Una diputada què passa comptes

 

Llegeixo en aquest mateix Diari amb astorament  i indignació les declaracions  que el diputat de CIU i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, va fer  en una entrevista de Catalunya Ràdio segons les quals  “no hi ha marxa al Parlament”,  i que  el seu grup només li havia encarregat la formulació d’ una pregunta que, al final,  va descartar presentar perquè  no tenia temps.

Em pregunto què deuen de pensar els seus companys i companyes de grup, d’una cosa així.

En un context  de precampanya on justament jo , com  candidata a encapçalar la llista d’ICV-EUiA  a Tarragona em trobo fent balanç de govern davant de les nostres agrupacions locals i davant de la ciutadania que ens vulgui escoltar, ens hagi votat o no, trobo que aquestes declaracions sinceres palesen una manera d’entendre la política i el funcionament de les institucions democràtiques que se situa als antípodes del que avui reclama unànimement la ciutadania i també defensem des d’ICV-EUiA

Les persones escollides  en unes eleccions tenim l’obligació de treballar. I no només per a aquells que ens han votat sinó per a tota la gent del territori que representem. Naturalment, amb el nostre programa a la mà, tenim també l’obligació de tirar endavant les propostes que hem dut  a les eleccions i sumar-nos  o esmenar aquelles que,  no formant part del nostre programa originari,  considerem positives i que poden ajudar a millorar la vida dels nostres conciutadans.

Aquesta tasca pot ser diferent en funció que se sigui diputat del grup que dona suport al Govern o bé de l’oposició, això és lògic, però en cap cas s’ha de defugir aquesta feina i responsabilitat, encara què el nostre sistema electoral no estableixi l’obligació de la rendició de comptes, l’accountability, com es diu en anglès.  Aquesta és una qüestió ètica, i està per sobre de diferències ideològiques.

A l’oposició cal fer una tasca de control i seguiment  rigorós del govern i de fer arribar la veu i les justes demandes de la ciutadania, dels col.lectius i dels territoris què veuen vulnerats els seus drets bàsics al treball, a l’educació, a la salut a la mobilitat,... ja sigui en forma de mocions, de propostes de resolució o de preguntes què interpel·lin al govern sobre l’abast i les conseqüències de les seves decisions o, sovint, de la manca de decisions.

És en aquest sentit que el nostre grup parlamentari ha plantejat la feina durant aquests 21 mesos de legislatura, durant els quals de cap manera he tingut temps d’avorrir-me perquè, a diferència de l’única pregunta que el diputat Vila d’Abadal no va arribar a fer, jo en vaig presentar 342 per ser contestades en comissió i 547 per escrit. Tot aquest gruix  de feina recull problemàtiques de les  sis comarques del Camp de Tarragona i les quatre de Terres de l’Ebre.

Tot i que per l’aritmètica parlamentària, a ICV-EUiA només hem tingut dret a una pregunta al Govern en cada Ple, jo mateixa n’he fet quatre. Una altra cosa és el que s’ha aconseguit , i aquí cal reconèixer que el balanç és mes decebedor,  perquè de les 65 propostes de resolució que he presentat, moltes  de les quals no han prosperat per la suma de vots CIU PP o l’abstenció del PP, d’aquelles què sí que s’han aprovat bé per unanimitat o perquè CIU es quedava en minoria, el Govern n’ha passat olímpicament . Ha ignorat el mandat parlamentari aprofundint un dèficit democràtic més què afavoreix la desafecció i la manca de credibilitat del sistema.

És així com, en aquesta legislatura, si bé aconseguíem en una moció blindar la prohibició de cap transvasament d’aigua de l’Ebre i d’altres rius de les conques internes de Catalunya, de la resta  de la moció, què incloïa l’elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta, mai no se’n ha sabut res més.

El mateix podríem dir dels compromisos envers els afectats per la fallida de la secció de crèdit de la Cooperativa de l’Aldea. Hi ha una resolució parlamentària que es va aprovar per majoria i què s’ha incomplert.

