Albert Batalla

Discurs d’investidura com a alcalde de la Seu

// 11 juny, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, CiU, ciutat, comarca, país, personal, pirineu, política

Regidores i regidors,alcalde Ausàs, alcale Gallart, Síndic Municipal de Greuges, senyores i senyors, amigues i amics, molt bon dia a tothom i benvinguts de nou. És un honor que ens acompanyeu en un acte tan important per la ciutat com aquest: la constitució d’un nou consistori municipal i l’elecció de l’alcalde.

Ens trobem a l’inici de la novena legislatura des del restabliment de la democràcia al nostre país, cosa que suposa que afortunadament un acte d’aquestes característiques ja forma part de la plena normalitat. Però la normalitat no li pot restar ni un bri de transcendència. És per això que vull felicitar a tots els regidors i regidores que avui, o bé renoveu o bé us estreneu en la vostra condició de representants municipals de la Seu d’Urgell. Us desitjo a tots molt d’encert en la tasca que ens han encomanat els nostres veïns i veïnes i us encoratjo a que donem el millor de nosaltres mateixos en la construcció positiva de la ciutat que estimem.

El primer que em correspon fer, i ho faig de cor, és agrair a tots els regidors i regidores que m’han donat suport en l’elecció com a alcalde de la Seu. Als companys del grup municipal Convergència i Unió els reitero públicament el meu agraïment per la confiança rebuda en tot moment i sobretot avui. Companys, ens tocarà treballar de valent durant els pròxims anys i serà un plaer fer-ho al vostre costat.

També voldria agrair el posicionament de la resta de grups del consistori, especialment d’aquells que han optat per l’abstenció. Rebem aquest gest com una mostra de confiança que estem convençuts que correspondrem amb molta feina i voluntat d’entesa i col·laboració. Col·laboració i entesa que també vull fer avinent a la resta de regidors del consistori. Cadascú ha de fer el seu paper: el govern ha de planificar, impulsar i liderar i l’oposició exercir principalment una tasca de control. Estic convençut que en aquest camí hi ha moltes cruïlles on ens trobarem tots plegats per treballar per allò que ens mou: el futur de la ciutat de la Seu. En nosaltres hi trobareu una ferma, però també una ma estesa en tot moment. Avui, en un context de dificultats i amb un govern a tocar de la majoria absoluta, però en minoria, les actituds de generositat i ma estesa per part de tots, però sobretot actituds positives, són més necessàries que mai si volem que la ciutat avanci amb força cap a horitzons de prosperitat. Aquest és també el meu compromís.

L’agraïment als grups municipals és també una forma d’agrair el suport a tots i cadascun dels milers d’urgellenques i urgellencs, representats en aquesta casa pels 17 regidors i regidores. Als que ens van donar el seu suport el 22 de maig i als que no. Als que van anar a votar i als que no. És un honor per a mi servir-vos a tots com a alcalde de la nostra ciutat. Des d’ara mateix em torno a posar a la vostra disposició per treballar plegats.
Em permetreu tancar la part d’agraïments amb algunes referències més personals. En primer lloc a la gent de CiU i de la JNC de la Seu i comarca. Són moltes les persones i diverses les generacions que han confiat en aquest projecte polític i que han contribuït decisivament a fer que avui, Convergència i Unió sigui la primera força a la ciutat, també en les eleccions municipals. A tots, moltes gràcies.

Finalment gràcies als meus amics, a la meva família, a les persones que tinc més a prop. Ells són els qui més pateixen la nostra vocació de servei públic. Una vocació sense horaris i molt sovint sense caps de setmana. Una vocació que, en bona part, comparteixen perquè és gràcies a ells que he aprés a estimar la Seu, el Pirineu i Catalunya. Gràcies per ser-hi sempre i sota qualsevol circumstància. Gràcies pel vostre suport incondicional.
Tots som conscients que la legislatura que comença arriba enmig d’un context complicat. Estem en crisi i alhora tenim reptes importants per endavant. És per això que abans de desgranar els principals objectius de la legislatura, per tant el què cal fer, m’agradaria referir-me al com. Com crec que cal afrontar la feina a fer els propers anys.

Si hagués de resumir-ho en una sola frase, diria que JUNTS SOM MÉS FORTS. Estic convençut que tots i cadascú de nosaltres tenim possibilitats de contribuir a la construcció d’una ciutat millor. Començant per tots els regidors i regidores de l’Ajuntament i els treballadors municipals; continuant per la feina en comú amb altres administracions públiques;  però convidant a protagonitzar el futur de la Seu a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, a les famílies, a les associacions, a les empreses… A tothom que tingui voluntat de sumar en positiu.

