Programa electoral del Partit Republicà d'Esquerra a Girona

Coneix el programa electoral del Partit Republicà d'Esquerra a Girona.


Enllaç

Els esclaus del segle XXI

 

¡Baila, baila Zarité! Porque esclavo que baila es libre... mientras baila...

Isabel Allende - La isla bajo el mar

No s'han fet esperar les respostes al nostre article de campanya d'ahir, i a banda de les felicitacions, que sempre agraïm i apreciem que hi siguin presents, també hem rebut algunes crítiques. Concretament, el què més ha cridat l'atenció d'alguns lectors és que comencés un article de campanya citant una frase que reconec haver escoltat a la porta d'una discoteca. Molts ciutadans han vist aquest detall com a poc seriòs, i "impropi d'un suposat candidat a l'alcaldia".

Per una part he trobat bastant trist que hi hagi lectors que, en comptes d'apreciar el contingut d'aquesta frase, hagin fet servir el context per a criticar a l'emisor, i alhora que encara hi hagi una visió tan tancada i elitista de la política municipal, considerant que tot candidat a formar-hi part ha de complir uns "requisits" tradicionals, o com a mínim fer veure que els compleix.

Així doncs, veiem com un primer problema envers la política de la nostra ciutat és precisament que molts ciutadans no acaben de veure clar que el seu representant pugui ser un candidat veritablement del poble, pel poble i per al poble. I aquest és el primer canvi sociològic que cal portar a terme per tal de fer una política veritablement ciutadana. I el primer pas endavant que ha fet el PRE envers aquest objectiu, ha sigut presentar una llista netament ciutadana, a la qual cap dels seus membres gaudeix d'una gran nòmina, i a on els seus tres primers membres cobren per sota del salari mínim. La primera transformació que vol el PRE a la política és precisament apartar la política "professional" i de carrera del nostre sector públic, i començar la regeneració per part de gent que veritablement és del poble, i que sap el què és patir la crisi, la precarietat laboral, i les dures estafes inmobiliàries.

Precisament he volgut començar aquest article amb aquesta cita de l'escriptora de realisme màgic Isabel Allende per a ilustrar aquesta analogía. Teòricament ja no existeix a occident la esclavitud, i aquesta referència sona a un passat romàntic, a on persones sense dret a ser persones fugien de la seva dura realitat per mitjà de la música i el ball. I en realitat, aquesta situació no ha variat tant a la nostra ciutat.

Els assalariats amb sous precaris, amb situacions laborals molt properes a la línia de la il·legalitat, són les noves esclaves i esclaus d'occident, amb condicions socioprofessionals que no tendeixen a millorar, sinó a empitjorar, sota l'omnipresent argument de què "la crisi està molt malament", que "cal apretar-se el cinturó", o que, com deia Mariano Rajoy, "ha llegado el momento de cobrar un poquito menos y trabajar un poquito más".

I tot i això, veiem com els dissabtes a la nit, els pubs i discoteques segueixen plens, i la seva població la formen sobretot gent de classe treballadora, de les condicions que hem citat adal. I tot i els preus exageradament abussius de les begudes d'aquesta mena de locals, aquestes treballadores i treballadors fan una mica més d'esforç econòmic per a poder-s'hi permetre aquest luxe, només per a tenir l'oportunitat d'evaïr-se i de ballar, de ser esclaus lliures... mentre ballen.

I encara que tota aquesta part fonamental del poble de Girona segueix aquest model de vida, aquest sovint és despreciat per part de la classe autoproclamada com a "intel·lectual". Sovint la majoria dels què s'assignen a ells mateixos la missió de portar endavant els canvis polítics cap a una societat millor són aquells que consideren tota aquesta cultura de la música de la ràdio i el disco-pub com a pura superestructura burgesa i comercial, i posen com a contrapartida suposades mostres culturals alternatives que acaben siguent un elitisme caspòs i prepotent. I la nostra ciutat n'és un exemple de cultura feta per i per a les capes més ben situades, amb presupostos municipals astronòmics per a actes com el festival de música religiosa.

