Identitats
Quan miro el mapa del temps clavo sempre els ulls a la Conca de Barberà. Visc a Barcelona però sóc de Montblanc. De segur que aquest tarannà ha estat el responsable de més d’un refredat o bé la causa de tornar a casa amb els peus ben mullats. Tanmateix, no hi puc fer res més. Fet i fet, hom és del lloc d’on se sent, no d’on està. Ras i curt: som del lloc on clavem els ulls quan mirem el mapa del temps. El mateix exercici identitari el podríem fer amb la data de la Festa Major, l’equip esportiu o les marques de tota mena. En aquest sentit, parlem de les nacions “Harley Davidson” o “Ferrari”.
En el debat polític i electoral és fàcil resseguir les petges de les diverses identitats tot parlant, per exemple, de fiscalitat. La majoria s’omplen la boca del dèficit fiscal -fins i tot alguns parlen d’espoli- i molt pocs posen el dit a la nafra del frau fiscal, quan, a més a més, a Catalunya el volum del dèficit fiscal i del frau fiscal són, si fa o no fa, equivalents. Els nacionalistes posen el crit al cel pel dèficit fiscal, mentre els partits d’esquerres blasmen contra el frau fiscal. En el mateix programa electoral on CiU tira del conte de la lletera per a dibuixar una Catalunya paradisíaca amb la desaparició del dèficit fiscal, no s’explicita cap mesura per a combatre el frau fiscal. I el PP, no cal dir-ho, abona la amnistia fiscal i el blanqueig de diners al nostre país.
Identidades
Cuando miro el mapa del tiempo fijo siempre los ojos en la comarca de la Conca de Barberà. Vivo en Barcelona pero soy de Montblanc. Seguro que esta costumbre ha sido la responsable de más de un resfriado o bien la causa de volver a casa con los pies mojados. Sin embargo, no lo puedo remediar. De hecho, uno es del lugar de donde se siente, no de donde está. En resumen: somos del lugar donde fijamos los ojos cuando miramos el mapa del tiempo. El mismo ejercicio identitario lo podríamos hacer con la fecha de la Fiestas, el equipo deportivo o las marcas de todo tipo. En este sentido, hablamos de las naciones "Harley Davidson" o "Ferrari".
En el debate político y electoral es fácil recorrer las huellas de las diversas identidades hablando, por ejemplo, de fiscalidad. La mayoría se llenan la boca con el déficit fiscal -algunos incluso hablan de expolio- y muy pocos ponen el dedo en la llaga del fraude fiscal, cuando, además, en Cataluña el volumen del déficit fiscal y del fraude fiscal son, más o menos, equivalentes. Los nacionalistas ponen el grito en el cielo por el déficit fiscal, mientras los partidos de izquierdas critican el fraude fiscal. En el mismo programa electoral donde CiU tira del cuento de la lechera para dibujar una Cataluña paradisíaca con la desaparición del déficit fiscal, no se explicita ninguna medida para combatir el fraude fiscal. Y el PP, no hace falta decirlo, respalda la amnistía fiscal y el blanqueo de dinero en nuestro país.
Estructures d'Estat
La naturalesa de l’Estat ha canviat amb el pas del temps: des de la creació d’un exèrcit, d’unes fronteres, d’una moneda pròpia o d’ambaixades, fins a la creació de l’Estat del benestar passant, per descomptat, pel monopoli de la violència amb la policia i els jutges.
L’Estatut del 1932 recollia les competències d’allò que als anys trenta era l’Estat: l’ordre públic i el poder judicial. De la mateixa manera que l’Estatut del 1979 ho feia amb les polítiques que caracteritzaven l’Estat del benestar com ara la sanitat o l’educació, sense oblidar els mitjans de comunicació de masses (televisió i ràdio), vitals per a una nació amb llengua pròpia. De fet, el poder judicial havia esdevingut un poder separat de l’Estat de dret i la policia es va deixar per més endavant amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra.
Ara CiU s’omple la boca dia sí dia també de construir estructures d’Estat. Tot fa pensar que no es refereix a crear unes forces armades, ni una impremta per fer bitllets, ni tan sols impostos diferents en un marc creixent d’harmonització fiscal dins de la Unió Europea. Bé, no anirem a construir l’Estat del segle XIX i bona part de la nostra sobirania l’hem cedit (i la que encara haurem de cedir) a la UE. Així, doncs, de què parlem? El programa de CiU especifica una dotzena d’exemples, entre els quals n’hi ha un que diu textualment: “La gestió de totes les agües interiors de Catalunya, amb independència de la conca hidrogràfica de la qual formin part”.
