o decidir allò que sigui necessari per a què aquests serveis bàsics s’assegurin. Però quin és el problema? Que aquesta és una qüestió que ja es dóna per suposada i per tant les administracions prefereixen ocupar-se i centrar esforços en altres polítiques que al meu entendre no són tan bàsiques, però donen més rendibilitat política. El debat important és saber definir la frontera entre el que és i no és bàsic. Bàsic és per a mi garantir allò més essencial que necessiten les persones per viure amb dignitat i que conformen el que n’hem anomenat la base de l’estat del benestar, la resta és opinable i en masses ocasions són polítiques de cartró pedra. Crec que l’Ajuntament de Barcelona i altres institucions del país han pensat només en el cartró pedra que en les necessitats de les persones i ara s’evidencien les conseqüències.
