Opinió

L’economia és un dels punts més importants del debat sobre una eventual independència de Catalunya. Tothom té més o menys clar quins són els seus sentiments, però quan es tracta d’arribar a finals de mes les prioritats poden canviar radicalment. Ningú voldrà ser independent per empobrir-se, és evident.

Per això espanta quan, un dia, et lleves amb el titular que el PIB català caurà un 19% si es proclama la independència. O que la renda per càpita caurà al nivell de la de Xipre. O que Catalunya quedarà fora de la Unió Europea i que l’economia acabarà ofegada pels aranzels. O que Catalunya faria fallida si fos independent (aquí i aquí). Qui diu això sembla que no vulgui recordar que Catalunya ja ha fet fallida.

Per asserenar-se una mica és recomanable llegir aquesta entrada de Pol Antràs, catedràtic de Harvard. És un pèl llarga però val la pena. Una conclusió ràpida: si Dinamarca, un país de mida equiparable a Catalunya, quedés completament aïllada del món i deixés de comerciar amb qualsevol altre país, el seu PIB cauria un 5,5%. Per tant, imaginar que el PIB d’una Catalunya independent cauria un 19% és ciència ficció. No és molt aventurar que darrere d’això hi ha una estratègia per intentar estendre la por.

Per seguir asserenant el debat convé també llegir aquesta altra entrada, en aquest cas en anglès. Tal com s’hi explica, l’argument que Catalunya quedaria fora de la UE és difícil de sustentar. Entenc que el procediment no està establert i que, a priori, més d’un estat es pogués decantar cap al veto. Però la clau és que no és tan senzill retirar la ciutadania europea. El Tribunal de Justícia de la UE, va dictaminar fa un any i mig en una sentència que els estats no poden retirar la ciutadania europea als seus ciutadans. Per tant, si no es pot retirar la ciutadania europea és difícil imaginar que un eventual Estat català, integrat per 7,5 milions de ciutadans europeus, no formaria part de la UE.

Ara bé, no tot és color de rosa. No conec ningú seriós que digui que Catalunya no seria viable a mig i llarg termini. Tot i així, si el procés d’independència vol tenir èxit haurà de resoldre tres dubtes:

El primer és com es finança la transició, com argumenta perfectament Salvador Garcia-Ruiz. Amb el deute català qualificat d’escombraria per les agències de ràting i sense una hisenda catalana operativa, aquest és un punt crític. Sense diners no podrem pagar les nòmines del dia després, per a que ens entenguem. I l’escletxa legal que permetria un tancament de caixes és massa dèbil: difícilment triomfaria. A Mas-Colell se li gira feina.

El segon és la situació de La Caixa i Banc Sabadell. En la meva opinió poden ser les dues empreses que més pateixin si s’inicia aquest camí, que podria atiar una campanya de boicot dels seus clients espanyols. És evident que un procés com aquest no s’ha de frenar per dues empreses, però tampoc es pot ignorar el mal que podrien sofrir les dues úniques entitats financeres potents que ens queden. (Per cert: va ser sorprenent que Josep Vilarasau, expresident de La Caixa, digués que no s’escandalitzaria si Catalunya fos independent).

I el tercer dubte és què passarà amb Espanya. Perdre un dels motors dels quals s’ha nodrit l’Estat pot provocar moltíssima inestabilitat, com va admetre Gallardón. Especialment quan avui dia Espanya ja és difícilment sostenible. I, fins i tot egoistament, a Catalunya no li interessa un veï inestable. A tots ens convé que Espanya i Catalunya, si algun dia estan separades, siguin pròsperes i tinguin bona relació.

Evidentment, tots aquests dubtes serien més fàcils de gestionar, o fins i tot inexistents, si el procés es fes de mutu acord entre les dues parts. És a dir, que fos el resultat d’una negociació. Però això, com diria el Rei, sí que sembla una quimera.

Entrada publicada a General el divendres, 9/11/2012 a les 18:10.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.