Dos nois amb posat seriós agafen una bandera del Kurdistan i miren la càmera amb orgull. Al mig hi han escrit en anglès “Kurdistan is not Iraq”. A sota, un noi somriu i fa el gest de la victòria. La fotografia, d’AFP, m’ha cridat l’atenció. De nou un partit de futbol serveix per parlar de política. Com passa a Barcelona, encara que n’hi hagi que es facin els ofesos.
El que m’agrada del futb
ol és tot el simbolisme que pot arreplegar. És allò que crea. És el seu element popular. A nivell estètic, res s’assembla al Barça de Guardiola. Però a nivell emotiu el Barça de Guardiola té competència. Si parlem de sentiments, són tant vàlids els nostres com els dels kurds. Per això fa uns dies vaig buscar la possibilitat de mirar per internet un partit que serà recordat molts anys molt lluny d’aquí. La idea del post seria intentar convèncer la gent de perquè un Arbil-Al Kuwait és un partit tant emotiu com un Barça-Manchester United.
Primer cal explicar la competició on es jugava el partit. La AFP Cup vindria a ser l’Europa League del futbol asiàtic. Àsia és un continent massa gran i amb masses diferències futbolístiques. Poc té a veure la potència del futbol japonès i els diners del futbol del Golf Pèrsic amb les misèries dels equips de futbol de l’Afganistan. Així doncs, la lliga de campions només la juguen els clubs de les lligues amb millor coeficient internacional, com el Japó o l’Aràbia. Els equips de lligues de nivell mitjà juguen fases de classificació. I els clubs de lligues de nivell baix juguen altres competicions que s’han creat els darrers anys. Així, el 2005 es va crear la “AFC President’s Cup”, que guanyen equips del Tadjikistan o Taipei. La AFC Cup vindria a ser la copa del mig, entre la Champions i la Copa del President. El guanyador, de fet, es classifica per la següent Lliga de Campions. Des de la seva creació el 2004, la copa l’han guanyada clubs de Jordània, Síria, Kuwait o l’Uzbekistan.
Aquest any la final 
de la copa ha estat la que m’ha cridat l’atenció. Hi arribava l’Al-Kuwait, el principal club d’aquest estat, i l’Erbil. I aquí tenim la notícia. Per primer cop des de la fi de la guerra, un equip d’Iraq es classificava per la final d’una competició internacional. A més, la normativa del torneig diu que la final es juga a un sol partit i que un sorteig determina a quin camp es juga. Així doncs, no hi ha final a un estadi neutral, es juga a casa d’un dels dos finalistes. I el sorteig va determinar que es jugaria a l’Iraq, a la ciutat d’Arbila. En català solem escriure Arbila, però és una ciutat amb mil noms, ja sigui en assiri, arameu, grec, kurd, àrab…la podem trobar escrita com Arbairu, Arbail, Arbaira, Arbela, Erbil, Arbil, Irbil, Erbel o Hawler. Optem per Arbila per la ciutat, i Erbil pel club, com fan a la pàgina web de la Federació asiàtica. ara, el nom de la ciutat en kurd és “Hawler”.
L’Erbil, gran dominador de la lliga de futbol de l’Iraq, es va plantar a la final eliminant el Neftchi de l’Uzbekistan, i un dels favorits, el Chonburi de Tailàndia, club que fitxa jugadors del Camerun a cop de talonari (vídeo d’un partit de la semifinal). El dia de la final, l’estadi Franso Hariri es va omplir de gom a gom. De fet, es calcula que unes 30.000 persones van omplir un camp pensat per a 20.000 espectadors. La gent va entrar sense pagar pujant per les torres d’il·luminació, saltant murs. I les banderes que duien no eren les d’Iraq. Eren banderes kurdes. L’Erbil de fet, ven samarretes on sobre el seu color groc tradicional, es pot llegir “Kurdistan”.
Una final internacional no és una cosa que la gent pugui veure cada dia. Els darrers clubs de l’Iraq que havien jugat una final internacional eren els dos gegants de Bagdad, l’Al Zawra i l’Al-Karkh (conegut abans com Al Rasheed), dos equips amb seu al districte de Karkh que van perdre finals el 1998 i l’any 2000, durant els darrers dies de Saddam Hussein al poder, quan el règim potenciava els clubs de la capital amb fins propagandístics. Llavors, l’Erbil jugava a segona divisió, i malgrat que el Kurdistan sempre ha donat bons jugadors, cap club del nord d’Iraq feia gaire soroll. De fet, del 1970 al 2002, totes les lligues jugades les van guanyar clubs de Bagdad excepte l’any 1980, quan ho fa fer el Salahaddin FC de Tikrit….la ciutat natal de Saddam. I Saddam va manar del 1979 al 2003, perquè ens en fem una idea de com el futbol era monopolitzat pels feus on manava Saddam.