Podríem parlar de totes les  resolucions  o esmenes al pressupost que hem presentat sobre construcció i/obres d’ampliació o millora d’escoles i Instituts de la demarcació, com l’IES de Segur de Calafell què tot i aprovar-se , tampoc no s’han dut a terme. Això ha passat  fins i tot  en aquells punts que no implicaven cap partida econòmica, sinó que depenien de la voluntat política o la fermesa de negociació de CiU davant l’estat espanyol. Aquí tampoc hi ha hagut cap resposta.

Hi ha moltes coses que cal explicar durant  aquests dies i durant la campanya, encara què CIU  només vulgui parlar d’un tema. Sobretot , a mi em queda un gran dubte:  si en aquesta legislatura,  amb 62 diputats , el govern  de CIU ha menystingut les decisions de la cambra, ara que el president Mas demana  per a  la propera una “àmplia i solida” majoria,  en què es pot convertir el nostre Parlament ?

Aquest govern, que acusa tothom de no complir els compromisos i no assumeix mai cap responsabilitat, ha estat el primer a ignorar la voluntat parlamentària quan no li convenia el que s’havia decidit. És aquesta, la seva democràcia? Els ciutadans ho han de saber, per poder, després, actuar en conseqüència.

El perquè d’una decisió ?

 

Amb la urgència que ens ha imposat l’agenda què marca el president Mas, amb

l’anunci d’eleccions anticipades, he decidit tornar-me a presentar per encapçalar la llista d’ICV a Tarragona i ho he fet per diferents motius.

Aquestes eleccions  a dos anys d’acabar la legislatura què encetàvem el 2012 i després de 21 mesos d’un govern de CIU amb el suport del PP , què ha fracassat en el tres objectius que s’havia proposat a l’iniciar la legislatura : mantenir l’estat del benestar, reduir l’atur a la meitat i aconseguir un millor finançament mitjançant el pacte fiscal, són un repte per al país i també per a la nostra formació Iniciativa per Catalunya Verds.

 A l’escenari de profunda transformació social, derivat de la crisi econòmica i de les polítiques d’austeritat i patiment s’ha sumat un escenari de transformació nacional del qual la manifestació de l’11 de setembre passat va ser un punt d’inflexió a partir del qual cal donar una  resposta  des de la política i la radicalitat democràtica.

Perquè avui a Tarragona, vivim pitjor què fa 21 mesos, amb més desigualtat, amb més atur del qual un 36% és de llarga durada colpejant especialment els joves quasi el 48 % i les comarques del Baix  Penedès, el  Tarragonès i la Ribera d’Ebre, però també avui a Tarragona molta gent s’ha organitzat per rebel·lar-se, per denunciar la situació i per proposar alternatives, per què no es volen resignar.

 Per què la nostra coalició ICV-EUiA què ha estat la única oposició al govern de CIU-PP  durant aquests 21 mesos, ha estat sola al Parlament però no ens hem sentit sols perquè a fora al carrers de Tarragona, de Reus, de Tortosa, de Valls i altres ciutats de la demarcació diferents plataformes, moviments  i ciutadans i ciutadanes també han plantat cara: contra els desnonaments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o contra les retallades a l’educació  i la salut públiques o en defensa del transport públic.

La gent d’ICV.EUiA hem estat  al seu costat, formant-ne part , com estem al costat dels sindicats, en la defensa dels drets dels treballadors què ara més què mai estan en risc, perquè la gent d’ICV-EUiA som també part d’aquesta Tarragona combativa, què no es resigna i què vol una altra política . I perquè sabem que sòls no podem donar la batalla, què cal construir una unitat política i social més àmplia per , com diu el professor Navarro lluitar contra aquest atac  al carrer i a les institucions.

 

Durant aquests 21 mesos he volgut ser la veu de la gent del nostre territori al Parlament, del territori i la de totes les persones què pateixen les conseqüències en la seva vida quotidiana d’aquestes polítiques injustes i antidemocràtiques. Denunciant  quan calia i fent propostes per millorar les condicions de vida als nostres pobles i ciutats, defensant  el patrimoni natural de tots de les agressions en benefici d’un quants, proposant alternatives per crear ocupació i riquesa al territori a partir de les seves potencialitats o per canviar un model energètic insostenible i injust.

