Albert Batalla

11 de setembre a la Seu i Castellciutat

// 12 setembre, 2011 // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, llengua, país, personatges, pirineu, política, societat

Som a 12 de setembre i ja sabeu que diuen que la commemoració de la Diada Nacional de l’11 de setembre és per recordar la capitulació de Barcelona a mans de les trobes de  Felip Vè, però també per reivindicar l’esperit del 12 de setembre. Un esperit de recuperació de la derrota, de tornar-se alçar per defensar un país, una llengua, unes institucions, una societat…

Ahir i abans d’ahir es van realitzar diversos actes a la Seu d’Urgell en commemoració de la Diada Nacional, entre d’altres el primer acte institucional que es feia a la Seu convocat per l’Ajuntament. Avui, malauradament, sortirem a les 19h a la concentració de la plaça dels Oms per defensar una cosa tan òbvia com el model d’immersió lingüística a les escoles del nostre país.

En tot cas, l’objectiu d’aquest apunt era donar a conéixer el text que va preparar per l’acte institucional d’ahir el Lluís Obiols, arxiver municipal, i que contextualitza els espiosdis de la Guerra de Successió a la Seu i Castellciutat. Sovint, per desconeixement, creiem que el nostre territori ha quedat lluny dels grans esdeveniments històrics del país i això no és així com bé demostra el següent text:

L’onze de setembre

El gener de 1716, amb la proclamació pel rei Felip V del Decret de Nova Planta, es posava fi a les institucions polítiques pròpies del país. El barri de la Ribera de Barcelona desapareixia per construir-hi la fortalesa de la Ciutadella, les universitats del país van ser tancades i substituïdes per la de Cervera, de nova creació, la Generalitat era abolida i el govern i la justícia eren confiats a una nova institució, la Reial Audiència. A la Seu, el Consolat, el règim municipal que ja existia des del segle XIII, va ser eliminat. Les Usances de la ciutat, que havien regit la vida urgellenca des de 1430, van ser abolides. El Consolat i els cònsols van ser substituïts per un Ayuntamiento de Regidores. El castellà es va anar imposant com l’única llengua de relació amb l’administració.

Any 1700. El rei Carles II mor sense descendència. Dos cosins germans seus, els rei Lluís XIV de França i l’Emperador Leopold I d’Àustria volen aconseguir la monarquia hispànica per als seus descendents, Felip de Borbó (nét del rei francès) i l’Arxiduc Carles d’Àustria (fill de l’emperador austríac). El temor de les potències europees per mantenir l’equilibri de poders entre aquestes dues cases reials va convertir el conflicte en una veritable guerra internacional.

Des de 1701 fins a 1714 tot Europa viu enfrontaments derivats d’aquest conflicte. Els països del vell continent es van enfrontar entre ells al costat d’un dels dos pretendents. La Seu no en va quedar al marge. Només com a exemple, l’any 1705, els canons del castell de Ciutat es van baixar amb rais fins a Ponts, i el juliol de 1711, els francesos comandats pel general Moret van assetjar la ciutat.

El desenvolupament de la guerra va ser complex. L’any 1711 l’Arxiduc Carles d’Àustria va ser proclamat emperador. La situació havia canviat, i, en aquest moment, l’equilibri de poders feia decantar les forces europees a favor del pretendent borbó. El 1713, amb la signatura del tractat d’Utrecht, les potències europees abandonaven el conflicte. La guerra, que fins aquell moment havia estat un conflicte internacional, va focalitzar-se a Catalunya, amb l’enfrontament entre els catalans partidaris de l’Arxiduc i els exèrcits borbònics que anaven apoderant-se del territori.

El juliol de 1713 l’exèrcit de Felip V va iniciar el setge Barcelona. El 28 de setembre, el general Moragues, governador de les fortificacions de Castellciutat, fidels a l’Arxiduc Carles, va capitular. L’11 de setembre de 1714, després d’un any de setge, Barcelona va ser ocupada per les tropes borbòniques. Una setmana després, amb la caiguda de Cardona, van finalitzar les actuacions militars. Alguns ciutadans de la Seu partidaris de l’Arxiduc d’Àustria, van exiliar-se a Viena. Francesc Carreu va retornar a la Seu el 1732. Llorenç Tomàs i Costa, però, va morir a Viena el 1738, i només les seves despulles van poder retornar a la ciutat, on va ser enterrat a Sant Domènec.