Estructuras de Estado
La naturaleza del Estado ha cambiado con el paso del tiempo: desde la creación de un ejército, de unas fronteras, de una moneda propia o de embajadas, hasta la creación del Estado del Bienestar pasando por el monopolio de la violencia con la policía y los jueces.
El Estatuto de 1932 recogía las competencias de lo que en los años treinta era el Estado: el orden público y el poder judicial. De la misma manera que el Estatuto de 1979 lo hacía con las políticas que caracterizaban el Estado del Bienestar como la sanidad o la educación, sin olvidar los medios de comunicación de masas (televisión y radio) vitales para una nación con lengua propia. De hecho, el poder judicial se había convertido en un poder separado del Estado de derecho y la policía se dejó para más adelante con el despliegue de los Mossos d'Esquadra.
Ahora CiU se llena la boca día sí y día también sobre la necesidad de construir estructuras de Estado. Todo hace pensar que no se refiere a crear unas Fuerzas Armadas, ni una imprenta para fabricar moneda, ni siquiera impuestos diferentes en un marco creciente de armonización fiscal dentro de la Unión Europea. Bueno, no vamos a construir el estado del siglo XIX y buena parte de nuestra soberanía la hemos cedido (y la que todavía tendremos que ceder) a la UE. Así pues, ¿de qué hablamos? El programa de CiU especifica una docena de ejemplos, entre los cuales hay uno que dice textualmente: "La gestión de todas las aguas interiores de Cataluña, con independencia de la cuenca hidrográfica de la que formen parte".
Seguro que el agua constituye un bien público que el Estado debe proteger y garantizar al conjunto de los ciudadanos. Los gobiernos catalanistas y de izquierdas hicieron un esfuerzo inversor para crear una potente estructura de estado con el suministro del agua. Podemos discutir si la financiación de estas inversiones se hubiera tenido que hacer vía impuestos generales o bien exclusivamente, como se hizo, a partir del endeudamiento de la Agencia Catalana del Agua, pero difícilmente podemos cuestionar su necesidad vital para el futuro de nuestro país.
Ahora, mientras CiU habla de construir estructuras de estado privatiza la empresa Aigües Ter-Llobregat, sin que constara en su programa electoral y con un gobierno en funciones. Además, la adjudicación levanta ampollas porque prioriza la oferta económica por encima de otras consideraciones técnicas y de servicios.
Con esta decisión, el presidente Artur Mas lanza dos mensajes nítidos: por un lado, la privatización del hipotético Estado catalán, por otro, que los beneficiarios pueden ser también las empresas españolas, que, de este modo, pueden salir beneficiadas de la independencia de Cataluña tapando la boca a personas como José Entrecanales, presidente del Instituto de la Empresa Familiar. Los negocios no tienen fronteras. Y el hipotético Estado propio tendrá una empresa española como suministradora del agua.
El nou escenari electoral
Quan un es mou l’altre ja no està en el mateix lloc. Aquesta llei física serveix també en el món de la política. I a Catalunya, en els darrers temps, els cavis han estat de vertigen començant per la federació que sustenta el govern de la Generalitat. En la propera campanya electoral, CiU aposta sense embuts per un referèndum que obri les portes a la creació d’un Estat propi. Després de dos anys de fer manetes -a Catalunya i a Espanya- el PP no tan sols es demarca de la deriva sobiranista de CiU sinó que planta cara als seus aliats (encara a la Diputació de Barcelona o a TV3) amb una Alícia Sanchez-Camacho convertida en la Joana d’Arc del nacionalisme espanyol. Els socialistes, a empentes i rodolons, han inclòs el dret a decidir en la proposta de reforma constitucional tot subratllant la seva proposta federalista. D’altra banda, la nova ERC renega dels Governs catalanistes i d’esquerres i s’ofereix a CiU per a declarar la independència l’endemà mateix de les eleccions. ICV-EUIA navega tranquil.la en el mar soberanista, aplegant federalistes i independentistes, Ciutadans llença amb grapa la xarxa per a pescar en el calador socialista i Solidaritat per la Independència fa aigües després de quedar-se sense bandera i, sobretot, sense el grumet Laporta. Finalment, només s’albiren a l’horitzó les veles de les CUP amb pedigrí independentista i d’esquerres.