L’experiència  i el treball parlamentari, encara què ha estat  ple de les derrotes que ha  imposat la majoria de CIU i el PP lluny de desil.lusionar-me m’ha donat més força, més convenciment en el nostre projecte polític i  amb la necessitat  de que hem de convèncer a la gent que hi ha alternativa, què hi ha una altra manera de sortir de la crisis, què hi ha una altra manera de fer política, què potser ara no tenim temps però que cal més què mai teixir un ampli front d’esquerra nacional, perquè la Catalunya del futur sigui un estat just, solidari, sostenible i pròsper.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

QUÈ VOLEM SER A TARRAGONA QUAN SIGUEM GRANS ?

L’anunci fet pel Govern el passat 7 de setembre, amb  tota la posada en escena de gran esdeveniment ,  de la instal·lació d’un macroprojecte de turisme, oci i joc en els terrenys que la Caixa té al costat del Port Aventura, he de reconèixer que em va deixar perplexa i què passat el primer moment de sorpresa inicial l’escepticisme i tots els dubtes i prevencions em van atacar com una mena de pepitos grillos de la consciència.

La notícia què ,com a conill del barret es treia el Govern ,davant del fracàs del seu intent d’atraure l’Eurovegas - aquí Artur la lideeresa Esperanza te la va jugar- i què jo vaig viure com una victòria del seny, de la defensa de la terra i de la mobilització social en la que ICV  ens havíem implicat des de l’inici. L’anunci   i les declaracions posteriors d’algun conseller desdient-se del què havien dit  sobre Eurovegas  semblava  una mena de pataleta : “No, si mai ens havia agradat, no representa el model què volíem per a Catalunya,  si el nostre ara és millor etc. “

Però el cert és què en aquest cas CIU ha repetit els tics de falta de transparència, d’opacitat, de consulta al territori, què  vol dir alguna cosa més que parlar amb el President de la Diputació i amb l’alcalde de Salou, ambdós de Convergència i ens ha deixat més ombres què llums sobre la viabilitat i realitat d’aquesta promesa de 20.000 llocs de treball tan necessaris per al nostre territori.

Perquè  res s’ha explicat del finançament del projecte, si sabem que darrera hi ha l’empresari  Enrique Banyuelos  un empresari lligat a la bombolla immobiliària i a un dels pelotazos urbanístics del país Valencià què aportarà un 20% de la inversió inicial i la resta ?  Ens ve a la memòria un altre projecte privat en el que es va acabar posant diner públic amb personatges com de la Rosa, Prenafeta, etc.

És alarmant observar, també, com qüestions tan bàsiques quan es pretenen construir 12.000 habitacions  com l’abastiment d’aigua, els residus, la mobilitat  i en aquest cas la proximitat dels terrenys amb la indústria química què augmenta exponencialment el risc i dificulta els problemes de protecció civil, no s’hagin explicat o fins i tot no sàpiguen com resoldre-les, bé almenys pel que fa a l’aigua ( Conseller Recoder)

Això si mentre tant l’alcalde de la ciutat  i altres polítics de la demarcació els hi preocupa què es digui Barcelona World,  fixa’t !!Més enllà dels 6 casinos i el que comporta el joc, més enllà del model turístic tancat què no posa en valor el territori, més enllà de les qüestions medi ambientals.   A mi no m’estranya , és la història  repetida del nostre territori, per això jo em pregunto si més enllà de les discussions nominals els i les polítiques de CIU, PSC i PP tenen clar què volen per al futur del nostre territori, què volem què siguem quan siguem grans ?

L’atrafegada vida d’una diputada del territori d’un grup petit però valent o de com Asterix va resistint a l’aldea gala.

Foto a la Plaça la Font de Tarragona 22 maig 2012

Escric aquestes línies, no perquè tingui un moment de respir, suposo que com teràpia i justificació amb mi mateixa per l’estat de semiabandonament en que tinc darrerament aquest blogg.

