EL 14 FAREM VAGA

 

 

Article publicat divendres 26 d'octubre de 2021 al Diari de Tarragona secció Mirador

Els sindicats han convocat una nova vaga general el dia 14 de novembre contra les polítiques de retallades i de desmantellament de la protecció social, que l’únic que han fet ha estat provocar més atur i més pobresa. No cal dir que ICV-EUiA dona ple suport a aquesta convocatòria, i davant les veus que argumenten la inoportunitat que hi hagi una vaga en plena campanya electoral nosaltres diem que el que és inoportú, amb campanya o sense, són les accions dels governs del PP i de CiU que ens han dut a aquesta situació. Si els desnonaments no s’aturen perquè hi hagi campanya, si l’atur continua pujant, si les famílies passen cada cop més dificultats per fer front a les seves despeses, hauríem nosaltres de dedicar dues setmanes de novembre a parlar del que vulgui el senyor Mas, o el senyor Rajoy, i ens hauríem d’oblidar del que realment ens passa? I és clar, que no. És per això, que el dia 14 farem vaga, juntament amb la gran majoria dels treballadors i les treballadores del país.

Un país on la taxa de pobresa arriba fins al 29,5%: a Catalunya hi ha 2.200.000 persones pobres. I les que no en son, o no s’ho consideren, cada cop hi estan més a prop. El 57% de la ciutadania  té dificultats per arribar a final de mes, i el 39% no es pot permetre ni una setmana de vacances l’any. Totes aquestes dades provenen de  la darrera Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població encarregada per la Diputació de Barcelona, i ens proporcionen una imatge del país que hauria d’avergonyir-nos, sobretot quan ens n’adonem que no són aquestes qüestions les que estan al centre del debat públic, monopolitzat gairebé en exclusiva pel cèlebre viatge a Ítaca del senyor Mas o pels entrebancs que hi posa el senyor Rajoy.

I és que tots dos tenen moltes coses a guanyar, amb la flamarada patriòtica. La més important: eludir les seves responsabilitats en el desastre econòmic en què estem ficats tot desviant l’atenció de la població. Per això és important recordar que el lema de la vaga del dia 14 ho diu ben clar: “Que no ens prenguin el futur. Hi ha culpables. Tenim solucions”. Sí, hi ha culpables. Els primers de tots, els mercats. I, immediatament després, els responsables polítics que hi col·laboren, destinant el diner públic a unes obligacions financeres més que hipotètiques en comptes d’adreçar-los a les necessitats de la població. Els nostres impostos paguen el deute dels bancs però no l’educació de la  nostra  canalla, ni la nostra sanitat ni les pensions de la nostra gent gran. Això és escandalós. Això podria ser delictiu. Això és el que fan, sense pensar-s’hi gaire, CiU i el PP. I és contra això, que s’ha convocat una vaga general.

Ara que circula tant l’expressió “dret a decidir” –afortunadament, perquè és una delícia veure com es converteix en majoritari un pensament que sempre has defensat- a ICV-EUiA  remarquem que aquest dret s’ha de poder exercir sense restriccions: davant de l’Estat, però també davant dels mercats. Per quina raó els ciutadans i les ciutadanes, que aviat es pronunciaran sobre els drets nacionals de Catalunya, no haurien de fer el mateix en matèria de drets socials i econòmics? Com que invoquem la democràcia per justificar un referèndum d’autodeterminació, constatem, també, que aquest raonament nostre és impecablement democràtic.

El 14 de novembre veurem qui defensa de debò els ciutadans i les ciutadanes, els treballadors i les treballadores. El futur del país no serà diferent de la suma dels futurs de totes les persones que l’integren, i aquests milions de futurs depenen de com sortim de la crisi, o de si en sortim. El 14 de novembre farem vaga, perquè ens neguem a callar.

Reus “ciutat gran “ o “gran ciutat”