Recentment hem vist a Girona com han començat de manera incipient diverses iniciatives i mostres de cultura popular, recolzades especialment pels sectors polítics minoritaris, i és una gran iniciativa que contrarresta la cultura dels festivals gironins. Però tot i això, no deixa de ser també una manera de voler fer canviar la cultura de la ciutadania, de rebaixar la seva autoestima considerant els seus gustos culturals i musicals com a impropis i irresponsables, i transmetent-li el missatge de què ha de descobrir una altra mena de cultura "més popular i objectivament millor".

Per això, des del PRE i des del nostre àmbit municipal, volem lluitar a favor de la música i la cultura populars, però alhora volem respectar i valorar la veritable cultura del poble, del partit de futbol al bar i del dissabte al vespre. Potser molts "especialitzats" en aquesta mena d'espectacles de cultura ètnico-popular trobaran molt criticables i poc raonades les meves afirmacions, però per això mateix divulguem els nostres textos: per a rebre crítiques, i construir la nova Girona republicana i democràtica a partir de la crítica, el debat i la reflexió. 

Perquè som del poble, i treballem pel poble. Som persones al servei de les persones.

Visca la cultura popular. Visca la cultura del poble, pel poble i per al poble.

Enric Cardona Garcia

Alcaldable  del PRE-IR per Girona

Una opció diferent: l'Autodependència

"La independencia quiere decir simplemente llegar a no depender de nadie. Y esto sería maravilloso si no fuera porque implica una mentira: nadie es independiente.

La independencia es una meta inalcanzable, un lugar utópico y virtual hacia el cual dirigirse, que no me parece mal como punto de dirección, pero que hace falta mostrar como imposible para no quedarnos en una eterna frustración.

¿Por qué es imposible la independencia?

Porque para ser independiente habría que ser autosuficiente, y nadie lo es. Nadie puede prescindir de los demás de forma permanente. Necesitamos de los otros, irremediablemente, de muchas y diferentes maneras.

Ahora bien. Si la independencia es imposible... la codependencia es enfermiza... la interdependencia no es la solución... y la dependencia no es deseable... ¿entonces qué? Entonces, yo inventé una palabra:

AUTODEPENDENCIA"

Jorge Bucay - El camino de la autodependencia

Mentre transcric aquestes línies del psicòleg i pensador argentí, recordo com irònicament ahir al vespre a la porta d'una discoteca, celebrant el 22è aniversari de la meva parella, un amic brasiler em va dir unes paraules d'un pensador molt admirat per ell, del qual no recordo el nom:

"Cuando un país europeo hace nacionalismo, no pasa nada. Cuando un país del tercer mundo lo hace, es populismo"

I això, lligat a que acabo de finalitzar un gran llibre d'Isabel Allende, em porta a sentirme inspirat i a reflexionar sobre la sabiesa de latinoamèrica. Una terra construida de contradiccions, d'herències culturals diverses i pugnes identitàries fruit de diversos linatges, de somnis de llibertat utòpics barrejats amb les més dures i irracionals dictadures.

Però deixant de banda el debat sobre el què és latinoamèrica i la seva identitat, jo ara vull parlar sobre Girona i sobre el futur que té a sobre la taula. Ja portem una setmana de campanya electoral i un llarg mes de pre-campanya en la qual hem sentit mil coses, hem sigut bombardejats pels quatre costats amb ofertes electorals, promeses de futur, promoció de candidats i estimacions de vot. I això tenint moltes opcions molt diferents i variopintes a on triar per votar, i 7 forces amb marcades diferències que es disputen el repartiment real del poder. Així doncs, veiem com la socialdemocràcia ultramoderada amb alguns regusts arrogants del PSC, la dreta conservadora burgesa amb ànsies de poder de CiU, l'esquerra moderada que busca la seva reconstrucció i recuperació de la confiança perduda d'ERC, l'ecosocialisme polític professionalitzat i legislador compulsiu d'ICV, la dreta liberal centralista i xenòfoba del PPC, l'independentisme populista intransigent i absent de tot programa real de SI i l'idealisme d'esquerres independentista i ecologista amb moltes ganes de representar de la CUP, el teatre municipal està més que servit. I tot i això, el què és segur és que gran part de la població segueix hostil i desenganyada, i sense intenció de votar, o de fer-ho de manera utilitarista.

