Opinió

Ara que estem immersos en la campanya d’unes eleccions importantíssimes per al futur de Catalunya –com sabeu on treballe i visc– hi faré una aportació: analitzaré els eslògans –i també els respectius fons visuals en què venen– que han fet oficials els partits amb representació parlamentària, amb l’objectiu de reflexionar sobre l’ús que en fan, uns i altres, de la llengua i de les imatges. Per deformació professional, no puc evitar fixar-me en les paraules i com mira cada partit de jugar amb elles pel legítim interès de mobilitzar els seus votants, no perdre’n i guanyar-ne de nous. Vejam, doncs, què ens diuen. I és que, ja sabeu: pels seus lemes els coneixereu!

CIU: La voluntat d’un poble

El lema pretén aglutinar el vot útil cap als convergents, portant fins el límit l’apropiació que han fet de la voluntat popular expressada al carrer l’11 de setembre. Sona rotund, definitiu. Als cartells, a més, el candidat obri els braços com guiant el poble cap a la terra promesa; no estranyarà, doncs, que la imatge –certament messiànica– unida al text, ens recorde la figura d’un Moisès modern, prest a obrir les aigües de la Mar Roja, ací l’Ebre clar. Li falten barbes i bàcul. Molt exagerat el conjunt, cal dir. Tot pensant en el Mas del Polònia, m’imagine el propi president, imprecant-se i contestant-se ell mateix: “–Messies!” –”Gràcies!”. Si, malgrat les retallades, trauen majoria absoluta, el cas serà únic a Europa i digne d’anàlisi profundíssima…

PSC: Federalisme: l’alternativa sensata

El primer que em ve al cap quan llegesc l’última paraula és un tuit brillant, vist no fa massa: el federalisme no existeix, són els pares. Concís, directe al gra, l’eslògan destaca el nom del candidat –bona falta li fa– que a priori té les expectatives més negres i l’alternativa sensata. El lema no els ajudarà: és pla i poc engrescador. Com Navarro, que als cartells malda per ocupar tot l’espai possible, amb mirada penetrant però cara hieràtica. Agafats amb el pas canviat, basen la campanya en un concepte en el qual ja no hi creu ningú –sobretot al gran hermano del PSOE, el que mana– si és que hi havien cregut mai. El principal al·licient serà veure si l’hòstia que es donaran s’arreglarà amb medecines… o caldrà amputar.

PP: Catalunya sí; España también

La dualitat sense complexos –àdhuc lingüística– pren protagonisme en l’eslògan de la sucursal dels de Rajoy a Catalunya. Òrfena de positiva gestió estatal a vendre envers Catalunya, la candidata basa la campanya en recordar la unidad indivisible de la patria, criticar les polítiques del govern –que ella ha recolzat, per cert, durant els dos anys– i en fer por al personal, fins i tot amb arguments risibles i ridículs. I és que la por ven i molt, i no parle de la que fa la seua cara. M’imagine l’escena-conversa: “a qui vols més, Alícia, al papà o a la mamà?” “Als dos iguaaal” –diria la nena, fent equilibris perquè no se li enfadara cap dels dos. Si es porta bé i no se n’ix del guió, li duran una nina. De Madrid. De les que parlen en castellà.

ICV-EUA: I tant que podem. Dret a decidir sí, drets socials també

Llarg, explicatiu, per si en quedaven dubtes. Fan èmfasi en un tema: que es pot sortir de la crisi amb polítiques diferents de les imperants. A més, trobem –com abans– una nova dualitat, però en aquest cas no exclusivament identitària, sinó que mira de combinar el dret a decidir amb la vessant social, amb el verd per bandera. Fins i tot coincideixen en una paraula amb els populars: també; ací s’acaben les coincidències, com és evident. Als cartells, en blanc i negre i camisa blanca, es veu que Herrera somriu i medita en postura homologable a la del pensador de Rodin. Se’ns ha fet un xic fadrí. Sense bicicleta en aquesta ocasió, que faria de mal veure.

ERC: Un nou país per a tothom.

Il·lusionant, inclusiu, amb musicalitat fins i tot, el lema recalca les paraules nou –pels nous temps que poden venir– i tothom –per fer veure que no els sobra ningú. El cartell l’ocupa la cara bonhomiosa –atenció, amb tots dos ulls ben oberts: l’ocasió s’ho val– que mostra una robustesa poc habitual en un polític de primera línia. Aquest professor universitari i alcalde de discurs ben construït, ocuparà escó per primera vegada al parlament, després d’una etapa autodestructiva al seu partit que ell ha contribuït a superar. Al fons, imatges de muntanyes catalanes… Fent veure, potser, que la independència –com fer un cim elevat– costa, no és fàcil, però tampoc no és impossible?

SI: Som garantia d’independència

L’eslògan més explícit, sense dubte, porta aparellada una certesa: que són una aposta segura –afirmen, sense embuts– cap a la independència; una miqueta pretensiós per a un partit que, si hem de fer cas a les enquestes, té difícil repetir representació, però són els únics que han fet d’aquest tema l’eix central de la seua acció política i de la seua campanya. Fins el punt que el ciutadà no sap ben bé si són de dretes o esquerres o què en pensen d’altres temes. En tot cas, en aquest partit la dualitat es troba al cartell i no al lema: bicefàlia –lluita de galls?– gràfica, amb els dos principals candidats per Barcelona, que somriuen una miqueta massa, com forçats. Com a models no es guanyarien la vida, certament. Cap dels dos.

C’s: Mejor unidos

Per últim, l’única formació que té el lema exclusivament en castellà –això d’aquests amb la llengua pròpia és d’una fixació malaltissa– es presenta amb la intenció de furgar en l’escletxa oberta pel debat sobiranista i augmentar la seua representació, agafant vots que perdran la resta de formacions centralistes. Al cartell ix el seu candidat més blanc que el gesmil, fantasmagòric –si el mires bé fa por– potser per conservar la imatge de polític immaculat que mai ha gestionat, al costat d’un coret molt cuqui amb les banderes catalana, espanyola i europea. Preciós. Fa entendrir. Millor units –ai, perdó: mejor unidos–, diuen. Per això han agafat la lletra d’un himne per a Espanya –el que més ens cal, ara– d’un Sabina orgullós, com aquests n’estan, de ser espanyol. I olé.