Article publicat 11 de juliol al PUNT, edició Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre
En el darrer Ple del Parlament de Catalunya es va escenificar la unitat de tots els grups polítics amb representació a la Cambra per tirar endavant la Proposició de Llei per què l’Ajuntament de Reus es pugui organitzar amb un nou règim el què regula els municipis de gran població.
Més enllà de les lloances a la singularitat i idiosincràsia reusenca què tots i totes les diputades vàrem destacar , en la meva intervenció en nom d’ICV-EUiA vaig voler destacar dues qüestions: primer els riscos què aquest model organitzatiu pot comportar envers la participació ciutadana i l’autonomia municipal i segon què més enllà de les reformes organitzatives, una gran ciutat és la què garanteix els drets de ciutadania, la justícia i l’equitat.
Pel que fa al primer punt, ja en els Plens municipals de 2004 i 2011, els nostres regidors a l’Ajuntament van apuntar algunes crítiques al model, objeccions què apuntaré sense fer una anàlisi exhaustiva dels mateixos.
Els municipis que es volen acollir aquesta fórmula organitzativa ho han de fer a la totalitat i no respecte a alguns dels apartats en funció de les circumstàncies econòmiques, culturals, històriques que aconsellen la seva incorporació.
En matèria d’organització administrativa aquest model pot suposar una mera importació a l’àmbit local del model burocràtic de l’administració general de l’estat, què justament no ha estat sempre un model d’excel.lència i es redueix la capacitat d’autoorganització municipal, per exemple s’imposa amb caràcter obligatori la desconcentració en districtes, els quals han de gestionar un percentatge dels recursos del pressupost, aquest què és un aspecte positiu d’entrada pot esdevenir discriminatori en moments de crisi i de retallades pressupostàries i més tenint en compte els dèficits què arrossega el finançament local i què aquesta llei no solucionarà. O s’imposen com obligatoris uns òrgans com la Comissió de suggeriments i reclamacions o el Consell de Ciutat què tot i haver nascut d’experiències locals al regular-se institucionalment sense tenir en compte altres òrgans què, en el cas de Reus ja existeixen fruit de processos participatius i què compleixin les mateixes funcions, pot suposar una disminució de l’autonomia local .
El Ple perd competències en favor de la junta de Govern Local, desapareixen les garanties què suposen els quòrums qualificats de votació en algunes assumptes tan transcendents com la municipalització de serveis, la concessió de determinats bens o serveis o les formes de gestió d’aquests. I dic garanties perquè són dobles d’una part què cal la voluntat política de més gent per arribar a acords i perquè requereix dels informes jurídics previs del secretari o l’interventor.

O el fet què la Junta de Govern Local pugui tenir fins 1/3 de membres nomenats per l’alcalde , què no cal que siguin veïns ni electors del municipi i per tant arribem a la situació que participin en l’adopció d’acords executius persones que no han estat escollides per la ciutadania i fins i tots què el seu vot pugui ser decisori ( per exemple en cas d’abstenció dels regidors electes).
N’hi hauria d’altres, què si més no ens han de fer posar en la balança l’eficiència, eficàcia i agilitat administrativa en una part i la participació ciutadana o la representativitat política a l’altra.
I per acabar destacava ahir en la meva intervenció què tot i els riscos sempre és millor reeixir per voler avançar, per voler cuitar camí, encara què comporti riscos, què no pas singularitzar-se per retrocedir en conquestes socials, legalment universals , com la relacionada amb la modificació de les bases per accedir a les beques de menjador que va aprovar aquesta setmana el nou equip de govern format per CIU i el PP i què exigeix un mínim de dos anys d’empadronament per accedir-hi , atemptant clarament contra la Declaració Universal dels drets dels infants, amb quelcom tan essencial com el menjar.
Si Reus vol a més de tenir règim de ciutat gran ser una “gran ciutat” haurà de garantir els drets de ciutadania a totes les persones què hi viuen i ser especialment curós amb aquells més febles, els infants, les dones i la gent gran, fent de la ciutat un espai inclusiu on les persones puguin desenvolupar els seus projectes vitals amb igualtat.

Polítiques socials: no caure en la trampa

Aquest matí he participat en el debat de polítiques socials que organitzava El Periódico de Catalunya a nivell nacional. En representació d'ICV-EUiA confrontava la nostra aposta ferma i decidida de més polítiques socials davant dels representants de la resta de partits: Josep Lluis Cleries (CiU), Consol Prados (PSC), Carme Capdevila (ERC) i Rafa López (PP).

El debat sobre els 4 eixos (llei de dependència, maltractament a les dones, protecció a la infància i adolescència, serveis socials i crisi) ha estat interessant i és força important fer-ne difusió perquè representa un dels pilars del que ens juguem el 28-N tots plegats.

La dreta aposta clarament per retallar les polítiques socials i convertir conquestes consolidades en paper mullat. Ja ho ha dit aquests dies: CiU vol fer-nos creure que pot fer un joc de malabars aprimar l'administració (menys sanitaris, menys mestres, menys atenció a les persones, etc...) i alhora que decisió no tindrà conseqüències sobre els serveis a les persones. Quan el que necessitem és justament el contrari. Per aquest motiu, nosaltres insistim en que no es poden deslligar els reptes socials de la política fiscal i econòmica. No podem vendre duros a quatre pessetes. I per això diem clarament que no es podran fer polítiques socials sense recursos. I els recursos els tenim. Podem fer una reforma fiscal i financera, som els únics que ens resistim a la supressió de l'impost de successions.... Mentre que CiU afavoreix amb la seva política a les rendes del capital cal augmentar els impostos a les rendes més altes.

A manca de recursos suficients la llei de dependència, l'atenció a les dones maltractades, la infància o l'adolescendència no deixaran de ser un brindis al sol per qui governi que nosaltres no podem assumir. I nosaltres lluitarem perquè aquestes polítiques no es quedin en el tinter.