Moltes ciutadanes i ciutadans veuen com a negativa aquesta gran pluralitat de forces, i es maregen veient tantes ofertes i opcions diferents, i acaben sentint-se atacats amb tants individus que desitgen ser la seva representació al govern municipal. Així doncs, veiem com la veu del carrer sovint es redueix al recurs fàcil, poc meditat i socialment acceptat de "tots són iguals, i si no ho son ara s'hi tornaran", o "total, fotaran el què voldran", o pitjor encara, "el problema no són ells, el problema està en què el sistema és una merda".

I tampoc està tan clara la gran pluralitat ideològica en 7 forces amb possibilitats de governar, perquè tot i ser 7, poden resumir-se en 3 tendències, que comparteixen en diversos àmbits (els triples eixos esquerra-dreta-transversalitat,  més-igual-menys ecologisme, i independència si, no o dialogable). Això ens porta a que són més que provables les aliances i els ajuntaments multicolors, ja sigui per conveniència per a poder formar part del poder, o ja sigui per un aspecte comú del programa considerat com a prioritari per sobre de la resta (no oblidem el recentment fallit govern de la generalitat de la entesa de les tres esquerres, encara vigent a l'última legislatura del nostre ajuntament).

I he començat aquest text compartint aquesta interessant teoria psicològica de Jorge Bucai precisament per a parlar sobre aquest tema, molt central a la política en els darrers temps, i delicadíssim: la independència.

És el tema més popular i més parlat al carrer, i és el concepte que més reduccionismes concentra, fins al punt de què és vist com al mitjà clau per a portar a terme altres reivindicacions que no hi tenen relació directa, o fins i tot com a qüestió fonamental i gairebé exclusiva de la política (sobretot per part de l'electorat més jove). Així, fins ara a l'ajuntament teniem una única opció clarament independentista, i a aquestes eleccions s'hi disputen entrar-hi ni més ni menys que tres, de les quals molt possiblement només entraran dos. O tres, tenint en compte que una d'elles conta amb el recolzament d'una quarta força, Reagrupament, el fallit experiment de concentrar les diverses sensibilitats i reivindicacions de tots els ciutadans independentistes en una sola candidatura. I preferiria en aquest article no debatre les inclinacions respecte a la independència per part de CiU.

S'ha discutit molt àmpliament la seva viabilitat, amb innumerables articles amb teories més o menys fonamentades de més o menys insignes pensadors, economistes o analistes. S'està debatent constantment, i fent-se servir el seu recolzament o aversió com a bandera identitària per part de la majoria de les forces polítiques. Però ara no vull reflexionar sobre aquesta viabilitat, o la capacitat de portar-la endavant per part de les forces presents (i menys tenint en compte que no és excessivament rellevant aquesta qüestió en un context municipal).

El text de l'inici de l'article parla sobre psicologia personal, no sobre política, i molts lectors veuran com a molt discutible aquesta perspectiva. Però tot i això, crec que és molt interessant la visió del senyor Bucai de la cerca de la independència com a un objectiu final, ideal, que tot i no poder-s'hi arribar permet en el camí de la seva consecució arribar a altres coses. Ja s'ha dit sempre a la filosofia que la humanitat, fent-se preguntes sobre qüestions trascendentals, ha descobert moltes coses en el camí: buscant l'ànima es va estudiar el cos humà, buscant a Déu es va descobrir l'univers, i buscant la independència s'ha mogut la política de la nostra terra.

Certament, la independència ha generat molta mobilització ciutadana, i ens ha portat a que, de manera més o menys desinteresada, es treballés per portar endavant un referèndum consultiu sobre el tema com a iniciativa purament ciutadana, amb un resultat que no debatiré aquí, però què en aquest cas és lo de menys: lo realment important és que s'ha fet. Així mateix, altres ciutadans han fet un sacrifici de les seves buxaques per a moure endavant els projectes electorals amb aquest tema. En contrapartida, també han agafat força i s'han mobilitzat posicions marcadament contràries a la independència, i veiem com el PP disfruta de la millor època de la seva història a Catalunya, i pot ser que això vagi a més.