De partits se’n presenten més (les CUP, per exemple) però en tot cas catalans, voteu qui vulgueu, però feu-ho. Que ningú parle per vosaltres, ara menys que mai! Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 13 de novembre de 2012

Us contaré un cas real, d’aquells que indignen i dels que, si no expliquen la creixent desafecció –per dir-ho suaument– catalana envers la resta de l’estat, almenys ajuden a carregar de raons els que la senten. El passat mes de juliol, un company de feina amb el qual coincidia sovint al tren, perquè vivíem a Calafell –el seu poble, el meu d’adopció– va morir sobtadament d’un mal de cor mentre pujava una muntanya de renom; quan m’ho van comunicar en reincorporar-me al treball ho vaig sentir moltíssim, principalment perquè era un bon home i més encara perquè feia un parell de mesos que s’havia jubilat i el pobre no va poder gaudir del merescut retir amb la salut que li suposàvem tots. El seu traspàs no va ser, però, el final sinó el principi d’una història per a no dormir de la qual me n’he assabentat aquestes dies.

La vídua –que ha escrit una carta en la qual n’explica els detalls– es posà en contacte, passat l’estiu, amb els seus advocats perquè li tramitaren papers diversos, un dels quals era la sol·licitud de la pensió de viduïtat que li corresponia segons la llei. Cal recordar que en aquests casos i segons la legislació vigent, la gestió l’havia de fer la Delegación de Hacienda amb seu a Madrid; allà els van demanar, com a buròcrates que són, tot un seguit de certificats i documents. La sorpresa li va arribar a la vídua fa un parell de setmanes, quan li van comunicar que el seu expedient estava aturat perquè els faltava el certificado de defunción del registro español. Els advocats es van posar en contacte amb l’administració, i la resposta de la funcionària encarregada va ser de les que no s’obliden.

La bona senyora respongué que sí que tenia un certificat de defunció, a més de la fotocòpia del llibre de família que constava al registre, més un certificat de defunció internacional –alerta, que és vàlid, teòricament, a tot arreu– perquè el marit havia mort, per poc, en zona francesa. Però així i tot confirmà que no podia donar tràmit a la sol·licitud de pensió perquè el certificado de defunción original está en catalán y yo no tengo por qué entender ese idioma. En insistir-li l’advocat, que li va fer veure que en tot cas valia l’internacional, ella contestà, molesta: bueno, para que esto se agilice y no haya más demoras, me hacen llegar el certificado en español porque si no, esto se puede quedar por ahí  entretenido por cualquier otro compañero mío. I es quedà més ampla que llarga.

A part de l’absoluta falta de sensibilitat envers el cas, sempre trist, de la pèrdua d’un familiar –que ja és propi de buròcrates grisos, sovint amargats, dels que es parapeten en taulells i finestretes, tot esperant l’arribada d’uns clients als quals sovint vexen i menyspreen– obervem una clara falta de respecte al patrimoni cultural que representa una llengua que, no ho oblidem, és cooficial, i per tant plenament vàlida, tant en la vida… com en la mort. Fins i tot sense comptar amb l’existència del certificat internacional abans esmentat, la informació que conté un document com aquests és bàsicament numèrica i només cal bona voluntat i esperit col·laborador per desxifrar-la. Clar, el problema deu ser a paraules com defunción, tomo, libro o muerto que són tan diferents a defunció, tom, llibre o mort…

Mai s’havien posat pegues com aquestes a la resta de defuncions de funcionariat català i ara, curiosament, sí. Potser és un fet aïllat i han topat, en aquest cas, amb un personatge asèptic que, simplement per rebequeria, veu que tot no és com diu el guió i demana més i més papers; però també pot ser que siga un símptoma d’alguna cosa més organitzada i conscient, que ho haguera fet per donar una lliçó –una més– als irredempts catalans que es pensen, pobres ignorants, que la seua llengua pròpia és important, en la qual no només no poden viure sinó, pel que es veu, tampoc no poden morir-se. Tot un signe d’imposició més propi de l’Espanya dels vells temps, la imperial, la de la Ñ… Una mostra més d’espanyolització de la qual l’indigent intel·lectual de Wert se sentiria plenament orgullós.

Quedarse por ahí, entretenido… Indignen els fets i les paraules. Indigna sentir-se desprotegit. Indigna la sobèrbia dels que es creuen superiors perquè amb un segell o una firma poden resoldre’t un problema o amargar-te l’existència. Després alguns es pregunten, des de la meseta, per què els catalans estan tan emprenyats, per què estan dient prou ja a tants abusos, no només econòmics, sinó dels que van contra la dignitat i la intel·ligència d’un país que n’està tip, d’uns ciutadans que estan farts que els passen per damunt i se’n riguen, d’ells. Quan voldran posar remei no podran, serà massa tard. Espere de tot cor que la vídua acabe cobrant la pensió que li correspon i que buròcrates insensibles –o directament estúpids, com aquesta– siguen l’excepció i no la norma d’un Estat que cada dia que passa és menys el meu.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 6 de novembre de 2012

Dins l’examen de català que els vaig posar als quarts d’ESO la setmana passada, els meus alumnes havien de fer una redacció –per valorar l’expressió escrita i la seua capacitat d’argumentar, aspecte importantíssim– d’aproximadament dues-centes paraules; l’enfocament i l’estil n’eren lliures, conscient que això els engresca i rendeixen més, però triant d’entre tres temes d’actualitat. En un d’ells –no diré els altres dos perquè no vull despertar la bèstia de l’indigent intel·lectual que tenim per ministre del ram, no siga que m’acuse de subversiu– havien d’escriure sobre el salt des de l’espai que ha fet recentment Fèlix Baugmanter. No em sorprengué el que n’opinaven, però mentre corregia, allò que anava veient em va fer meditar…

Del terç aproximat que va seleccionar la “gesta” de l’austríac, la pràctica totalitat es mostraven commoguts pel que qualificaven com a “heroïcitat” o “proesa”; se’n desfeien en elogis, li deien “l’home rècord” o “l’home que ha arribat més alt”. Els joves d’aquesta edat, sobretot quan se’ls presenten els fets amb gran aparell mediàtic, són fàcilment impressionables: amb els ulls d’aquesta edat tan tendra i tan fantàstica en què tot es creu possible, veien efectivament el personatge com un referent, com un heroi modern. Bé, no tots, perquè un d’ells –l’Álvaro, que té ànima de periodista i sol anar més enllà en les seues apreciacions– apuntava a allò que no s’havia vist a les pantalles i se’n plantejava dubtes raonables.