M’heu sentit dir en més d’una ocasió que les ciutats no es construeixen des dels Ajuntaments. Les ciutats, els pobles es construeixen amb la contribució de tothom. Malament aquell Ajuntament que no ho entengui així i malament d’aquella societat que pensi que l’Ajuntament ho resoldrà tot. La Seu és un projecte que necessita de l’esforç de tothom. El lideratge i l’esforç de l’Ajuntament hi serà i en cap cas defugirem les nostres responsabilitats, però cal que tots nosaltres com a ciutadans exercim un paper actiu.
És en aquest moment que m’atreveixo a fer una petició pública. En una primera instància a tots els regidors i per extensió a tots els urgellencs i urgellenques. Us demano que cada dia dediquem una estona, llarga o curta, a respondre’ns teòricament i pràctica la següent pregunta: Què puc fer jo perquè la Seu vagi millor? Per sort,  som moltes les persones que avui ja fem aquest exercici i evidentment que aquesta ha de ser l’obsessió principal de l’alcalde, de l’equip de govern, dels regidors… Però estic convençut que la potència d’una ciutat mobilitzada des de la base i amb els seus millors actius per uns objectius comuns ens donarà la força imparable per continuar fent de la Seu una referència de qualitat de vida al Pirineu i al conjunt del país.

Sovint visiten l’Ajuntament infants de la Seu i quan vénen tinc un interès especial en compartir una estona amb ells per explicar-los què és l’Ajuntament i que hi fem. Però el que més m’agrada compartir amb ells és la corresponsabilitat de construir ciutat. Sempre els dic que de la visita a l’Ajuntament en sortiran amb deures per fer durant  tota la vida  i tots fan una cara estranya. És llavors quan els demano que no tirin papers a terra, que si surten a passejar amb el gos s’assegurin que l’adult amb qui van recull l’excrement de l’animal, els demano que cuidin els parcs i jardins de la ciutat… En definitiva que entenguin que tenir una Seu més maca i cuidada també depèn d’ells i no només dels escombriaires o dels jardiners municipals.

Potser no tots els infants que senten això incorporaran aquesta idea a la seva consciència vital, però estic convençut que n’hi haurà molts que sí. Aquesta és doncs la idea, fer-nos tots corresponsables del nostre present i del nostre futur. Ser-ne protagonistes, perquè JUNTS SOM MÉS FORTS. Us asseguro que aquest serà un principi inspirador de la feina que faci aquest Ajuntament en els propers quatre anys.

Deixeu-me que esbossi els dos grans objectius que ens marquem per aquesta legislatura: per una banda, la recuperació econòmica de la ciutat i estimular la creació de llocs de treball i per l’altra mantenir i aprofundir en el model cohesió social i de qualitat de vida de la Seu. Crec sincerament que aquestes prioritats són o poden ser compartides per tots els grups municipals i serà aquesta la línia de treball que proposem per als propers mesos i anys.
El programa electoral que ja vam explicar durant la campanya i que a partir d’avui es transforma programa de Govern contempla 100 mesures concretes que van en aquesta doble direcció.

Ens esforçarem al màxim per tirar endavant els objectius plantejats: des de l’ampliació del viver d’empreses fins a la construcció del nou cap; des de l’assoliment de ciutat plenament adaptada per persones amb mobilitat reduïda fins a la creació de l’Agència de Promoció econòmica i Desenvolupament Local; des de la construcció de la residència geriàtrica fins a la implantació del projecte de biomassa que crearà 130 llocs de treball a la comarca; des del Pla de Millora Urbana del Centre històric fins a la millora d’aspectes importants a Castellciutat o als barris; des de la promoció del comerç, la restauració o l’hoteleria local a l’arribada a la Seu de l’Escola Eqüestre de Catalunya; des de la implantació de la nova torre de telecomunicacions fins al suport als clubs, entitats i associacions locals; des del suport als nostres joves per que tirin endavant amb els seu propi projecte de vida fins a vetllar plantejar ambiciosos projectes conjunts amb la resta del Pirineu i Andorra;  des del tapar el forat al carrer o arreglar el fanal espatllat fins a aprofitar oportunitats estratègiques com la proposta dels Jocs d’hivern de l’any 22, la reobertura de l’aeroport o la commemoració dels 300 anys de la Guerra de successió… Molta feina per fer i evidentment moltes ganes de fer-la amb tots vosaltres.

I tot plegat amb una actitud d’austeritat, de no estirar més el braç que la màniga, com ja venim fent des de fa una colla de mesos. També amb una actitud de suma i col·laboració amb altres administracions: el consell comarcal, la Diputació, la Generalitat, l’estat, Europa… De col·laboració sempre i d’exigència quan convingui. Sabeu que tenim pendents inversions al nostre municipi que defensarem davant de qui calgui, amb la força de la raó perquè es realitzin com més aviat millor.

