Anem a prendre la mida a les nostres comunicacions socials

dimecres, 28/11/2012

Dimecres passat, un cop fet l’apunt sobre el valor de la curiositat africana, arribava al meu lector RSS la traducció d’un article de mister dades obertes, en Xavier Lasauca, sobre les mètriques que s’utilitzen per avaluar l’impacte en xarxes socials del Sistema Català de Recerca.

De la lectura d’aquell apunt, se’n deriva la idea d’escriure aquest #desdelnuvol. Un #desdelnuvol on m’aprofitaré del seu exercici per adaptar-lo a les persones emprenedores, tant aquelles que són en el procés de definició i llançament del seu projecte, com d’aquelles que ja naveguen en les embravides mars de l’empresa moderna.

Començarem amb uns mínims imprescindibles per treure el màxim suc possible de la presència en xarxes socials. I és que, un emprenedor que vulgui guanyar-se un nom, ha de disposar d’un bloc. D’un espai on informi d’allò que està relacionat amb el seu negoci, però no directament del seu negoci. Les xarxes socials més que per vendre són per seduir a futurs compradors potencials. I un bloc ens permet fer-nos un lloc discursiu per a què ens coneguin. Ara bé, també haurem de tenir un o més amplificadors, xarxes socials d’ús habitual entre els nostres clients potencials.

 

Un cop aquestes eines són en dansa, i l’emprenedor s’ha fixat unes rutines d’actualització, entrem en el món de les mesures d’impacte. I, ara com ara, les eines més reconegudes per mesurar-lo són Klout i Kred, juntament amb aquelles eines analítiques que les principals xarxes porten integrades.

Amb aquestes eines i unes bones rutines d’actualització, recerca i resposta a les interaccions que, tard o d’hora, arribaran, l’emprenedor ja és en el punt d’integrar gestors de xarxes socials, com HootSuite o TweetDeck i de dissenyar-se un bon quadre d’impacte en aquests entorns. Un quadre d’impacte que inclogui l’audiència, les interaccions, l’interès i el compromís, no cal que s’allunyi massa del que apareix en l’apunt esmentat d’en Xavier Lasauca.

Restant a gust de l’emprenedor el fet d’afegir-hi algun indicador precís i propi sobre l’impacte de la vida social en les vendes de l’empresa. Indicador d’impacte sempre indirecte i que, personalment, considero no només innecessari, sinó fins i tot contraproduent, ja que ens pot fer tendir a deixar la capacitat d’influir per intentar imposar-nos sobre un visitant que es pot sentir molest pel nostre pressing constant, en lloc de trobar-se un confident en les temàtiques de les quals el nostre negoci ens ha donat experiència notable.

El valor de la innocència

dimecres, 21/11/2012

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Em sumo a la Vaga General.

dimecres, 14/11/2012

En motiu de la Vaga General d’avui, aquest bloc d’emprenedoria, que publica un escrit cada diemecres, no publica l’escrit d’aquesta setmana.

La propera setmana, més.

Multiplícalos por 1000: una faula sobre el #talent en equips d’alt rendiment!

dimecres, 7/11/2012

Crec que llegeixo massa. He arribat a aquesta conclusió en revisar els tres darrers apunts #desdelnuvol publicats, incloent-hi aquest. Tres apunts, tres llibres! Hauré de deixar les lectures o acabaré malament. N’estic segur.

En aquest cas el llibre m’arriba a través del Facebook, tot i que ja el vaig llegir en la primera edició, la de Sant Jordi d’enguany. Ara es presenta revisat i ampliat amb gotes de màgia que el fan més atractiu encara.

No es tracta d’un d’aquests anuncis que, des que ha sortit a borsa la xarxa social, sovintegen en qualsevol mur dels usuaris, no. El llibre m’ha arribat per la via directe del seu autor: un emprenedor tan inquiet com per compaginar la direcció d’una innovadora oficina de farmàcia amb la direcció d’un dels equips de hockey sobre patins més mariners d’aquest país.