Què voleu què us digui companys, per escriure es necessita temps i certa tranquil·litat d’esperit i no tenir altres urgències i és un error perquè potser , de vegades,  l’urgent no ens deixa treballar amb allò important i  acabem apagant focs, què al final poden ser d’encenalls o fins i tot de vanitats.

L’esclavatge , més enllà de la feina parlamentària i organitzativa, què suposa piular al twitter anar mantenint el facebook, respondre correus és també una trava a l’hora de poder dedicar-me al blogg, en el meu cas s’afegeix a més que el trajecte des de Perafort  ( Estació Camp de Tarragona) fins Barcelona és curt i què si em trobo altres parlamentaris què venen de Lleida o també de Tarragona comentem la situació o aprofitem per avançar feina.

El cert és què des del 14 de maig què vaig penjar la tertúlia de Catalunya Radio sobre els correbous, tema per cert d’actualitat amb la proposta de Reglament del Departament a la qual ICV-EUiA hem presentat al·legacions, fins avui han passat moltes coses sobre les què m’hagués agradat escriure.

Visites al territori, algunes programades i altres, desgraciadament forçades com la feta a Rasquera per l’incendi que va cremar 3.000 hectàrees de la Serra de Cardo, el primer dels nostres fòrums territorials fet a Tarragona i en el que vàrem poder confrontar amb la societat civil alternatives polítiques i nous models, intervencions en diferents Comissions del Parlament i una especialment grata a la Facultat de Pedagogia de la Universitat Autònoma, manifestacions al carrer per retallades educació, viatge llampec a Madrid per parlar de la Política Agrària Comunitària i finalment Brussel·les amb en  Raul Romeva i el Grup Verd ALE. Debats totes intensos, converses, propostes, trobades amb la gent i les ganes de poder escriure sobre algun d’aquests temes però no trobar l’espai-temps per a fer-ho. De totes formes sigui d’una forma o d’altra em comprometo amb mi mateixa i amb les persones què teniu la voluntat de llegir-me a anar-ne parlant si no de totes aquestes qüestions si de les què pugui, en la mesura què pugui.

LEANDRE SAHÚN 100 ANYS PER CELEBRAR

Aquest dissabte vàrem celebrar al Teatre Magatzem de la Cooperativa Obrera l’aniversari del Leandre Saún, què el dia 17 de gener havia complert 100 anys dels quals més de 80 han estat de lluita, de compromís, d’implicació política en l’esquerra nacional, primer al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya Verds.

No parlaré de la biografia del Leandre, de la qual podeu trobar un resum, què ha fet el company i historiador  Lluis Balart a la web d’ICV de la vegueria del Camp de Tarragona i si voleu un treball més exhaustiu podeu llegir el llibre Leandro Saún y Carmen Casas Organización política Clandestina en la Zaragoza de los años 40, escrit pels historiadors aragonesos Ivan Heredia i Irene Abad,  gràcies a una beca de recerca atorgada pel programa Amarga Memoria del Govern de l’Aragó.

Aquest programa que es va posar en marxa l’any 2004 per la Direcció General del Patrimoni Cultural treballa  diferents  iniciatives per la recuperació de la memòria democràtica, especialment l’etapa entre la  II República  i la recuperació de la democràcia, en la línia del  treball que es desenvolupava a Catalunya per la Direcció General de la Memòria Històrica i el Memorial Democràtic des del primer govern catalanista i d’esquerres . Iniciatives necessàries, obligades després de tant de silenci i del procés de transició que va viure el nostre país, com obligat era l’homenatge-aniversari al Leandre i a la Carme.

Ahir va ser una tarda emotiva, començant per la canço què el Matias Vives li va dedicar, guitarra amb ma, davant d’ell,  o les  emotives paraules de l’Arga Sentis i l’humor afinat  d’en Joan Saura, recordant-li , entre altres coses, què el dia que ell va néixer es va ensorrar el Titànic, però a mi em van emocionar especialment les paraules de la Carme, la seva esposa, companya, camarada, amiga, còmplice què com ell també va patir la repressió de la dictadura franquista i què avui continua arengant els joves a lluitar, a no rendir-se.