Des de la caiguda de Saddam i la proclamació d’un Kurdistan autònom al nord de l’Iraq amb capital a Arbila, el club de la ciutat s’ha fet fort i s’ha consolidat com a gran potència futbolística, al guanyar tres lligues. Amb cert múscul econòmic, ha aconseguit fitxar alguns jugadors africans i ha remodelat un estadi de futbol prou digne, l’únic de tot l’Iraq amb permís de la FIFA per rebre partits internacionals. La idea era que aquí jugués partits la selecció, tot i que no ho sol fer per evitar aldarulls, ja que la major part dels aficionats locals prefereixen seguir el club a la selecció. La seva seleccióe3xisteix, però la selecció kurda no juga partits oficials. La bandera de la foto de l’inici de l’article de fet, ho diu ben clar. “Kurdistan is not Iraq”. És com pensen.
Els ciutadans d’Arbila defineixen la seva ciutat com “la segona Dubai”, ja que gaudeix d’un creixement econòmic molt diferent a la resta de l’Iraq. Malgrat alguns atemptats, hi ha més seguretat que al sud, i s’ha obert un modern aeroport internacional i s’aixequen els primers gratacels amb diners xinesos i saudites. També s’ha projectat un nou estadi de futbol per a 40.000 espectadors. El Kurdistan iraquià s’aprofita de la seva situació per rebre diners gràcies a les línies d’exportació de petroli i gas que s’obren i es planifiquen amb la frontera turca. Moltes empreses estrangeres inverteixen en els pous de petroli de la zona. Aquesta certa bonança econòmica ha fet que Arbila ja pensi en potenciar-se com a destí turístic. I d’atraccions no n’hi manquen. Habitada durant 7.000 anys, té una autèntica meravella en la seva ciutadella, que domina la ciutat.
Aquesta bonança econòmica s’ha traduït amb un bon equip de futbol, ara mateix el gran club del futbol kurd. Els èxits de l’Erbil coincideixen curiosament amb el descens a les categories inferiors del gran club dels kurds de Turquia, el Diyarbakispor. L’Erbil, que té clubs de fans a l’estranger, va perdre la final per un dur 0-4 (resum de la final). Arribar a la final ja era un èxit, però la derrota va ser dolorosa, amb dos gols a la contra de jugadors brasilers de l’equip visitant, més madur amb un tècnic romanès.
L’estadi és va quedar petit per veure la derrota. Un estadi que exemplifica bé la història de la ciutat. Construït els anys 70, va servir perquè l’exèrcit hi assassinés opositors durant els anys més durs del règim de Saddam. L’estadi porta el nom de Franso Hariri, un polític membre del Partit democràtic Kurd d’Iraq que va ser assassinat per islamistes kurds el 2001. Hariri era d’aquells polítics que en pocs anys era capaç d’agafar una arma contra Saddam, pactar amb ell si convocava eleccions al Kurdistan i agafar la pistola de nou. I malgrat que familiars seus van ser assassinats pel règim, va trobar la mort en mans d’islamistes, com a símbol de les lluites fraticides d’una terra amb mil bàndols, difícil d’entendre. Hariri de fet, era militant kurd però no era kurd. Era assiri, una ètnia molt nombrosa al nord de l’Iraq. El assiris, també anomenats caldeus o arameus són un grup ètnic suposadament descendents dels antics assiris que normalment professen el cristianisme. Hariri, l’home que va aconseguir restaurar l’estadi que ara porta el seu nom, era un d’ells.
A les graderies d’aquest estadi, l’Erbil va viure el seu dia especial, com a símbol d’un futur on es confia en desterrar la violència i on la bandera kurda és per tot arreu, com a les oficines o la web del club. Un club que va viure una final que els nens recordaran d’aquí uns anys. No tothom té el plaer d’estimar un club que juga finals internacionals, de fet. Conscients de que el partit es faria en directe a molts països asiàtics, els aficionats van dur pancartes en anglès on reclamaven la identitat kurda de la ciutat. El seu missatge el va capturar un fotògraf. Va arribar als meus ulls. Jo el traspasso als lectors del bloc. I si algú de vosaltres perd una mica d’estona buscant fotografies del centre d’Arbila, o aconsegueix intuir com deuria de ser viure aquesta final, quan fa 10 anys et queien bombes sobre la teva llar, ja em sentiré satisfet. Malgrat la derrota de l’Erbil a la final, esclar.
Temps afegit:
“Desert Queen: The Extraordinary Life of Gertrude Bell”, de Janet Wallach
De Gertrude Bell s’ha escrit que va ser la dona que es va inventar l’Iraq. Dona de vida novel·lesca, aquesta britànica va viatjar per tot el pròxim orient vestida amb elegància, esdevenint una de les grans especialistes en la zona. Així, va ser una figura clau en les decisions que van portar a crear els actuals estats a la zona, traçant línies sobre mapes. La vida de Bell és fantàstica. Les decisions on va tenir un paper clau no ho van ser tant. Encara avui podríem discutir quin sentit ténen les divisions fronteres d’alguns d’aquests estats.
Des de que tinc 17 anys soc al periodisme esportiu, fent tombs fins arribar a l'Ara. Abans, he fet el que he pogut a llocs com El 9 esportiu, col·laborant amb Catalunya Radio, RAC1, Vilaweb, Radio Marca o Gol Television.
Carles
22/11/2012 0:07
Molt interessant, com sempre!