El relat s’inicia quan un dels seus jugadors noqueja a l’entrenador amb un cop de pilota al cap. Llavors, com si d’un Mister Scrooge o un Dante es tractés, el protagonista – encarregat de gestionar equips d’alt rendiment – és guiat per un vell amic d’infantesa a les terres on moren els seus mites, les seves pors i els seus paradigmes de gestió. Per a dir-ho de manera breu: al seu infern particular.

D’una manera relaxada i amena, l’autor va baixant pels diversos estadis d’aquest infern per a  desvetllar-nos els principals mites de la gestió d’equips d’alt rendiment i mostrar-nos els errors amagats en aquesta mitologia tan personal com universal.

El resultat és un llibre amè i de lectura agradable tan per a entrenadors esportius com per a empresaris o líders d’equips de treball de qualsevol raça, pelatge o condició. A recordar que parlem d’un comerciant i no pas d’un d’aquests grans prohoms de les indústries multinacionals. Cal dir-ho com un plus a favor dels equips d’alt rendiment dinàmics i adaptables que sovintegen en l’esport i el comerç a la menuda.

En definitiva, una lectura que no hauria de faltar en la biblioteca particular de qualsevol persona amb ínfules de governança, fins i tot per aquells que ens acontentem en governar-nos a nosaltres mateixos en un món difús i mudable com el nostre.

Un #desdelnuvol molt fan de la veu macroeconòmca de Nou Barris?

dimecres, 31/10/2012

Aquesta setmana, el #desdelnuvol puja de nivell i s’endinsa en les jungles macroeconòmiques, aquelles que, per dinamitzar el consum, apugen els impostos sobre els productes de consum; o que, per explicar com malviuen els pobres, fan mediàtic a un profe del IESE.

Ni un ni l’altre però són l’objecte d’aquest apunt. Ans al contrari, el seu protagonista és un veí mileurista de Nou Barris que despulla el sistema i ens el mostra com en aquell conte infantil: el rei va nu i fa temps que ens ensenya les vergonyes sense que ens en vulguem adonar.

Ni conec personalment a l’autor ni he llegit cap dels seus llibres, però compartir generació, ambients, classe social –si és que no és pecat dir-ho- i saber-lo fora de Radio Nacional de España – aquella emissora que ens ha deixat orfes de Asuntos Propios i, per tant, d’una de les seccions que, a la gent com jo, ens entretenia força: La Economia para idiotas que portava el nostre home -, ja em donen patent de cors per a referir-m’hi amb coneixement de causa.

I tot m’arriba per la piulada de eldiario.es on em porten a la crisis que fabrica miedo y servidumbre, on comenten Posteconomia. Hacia un capitalismo feudal, el darrer dels llibres d’aquest producte d’extrarradi que és l’Antonio Baños.

Potser juga amb la imatge de rebelde sin pasta, potser no és més que un altre periodista mediàtic i potser el llibre no ens explica res de nou, però tot això, ara com ara, se m’escapa, ja que un servidor, amb la’igua al coll com molts, espera que el llibre sigui a les biblioteques públiques de Barcelona per llegir-lo. Coses d’aquest capitalisme feudal que, si no hi és, s’apropa més ràpid que el TGV.

I, mentres tant, em conformo en llegir-ne entrevistes i comentaris:

Jorge Navarro Cañada a ElPolemista – Posteconomía de Antonio Baños Boncompain, y el desarrollo humano frente al económico.

Silvia Cruz a LaVanguardia.es – “Antonio Baños: “La economía se ha convertido en un dogma y una iglesia

Kiko Amat a bendito atraso – Libro del mes (Julio/Agosto 2012): ANTONIO BAÑOS Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal

Mentres escolto aquesta cançó

El bootstrapping és un nou esport d’aventura?

dimecres, 24/10/2012

Feia temps que no el sentia, però, quan l’altre dia me’n van parlar, vaig tornar a veure que els anglesos tenen paraules per a tot i una ment privilegiada per a fer saltar conceptes d’una disciplina a una altra.