Pel que fa a l’espectacle, res a dir: molt ben muntat i molt ben venut el producte que, no ens enganyem, no era un altre que la beguda que pagava la festa. Objectiu complert, doncs: amb l’excusa –veritat, per altra part, això no m’atreviré a negar-ho– que l’home és capaç d’assolir tot allò que es proposa, hi havia un clara finalitat comercial i un legítim, però excessiu sota el meu punt de vista, afany de transcendir. Em permetreu, per tant, que no li done el mèrit que li està donant tanta gent, no només alumnes –que és comprensible– sinó opinadors més o menys professionals i fauna televisiva i radiofònica diversa. De fet, per a mi no en té cap; la paraula mèrit preferisc reservar-la per als que són els verdaders protagonistes del dia a dia, els que se la juguen a diari per allò que realment els afecta de ple.

La nostra societat necessita evadir-se de tant en tant, oblidar-se puntualment de la crua realitat que ens envolta, cert, però passat el miratge fas una ullada al teu voltant i tot continua igual. I és responsabilitat de tots fer que canvie. Si practiquem l’evasió constant, si defugim per sistema una realitat que ens fa nosa, correm el perill d’oblidar-nos que els problemes s’han de combatre, que les injustícies socials no es poden permetre perquè així no anem enlloc ni com a societat ni com a poble. La culpa, evidentment, no és del bo de Fèlix però sí dels que hi ha darrere de tots els Fèlix del món, que prefereixen anestesiar el poble amb una renovada versió del panem et circenses –bous i futbol, modernament– de l’antiga Roma. A vegades tens la sensació que poques coses han canviat amb el pas del temps.

Saltar al buit… Cada dia hi ha més conciutadans nostres que ho fan, massa, i no precisament per batre cap rècord ni per augmentar el seu ego, tot adquirint efímera fama. Ho fan sense cap paracaigudes, al contrari de Baugmanter, i ho fan perquè no poden fer front a la hipoteca, han perdut la feina o estan en risc d’exclusió social. Els verdaders herois de la nostra societat són els ciutadans anònims que les passen magres i que no veuen la llum al final del túnel. Mèrit té aquella família que arriba a final de mes amb el sou de merda que té –si és que en té–, que fa malabarismes per cobrir les necessitats bàsiques i veu que els diners se’n van com l’aigua, després de mullar ben poc. Els suïcidis van en augment, però mirem cap a un altre costat. Quan despertarem? Quan ja no hi haja remei?

Per això les estúpides declaracions del rei a l’Índia m’han fet tanta ràbia. Per això la falta de solucions d’uns polítics ineptes que només saben retallar i ens porten al desastre total em fa tanta ràbia. Per això la voracitat dels mercats i dels miserables i inhumans especuladors que ens tenallen el futur –no cal que parle del rescat dels bancs, perquè m’acabaré d’encendre del tot– em fa tanta ràbia. Caminem a la vora d’un precipici, però ens preocupa més què faran a la tele o quin nou rècord es batrà, quina serà la propera proesa individual de l’home mentre la humanitat sencera –si més no la que tenim més a prop– està a punt d’estimbar-se… I així ens va. Hi reflexionem ara o ho fem mentre caiem?

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 30 d’octubre de 2012

Aquesta setmana passada vaig fer una descoberta literària que em resultà molt plaent: un conte del gran Calders –en té tants i tan bons, que cada troballa és una joia– del qual no en tenia constància. Es diu atenció: alarma verda i em va fer reflexionar sobre el medi ambient, assumpte que miraré de tractar avui tot plantejant, d’inici , un doble punt de vista; perquè, paral·lelament, mentre pensava com atacaria aquestes línies, em vingué al cap un pensament de Fuster –una de les seues provocacions intel·lectuals, precisament per fer pensar sobre el tema– d’invers sentit que diu, aproximadament –em disculpareu, cite de memòria–: ningú no parla de les espècies desaparegudes abans del primer fum industrial? Abocada sobre el paper la qüestió i, com diria el de la veritat oculta: ep, parlem-ne!

El conte de Calders posa èmfasi en el fràgil equilibri del planeta, a través del cas – forçat i portat a l’extrem, com només l’autor barceloní sabia fer– de la mort a un bosc d’una simple papallona –que al conte era la clau d’un microsistema ecològic, una peça importantíssima per molt que no ho semblés– a mans d’un xiquet, fet que desencadena automàticament un cataclisme espatarrant. El toc interessadament irònic –omnipresent i imprescindible en l’autor– apareix al final, quan el pare, després d’adonar-se’n de la que el fill ha format, diu fent-se l’orni: anem-nos-en, tu –va dir el pare a la mare–. Són capaços de dir que hem estat nosaltres. L’ésser humà, en definitiva, com a responsable que no admet, però, aquesta responsabilitat i, alhora, com a circumstancial víctima que apareix superada per esdeveniments imprevistos.    

Tanmateix, les paraules de Fuster volen fer esment precisament en el contrari: l’autor suecà posa en dubte –torne a repetir, amb la intenció de fer pensar el personal i en absolut per una postura antiecologista– que l’home siga tan important, en minimitza la seua aportació a la destrucció del nostre món, tal i com el coneixem. Si hem de ser exactes, mou part de raó: abans de la revolució industrial –que és quan podríem parlar del primer fum industrial sistematizat– infinitat d’espècies van aparèixer i desaparèixer al llarg d’uns quants centenars de milers d’anys al marge dels humans, que aleshores encara érem a les beceroles. Després la humanitat s’ha espavilat –i ací espavilat té ben poc de positiu– i això sí que ha afectat i afecta cada volta més el nostre esforçat planeta.