El dissabte no estaven tots i totes,  moltes persones què haguessin volgut acompanyar el Leandre i la Carme  no van poder venir, ni tampoc sumar-se al vídeo de felicitacions, què malgrat les absències involuntàries va recollir una bona mostra d’amics i amigues. Però si què ens vàrem poder aplegar una colla de persones i gràcies a la coordinació i la feina del  Matias Vives, què ens va donar tasques a tothom començant pels fills de l’homenatjat la Rosa Neus i el Leandre,  el Lluis Balart,  l’Arga Sentis, la Genoveva Zaragoza, el Dionisio de la Varga i  moltes altres persones vàrem festejar quelcom més què un aniversari centenari. Vàrem poder agrair públicament al  Leandre, però també a la Carme i amb ells a tots i totes els de la seva generació que ens han deixat com la Tomasa Cuevas o el Miguel Nuñez, què lluitessin, què fossin tan valents i generosos, què no perdessin l’esperança, ni la força, malgrat la presó, malgrat la tortura, malgrat les amenaces de mort. Què continuessin creien en les idees de justícia social, d’equitat i d’emancipació dels treballadors i treballadores.
                Aquest és el seu llegat imprescindible ,en aquests temps de retallades socials, de marxa enrere dels avenços sociolaborals aconseguits, de pors i individualismes, de negació i tergiversació del franquisme. La seva vida, la seva lluita ens ha de servir d’exemple i esperonar a l’acció, perquè com deia la Carme, ara és dur, però ni de bon tros com ho era llavors i per tant ens cal mantenir, com van fer el Leandre i la Carme i com deia Gramsci  “una voluntat intel.ligent, una riquesa inventiva d’iniciatives concretes que modifiquin la realitat existent” serà el nostre millor regal, per a ells, per a tothom.

               

Uns jocs per vertebrar el territori

Article  conjunt amb l'Arga Sentis , publicat al Diari de Tarragona el 25 d'octubre de 2011

La designació de Tarragona com a seu dels Jocs Mediterranis del 2017 ha satisfet, amb justícia, les expectatives de la ciutat i del territori. Tant la població com el seu teixit associatiu i institucional han percebut clarament que, amb aquest compromís, s’ha obtingut també una oportunitat com n’hi ha poques per alliberar recursos que sempre calen i per engegar projectes que, en altres circumstàncies, seria més difícil dur a terme. Si tothom es mostra confiat que els de 2017 seran els millors Jocs Mediterranis de la història és perquè, al mateix temps, també s’ha parlat d’estimacions d’inversions i resultats: 130 milions d’euros d’inversió en nous equipaments esportius o en reformes dels que ja hi són, creació de 7000 llocs de treball directes, 1000 milions d’euros de beneficis en les múltiples activitats que la preparació i realització dels jocs fomentarà. En aquesta mateixa línia, la declaració que ha subscrit la Junta de Portaveus del Parlament de Catalunya parla de reactivar l’economia, generar llocs de treball, millorar la ciutat i la qualitat de vida dels veïns i veïnes, potenciar el turisme i la projecció internacional de Tarragona. Per totes aquestes fites, per totes aquestes esperances, ens hem de felicitar.