CiU aspira a la majoria absoluta, sense la qual el lideratge d’Artur Mas quedarà en entredit i el famós referèndum a les “Kalendes gregues”. L’expresident Jordi Pujol ja ho dit clar i català: si CiU no aconsegueix la majoria absoluta, no se’ns respectarà a Espanya i a Europa. “Catalonia is not CiU”, li recorden els d’Iniciativa. Així, doncs, el que es tracta no és d’aconseguir una majoria dels 2/3 sobiranista o fins i tot una majoria dels ¾ pel dret a decidir (amb el PSC, inclòs) sinó d’escombrar cap a la casa gran de CiU. Ans al contrari, el candidat Mas s’hauria de comprometre públicament a la realització d’un referèndum més enllà dels resultats de CiU.
El president Mas apel.la a la democràcia per a que els catalans exerceixin el dret a decidir sobre l’Estat propi però no diu ni pruna, més aviat el nega, quan es refereix a fermar curt als mercats. Les retallades esperonades pel govern de CiU (amb el suport del PP) són ideològiques més que no pas per raons econòmiques. ¿Europa o Espanya han decidit augmentar les taxes dels universitaris catalans un 66%? En aquest sentit, la vaga general, pot aixecar la camisa a CiU i ensenyar les vergonyes que el govern vol tapar amb l’estelada.
El nuevo escenario electoral
Cuando uno se mueve, el otro ya no está en el mismo lugar. Esta ley física sirve también en el mundo de la política. Y en Catalunya, en los últimos tiempos, los cambios han sido de vértigo, empezando por la federación que sustenta al gobierno de la Generalitat. En la próxima campaña electoral CiU apuesta sin tapujos por un referéndum que abre las puertas a la creación de un Estado propio. Después de dos años de dejarse querer -en Catalunya y en España- el PP no sólo se demarca de la deriva soberanista de CiU sino que hace frente a sus aliados (todavía en la Diputación de Barcelona o en TV3) con una Alicia Sánchez-Camacho convertida en la Juana de Arco del nacionalismo español. Los socialistas, a trancas y barrancas, han incluido el derecho a decidir en la propuesta de reforma constitucional subrayando su propuesta federalista. Por otra parte, la nueva ERC reniega de los gobiernos catalanistas y de izquierdas y se ofrece a CiU para declarar la independencia al día siguiente de las elecciones. ICV-EUiA navega tranquila en el mar soberanista agrupando a federalistas e independentistas, Ciudadanos lanza con fuerza la red para pescar en el caladero socialista y Solidaridad para la Independencia hace aguas tras quedarse sin bandera y, sobre todo, sin el grumete Laporta. Finalmente, sólo se vislumbran en el horizonte las velas de las CUP con pedigrí independentista y de izquierdas.
CiU aspira a la mayoría absoluta, sin la cual el liderazgo de Artur Mas quedaría en entredicho y el famoso referéndum, a las calendas griegas. El ex president Jordi Pujol ya lo ha dicho alto y claro: si CiU no consigue la mayoría absoluta, no se nos respetará en España y en Europa. "Catalonia is not CiU", le recuerdan los de Iniciativa. Así pues, lo que se trata no es de conseguir una mayoría soberanista de dos tercios o incluso una mayoría de los tres cuartos por el derecho a decidir (con el PSC, incluido) sino de barrer hacia la 'Casa Gran' de CiU . Al contrario, el candidato Mas debería comprometerse públicamente a la realización de un referéndum más allá de los resultados de CiU.
El presidente Mas apela a la democracia para que los catalanes ejerzan el derecho a decidir sobre el Estado propio pero disimula, si no lo niega, cuando quiere asegurarse los mercados. Los recortes espoleados por el gobierno de CiU (con el apoyo del PP) son de trasfondo ideológico más que económico. ¿Europa o España han decidido aumentar las tasas de los universitarios catalanes un 66%? En este sentido, la huelga general, puede levantar la camisa a CiU y enseñar las vergüenzas que el gobierno quiere tapar con la bandera estelada.
Empresaris: muts i a la gàbia!