Tenim tendència a pensar que els recursos són il·limitats, que sempre que poarem al subsòl trobarem petroli, gas i carbó, que podrem contaminar també il·limitadament cels, rius i oceans amb gasos, deixalles i merda de diversa categoria. El problema és que ens pensem que la terra està al nostre servei, que hi és perquè ens n’aprofitem sense mida al marge de la resta d’éssers vius, i no ens adonem que som uns més i no els únics habitants del planeta. Donant-li la volta a l’excel·lent màxima fusteriana que feia: com que no és obligatori pensar, la gent se n’aprofita, podríem dir avui: com que som els únics que tenim la capacitat de raonar, pensem que la resta d’éssers vius no compten. Caldria que canviàrem el xip i fórem conscients d’una vegada per totes que no en som propietaris sinó llogaters, d’aquest món nostre.

La qüestió té difícil solució, i només cal visionar un magnífic documental –apte per a totes les edats, especialment per al jovent– que van emetre no fa massa a La 2 sobre l’obsolescència programada. Es diu comprar, llençar, comprar i és absolutament recomanable. Corprèn. Fa reflexionar. Com les punyents provocacions de Fuster. Com els imprescindibles contes de Calders. Resumint-lo molt –us pose l’enllaç al final, és brutal– el sistema està muntat perquè consumim cada vegada més –amb la consegüent contaminació i desballestament planetari que comporta– sense que ens importe a costa de què, sense adonar-nos que el capitalisme ens impel·leix a comprar coses que no sempre necessitem amb diners que no sempre tenim per impressionar gent a qui no sempre importem. La crua realitat. El món que deixarem a les generacions futures. Si és que els deixem res…

Anem jugant –com pensava que feia el xiquet del conte de Calders amb la papallona– i veurem com acabem tots. D’ací cent anys tots calbs, diuen. Si la humanitat no té cabells –voldrà dir que hi és, si més no– encara com, però dubte que aleshores, tal i com anem, la preocupació per l’estètica capilar siga allò que ens llevarà la son. Com gairebé sempre, quan voldrem no podrem, serà massa tard i ja no hi haurà remei. Per què no en posem? Per què no ens hi posem? Per què no deixem viure, ara, la pobra papallona?

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 23 d’octubre de 2012

DOCUMENTAL: http://www.youtube.com/watch?v=0ruZjYF00Qc

Això diu que era una comunitat de veïns formada per gent diversa; l’edifici, bastit feia ja molts anys –conservava una façana senyorial, però l’estat de la seua estructura era un altre compte– sobre un terreny de diversos propietaris, alguns d’ells obligats a vendre a la força, es debatia entre la vida normal i els problemes derivats d’una convivència malmesa, quan no manifestament tensa. Els presidents d’escala, de signes diversos, sempre eren dels mateixos pisos, i la resta es limitava a protestar o a obeir, segons el seu criteri, més combatius uns, més dòcils altres. Els veïns més actius en el primer d’aquests pensars eren els Urrutia i els Miró, sempre veus discordants, mentre que els Rupérez, els Fandiño, els Arévalo o els Carmona, entre uns quants d’altres, feien fidel costat a qui manava.

Els presidents d’escala distribuïen liberalment la quantitat a pagar en concepte de despeses de comunitat entre els habitatges, però no tothom pagava el mateix; els Miró pagaven molt més –els Mesquida i els Piris també ho feien però, tot i ser parents llunyans dels Miró, no piulaven perquè eren afins al president de l’escala– i en canvi mai hi havia efectiu per a les seues despeses quan es trencava un taulell o es fonia un llum en zona propera, precisament, a aquests pisos; els diners del fons comunitari anaven als que pagaven poc, mes per a obres sobreres i adornaments prescindibles que aconseguien revaloritzar, això sí, els habitatges dels més espavilats, sota l’empara del govern no sempre just i xulesc d’aquests presidents.

“Això no ens passava quan vivíem sols al nostre mas” deien els Miró i els Urrutia coincidien en què quan habitaven el seu caseriu tampoc no tenien aquests problemes, encara que ells –més espavilats– no pagaven tant com els primers: d’antuvi cobrien les seues despeses i enviaven a la comunitat allò que consideraven just. Així i tot, alguns Urrutia, fins feia poc, s’havien mostrat expeditius quan no excessivament agressius amb la resta de la comunitat, tot ocasionant algun que altre dany material i físic a algun veí; però aquella època havia passat i ara s’entestaven a demostrar que la seua bonhomia era homologable a la dels Miró, que sempre havien fet ús del diàleg per intentar convèncer els presidents d’escala del greuge comès amb ells. Sense èxit, cal dir.

Els Miró feia temps que volien escometre reformes interiors, justificades perquè el pis se’ls queia, però pagaven tant de comunitat que no els quedava ni per a pipes. Així ho havien transmès una i altra vegada a la presidència, sense rebre resposta –o si la rebien era per anar-los donant llargues– i fins i tot havien intentat –democràticament, és clar, fent ús del diàleg i el sentit de comunitat que sempre els havia guiat– modificar les seues pròpies normes internes per trobar-hi un millor encaix, però les seues peticions eren desestimades una i altra vegada i les seues propostes de millora, tombades sistemàticament. Fins que un bon dia, el Sr. Miró va anar a trobar el president i li va dir: “Ep, parlem-ne! A casa meua, aprofitant el dia en què recordem els anys que portem a la força a l’edifici, els meus s’han manifestat: volen canvis sí o sí.”

Quan anunciaren que, si no els deixaven ser econòmicament com els Urrutia, marxarien –sobre aquest punt els Miró no s’acabaven de posar d’acord: els arrauxats fills grans tenien clar que ho volien fer, mentre que la filla deia que ni parlar-ne, que perdria les amigues i el petit ningú sabia què volia exactament; els pares, mentrestant, guanyaven temps– es trobaren amb la incomprensió de la resta de propietaris. Només els citats Urrutia –que de fet també s’estaven pensant vendre i marxar– els feien costat obertament. Finalment, el cap de família plantejà una consulta als membres de la seua família per decidir què feien, i ací es trobà amb el problema: el president clamà al cel: segons ell, tot l’edifici havia de ser cridat perquè així ho deia la norma aprovada per tots anys abans, a desgrat que ell i l’anterior president l’havien modificada sense consultar la resta de veïns per un tema –deien– comptable.

