És clar que és política

A hores d’ara podem concloure que el 14-N treballadors i ciutadania en general van protagonitzar una important mobilització social. Com en d’altres ocasions hem assistit a l’intent de voler minimitzar, des de les distintes òrbites del poder, l’ampli suport que va tenir la vaga general, però la realitat és tossuda, i tant les dades de consum elèctric (veure www.economistasfrentealacrisis.com) com les imatges de les manifestacions (qui hi va participar directament ho pot corroborar) són clares. Per tant, podem dir que el 14-N una majoria social va expressar el malestar i el rebuig a les polítiques de retallades de drets laborals i socials i als efectes que tenen en la pèrdua de benestar individual i col•lectiu i sobre les expectatives de futur. 

El 14-N es van qüestionar les polítiques indistintes dels governs català, espanyol i europeu. El seguiment de la jornada a tot Europa (tot i que amb diferents ritmes i formes) és una mostra de la voluntat del moviment sindical europeu de dotar la mobilització d’una major eficàcia per combatre les actuals polítiques d’austeritat sense estímuls a la reactivació. Avui, la política marcada per la Comissió Europea està qüestionant el model social europeu. La Confederació Europea de Sindicats (CES) està contraposant a aquestes polítiques unes propostes que dotin la UE d’instruments d’intervenció econòmica, fiscal i social que permetin avançar en una sortida de la crisi que sigui respectuosa amb els drets laborals i socials. Aquesta és una novetat important, que el 14-N ha posat de manifest davant tots els governs de la UE i que ja no es pot obviar.

De nou a casa nostra, com en anteriors convocatòries, els poders econòmics i polítics han menyspreat el seguiment de la jornada de vaga general i han menysvalorat les organitzacions convocants. Els arguments són els de sempre: que el país no es va paralitzar, que la vaga general és una fórmula obsoleta, que la participació fou testimonial i condicionada pels piquets violents, que les manifestacions van tenir poc suport, que molts treballadors i sobretot els aturats no se senten representats pels sindicats, que les vagues no serveixen per a res, que els sindicats estan desconnectats de la realitat, etc. Són les valoracions que es repeteixen sistemàticament i que volen desprestigiar les organitzacions sindicals convocants i així afeblir també la capacitat de mobilització social que canalitzi els malestars reals que provoquen les polítiques que s’estan imposant i que evidenciï que hi ha alternatives.

Una de les crítiques ha volgut titllar d’interferència política la convocatòria del 14-N amb la data de d’eleccions a Catalunya pel 25-N. En adjectivar de “política” la vaga general s’ha recuperat l’argumentari predemocràtic. Una crítica poc sostenible, ja que, si tirem mà del diccionari de la llengua, es defineix la “política” com les “activitats teòriques o pràctiques que es donen en les relacions entre els ciutadans d’una col•lectivitat o entre diferents col•lectivitats” i, per tant, deixant clar que tot àmbit d’activitat humana té la caracterització de “política”. Potser qui pretén desqualificar l’actuació sindical adjectivant-la de “política” el que vol és fer política al servei d’uns interessos determinats i li molesta haver de donar respostes concretes als problemes reals, concrets, que afecten avui la ciutadania, els treballadors/es, els aturats/es, els pensionistes, els joves, que són els qui el 14-N es van expressar als carrers. Tot és política, tothom fem política.

Per això el 14-N ha estat important també. Ha estat una interferència política a Europa, a España i a Catalunya: s’ha vist que molta gent volem que les coses es facin d’altra manera, que ja n’hi ha prou de retallades i que hi ha alternatives.
Certament, la vaga general és una interferència política perquè vol canviar les coses. Ho fa des de la independència dels poder econòmics i polítics. Però la independència no és indiferència, perquè vol canviar la realitat. Segur que hi ha un lligam, una relació entre el 14-N i el 25-N. Però això no pot ser objecte de crítica, ja que és evident i és racional que qui ha participat activament en una jornada, segur que voldrà també ser-hi l’altra per incidir en una realitat que es vol canviar, un dia al carrer i l’altra votant.

Joan Carles Gallego
Secretari general de CCOO de Catalunya