El bootstrapping, aquest “esport d’aventura” emprenedora que és objecte d’aquest apunt, n’és un cas privilegiat.

Amb un incert origen – que sembla portar-nos a les pàgines de les Aventures del Baró Munchausen escrites per Rudolf Eric Raspe a finals del segle XVIII – el bootstrapping és la llengüeta que algunes botes altes porten per a facilitar-ne el calçament.

Durant força temps, es va utilitzar per a referir-se a quelcom que fos impossible. I, avui per avui, sembla mantenir aquest significat en el món de l’emprenedoria, sempre que qui l’utilitzi no tingui un esperit positiu i dinàmic i es deixi portar per les pors internes tan pròpies dels humans.

Però abans d’entrar en el món dels negocis, la parauleta va fer fortuna en els de la Informàtica, la Recerca, l’Estadística, la Biologia, el Dret, la Física, l’Electrònica, la Tecnologia, la Filologia i, finalment, les Finances. Disciplina des de la qual Richard J. Christiansen i Ron E. Porter el van rescatar i documentar pel món dels negocis en el seu clàssic Bootstrap Business: A Step-By-Step Business Survival Guide.

El bootstrapping consisteix en iniciar, i consolidar, un negoci sense cap mena d’ajuda externa: ni finançament bancari, ni capital privat, ni… res de res. Inversió inicial pròpia (en el model pur, inversió en recursos materials i humans, exclusivament) i reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci per a provocar-ne la seva consolidació.

Els seus valedors asseguren que això és factible si s’és liberal en les inversions (incloses les hores de feina), però gasiu en les despeses (qualsevol cosa que no suposi benefici per l’empresa).

Capitalisme fora mida? Un retorn a les bases de l’economia rural? O un nou model de negoci aplicable en temps d’incertesa?

Com deia aquell cantautor nord-americà:

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

dimecres, 17/10/2012

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.

Un nou contacte amb el coworking

dimecres, 10/10/2012

Surto escopetejat de l’oficina perquè ja faig tard a la cita concertada. Fitxo la comissió de serveis i, amb una esgarrapada, sóc al metro de Llacuna. Repasso la proposta, les condicions i, finalment, em deixo portar per la lectura de Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes.

 Quan baixo a Joanic, ja estic un xic més reposat. Miro el rellotge i comprovo satisfet que encara falten quinze minuts per a la cita que tinc al número 7 del Passeig d’Amunt: un carrer que neix al cim d’Escorial i mor a Secretari Coloma.

Sóc a la seu del Gràcia Work Center, la llar d’en @gregorioalonso i la @crismartine, i un dels espais de treball col·laboratiu més antics de Barcelona.


La proposta de col·laboració que els faig tracta d’explicar les raons, els avantatges i les principals característiques d’una manera de treballar que, sense perdre la independència, permet generar sinèrgies entre els professionals que comparteixen un espai que els dóna imatge, sales de reunions, serveis comuns i, encara millor, la possibilitat de relacionar-se i contactar amb un ampli ventall de coworkers d’arreu del món, a través de les xarxes que s’estan generant entre persones que s’han decidit per aquesta manera de fer tan flexible i adaptable a les canviants realitats de l’economia actual.

No cal dir que la relació fructifica i que, fins i tot, hi ha propostes de formació interessants per a ensenyar a establir-se com a espai de coworking, una alternativa al tancament actual de locals comercials o edificis mancats d’ús real.

I és que els pares de la cosa demostren passió per la feina. Just el què busquem en la nova cartera de formadors que estem construint pel 2012. Una formació que asseguri la qualitat pràctica suficient per a enfortir el teixit econòmic de la ciutat de Barcelona.

