Els països de la perifèria europea porten diversos anys de conflictes, vagues generals, manifestacions, acampades, etc.. i a diferència d'altres moments de la nostra història recent, aquesta acció social amb prou feines té conseqüències polítiques reals. És més, s'han canviat governs i amb l'excepció d'alguns gestos que ha fet Monti a Itàlia, no s'han produït canvis en els eixos de la política econòmica. Tenim un problema de plantejament i de "target" al que dirigir la nostra proposta social.
Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia o França (on fins a Hollande es veu obligat a fer retallades) no són Islàndia en el sentit que la política econòmica està tota a les seves mans. El BCE i l'alta política europea ha decidit apostar per l'austericidi i aquí seguim, digui el que digui el FMI.
Sense ltreure responsabilitats nacionals i reformes pendents que cal fer (i sí, jo tocaria la negociació col·lectiva però no en el sentit que pensen els de FEDEA sinó per aconseguir orientar-la cap a que els salaris mantinguin un acobli amb la productivitat i no amb la inflació, però abans necessitem una nova llei hipotecària que no faci disparar-se la bombolla immobiliària o entrarem en una espiral d'empobriment novament), cal apuntar a qui manté aquestes polítiques d'austericidio i de protecció sobretot dels interessos de la banca alemanya.
Ja sigui des de l'esquerrakeynesiana o la
dreta neoliberal o el
liberalisme clàssic, les propostes de solució passen per mesures que impliquin que Europa en general, la zona euro en particular i Alemanya més concretament, assumeixi que parteix de la festa l'han causat ells i per tant han de pagar part de l'ànec. I clar que els bancs alemanys, principals creditors dels bancs d'Anglaterra i Espanya tenen responsabilitat en tot això. Prefierieron en el seu moment prestar diners als bancs britànics (on es viu una bombolla crediticia semblant a la d'aquí) i espanyols perquè oferíem uns interessos més suculents que els avorrits fons d'inversió alemanys. Això és capitalisme, si vostè ha invertit en alguna cosa que és un bluf, foti's.
Però els alts dirigents europeus en general, els de Alemanya en particular, estan utilitzant el seu poder en el BCE i altres institucions europees precisament
per paralitzar qualsevol solució ja que qualsevol solució passa perquè els bancs alemanys perdin diners. Si s'opta per la solució "esquerrana" d'imprimir bitllets, que el BCE cobreixi el deute nacional permetent un marge per recuperar-se (i l'economia privada espanyola ja és capaç d'això, ull), o si s'opta per la solució "dretana" que implica fer algun Bail in bancari que farà que els bancs alemanys hagin de canviar deutes que tenen els bancs espanyols amb ells per accions que tindran menor valor, o si s'opta per la solució "cremem els vaixells" de deixar caure algun banc mitjà a Espanya (
cosa que no recomano, ja que la possibilitat de caiguda en cascada és molt alta), els bancs alemanys també reben el seu.
Al final, per fi, la mobilització d'aquest dimecres en la primera
vaga general europea (bé, vaga en el sud d'Europa, amb manifestacions en la resta), apunta on toca: l'alta política econòmica europea. La vaga general espero que sigui la primera de les accions que s'orienta realment a qui toca. Necessitem que els alemanys ens recolzin, i per a mi és una grata sorpresa i alegria que els sindicats alemanys, per fi,
decideixin que els problemes dels treballadors dels països perifèrics de la zona euro són també problemes que tindran els seus propis afiliats i representats i secundin l'EuropeanStrike .
Però més enllà del que el moviment sindical europeu aconsegueixi, la resta de moviments socials i sobretot els partits socialdemòcrates europeus, hauran d'aprendre a actuar a nivell de la unió.
Per això, encara que no deixa de ser testimonial, que des de Catalunya, una regió del sud d'Europa, es llanci una campanya com "STOP Merkel" (la quin us convido a signar) no deixa de ser un exemple del tipus d'accions que anem a haver d'escometre els propers mesos.