És evident que, políticament, tinc un posicionament, estem en campanya electoral, i que per tant no puc ser objectiu, però jo volia convidar al lector a fer una reflexió.

Jo proposo a les gironines i els gironins a pensar, deixant de banda la preferència personal sobre el tema, en què ens ha aportat de bo l'independentisme, i així mateix què ens hi ha aportat de dolent (la filosofia oriental ja ens va ensenyar que tot ying té un yang, que tot té dos cares), i a que valorin una tercera opció a banda d'independència SI o independència NO: el de l'Autodependència.

Aquest concepte pot semblar difús, i és interpretable de moltes maneres, però no vull confondre a la lectora o lector. Quan parlo d'una Girona, o una Catalunya, que camini cap a l'autodependència, parlo d'una Girona que depengui només de les seves ciutadanes i ciutadans. Parlo d'una Girona que no sigui construida per forces externes, ni que voti a un candidat que sigui aliè o extern al mon del votant. Una Girona autodependent és, doncs, una Girona del poble, pel poble i per al poble.

Així, des del PRE de Girona, oferim a l'electorat la possibilitat de defensar per mitjà de la nostra candidatura una opció netament federalista, demòcrata radical. Perquè el federalisme significa crear els mitjans per a poder fer de Catalunya realment autodependent. Actualment vivim a una Catalunya que pateix una codependencia odiosa, desigual, que ens porta cap a una deriva que no tenim gaire clara, i alguns sectors aprofiten això per a apropiar-se del poder o del discurs públic oferint una independència que no queda gaire clar com donar-la. Federalisme significa poder triar de veritat la independència SI o NO, poder triar una catalunya millor, més democràtica i més solidària, més dels ciutadans.

I de moment, fins aquí aquesta reflexió, que espero que us hagi agradat, i a qui no hagi agradat espero molt gustosament les crítiques fonamentades. Ja que la majoria de la classe política actual tolera poc o gens les crítiques, i el camí de la renovació de la podrida política professional actual està precisament en què les noves generacions aprenguin a fer el camí de l'autocrítica.

Visca Catalunya, i visca la República.

Enric Cardona Garcia

Alcaldable del PRE-IR per Girona

FELIÇ 14 D'ABRIL

Avui és un dia molt especial per a totes les republicanes i tots els republicans. Un dia com avui, fa 80 anys, la ciutadania va fer el pas més important cap a la democràcia de veritat que s'ha realitzat mai a la nostra història, i avui ho conmemorem des de la nostàlgia, però també des de l'esperança i la voluntat de futur.

La generació que va viure la república és en perill d'extinció (doncs com ja se'ns ha recordat, l'esperança de vida mitjana al nostre estat és, precisament, de 80 anys), però no per això el record ha de morir. Són precisament les noves generacions, que continuem el treball de fa 80 anys, qui evoquem aquest record i el portem cap a les persones que no en són conscients, ja què el nostre govern viu aquesta celebració des del silenci i la indiferència.

Potser el record històric s'ha fet realitat, i el seu estudi s'ha recuperat, però no ha quedat tan plasmat entre la ciutadania el què veritablement representava. Ara, no deixem de sentir pel carrer que si tornés la república tornaria la mort i l'odi dels anys 30, i molts polítics (sobretot de dretes, però també dins de l'autonomenada "esquerra") prefereixen exaltar la transició i la democràcia del 78 com a "inmillorable" i com un gran regal del qual a sobre hem de donar les gràcies.

Fer sinònim a la república de caos i odi social, és com fer sinònim als transatlàntics de grans catàstrofes només guardant l'exemple del Titanic. Potser hem tingut dos experiències republicanes fallides, però països com França n'han hagut de passar 5, i probablement no serà l'últim. El republicanisme no és una relíquia del passat, no ha demostrar ser ineficaç, no és ni serà mort. Des dels inicis de la nostra cultura que coneixem la democràcia i el republicanisme com a la màxima expressió humana, i això ha canviat molt poc fins ara.

El republicanisme és del passat, però també del present, i sobretot del futur. Per això, les republicanes i els republicans seguim celebrant el 14 d'abril, i dient una vegada i una altra:

VISCA CATALUNYA, I VISCA LA REPÚBLICA.