Càlcul d’estructures en formació empresarial

dimecres, 3/10/2012

Segur que després de l’apunt de la setmana passada, algun dels habituals del bloc deuen pensar que he deixat el món d’Internet per una obsessió laboral profunda.

Aquells que ho pensin, aquesta setmana se’n convenceran del tot. Però suposo que ser intraemprenedor a l’empresa pública ja té aquestes coses: vols millorar, et donen les eines per fer-ho i acabes embolicat amb els fils de la teva pròpia empenta.

I és que, si fins ara, portava temes de comunicació digital a la Direcció Operativa d’Empresa i, de fet, l’apunt de la darrera setmana encara bevia d’aquesta vella funció, ara he mudat d’habitació sense sortir de la mateixa casa. I he passat a gestionar les xarxes socials del Cibernàrium, a l’hora que ajudo a donar cos a una nova Direcció Operativa, la de Formació que, nascuda del Cibernàrium, ordenarà i gestionarà l’activitat formativa de Barcelona Activa a partir del mes de gener del 2013.

Som doncs a boxes d’una nova etapa. Som preparant el cotxe, tot construint els nous models formatius, cercant sinergies entre formacions diverses i intentant posar ordre dins d’una àrea – la de la formació – que, feta des de l’administració, ha de donar eines a qui no pot arribar al mercat privat, però sense trepitjar-lo i posant l’accent allà on l’oferta privada no arriba.

El repte, s’incrementa més encara en un moment de recursos limitats com l’actual. Crisi? Potser si, però en el sentit etimològic del mot: Crisi = oportunitat i canvi. I …en això estem.

En el meu cas concret, em trobeu reformulant la formació per a les persones emprenedores i les empreses. Una formació que sovint que, a les habituals càpsules de tres horetes tan pròpies de Barcelona Activa, hi vol unir nous programes d’aprofundiment – un xic més llargs, doncs – que facin de l’experiència laboral dels docents, el seu principal actiu.

Me’n sortiré? Ens en sortirem? Ara com ara, ho desconec, però tinc un trimestre per a fer proves i un ampli camp per corre, aquell que tu, benvolgut lector, benvolguda lectora, trobis a faltar.

Què t’agradaria aprendre per millorar l’esdevenir del teu negoci? De la teva empresa o projecte? Comenta, que t’estic escoltant.

M’ajudeu a provar una eina?

dijous, 27/09/2012

Les obligacions laborals, mudades recentment vers nous reptes engrescadors, lligades a un problema amb els servidors de blocs del diari Ara, m’han fet llevar tard i escriure l’apunt l’endemà de la cita concertada.

Un apunt que, a més a més, serà un xic diferent dels escrits fins ara. Car és un apunt que se surt de la vessant més informativa i pròpia dels mitjans de comunicació per a endinsar-se en el budellam de la tasca emprenedora de l’entorn on treballo. I tot, per a demanar el suport del lector en una tasca laboral quotidiana: el testeig d’un nou instrument per a l’ecosistema econòmic barceloní.

Estic parlant d’un dels projectes en el que, conjuntament amb un grupet de petites empreses i companys de l’Ajuntament de Barcelona, estem treballant a Barcelona Activa. Es tracta del Barcelona Connecta, un projecte en fase beta que sorgirà de les 30 mesures per a l’impuls econòmic de Barcelona, previsiblement a principis de novembre, però que ara ja és a l’abast de early adopters o tafaners del món web.

El Barcelona Connecta, un cop acabat, comptarà amb una versió web i una aplicació per a telèfons mòbils i tauletes digitals, i té l’objectiu de facilitar els contactes i les relacions entre els agents econòmics de l’àmbit metropolità, ja sia detectant nous companys de viatge o trobant els nostres contactes en els fòrums i espais on ens trobem en un moment determinat.

Poca cosa més puc a dir, hores d’ara. Només oferir-vos, des de la modèstia d’aquest bloc, la possibilitat de registrar-vos a la beta pública, testejar-la i reportar aquelles propostes de millora i incidències que hi trobeu.