Hi ha, també, el fet que amb aquests jocs s’ha proposat un model amb una seu i diverses subseus que impliquen poblacions fora dels límits estrictes de la ciutat de Tarragona. Els jocs Mediterranis, doncs, també es faran a Reus, a Salou, a Vila-seca, a Cambrils, a Valls, a la Selva del Camp, a Constantí, a Torredembarra, a Calafell i al Vendrell. I fora del Camp de Tarragona, a Castelldefels. Aquesta expansió geogràfica multiplica la bona nova de la reactivació que ens pot dur l’esdeveniment, al mateix temps que apuja el llistó de les exigències organitzatives. Hem pensat, ja, com garantirem connexions ràpides i fàcils entre totes aquestes ciutats, de manera que la població en general, els visitants i els esportistes s’hi puguin moure amb comoditat? De fet sí, que ho hem pensat, però insistir-hi no està de mes. El Tramcamp i el ferrocarril de Rodalies del Camp de Tarragona son dos sistemes de transport que tindrien la virtut, si estiguessin a punt el 2017, de connectar la seu i les subseus, i de garantir una comunicació habitual normalitzada entre els principals nuclis de població de la segona àrea metropolitana de Catalunya. Tant és així, que totes les forces polítiques van coincidir, en el seu moment, a incloure’ls en el Pacte Nacional per a les Infraestructures. No son, doncs, volades de coloms, sinó necessitats perfectament identificades la satisfacció de les quals és objecte de consens. Quin millor moment per a posar fil a l’agulla que aquest d’ara, quan la utilitat del Tramcamp i les Rodalies es multiplicarà pel fet d’haver de contribuir a un compromís d’abast internacional com ho son els Jocs?

Som conscients que vivim temps de crisi econòmica, però sabem també que els Jocs es faran, que els diners que calen per a organitzar-los acabaran apareixent i que el balanç final per al territori serà positiu. No ignorem tampoc que el cost d’una infraestructura útil a la població augmenta desmesuradament quan no es fa a temps i quan es perd l’ocasió de finançar-la i posar-la a treballar perquè produeixi beneficis als usuaris. Seria una llàstima que tot aquest saber no ens servís de res. Els Jocs ens els mereixíem, i ja els tenim. El Tramcamp i les Rodalies, els necessitem. També per a que els Jocs siguin millors. Si tots estem d’acord, com fins ara s’ha dit, ara és l’hora. D’aquí a molts anys, recordarem els Jocs Mediterranis del 2017 com l’impuls que vam aprofitar per vertebrar definitivament el Camp de Tarragona.

Un cop més demanem millora trens a Tarragona

En la darrera Comissió de Territori i Sostenibilitat, vaig aconseguir què tots els grups recolzessin una Proposta de Resolució què els nostre grup ICV-EUiA havia presentat feia molts dies per tal de millorar la qualitat del servei de trens a la nostra demarcació. Es tractava tant de poder incorporar els nous models de trens tipus 449, què ja funcionen per a mitja distància a la majoria de línies d’Espanya i també a Girona, tren més còmodes, ràpids i on tothom pot anar assegut. Però també de millorar freqüències, estacions i serveis i col.locar nous baixadors com per exemple el de Roda de Bara el Creixell o el de Bellisens per anar articulant un verdader sistema de rodalies. Perquè mentre els de Reus i Tarragona, estan tan preocupats amb l’AVE, en la ubicació de la nova estació, van passant els dies i el tren quotidià, el de la mobilitat de proximitat ,es va degradant, es van tancant serveis de venda i informació a les estacions com hem vist darrerament a Mora la Nova i escolto, amb espant, les declaracions del director territorial del Departament de Territori i Sostenibilitat a Tarragona, el sr. Cèsar Puig en unes declaracions a Tarragona Ràdio què diu què el Trancamp s’ha de replantejar a fons i què la situació econòmica obliga primer a finalitzar les inversions en curs. Jo em pregunto en qüestió de ferrocarrils Quines son les inversions en curs què té el Govern de la Generalitat a la nostra demarcació ? Potser algú li hauria d’explicar al Sr. Puig què justament el Parlament ha aprovat continua tirar endavant aquest projecte tan imprescindible no només per la mobilitat sostenible de l’àrea metropolitana, sinó per la competitivitat econòmica i la millora de la qualitat de vida del 50% de ciutadan@s què no tenen cotxe. Penso què hi ha massa interessos, que al territori tenen noms i cognoms, un en concret d’una empresa de transport per carretera què no és aguda ni esdrúixola, què no els hi fa cap gràcia un projecte com aquest i ja se sap aquest és el govern del “bussines friendly” .