Regidores i regidors, senyores i senyors. No se si s’hauran fixat que just a l’entrada de l’Ajuntament s’hi ha instal·lat des de mitjans d’aquesta setmana una placa de metacrilat que explica la inscripció de pedra que es troba a la façacana de la casa consistorial. Es parla de la inauguració d’aquest edifici com a Ajuntament de la Seu des de l’any 1473. Aquesta referència històrica ens serveix per demostrar que tots i cadascun de nosaltres som només una baula més d’una forta i llarga cadena que generació rere generació ha anat fent gran la nostra ciutat. Siguem dignes del llegat històric que hem rebut; siguem ambiciosos i generosos per contribuir a deixar una ciutat millor per a les properes generacions d’urgellenques i urgellencs i sobretot fem-ho sempre amb l’orgull i l’estima que sentim de ser d’on som. Som de la Seu i aquesta és una de les millors coses que et pot passar a la vida.

Acabo i ho faig amb una frase del filòsof Lao-zi.

“Totes les coses difícils tenen el seu orígen en una de fàcil, i les grans coses  en les petites. Un viatge de 10.000 milles comença per una petita passa”

Gràcies per la suma de les petites passes que junts hem fet i farem per la Seu.

Albert Batalla i Siscart
Alcalde

Què tenim per Divendres?

// 10 febrer, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Barça, Castellciutat, Catalunya, General, ciutat, la Seu d'Urgell, país, personal, pirineus, societat

A partir d’aquest dilluns 14 de febrer, la Seu d’Urgell acollirà el plató mòbil del programa Divendres de TV3. Capitanejats per l’Espartac Peran, amb qui vam compartir classes de periodisme a la facultat, tot un reguitzell d’urgellencs i urgellenques mostraran a tot el país el bo i millor de la ciutat i la comarca.

TV3 fa el seu propi guió per les múltiples connexions que al llarg dels quatre dies faran des de la Plaça dels Oms, als peus de la nostra Catedral, però ens van demanar a l’Ajuntament que els passessim un llistat exhaustiu de propostes, personatges, entitats, activitats o sigularitats de casa nostra i la veritat és que afortunadament la llista és llarga, molt llarga… Patrimoni històric, natura, equipaments, gastronomia i aliments, esport, salut, entitats i associacions, cultura, personatges rellevants, empreses singulars, creativitat, projectes de futur… Ho podreu comprovar durant aquests propers dies.

Aquest excerci de llistar punts forts de la ciutat m’ha recordat al que en aquests moments està sent un fenòmen mediàtic al país: l’anunci de l’Estrella Damm sobre el Barça i Catalunya. Assenyala punts forts del país perquè en un moment complicat siguem capaços de sentir orgull d’allò que fem, d’allò que som i trobem la força per mirar el futur amb el pas ferm i la vista situada a l’horitzó.

La Seu d’urgell té un present i un horitzó carregat d’oportunitats, malgrat els moments difícils que també ens toca passar. M’il·lusiona saber que estem farcits de puntals que ens ajuden cada dia a guanyar un futur millor. Probablement, tu n’ets un d’ells. Pensa-hi.

Immenses gràcies i a treballar

// 29 novembre, 2010 // 3 Comentaris » // Alt Urgell, Catalunya, CiU, General, ciutat, comarca, lleida, país, personal, pirineus, política, societat

Un breu apunt per agraïr-vos el suport majoritari que ens heu confiat per aixecar el país des del Govern. Artur Mas serà el nou President de Catalunya i, a banda de l’alegria personal que em suposa, crec sincerament que el país ha sabut triar bé. Vam demanar confiança als catalans per sumar una gran majoria i aquesta confiança ens ha estat donada. Som conscients de l’enorme responsabilitat que això suposa i per això treballarem amb humilitat, generositat i sentit de país.

Vull referir-me també als resultats a Lleida, el Pirineu i l’Aran. En primer lloc per constatar que és la demarcació amb més participació electoral i això em fa molt content perquè vull pensar que la nostra campanya en positiu, des d’una nova manera d’entendre les actituds en política hi ha pogut contribuir, encara que sigui de refiló. I evidentment cal agraïr el suport molt majoritari dels ciutadans de les nostres comarques, així com també la feina dels milers de militants i simpatitzants per haver aconseguit el millor resultat de CiU a tot el país.

Un pensament també per la gent de la Seu i de l’Alt Urgell. M’emociona comprovar una resposta tan important. Reitero el meu compromís de continuar treballant intensament per ser mereixedor de la vostra confiança.

A tots i totes, immenses gràcies i a treballar!