“Volem vendre’ns el pis per eixir-nos-en de la finca –afirmaven els Miró– però comprar-ne altre al mateix carrer, perquè és ample i ens hi trobem a gust”. El president de l’escala cridà l’administrador –que, per cert, ho era perquè els seus avantpassats també n’havien exercit i aquesta mena de càrrecs era hereditari–, un home gran, amb problemes de dicció i molt afeccionat a la caça. “Administrats, això no pot ésser”, va dir ell. “Doncs a l’edifici victorià d’ací a la vora diuen clarament que sí que es pot” –contestà el Sr. Miró, ben documentat. A la poderosa administració comunitària que portava els edificis adjacents, consultada d’urgència, tothom tirava balons fora; uns deien que podien vendre, altres que no; uns que els deixarien viure al mateix carrer, altres que si venien haurien d’anar a viure sota el pont. Finalment van dir que si el president de l’edifici no els ho consultava expressament, no dirien res més.

La qüestió es presentava difícil, ningú no trobava una sortida raonable. La majoria dels fills del Sr. Miró cada vegada ho tenien més clar: invocaven el dret a decidir on volien viure en el futur i el president i els seus afins van posar en marxa la tàctica de la por: que si col·locaven el pis a la venda no trobarien comprador, que si serien mal rebuts per tots on hi anaren, que si els antics veïns no els saludarien al passar pel carrer i fins i tot que, de ben segur, l’administrador els enviaria els seus treballadors més agressius, armats amb material d’oficina –grapadores de mànec, clips lluents i llapis esmoladíssims– per acollonir-los. Els Miró, però, no tenien cap intenció de cedir, i es van plantejar un complet full de ruta per aconseguir els seus objectius. “O ara o mai” diuen que van dir. Semblaven tenir-ho clar… tot i que…

*  *  *

Aquesta història, a hores d’ara, té un final obert, però pensem que es resoldrà en breu; així, sabrem què fan els Miró: si pengen el rètol de “es ven” –i no els el retiren– o finalment es queden a l’edifici, malgrat no permetre’ls fer les reformes adequades. O fent-les. Les últimes notícies de la comunitat diuen que els Fandiño i els Urrutia també van a preguntar als seus, però s’esperen resultats diferents en cada cas: favorables al president els primers, més partidaris dels Miró els segons. A més, rumors de porteria diuen que en casa dels Piris pot haver properament un tomb i quedar així discutit el cap de família: no vindria malament, en aquella casa no s’han obert les finestres des de fa molt. I fa pudor, molta pudor. En summa, l’edifici continua tenint una façana que fa goig, però és vell com el seu administrador-caçador i tronat i incapaç com el seu president actual. De moment aguanta… Continuarà fent-ho, però?

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 16 d’octubre de 2012

Avui és 9 d’octubre, Dia Nacional dels valencians. És, per tant, el Dia Nacional del meu país, avui és la meua Diada encara que per a mi, que treballe a “l’exili” –realment sóc a una altra habitació de la mateixa casa, com diu un molt bon company meu– la jornada és feinera. Sóc valencià i, siga dit d’entrada, sempre he estat molt orgullós de ser-ho, malgrat moltes coses, malgrat moltes persones, malgrat haver-me hagut de buscar les garrofes fora de casa, perquè allà ho tenia ben negre, malgrat els inútils que (des)governen des de fa tant la meua terra, que no és ni ombra del que va ser ni del que podria ser a hores d’ara…

El meu país, convé recordar-ho a tothom, té una història importantíssima i una cultura d’arrels seculars, però entre uns i altres –no salve ningú dels que allà han manat– l’han convertit a consciència, des de fa molt de temps, en un territori que s’ha despersonalitzat, que s’ha diluït en un tot “comú”, per a què només cante noves glòries a Espanya, no moleste massa a qui realment mana, i continue enviant ingents impostos a Madrid que després no tornen revertits d’igual manera –catalans i balears no sou els únics espoliats–, amb el resultat d’un empobriment cada volta més sever i, el que em dol més, sense l’aparent reacció de país que caldria.

Sort en tenim de l’únic grup que està plantant cara a un PP absolut i absolutista en les institucions: Compromís està fent molta i molt bona feina i ho dic sense apassionament tot i que, com és conegut, en sóc membre. És l’única oposició visible –del malanomenat PSPV no cal ni parlar-ne, que bona part de culpa tenen per no haver fet el que tocava quan tocava–, és l’única força parlamentària que defensa nítidament els valors nacionals del país i alhora denuncia sense descans, amb tots els mitjans que té al seu abast, la ruïna a què ens han portat vint anys de depredació i subhasta del territori per part d’un PP inoperant, censor, servil, maldestre i corrupte. El país que han deixat no és el país que jo vull…

Cap on s’encamina, aquest País Valencià meu? El futur està per escriure, i per malament que vagen les coses, moltes d’elles són reversibles, encara que tal i com estan deixant el territori molt costarà que torne a surar. Ja saben el que han fet, ja. Tenim, però, un avantatge: la voluntat d’alguns de persistir i de no deixar-nos xafar: som un poble emprenedor, amb capacitat de crear riquesa, que té en el turisme un dels seus principals actius, amb un teixit empresarial ampli, amb una societat civil articulada al voltant del món de la cultura, de la música –les nostres impressionants però maltractades Societats Musicals–, de les arts, que haurien de ser motor d’una verdadera renaixença valenciana.

La setmana passada van parlar precisament els empresaris valencians, com sabem majoritàriament addictes al PP. I el van criticar! Denunciaren que l’escassa inversió d’eguany de l’estat arruïnarà més encara la “comunidad”, que en diuen ells. Saben perfectament que en l’economia està el futur dels pobles i que sense els diners que se’n van cada any a l’Espanya profunda i no tornen, no hi ha futur. I es temen, i molt –encara que no s’atrevisquen a dir-ho– que l’espoli actual continue i fins i tot s’amplie en el cas que el procés català d’assoliment d’un estat propi es resolga exitosament, perquè aleshores les conseqüències (us recomane l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb el 3 d’octubre passat) serien nefastes.

