El dolor dels desnonaments

Els butlletins oficials de l'estat i els diaris informatius del segle XIX estan plens de la paraula desnonament per impagaments d'arrendaments o renda. Llavors el propietari llogava una habitació o finca i es garantia una fiança de dos o tres mesos, que guardava en una gaveta particular.

 I en això a mitjans del dinou van aparèixer els bancs oferint-se a aquests propietaris a dipositar aquestes pessetes en les seves caixes i reportar un interès del catorze per cent a la quantitat. La pròpia entitat financera exclamava amb aquesta pregunta Pot donar-se millor especulació?

 Per aquella època els contractes "d'inquilinato" eren de cinc anys i quan la renda no era abonada, de vegades sortien les navalles a brillar com es pot llegir en el Diari de Còrdova del 19 de Setembre de 1863. Era comú a Espanya desallotjar dels habitatges als pobres que no tenien duros per "apoquinar" l'arrendament. Però segons els diaris més literats el major desnonat d'aquest període va ser obra del General Prim contra Isabel II.

La llei d'inquilinato estava vigent en l'estat des del 9 d'Abril de 1842 i al setembre de 1870 es va estendre a Cuba i Puerto Rico.

 De l'arrendament es va passar a la hipoteca, així s'anunciava a l'agost de 1910 el Hogar Español de la societat cooperativa del crèdit "Per a millores de finques rustiques, construccions urbanes, alliberament d'hipoteques oneroses, unificació de deutes, etc. Termini fins a quaranta anys a voluntat del deutor, amb petites amortitzacions. Interès mòdic".

 El franquisme va voler mitjançant l'habitatge en propietat, aburgesar a tots aquests obrers propicis a posar-se el mico de milicià i invent l'especulació urbanística popular. El neoliberalisme Aznarista va socialitzar les hipoteques i causa de l'impagament d'elles, una dècada després, més de 150000 famílies han perdut la seva llar, els seus estalvis i són deutors per a tota la vida.

 Un dels casos més despietats que s'estan donant en la geografia peninsular hispana, és el d'Inma, una mare divorciada de la localitat d'Alcobendas (Madrid), municipi administrat pels escuelistes de Chicago del Partit Popular.

Inmaculada viu en un pis de propietat municipal, en règim de lloguer, no podem dir que social perquè l'ascendeix amb comunitat a cinc-cents euros. Quantitat poc benèfica per a una treballadora a temps parcial de l'Alcampo i que té dos fills menors d'edat, un d'ells amb paràlisi cerebral. El domicili no està adaptat per a la discapacitat d'aquest últim.

 Inma va demanar una excedència laboral per motius personals i durant gairebé cinc mesos no va tenir ingressos, amb el que deu al consistori Alcoben 3000 euros de rebuts. L'Ajuntament va fitxar ràpid desnonament als cinc mesos i ja té data definitiva al febrer del 2013. Les mobilitzacions de l'assemblea local del 15-M, de la Plataforma d'Afectats Hipotecaris i dels seus companys de la Secció Sindical de CCOO, van obligar a l'alcaldia Pepera a comprometre's amb un acord, solució a dia d'avui que segueix en paraula pública i no en fets.

Un ens de l'estat es comporta pitjor i amb menys tacte humà que un banc i és que la dreta espanyola (També la catalana) porta desnonant pobres segles en aquest país. Prenguin nota electors de Catalunya.

 I és que ens ha de doldre Espanya (I Catalunya) com a Miguel d'Unamuno, quan una família perd la seva llar per ser humil i mancada d'ingressos econòmics. 


Eduardo Andradas
Investigador Històric.