Una última empenta als Premis Blocs Catalunya

// 4 setembre, 2010 // Cap Comentari » // 2.0, Catalunya, blocs, catosfera, comunicació, la Seu d'Urgell, personal, pirineus, societat, tecnologia

Fa unes setmanes enrera, uns amics meus em van suggerir de presentar el meu bloc als Premis Blocs Catalunya. D’entrada no ho veia massa clar perquè la pretensió d’aquesta eina, que per a mi és principalment de treball, no és guanyar concursos ni premis, sinó establir un bon canal de comunicació amb els ciutadans que vulguin trobar-me a la xarxa.

La sorpresa ha arribat quan a pocs dies perquè s’acabés el termini vaig veure que podia classificar-me entre els cinc primers de la meva categoria (blocs de política). D’entre aquests cinc, un jurat sel·lecciona el premiat i, sent conscient de les meves possibilitats davant els rivals fortíssims, per a mi ja seria tot un premi estar en aquesta classificació dels cinc primers.

Per això et demano que, si et ve de gust, em donis aquesta última empenta votant el bloc i els deu apunts en aquesta adreça:  http://www.premisblocs.cat/bloc/477

Si el bloc es classifica, bé i sinó, ens veurem igualment el dia 1 d’octubre a la gal·la d’entrega de premis que l’associació stic.cat celebra enguany al magnífic Tecnocampus de Mataró.

El pregó de l’Albert Villaró #FMlaseu 2010

// 29 agost, 2010 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, país, personal, personatges, pirineus, política, societat

Abans de continuar el frenètic ritme d’aquests dies, no m’he pogut resistir i penjar (amb permís de l’autor) el pregó que aquesta nit ha llegit l’escriptor urgellenc Albert Villaró per a iniciar la Festa Major d’enguany. Els de la Seu d’Urgell o els que esteu vinculats d’una manera o altra a la ciutat el gaudireu molt com l’hem gaudit els que l’hem escoltat a la plaça dels Oms. Molt bona Festa!

Bona nit. No sé pas com s’ha de començar un pregó, i encara menys com acabar-lo. El pregó és un gènere literari estrany, de l’encreuament entre l’homilia, la prosa bucòlica, el manual d’autoajuda i el text de futlletó turístic. No és una cosa que et demanin cada dia, i des que el senyor alcalde m’ho va proposar, ha estat un no viure, atenallat per la responsabilitat, preocupat per la meva escassa capacitat de vocalització i atemorit per la potència de la megafonia. Però que ningú no pateixi: faré un discuset breu i a la mida exacta de la meva inexperiència. Anava a dir de la meva incompetència, però deixem-ho en inexperiència.

Bé. Això era tan sols un prolegomen. A partir d’ara comença el pregó en el sentit estricte.

La festa major és un receptacle de records. Tothom té un mosaic personal, fet a base de memòries, emocions i potser algun secret ben amagat. Jo només puc parlar per mi. Perdoneu si tot el que us relacionaré ara ho trobeu conegut o redundant, un rosari de tòpics, però la festa és una experiència comunitària: la gràcia de la festa rau en la capacitat de compartir-la. Aquest és el resum de les meves festes majors: una equació formulada amb la suma de retalls de memòria, dividits pel factor melangia i multiplicats per la variable —sempre en increment lineal— de l’edat.

Me’n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d’haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l’altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me’n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s’hi anunciaven a les cinc de la tarda unes “funciones de cine y circo” sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me’n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s’enlairaven gràcies a l’aire que s’escalfava amb un fogonet d’alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l’envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l’estació d’autobusos. L’envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me’n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l’única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella voluntariosa banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l’Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l’Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata—i del segon, i del tercer, i encara d’un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me’n recordo d’haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d’abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d’orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me’n recordo dels calamars a la romana de l’Espanya, a l’hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me’n recordo d’haver fet de servei d’ordre dels Toreros Muertos, i me’n recordo d’haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me’n recordo d’un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me’n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me’n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l’obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me’n recordo que quan sortia a prendre l’aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me’n recordo de l’aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s’havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me’n recordo dels focs artificials, i encara més: me’n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me’n recordo d’alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l’endugués l’aiguat del vuitanta-dos. Me’n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me’n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me’n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, dels cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d’Orió ja treu el nas, encara baixa, per l’horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s’acosta l’hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l’Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de què l’oblit és també el destí fatal d’aquestes paraules.

No recordo res de les poques festes en què he estat lluny de la Seu, i em sap greu no tenir-ne cap memòria, perquè són com les baules perdudes d’una cadena.

Però recordaré per sempre aquesta, aquest moment i aquesta plaça.

Bona festa major!