A qui espoliaria –més encara que actualment– Madrid? Als que ens quedaríem: a valencians i illencs principalment. I ells, els de la meseta, els que poden barrejar esport i política, els que donen lliçons de democràcia, els que critiquen els altres mentre reben diners a mans plenes, a continuar vivint  –en castellà queda millor– “del cuento”. Què fa, mentrestant, el president de la Generalitat Valenciana, l’ou sense sal d’un Fabra que no pot ni controlar el seu partit? Doncs diu que “ara no toca” parlar d’això, no siga que se li enfade l’amo Mariano i la resta de la troupe. Vergonya em fa tindre un president –perquè m’agrade o no, és el meu– covard, inoperant i amb els pantalons permanentment baixats.

Sobre el futur que ens aguarda als valencians no diré res més, cadascú que traga les seues conclusions. Ja som tots majorets per anar sabent què volem. I com. Però crec fermament que la voluntat articulada d’un poble sempre és imparable –diguen el que diguen lleis i constitucions que, quan convé, els seus defensors es passen per l’arc de triomf– i quan arribarà el cas de què parlava abans, els valencians haurem de moure fitxa. O no, pot no canviar res. De moment, com que el món no es va fer en dos dies, gaudiu els que podeu de la Diada, compreu-los la piuleta i el tronador a les enamorades, feu-vos la cassalleta de rigor i després mengeu-vos una bona paella. El que va davant, va davant!

Bon 9 d’octubre, xiquets! Vos deixe amb una versió simfònica del nostre Himne Nacional: La Muixeranga. Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 9 d’octubre de 2012

Suor i redempció via femenina

M’ho reconec, sóc molt maldestre, si més no per aquelles activitats que són a ulls de mig món molt senzilles de resoldre amb èxit. Per sort, tinc poca roba que necessite d’aquest estri utilíssim però que a mi em fa tanta basarda com és la planxa. Veureu: quan tinc mitja camisa més o menys llesta, em dispose a engaltar l’altra meitat; fins ací tot bé, però quan acabe –satisfet, després d’un quart d’hora d’atracar-me a renyir amb la peça, amb vàries gotes de suor regalimant-me pel front–, la part que ja tenia feta està pitjor que al principi i sempre acaba salvant-me la dona que tinc més a prop. Aquest rescat m’alleuja, però no deixa de fer-me ràbia perquè em demostra una inutilitat imperdonable i incorregible. Encara sort que avui dia l’arruga –a la roba, clar– és considerada moderna i això, en més d’una ocasió, m’ha salvat…

Calders, toujours Calders

Veure cinema a un dels canals temàtics habilitats a l’efecte –dissabte, com plovia, vaig gaudir-ne a un d’ells d’una sessió doble amb els clàssics Sabrina i Roman holiday dels grans Wilder i Wyler– està molt bé, excepte quan arriba la publicitat. Com que no tots els talls es poden defugir –fer pipí no és res que hom faça cada vint minuts– em papí uns quants comercials de factura burda i imaginació escassa: sostenidors increïbles, màquines que ho piquen tot, aparells per espiar veïns i andròmines anàlogues. Quan acabà el cinema vaig respirar alleujat, i no per les pel·lis, absolutament imprescindibles. A continuació, em vaig posar a llegir Calders –n’era l’aniversari del seu naixement–, i vaig guanyar clarament en el canvi: quina captivadora manera d’escriure! I és que l’autor no té cap moment sobrer, en ell tot s’aprofita…

Fem-ho fàcil!

Tot passejant per la nova ciutat on visc –Castelldefels, com és sabut– me n’adone  com, de vegades, les decisions que es prenen són d’una lògica sense embuts, a desgrat del que es podria considerar a simple vista. Una de les coses en què més em fixe és en el nom dels carrers –curiosament el meu és diu València, una simpàtica coincidència de la qual, no cal dir-ho, me n’alegre molt– que podríem classificar en tres grans grups: noms obligats que trobem arreu, d’altres que atenen bàsicament a casuística local i finalment noms que, per algun motiu, sobten; doncs bé, el carrer de darrere de l’estació de la renfe es diu carrer de darrere de l’estació. Al final, cal no complicar-se, fer la vida més fàcil i simple al sofert ciutadà, i el carrer que ens ocupa, ningú no ho dubtarà, no enganya –no alça falses expectatives– ni té pèrdua: és, efectivament, darrere de l’estació. Trobar-lo, doncs, és senzill.  Si saps on és l’estació, és clar…

Si tu estires fort…

Diumenge vaig veure acostar-se’m pel carrer una xicona que feia esport, acompanyada –a la força, clar– per un gos al qual duia lligat d’una corretja. L’obedient animalet, amb un pam de llengua fora, li seguia el ritme –ves, quin remei– i la mirava de guitzoll amb uns expressius ullets, com esperant una saludable pausa, com volent dir “veges tu, aquesta ama meua, quines coses em fa fer”. La dona, és clar, devia pensar que allò era el que més li convenia al gos, que sempre havia estat així, que era pel seu bé, o que ho havia de fer i punt, que per això ella era l’ama i ell era el gos. La desigual parella passà davant meu i quan vaig tombar el cap i els vaig veure allunyar-se, em vaig preguntar –no sé perquè– si aquella visió podria ser una metàfora del que li passa a Catalunya amb Espanya…

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 2 d’octubre de 2012

Tranquils, cinèfils, no parlaré de la pel·lícula de la Sophia Loren de 1962, no és això. El cinema el deixarem per a un altre dia, si més no el que dóna gust de veure. Avui toca arranjar unes ratlles distintes, una dupla circumstancial de personatges de coincident feina, d’èxit diferent: dues dones que es dediquen –la primera diu que ja no, està per veure– a la política, en escenaris i delegacions ara ben desiguals, d’importància i rellevància diversa, però que tenen en comú estar d’actualitat, i ja sabeu, amics lectors, que l’actualitat mana. Faré un retrat sense gaires pretensions, avui, de la dama de ferro madrilenya i de la catalana dama de guix, ni que siga per la responsabilitat que encara té la darrera.