Enric Cardona Garcia

La qüestió inmigrant (segona part)

En aquesta campanya es continua parlant molt de la "necessitat de regular la inmigració". Com a resposta al nostre anterior article en què desmentiem la majoria de mites que existeixen al respecte, hem rebut múltiples respostes (la majoria poc raonades i profundament maniqueístes) a on se'ns comenten anègdotes personals que li han passat a "un amic d'un amic" o que "m'han dit que li va passar a una persona d'aquí al costat". Així doncs, continuem veient com la ciutadania, tot i tenint totes les proves necessàries al seu devant, són incapaços d'acceptar la inmigració com una altra cosa que no siguin "vagos i indigents que venen a treure'ns la feina i les ajudes socials, que persegueixen a les dones d'aquí i que augmenten la delinqüència i la inseguretat ciutadana".

El recel respecte als estrangers és un atribut cultural tradicional històricament a tota la península ibèrica, i les seves arrels poden remontar-se als temps de la Conquesta Cristiana (mal anomenada tradicionalment com a "reconquesta"), en què els diversos regnes de religió catòlica van aconseguir successives victòries militars i conquestes sobre els territoris dels regnes de taifes, sempre legitimant les seves operacions en una suposada herència de l'extint regne visigòtic. Els segles de predomini de la cultura islàmica a la península van permetre grans avenços tecnològics i culturals (que ara sovint s'obliden intencionadament per a donar força al discurs ideològic, com fa concretament el conseller per l'ajuntament de Vic Josep Anglada), alhora que no hem d'oblidar que la població autòctona, tant al domini islàmic com a la conquesta cristiana, va ser majoritàriament conservada. Així doncs, pocs dubtes queden de què el gran avenç tecnològic i cultural a tota la Baixa Edat Mitjana dels regnes peninsulars va ser fruit del gran pluralisme cultural, amb importantíssimes aportacions del mon islàmic.

Tot i això, els regnes cristians europeus d'occident no veien aquesta pluralitat ibérica com a una cosa positiva, sobretot a partir del renaixement. Molts pressumptes "cristians vells" desconfiaven de què els habitants dels regnes peninsulars fossin cristians de debó, i aquesta desconfiansa va contagiar-se en l'ideari col·lectiu. Així, la generalització del tribunal del Sant Ofici (també anomenat Inquisició) a territoris on abans no hi era i la constant reivindicació de l'herència visigòtica van anar formant aquesta opinió actual de què existeixen "espanyols de veritat" i "estrangers", ara coneguts com "inmigrants".

No deixa de ser curiòs que a un àrea de pas de diverses civilitzacions com és la península ibèrica tingui aquesta curiosa obsessió amb qui és d'aquí i qui no ho és. I Catalunya n'és un exemple fort d'aquesta dèria, en què s'arriben a vincular profundament les sensibilitats político-socials i identitàries amb l'origen de cada individu, arribant a poder-se sentir comentaris de l'estil de què "els qui van participar a les consultes per la independència som els catalans autèntics que hi quedem; la resta no ho són pas" (com va opinar una botiguera gironina de la plaça del lleó en certa ocasió).

Des del PRE, com hem repetit diverses vegades, no entrem en cap tipus de debat ni disputa identitària envers aquestes eleccions municipals, però com a partit cosmopolita és el nostre deure continuar concienciant a la ciutadania de què els nous catalans no són "els culpables de què la crisi sigui pitjor aquí que a altres llocs".

De fet, és ben irònic que es culpi, fins i tot des de fonts oficials, als inmigrants de què la crisi sigui més aguda en aquest Estat que en d'altres. De fet, el col·lectiu inmigrant no només no ha empitjorat la crisi, sinó que va permetre el sosteniment relatiu del PIB durant tot el 2009 i el 2010. A més a més, tampoc és culpa seva que la crisi sigui especialment aguda per a altres catalans, i a sobre en són el col·lectiu més afectat. No podem obviar que els inmigrants han sigut omnipresents en les activitats econòmiques més afectades per la crisi, com la construcció i el comerç, i són qui estan patint més severament el reajustament econòmic.

