Mostrari de muralles virtuals impermeables

 En el petit món dels records professionals com a redactor en cap d’un diari comarcal, solia dir als joves periodistes una frase manllevada del sociòleg Salvador Giner: “Només et cal un llapis i una llibreta, i preguntar a la gent què fa, què vol”. Ergo: si no tens noticies, vés a trepitjar carrers i places a la recerca del fet consuetudinari. Molts així ho entengueren i puc donar fe que són bons periodistes entaulats en redaccions capitals. Millor dit: a punt de ser inscrits al llista d’ algun ERO. Però no és d’això del que volia parlar-vos.

Passa, que de vegades al llapis se li acaba la mina. La ploma esgota la tinta. El boli regalima i embruta els apunts. Passa, que no sempre la gent és transparent. Passa, que s’aixeca una muralla invisible palplantada davant del preguntador: una tanca virtual plena de neguit personal, fugida endavant d’allò desconegut que trenca esquemes polítics, socials i culturals que fins ara l’hi eren vitals. És el cas del dret a decidir. És el cas de votar i no rebotar-se per les mentides amb les que bombardegen tothora la muralla col•lectiva.

Existeixen, alhora, muralles físiques i químiques que sovint no permeten veure més enllà de la “passiva societat de l’abundància frugal”. Si no sortim al carrer amb la màgia d’allò que pot resultar impossible, podem quedar-nos orfes de resposta amb un esquàlid paper en blanc, sense manifest social entintat en negre al foli DIN A-4. Convé, per tant, saltar-nos muralles, embolcallant el criteri comú envers una societat millorada. Sense malbaratament. Sense utopies. Sense decreixement forçat. Sense la supèrbia de frisar pels cants de sirena d’un paredis al costat de casa. Tot plegat, però, resulta inversemblant sense sortir al carrer a preguntar-li a la gent. Cal trencar la muralla del cofoisme d’un pensament idíl•lic; aquell del cel blavós, assolellat, mai ennuvolat. Felicitat eterna.

Si ens encantem guaitant la muralla impermeable, podem recaure i mai no grimpar des de l’abisme de la crisi continuada. No podem romandre per més temps al fons el pou de glaç, que pertany al veí centralista i a qui assedeguem rient-li totes les gràcies. Masses.

El vent del nord és una altra de les muralles. Prové d’Europa, sens dubte, i no ens espanta perquè el suportem amb alts i baixos com si fos de la família. Vent d’Europa que li podem dir tramuntana, mestral o vent de dalt. És una muralla burocratitzada que fila i refila nord enllà, on la gent és més sensible,neta, demòcrata i dialogant. Crec que ens estimen.
Però, vet ho aquí que un dia i un altre dia, des de la muralla de ponent ens arriben atzagaiades de la tempesta política imperfecta arrossegada per l’huracà recentralitzador. Mireu si n’és d’irreductible la tramuntanada, que ni els de Port Bou no havien patit mai ventada semblant; ells, tan acostumats a les malifetes del déu Eolo. Aquesta muralla de ponent és gruixuda, de pedra picada no gens sorrenca. Té semblança virtual de les que coneixem de Palestina, de les imatges del mur de Berlín, o les tanques de Melilla. És la caverna mediàtica que llança oli bullint des de la muralla bramant amb crit eixordador: “si tu més, jo encara més”. Juguem. L’envit és desequilibrant. Podem perdre. Potser guanyarem. La timba resta oberta.

Nosaltres, els catalans, volem saltar la muralla i pescar a la riba d’un gran riu d’aigua dolça i clara, sense silurs gegantins que se’ns cruspeixin la canya del poder de decidir. En el mar excels i brut que sorreja la nostra terra, també hi podem pescar lliurament: sense muralles marines, sense flotes d’ultramar, sense submarins yellows, ni barquetes amb cap altre bandera que no sigui la nostrada.

Altres muralles s’alcen altives. És la dels 300 intel•lectuals espanyols que ens esperonen a ser bons minyons, per acabar essent les minyones de l’amo ferreny i centralitzador. O bé la ingrata sorpresa de la muralla tosca i videomàtica dels líders del PP, que ara si que estimen Catalunya (¡?), inclòs el pa amb tomàquet. El vídeo fa bona la dita popular: “Em fas festes i no me’n solies fer, o em vols fotre o mas de menester”

Pel dret a decidir, ensorrem muralles. Naturalment que per fer-ho ens cal molt més diàleg per convèncer la societat d’aquí i d’allà. Sempre amb l’ajut de la modesta grandesa d’un llapis i una llibreta, per preguntar a la gent què fa, què vol. Nogensmenys.


Pere Font i Grasa