Esperanza Aguirre y Gil de Biedma

Amb el monyo sempre fet –com la núvia de Pinet–, somriure cínic i aspecte de no haver trencat un plat mai, ha demostrat a tothom que no era tan panoli com feia veure quan presidia el senat o quan va fer de ministra i tothom se’n reia, d’ella. Calculadora i previsora –crec que la seua espantada forma part d’una estratègia–, es preparà un bon terreny –i no parle de les terres del marit, per on passa ara l’AVE i que el ministeri del ram li comprà a preu fort, sense dubte una d’aquelles casualitats a què la vida ens té acostumats–, per a desenvolupar una carrera plena de declaracions sonades i polítiques depredadores; la màxima representant –em perdonareu més el to que el neologisme– del filldeputisme propi de la dreta reaccionària i mesquina, no ha deixat indiferent ningú mai. I amb raó.

Ni amb xocolate. Mai me l’he poguda empassar, no diré cap novetat ni descobriré la sopa d’all, però cal dir que –no crec que sorprenga– admirava en ella la capacitat d’irritar indistintament propis i aliens, el domini de l’escena que lluïa i la indubtable habilitat que ha demostrat en vida –política– i que l’ha feta un tòtem davant el qual hom no ha pogut restar passiu: o se l’ha estimada a mort o se l’ha odiada d’igual forma, i em confesse, com tants, en la segona categoria. Com a dona que ha arribat a un dels cims de la representativitat pública res a dir, fins i tot me n’alegre, però a com a animal polític, més hauria valgut no haver-la hagut de patir mai. Al seu costat, gran part del seu partit ha passat per liberal –curiosament l’adscripció ideològica de la qual sempre ha fet bandera– i opine que, per dissort, no se n’ha tancat un llibre sinó un capítol: pot fer molt més mal encara. El temps dirà… En tot cas, ara ens ha deixat tranquils. I afegiré: ja era hora.

Irene Rigau i Oliver

Quan l’evoque no puc evitar recordar la seua imitació del Polònia, amb el regle a la mà i les ulleres mig caigudes de col·legiala tòtila. Venia –millor dit, tornava, perquè ja havia estat al govern, però en altra delegació– amb la fàcil missió de fer oblidar el “tete” Maragall. La crisi no l’ha ajudada, pobra, però és que ella tampoc no ha fet massa per subvertir el record del seu antecessor, amb una política erràtica basada en més del mateix: falta de valentia i por d’agafar el bou del problema educatiu per les banyes. Mai no m’ha caigut malament com la “Espe”, però últimament ha fet declaracions que no la deixen en massa bon lloc i que, lluny de passar-les per alt, convé recordar-les per la seua transcendència.

Resulta ser –diu ella– que amb trenta mil alumnes més i amb tres mil professors menys, s’aconsegueix augmentar la qualitat de l’ensenyament. Que m’ho explique, estaré expectant. Potser les matemàtiques que es donen als centres van errades i ella té les bones… En tot cas, li buscarem classes de repàs, va fluixa en nombres! A més d’irresponsables, les seues declaracions l’haurien d’haver feta envermellir, però com que es dedica a la política, això a ella no li passarà. Com a tants. El que havia de fer és menys seguidisme dels vents retalladors imperants de Madrid –de ponent, ni gent ni vent–, de les polítiques recentralitzadores, i defensar més el futur del país, que rau en la nostra joventut, en els nens i nenes que s’amunteguen, amb quantitat però sense qualitat, a les aules.

Caldrà veure com reacciona davant el nou envit de l’amic Wert, amb el flamant avantprojecte de llei que ha deixat caure ara –una més, érem pocs…– que treu competències a les comunitats autònomes per portar l’aigua al molí de la España una, grande y libre d’antany. De la manera com reaccione –encara no se l’ha sentida piular– dependrà que passe a la història d’una manera o d’una altra, i més encara quan la tardor catalana augura emocions polítiques fortes. Personalment, desitge que canvie el rumb, perquè encara és a temps. Que ho aconseguisca no està tan clar, però: d’un polític s’espera que resolga problemes, no que en cree de nous, i el problema que tenim avui a les nostres aules pot ser un bomba de rellotgeria que si explota, causarà uns danys irreparables. I això, amics, seria fatal.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 25 de setembre de 2012

El títol no pot ser més gràfic. I no estic referint-me als pobres peixets, allà confinats, amanits per ser menjats, ni tan sols a com ens trobàvem els que anàrem a la manifestació de la setmana passada, pels carrers de Barcelona –de fet no ens podíem ni moure, de tant de personal– que també. No, com ja haureu endevinat els més avesats, tenint en compte la imatge de l’esquerra, parle de com estan els nostres alumnes a moltes aules, ara que el curs ha començat i els estudiants omplen les nostres escoles i instituts per aprendre –almenys per intentar-ho, tenint en compte les noves condicions, més semblants a quan jo era menut que a ple segle XXI– i ser, el dia de demà, ciutadans de profit.

Un company meu de l’institut que entra a batxillerat –jo també en faig enguany, però com que impartisc una assignatura de modalitat, ens trobem més amplets a l’aula– m’ho deia aquesta setmana, i fins i tot m’animava a parlar-ne, del tema: literalment no hi cabien, li costà mans i mànigues d’obrir-se pas fins la seua taula i, una vegada allà, van posar tots en joc la seua capacitat d’organització per encaixar totes les peces del puzle, tota aquella munió de cossos encara en creixement en un espai pensat per a molts menys. Les salvatges retallades efectuades pel govern central i aplicades –amb semblants criteris– per tots els governs autonòmics, en tenen la culpa. La situació és, certament, per preocupar-se.

Batxillerat, concretament, es troba al límit –de tres grups de trenta nois i noies l’any passat a primer, ara n’hi ha dos només a segon: feu càlculs vosaltres mateixos– i en aquestes condicions ningú no dubta –ningú amb dos dits de front, clar, i ací descarte els actuals responsables d’ensenyament– que es farà molt més difícil la nostra tasca, la de professors i la d’alumnes, i és que tots som al mateix vaixell. Aquest despropòsit, com sabem, cal agrair-li’l a l’il·luminat del ministre Wert, aquest indigent intel·lectual amb cara de vampir, tan pagat d’ell mateix i que té per costum parlar sense pensar. Potser no en sap. En tot cas executa les ordres del seu cap com el soldat que actua com un autòmat. I així ens va.

