Opinió

Era el 7 de novembre de 1982, un diumenge de just fa 30 anys, que el papa Joan Pau II deia missa al Camp Nou i visitava Montserrat, els que recordin aquesta efemèride potser recordaran també que va ser un dia de pluja continuada que va acompanyar el seguici en tot moment. A Barcelona la pluja no va passar d’anècdota, però al Pirineu s’hi estava estava produint mentrestant l’episodi d’inundacions més extens i abundant registrat a Catalunya. Entre el 6 i el 7 de novembre a la Molina hi van caure 556 litres, i el màxim de l’episodi van ser els 610 litres caiguts a Pi de Conflent, a la Catalunya del Nord, en aquest cas en 3 dies, entre el dia 6 i el dia 8. Les pluges van destacar sobretot per la seva extensió i van caure especialment a les capçaleres dels rius, l’augment dels cursos fluvials va ser brutal i diversos rius es van desbordar, entre ells el Segre al seu pas per Lleida.

Se’ns dubte un dels fets que han marcat aquells aiguats, més enllà de les dues desenes de víctimes mortals que van ocasionar, va ser el fet que un poble sencer va desaparèixer: Pont de Bar, a l’Alt Urgell, que estava situat a la vora esquerra del Segre va quedar totalment arrasat per una esllavissada i es va haver de reconstruir. 6 anys després dels aiguats el President Pujol hi acudia a inaugurar un altre cop el poble, ara en un nou emplaçament, situat a una altura superior i en un lloc més segur.

A la imatge les acumulacions de precipitació de tot l’episodi, la figura està extreta d’un treball que fa alguns anys va publicar la doctora Maria del Carmen Llasat, experta en situacions meteorològiques adverses de la UB.

No sé si es nota o no, però procuro no parlar gaire del canvi climàtic. Tinc la sensació que hem arribat a un punt de saturació en el que s’ha aconseguit que la gent s’immunitzi totalment davant d’aquest problema i simplement l’hagi integrat en el seu grup d’opinions políticament correctes. La culpa d’això diria que és compartida, i que sobretot reposa en el fet que les conseqüències del canvi climàtic no les notem de sobte, bruscament, en forma d’alguna cosa que ens faci escarmentar, sinó que tenen una escala de temps llarga que ens passa bastant per alt.

Malgrat això el problema hi és, i és seriós. S’ha enfocat i estudiat des de punts de vista múltiples, i en aquest sentit molt poca cosa de nou hi tinc a aportar, però aquest matí remenant dades històriques, n’he trobat una de força clara i senzilla. Quants dies a l’any se superen els 30 graus? Doncs bé, agafant la sèrie de dades més llarga de les que tenim a Catalunya, la de l’observatori de l’Ebre, apareix un gràfic prou clar.

És curiós observar com durant la dècada dels 80, el nombre de dies ronda en general entre els 65 i els 75, mentre a la primera dècada del 2000 la forquilla ja se situa a grans trets entre els 80 i els 90.

Fixeu-vos que que fins a 2009 mai s’havia arribat a 100 dies amb més de 30 graus, però en canvi 3 dels últims 4 anys han assolit o superat aquest llindar. D’alguna manera és com si l’estiu s’hagués allargat mig mes des dels vuitanta, o un mes sencer si tenim en compte les últimes dades.

Tot això ha passat en una escala de temps com perquè com a mínim dues generacions n’hagin estat testimonis, però sembla clar que la nostra memòria no és bona per percebre-ho amb claredat, o si més no com perquè ens dispari algun tipus d’alarma seriosa.Elaboració pròpia. Font: AEMET.

Corria l’any 1983 i a la televisió local de San Francisco necessitaven un home/dona del temps per a l’estiu. Al fotògraf Michael Jang li van encarregar fotografiar tots els candidats. Ara, gairebé 30 anys després, aquelles fotos que es deuen haver passat anys i panys al fons d’un calaix, s’han convertit en una de les seves col·leccions. Podeu veure-les totes al seu web. Ho he trobat al blog Ateneu Popular, gràcies al Daniel Julià.

“Sempre igual! Plou el cap de setmana i després tota la setmana fa un sol que fon les pedres”, un clàssic que haureu sentit o pronunciat ahir o avui als bars, ascensors, i demés indrets de converses tòpiques. Després d’un dissabte plujós de principi a fi, la temptació de creure que algú ens vol mal és forta, però com ja hem explicat en alguna ocasió en aquest diari, això que plou més els caps de setmana s’ha estudiat sense poder demostrar res més que no sigui que la pluja no hi entén de calendaris.