El president Artur Mas va definir el seu govern de bussiness friendly, d’amic dels empresaris. Dos anys després molts empresaris catalans han llençat la tovallola i la resta viu amb l’aigua al coll, sobretot, els que treballen per la Generalitat. Fet i fet, l’únic empresari amic de debò, que va ser rebut amb la catifa vermella al Palau de la Generalitat, va ser Mr. Sheldon Adelson a qui se li va oferir trinxar el parc agrari del delta del Llobregat.
El president va prometre als empresaris que la prioritat de la seva gestió seria l’obtenció d’un nou pacte fiscal que millorés, per descomptat, les finances de la Generalitat. No confiava gens ni mica en el pèrfid Rodríguez Zapatero, calia esperar amb paciència la derrota dels socialistes en les eleccions generals i plantejar el tema als vells amics del Majestic, amb els quals ja van aconseguir activar l’article 150.2 de la Constitució i activar traspassos tan importants com el de trànsit. Tanmateix, la majoria absoluta del PP i la recessió econòmica no ajudaven gaire i el rampell sobiranista presidencial, després de la manifestació de la Diada nacional, va portar el carro pel pedregar.
Els empresaris catalans arrufen el nas i el president de la Caixa s’enfila per les parets. Comptat i debatut hem passat del Dragon Khan del tripartit al Shambala de CiU. En aquest escenari de vertigen, el president Mas demana els empresaris que no cal que diguin res i que li deixin fer. Un tarannà que recorda la sentència famosa del general Franco (amb perdó) quan aconsellava defugir de la política. I un tarannà plebiscitari, d’adhesió personal i no de projecte de país, preocupant.
Por una universidad democrática
Este año hemos iniciado el nuevo curso en la universidad sin la presencia del profesor Francisco Fernández Buey. A principios del pasado mes de septiembre moría a causa de una enfermedad cruel después de combatir con uñas y dientes por su vida. Paco Fernández Buey era un profesor excelente, un ciudadano comprometido y un intelectual brillante y generoso.
En 2009 reunió sus escritos sobre el movimiento estudiantil y el mundo universitario en un libro titulado Por una universidad democrática (El Viejo Topo), apropiándose el título del manifiesto aprobado -en la famosa Caputxinada, en marzo de 1966 – por parte del recién creado Sindicato Democrático de Estudiantes de la Universidad de Barcelona (SDEUB), y que fue redactado principalmente por Manuel Sacristán, su maestro y amigo.
El fet diferencial català
Mentre arreu d’Europa (excepte Itàlia) els electors estiren les orelles als polítics i fan caure els governs, a Catalunya convoquem eleccions de caràcter plebiscitari a major glòria dels qui manen. El principal problema hores d’ara al nostre país és la renúncia dels seus dirigents a fer política amb l’anhel gens dissimulat de fer Història, així en majúscula. Vivim, doncs, una modernitat vaporosa i, potser, explosiva.
Max Weber distingia entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de les responsabilitats. Els polítics havien de tenir idees i valors, per descomptat, però sobre tot ser responsables dels seus actes. Davant el fracàs col·lectiu no hi ha excusa dels bons sentiments o de les bones intencions. La generació de la Transició –que va fer Política en majúscules- se’n va sortir prou bé del repte de portar la democràcia a Espanya i l’autogovern a Catalunya i, per això (com els Jocs Olímpics del 1992) tothom va vindicar el seu protagonisme. El fracàs en la consecució de la independència catalana pot caure com una llosa en les generacions més joves, que jutjaran amb severitat els seus responsables. Frases com “No envié mis barcos a luchar contra los elementos” (Felip II) o “la Historia me absolverá” (Fidel Castro) són excuses de mal pagador ( i perdedor).
El president Mas ha convertit el debat de política general en el primer acte electoral i ha llençat la primera bengala enlluernadora amb la resolució de convocar una consulta sobre l’autodeterminació. Comença, doncs, l’espectacle d’una campanya electoral plena d’emocions i buida de raons. En aquest sentit, caldria fer dues precisions per no perdre el nord en aquestes properes setmanes. Primera, no hi projecte polític de futur pel nostre país amb Espanya en contra ( i sense l’Unió Europea). Segona, els vots de CiU no sabem si serviran per aconseguir la independència de Catalunya el que ben segur que serveixen és per continuar la política d’austeritat fiscal i de retallades socials. Ras i curt: per a desmantellar l’Estat del benestar. No hi ha projecte nacional sense projecte social i el de CiU és el d’Eurovegas (i Barcelona World).