Lluny del què diu també una creença molt estesa, a la pràctica no és el sexe, l'edat o la nacionalitat els autèntics factors de risc d'atur, sinó que ho és el tipus de contracte laboral. Així doncs, segons un estudi recent, una persona amb un contracte temporal té fins a 12 vegades més risc d'atur que una persona amb contracte fix.

Com vam indicar en repetides ocasions en el nostre anterior article, es fa servir la qüestió inmigrant com a excusa que amaga els problemes de veritat, i com es pot sospitar, aquí també n'hi ha una altra qüestió amagada. Així doncs, els inmigrants no representen el problema real en el mercat laboral, sinó que és la manera de contractar la que necessita una revisió. Alguns països han aplicat mesures de contracte únic, com Austria, però aquesta resposta és difícil de donar a nivell municipal, i el contracte únic no té cap prova de ser una autèntica solució laboral.

Així doncs, en aquesta segona part sobre la qüestió inmigrant (reconec que més densa i abstracta que l'anterior), veiem que necessitem una reconversió cultural considerable, a més d'una reivindicació més ferm a favor de la reforma de la contractació. L'imaginari col·lectiu majoritari segueix fent una distinció entre "nosaltres" i "ells", obsessionant-nos amb què la diferència fonamental és que ells creuen en l'Islam i nosaltres no. M'agradaria saber quina explicació dona tot aquest col·lectiu a què en els països d'origen de moltes d'aquestes persones ara s'estiguin realitzant reivindicacions laiques de canvi democràtic. Tot i què en ocasions potser és millor no sentir aquestes explicacions, ja que poden trobar-se, com es va trobar l'autor d'aquest article, amb una persona capaç de dir sense despentinar-se que "esa gente lo único que quiere es liarla, ya me dirás tú si toda esa masa de gente tiene alguna idea de por qué está protestando".

No fem de Girona una ciutat "guetitzada", ni un conglomerat de barris classistes.

Fem de la pluralitat existent a Girona la nostra punta de llança per a moure endavant un nou sentiment cosmopolita i universalista.

Per una Girona per a tots els seus ciutadans, independentment de la seva procedència.

Enric Cardona Garcia

La qüestió inmigrant (primera part)

En aquesta PRE-campanya, el PRE està enllestint el programa per al municipi de Girona a partir de les propostes que està donant la ciutadania per mitjà de les xarxes socials i de les entrevistes personals que estem realitzant a diversos simpatitzants. Fins ara, les propostes han sigut molt interessants, i la majoria d'elles seran incloses en el nostre programa. Així mateix, hem rebut propostes d'altres municipis (com el municipi de Roses), a on intentarem crear una nova llista per a fer realitat aquestes reivindicacions ciutadanes (sempre i quan contem amb el recolzament de prous ciutadans).

Tot i això, una part de la ciutadania, influenciada especialment per les promeses electorals d'algunes formacions polítiques de caire xenòfob (i especialment islamòfob), insisteix en què una prioritat ara mateix en els nostres municipis és la regularització de la inmigració, insistint en la seva repatriació, o directe expulsió sense especificar destí en els casos de què l'altra opció no sigui possible (degut a desconeixement de la procedència de la persona).

Certament, a molts municipis de la nostra província la qüestió de la inmigració s'ha tornat un tema molt peliagut, i amb la crisi aquest conflicte s'ha accentuat de manera molt clara, permetent a les formacions abans esmentades fer-se un espai en el panorama polític català. Tot i això, aquesta tendència és deguda sobretot a una informació parcial o deficitària de la majoria de la població, provocada per una tendència sociològica a rebutjar als nouvinguts, veient-los com a irremediablement inadaptables, i destinats a les pràctiques delictives o a la mendicitat d'ajut social (abusant d'aquestes ajudes i fent-les insostenibles).

El PRE ens considerem un partit que no tracta disputes ètniques ni nacionals en el seu programa, però això no significa que haguem de restar aliens a aquest tema. De fet, el vehí municipi de Salt pateix aquest tema de manera molt exagerada, i s'ha convertit en l'exemple més gràfic del problema esmentat.