Si la qualitat de l’ensenyament va a terra, el nostre futur com a societat, el de tots, anirà també a terra. I que ningú no pense que això és fruit exclusiu de la crisi i que es fa –només–  perquè cal quadrar números, perquè no tots –defensa, banca, sous i privilegis de molts polítics, etc.–ho fan per igual. Pense ben sincerament –ja ho he comentat en anteriors articles– que estan aprofitant la crisi amb total impunitat per desballestar no només el sistema de benestar sinó també l’ensenyament públic. No volen gent que pense, que es rebel·le, que discutisca res als que manen i abusen, que els puga plantar cara. I tenint escoles massificades, alumnes com sardines i professors desmotivats, se n’ixen amb la seua.

Després bé que s’omplen la boca amb el fracàs escolar, amb millorar resultats i amb noves avaluacions diagnòstiques –el vampir-indigent Wert en parlava precisament aquesta setmana, tan tranquil– i, com és evident, les culpes són gairebé sempre –li faltà dir que a Kennedy el va matar un docent– per al professorat. Ja ho deia, aquest personatge: sobren mestres i professors; enguany, només a Catalunya, n’hi ha tres mil menys entre jubilacions no cobertes i els interins que han acomiadat –sí, despatxats, per més que diguen– després de treballar una pila d’anys seguits i de contribuir a formar tantes generacions. Fracàs? Els únics fracassats són els que no en tenen ni idea de governar ni de gestionar els recursos de tots. I el ministre el primer.

No han de poder amb nosaltres. Per difícil que ens ho posen, no aconseguiran el que volen: que desistim i que ho donem tot per perdut. Com més en serem, pitjor ho tindran per fer-nos callar. Per això no hem de caure en el silenci ni en el conformisme: hem de continuar fent la nostra feina el millor que sabrem i més, sí, però també hem de continuar alçant la veu contra aquests polítics nefasts i aquestes polítiques neoliberals que estan estenent més la misèria i les desigualtats, abans que no quede res per què lluitar…

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 18 de setembre de 2012

No m’ha agradat mai que em conten les coses si puc protagonitzar-les en primera persona, perquè només així em puc formar una opinió sobre qualsevol tema i puc afirmar després “això ho vaig veure –i viure– jo tal dia i va passar tal i tal cosa”. Avui 11 de setembre, per tant, tinc previst d’assistir a Barcelona a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Vull barrejar-me entre la gent que hi anirà, ni que siga per copsar quin ambient es respira, què se sent formant part d’un acte que tindrà un repercussió mediàtica evident i que marcarà, d’això n’estic segur, un abans i un després en la tan comentada relació “Catalunya-Espanya”. Això només ja seria motiu suficient per anar-hi.

Però és que, a més, com a demòcrata convençut i conscient que la llibertat d’expressió és un bé inalienable de l’individu en tant que ciutadà, tinc un gran respecte –encara que no sempre compartisca la totalitat dels motius que porten un col·lectiu humà a manifestar-se per quelcom– per allò que portarà centenars de milers de persones a manifestar-se avui pels carrers i dir-li al món que volen seguir formant part d’Europa però d’una altra manera. A més, mig en broma, he comentat a companys i coneguts que hi assistiré en qualitat d’observador internacional, per a donar fe del que veja, ni que siga per tenir material per escriure un nou article i mostrar i compartir les impressions que en traga.

D’ací a pocs mesos farà cinc anys que visc i treballe a Catalunya. Sempre m’he sentit molt a gust en aquesta terra que em va donar l’oportunitat de desenvolupar-me professionalment i crec, modestament, que he contribuït en part a la formació de no pocs ciutadans –tot ensenyant-los a pensar per ells mateixos, a dubtar, a expressar-se, a saber argumentar– que volen protagonitzar el seu futur, siga quin siga. I tot i que el sentiment nacionalista i separatista –ep, no tots els nacionalistes i els separatistes són al mateix bàndol– sempre ha existit, he notat una evolució evident en el poble català des que sóc ací. Quan vaig arribar, pocs s’atrevien a dir en veu alta el que sentien, ara tenen força i coratge suficients per donar passes cada volta més fermes.

Molts –els poc informats perquè no en tenen cap interès, els involuntàriament ignorants en la matèria– se’n faran creus, però tot té un perquè; cada volta més catalans se senten maltractats, i no només econòmicament –raó principalíssima, amb el conegut però poc explicat a la resta d’Espanya dèficit fiscal, que permet que isquen 16.000 milions d’euros anuals cap a fora, que es diu prompte, que no hi tornen– sinó també perquè es menysté la història, els costums, la llengua, les tradicions i un milenari sentiment de nació que abans dels primers borbons existia amb normalitat a Les Espanyes. Després de més de trenta anys d’autonomia arriba l’hora de fer balanç; els que hi aniran ho tenen clar: com estan, no volen seguir.

Un poble ha de ser allò que ell vulga, i hi ha mitjans democràtics sobrats per fer realitat els somnis de moltíssima gent –sempre que així ho decidisca una majoria clara i que es respecte i s’integre aquells que discrepen– que està farta d’aquest maltracte social, econòmic, cultural. Entenc els motius que tenen avui per a manifestar-se, com puc entendre els ciutadans catalans que se senten només espanyols o tan espanyols com catalans, per oposar-se a canviar l’estatu quo. Ja els va bé. Particularment, no em sent a gust en una Espanya que no tolera la diferència, que no paeix la multiculturalitat i el plurilingüisme, evidents font de riquesa, que permet que s’espolie uns per afavorir d’altres, com no m’agraden les imposicions dels que se senten superiors pel simple fet d’haver nascut al bell mig de la meseta, dels que ens tracten com a provincianos que no hablamos en cristiano.

Aquests han escrit sempre la història a la seua conveniència, denigrant els vençuts de tantes batalles però als quals mai no els han arrabassat la seua dignitat. Per tot això, aniré avui a Barcelona. Perquè simpatitze amb els que hi aniran a defensar el seu dret a constituir-se en amos del seu destí, malgrat els problemes que se’n puguen derivar. Perquè entenc la democràcia com la lliure expressió de la voluntat popular. Perquè em ve de gust emprenyar el coronel Alamán i els de la España, unidad de destino en lo universal, por la gracia de Dios. Perquè no m’ha agradat mai que em conten les coses que puc veure –i viure– en primera persona…

Besets i abraçades, bona Diada i fins la setmana que ve!

Castelldefels, 11 de setembre de 2012