Avui us porto uns càlculs força curiosos, una freakada meteorològica de les grosses. Agafant les dades dels observatoris de l’Agència Estatal de Meteorologia, i fent servir un petit algorisme, he calculat quants dies de pluja hem tingut repartits per dies de la setmana, comptant com a dia de pluja, qualsevol que hagi registrat 0,2 mm o més. A la primera taula hi veieu les dades històriques, i entre parèntesi de quin any daten, ja que depèn de l’observatori, a sota hi ha una taula dels dies de pluja fins ara aquest 2012. Aquest any, com es pot comprovar clarament, sí que tenim motius per queixar-nos, ja que a la majoria d’observatoris analitzats, la proporció de dissabtes i diumenges plujosos és bastant superior a la normal. Agafant molts anys de dades no sembla haver-hi cap significació estadística.

Aquest matí remenant la sèrie de dades de l’aeroport del Prat, he pogut comprovar que els 27,2 graus de mínima de dilluns, són el valor més alt mai registrat en tota la sèrie, és a dir, la de diumenge a dilluns va ser la nit més calorosa al Prat des de 1924. L’anterior datava de 2006, l’1 d’agost d’aquell any el termòmetre no va baixar dels 26,8 graus. No hi ha cap altra mínima més registrada de més de 26 graus, i només 15 de més de 25 (deixant de banda totes les d’aquest mes d’agost).

Crida encara més l’atenció aquesta segona dada: el Prat ha encadenat 5 nits consecutives sense baixar dels 25
graus, un fet totalment insòlit, ja que fins ara com a molt s’havien passat dos dies seguits sense baixar dels 25 graus, i això, tot i així, només havia passat dues vegades des de 1924.

El fet que una temperatura mínima sigui molt alta no és només degut a la massa d’aire càlid que ens afecti, sinó també al fet que hi hagi alguns intervals de núvols durant la matinada. Si això passa, aquests núvols fan de tap, i eviten que la calor acumulada durant el dia pugui marxar a la nit.

Per cert, he trucat a la delegació de Barcelona de l’Agència Estatal de Meteorologia, propietària de les dades i encarregada de gestionar-les, i efectivament m’han confirmant la dada, no sense afegir un ‘y qué, vas a hacer una gran notícia sobre el cambio climático?’. Un comentari amarat de cinisme, que diu moltes coses i cap de bona, de fet dóna per un post sencer que intentaré redactar aviat, aprofitant que costa dormir.

Fa pocs dies vam parlar en aquest mateix blog del model SKIRON de la Universitat d’Atenes, que preveia els nivells de concentració de pols segons la dinàmica atmosfèrica. Doncs bé, l’onada de calor que comença avui podria fer arribar la pols del Sàhara fins a centreuropa segons aquest mateix model. El mapa que veieu correspon a la previsió de cara a la tarda de diumenge. La glopada càlida que també es farà notar en aquests indrets i en països com França, pot fer que els nivells de pols en suspensió s’acostin als 100 micrograms per metre cúbic d’aire als Alps entre diumenge i l’inici de la setmana que ve.

Aquí el nivell de concentració de pols també serà més gran que en la darrera onada de calor, diumenge es podria arribar a acumulacions de fins a 150 micrograms de pols per metre cúbic d’aire a l’entorn del Pirineu.

Intentant posar banda sonora a aquest post, m’ha vingut al cap una versió de Girl From the North Country del Dylan, que van fer els Mojave 3. Serà perquè tenen nom de desert suposo, o per la sensació que en el paisatge de la cançó no hi ha res 100 quilòmetres a la rodona. En qualsevol cas Dylan té un encàrrec:

Si vas allà on neva amb força / on els rius es glacen i s’acaba l’estiu / fixa’t en si ella porta un abric que l’abrigui prou / que la protegeixi dels vents que hi xiulen

Queda dit.

Costa de creure, però aquest matí l’Organització Meteorològica Mundial ha emès un tuit informant que la setmana passada es va registrar una onada de 20 metres! d’alçada a prop de la costa de l’illa Tasmània, al sud-est d’Austràlia. L’onada la va registrar una boia del servei meteorològic australià, i de confirmar-se la validesa de la dada, es tractaria d’un nou rècord mundial, que superaria l’anterior onada de més de 18 metres que va capturar una boia de la Met Office britànica a l’Atlàntic, a l’oest d’Irlanda l’any 2007.

Per fer-se una idea de la brutalitat del fenomen, es pot comparar amb l’altura que farien 6 autobusos de dos pisos apilats l’un sobre l’altre. Sembla que no pugui ser. He pogut rescatar un mapa de superfície d’aquell dia, del 6 d’agost, on s’hi dibuixa un fort corrent de sud, tot i que la borrasca que el provoca no és especialment profunda.