Així doncs, des del PRE ens agradaria informar a la ciutadania sobre alguns mites que es troben molt generalitzats a la opinió pública i que porten a sobrevalorar molt la importància del problema de la inmigració, a la qual alguns ciutadans arriben a culpar directament de la crisi econòmica.

En primer lloc, hi ha qui diu que els negocis oberts per inmigrants són tan comuns perquè no paguen impostos, i això els hi permet realitzar una competència deslleial als comerços autòctons. Tanmateix, molta gent creu que aquests comerços, que sovint obren també a dies festius, se salten la llei sense escrúpols i tot i això no són sancionats, havent una certa "permisivitat" cap a ells. En primer lloc, no és veritat que els establiments d'inmigrants no paguin impostos. Aquesta idea tan generalitzada, referida sobretot als establiments dels xinesos, es deu a l'existència d'un tractat entre Espanya i Xina per tal d'evitar la doble taxació d'impostos (és a dir, evitar que un xinès que obri un negoci a Espanya pagui els impostos de l'estat espanyol i els de l'estat xinès alhora, i viceversa amb els negocis oberts a Xina per part d'emprenedors ibèrics), el qual data del 22 de novembre de 1990 i publicat al BOE del 25 de juny de 1992. Enllaç. Molta gent pensa que els xinesos, gràcies a aquest tractat, estan exentos d'impostos durant 5-7 anys, i que després, en traspassar-se el negoci entre ells, es mantenen sempre lliures de qualsevol taxació.

Aquest tractat, apart de no figurar-hi enlloc cap acord sobre exempció d'impostos a Espanya, no és un cas únic. Existeixen tractats similars amb altres països, i també beneficien als negocis espanyols existents a Xina. A més a més, TOT negoci que obri té una exempció d'impostos de 2 anys, tant negocis autòctons com xinesos. Aquest fet, lligat al conveni existent, fa creure a la gent la mentida sobre el no-pagament d'impostos per part dels xinesos.

Tot i això, el que sí que és cert és que certs negocis d'inmigrants cometen irregularitats en qüestions com l'etiquetat, i altres són també "tapaderes" que porten cap al blanqueig de diners o cap a l'entrada de productes del "top manta". Enllaç. Tot i això, no hem d'oblidar que irregularitats amb els negocis relacionades amb operacions de diner negre tenen lloc també entre els comerciants autòctons, i de fet, Espanya (i Catalunya inclosa) és un dels països d'Europa amb major circulació de diner negre i d'economia submergida, i això no és causat per pràctiques dels inmigrants.

En segon lloc, sobre la qüestió dels horaris dels comerços, tampoc és del tot cert que trenquin amb la llei obrint fora d'horaris. D'acord amb el marc legal vigent a Catalunya, els comerços de menys de 500m2 i dedicats a determinades activitats poden obrir en dies festius (enllaç). A més a més, els comerços d'inmigrants que van més enllà de la llei en qüestions d'horaris es troben contemplats en el marc legal, i són objecte d'especial vigilància. Tot i això, no pot negar-se que existeixen casos en què es relaxa aquesta regularització, però només en els casos en què aquests negocis cobreixen deficiències en serveis de determinats barris.

Així doncs, veiem com aquest problema de precarietat de serveis bàsics en determinats barris és, entre altres, un problema real maquillat amb les disputes sobre inmigració. Com ja vam nombrar durant el nostre mítin de Girona per a les eleccions catalanes, des del PRE estem compromesos amb la precarietat dels serveis d'alguns barris, com en seria un exemple a Girona el barri de Les Pedreres, i a Roses el barri del Mas Oliva (barri apuntat per varis vehins del municipi durant la nostra enquesta), i tenim l'objectiu de millorar aquesta circunstància.

L'altra qüestió fonamental que preocupa a la ciutadania sobre els inmigrants és el "desbordament" dels serveis públics i de les ajudes socials que suposadament realitzen, i les "pilleries" que utilitzen per a conservar aquestes últimes (com pot ser treballar en negre per tal de no parar de cobrar un subsidi). Sobre la qüestió, ens oblidem de què un inmigrant no és només un receptor d'ajudes: és també un consumidor, que paga l'IVA per els productes que consumeix. Així mateix, sovint s'ha culpat als inmigrants de ser "preferents" receptors d'ajudes, i sembla que ningú se'n recorda de l'irregular sistema de beques que ha imperat fins fa poc, a on famílies ben acomodades rebien una beca per al seu fill perquè un membre de la parella de progenitors del becat no treballava, o bé perquè el patrimoni declarat era nul (en estar a nom d'una altra persona o d'una empresa). Així mateix, també es parla molt del mal ús dels xecs d'ajuda social en articles que no són de primera necessitat, en no existir un control realment efectiu sobre aquest ús.

Una vegada més, veiem com la inmigració torna a ser el cap de turc d'un altre problema diferent, que és la pèsima gestió del sistema d'ajudes socials, totalment insostenible des del plantejament actual. Així doncs, es fa necessari un replantejament del sistema d'ajudes, fent-lo eficient i que realment cobreixi les necessitats dels grups més desafavorits.

Per últim, la qüestió més complicada de paliar (però no per això menys important) és la del xoc cultural. Sovint sentim frases de l'estil de què "planegen invaïr-nos", o que "volen que totes les nostres dones portin vel". El xoc cultural una vegada més no és un problema en sí mateix, ja que també han existit des de sempre aquests problemes amb cultures considerades "civilitzades". Tanmateix s'obvia el fet de què qui pateix més el xoc cultural són els inmigrants mateixos (Enllaç), qüestió que sovint no es contempla que necessiti ajut i recolzament, fet que fa que no quedi altre remei que la negativa total a integrar-se i la conseqüent formació de mini-comunitats.

Aquí veiem com una vegada més la educació té una feina pendent considerable, però les constants retallades de presupostos i la infravaloració social dels mestres no faciliten la qüestió.

En conclusió, des del PRE volem que la ciutadania sigui conscient de totes aquestes qüestions (i de moltes altres relacionades). L'objectiu del PRE, des dels seus inicis, ha sigut tractar els problemes reals de la ciutadania, no buscar altres problemes que maquillin la veritable solució. Des d'una perspectiva sempre realista, els problemes de la ciutadania tenen solució, i ciutadans honrats estan disposats a trobar-la.

Solucions reals per a problemes reals.

Enric Cardona Garcia

Comença la PRE-campanya

El PRE de Girona presentarà llista per a la capital gironina a les properes eleccions municipals del 22 de maig.

Així doncs, després de triplicar els vots a les eleccions catalanes, el PRE es marca ara com a objectiu obrir-se pas en els ajuntaments, que són l'expressió més propera del govern per al ciutadà (i són per això l'objectiu més important per a qualsevol agrupació veritablement democràtica). Així doncs, tenim com a objectiu continuar amb el nostre ritme de creixement ininterromput, des dels nostres mitjans modestos.

Per a començar la PRE-campanya, el Partit Republicà d'Esquerra de Girona vol convidar a les ciutadanes i als ciutadans a aprofitar per a fer sentir la seva veu, i a fer servir la nostra proposta com a la seva expressió democràtica en els ajuntaments. D'aquesta manera, des d'avui estem oberts a què tota aquella ciutadana i tot aquell ciutadà que es consideri d'esquerres i republicà que vulgui portar la seva veu al seu ajuntament ens proposi formar llista al seu municipi, i des del PRE lluitarem per a fer realitat les reivindicacions de la ciutadania.

Així mateix, convidem a totes les ciutadanes i ciutadans a què ens transmetin les seves propostes, sense complexes de cap mena, per tal de saber què és veritablement el què preocupa a la ciutadania.

Perquè des del PRE fugim dels discursos reduccionistes que pretenen dir-li a la ciutadania què és el què vol

perquè des del PRE apartem les disputes identitàries i ens abstenim de buscar els conflictes on abans no hi eren

perquè des del PRE volem escoltar la veu de la ciutadania i fer-la realitat, en comptes de voler convèncer d'un model fins i tot a qui no el dessitgi

des d'ara i fins el mes de maig, explica'ns la teva proposta, transmet la teva inquietud, participa en el joc electoral. Només així aconseguiràs canviar les coses.

Deixem de discutir en els bars, i expressem-nos per les urnes.

Per a una Girona de les ciutadanes i dels ciutadans.

Enric Cardona Garcia