Cal aclarir que no és una onada que hagi espetegat a cap port, sinó que ha estat mesurada a alta mar per un sensor incorporat a una boia.

És habitual que davant d’una onada de calor com la que tindrem aquesta setmana l’aire càlid que arriba provinent del Sàhara porti nivells elevats de pols en suspensió. Aquest estiu ja hem tingut un parell d’ocasions per comprovar-ho i aquesta onada de calor en serà una altra. El moviment de les partícules en suspensió fins i tot ha estat modelitzat per la Universitat d’Atenes a partir del seu model de pronòstic SKIRON. Us adjunto un parell de mapes que mostren la diferència entre la situació de la nit de dimarts a dimecres, i la situació prevista pel migdia de dissabte. La invasió sahariana podria fer augmentar la pols fins a nivells pròxims als 100 micrograms per metre cúbic d’aire a casa nostra. Aquesta pols la notarem per exemple en el to enterbolit del cel, però aquest cop no es preveu que hi hagi precipitacions fangoses com va passar fa deu dies.

Les partícules en suspensió són considerades un dels principals contaminants de l’aire, i perjudiquen la salut, especialment de les persones amb problemes de respiració i cardiovasculars. La Unió Europea considera que no s’hauria de superar una concentració de partícules de 50 micrograms per metre cúbic (nivell que probablement se superarà aquests dies), però es permet sobrepassar aquest llindar 35 dies a l’any. Cal aclarir que la normativa de la UE no fa referència només a partícules d’origen natural, sinó també a restes derivades del transport o l’activitat industrial.

Que el juliol sigui un mes sec, no estranya en general, però al Pirineu és clarament una excepció. El cicle habitual dels dies d’estiu a muntanya: sol al matí, tempesta a la tarda; aporta quantitats molt importants d’aigua, sobretot a les comarques més pròximes a mar, fins al punt que és l’època de l’any en que hi plou més. Al Ripollès i al nord del Berguedà s’hi acumulen normalment més de 70 litres al juliol, més de 100 a alta muntanya, tal com veieu en al mapa de la pluja mitjana per al juliol

de l’Atles Climàtic de Catalunya. Aquest no és un fenomen únic del Pirineu, algunes capitals continentals d’Europa, com Praga o Bucarest, tenen en juny o juliol els mesos amb més aportació de pluja, degut a les tempestes sobtades.

La cosa és, però, que aquest any les tempestes de tarda han estat totalment absents, les dades parlen per sí soles. Les estacions de Meteocat del Ripollès, com Sant Pau de Segúries, o fins i tot les situades més a muntanya com Ulldeter o Núria, no han superat els 15 l/m2 de pluja en tot el juliol. En Manel Cascante informa al seu blog que a Bagà no hi plovia tan poc un mes de juliol des de 1988, només 8,6 litres, i via la pàgina de Facebook d’Ara Méteo, l’Hermenegild Falguera ens deia que a Gombrèn cal anar més enrere de 1960 per trobar-ne un de més sec, aquest any hi han plogut només 8 litres. Hi ha plogut més al Pirineu Occidental, tal com resumeixen el Ramon i la Conxi de Meteopallars al seu blog, però igualment les pluges aquí s’han quedat per sota de la mitjana, i van caure bàsicament els primers dies del mes.

Si els pronòstics no fallen aquest cap de setmana arribaran les primeres tempestes al Pirineu, i les previsions de llarg abast auguren un agost plujós a muntanya. Així ho esperem.

Sovint tendim a pensar que si a l’estiu fa més calor deu ser perquè estem més a prop del sol, i en canvi a l’hivern ens n’allunyem. És cert que l’orbita amb la qual donem voltes al sol no és circular, sinó una mica ovalada, però en contra del que seria lògic pensar, el punt de més proximitat al sol es produeix per nosaltres en ple hivern, i en canvi, a principis de juliol és quan en som més lluny. El punt de més proximitat s’anomena Periheli i s’acostuma a produir cap el 4 de gener, al de més llunyania n’hi diem Afeli, i es va produir aquest dimecres 4 de juliol a les 8 del vespre.

Per què fa més calor, doncs, a l’estiu? Com molts sabeu, el motiu és que la terra gira a l’entorn del sol amb una certa inclinació, d’uns 22 graus. Aquesta inclinació es manté fixa en tota la volta, i això fa que durant unes èpoques de l’any els rajos de sol incideixin més verticalment en un hemisferi que a l’altre. Quan el sol incideix més verticalment, escalfa més, quan l’angle d’incidència és més oblic, la llum es dispersa més i perd capacitat calorífica.