La democràcia és fabulosa. Cada quatre anys, - cada dos quan es fa molt necessari - , la població posa a cadascú al seu lloc. Les eleccions catalanes han estat un exemple de participació democràtica i també de pluralitat. Tot i el bloqueig informatiu a que ens tenen sotmesos els "blogs" electorals, repetint amb el mateix ordre i les mateixes proporcions, els mateixos personatges i les mateixes sigles, hi ha hagut grans sorpreses. El mitjó s'ha capgirat i alguns grups han crescut de manera impressionant, fins i tot un ha aparegut sobtadament al Parlament. Mentrestant, les dues formacions històricament més grans, estan en davallada
La meva primera reflexió és que la gent ho està passant tant malament que no està per mitges tintes. Els dos partits de centre, els qui tradicionalment eren moderats, els qui fins avui han representat el poder, Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes, cauen i semblen quelcom del passat. Als primers, se'ls fa responsables de les retallades, als segons, responsables de la crisi. Els dos semblen tacats per la corrupció, Uns, pel cas Palau, els altres, pel cas Bustos, amb alguns afaires compartits, com el Pretoria. És normal, per què són els qui han tocat més anys més poder. La meva primera visió és que la gent que ho està passant malament, la classe mitja que veu com s'esgoten els seus recursos, vol un canvi radical. Potser durant l'Ancien Régime, en un sistema gairebé bipartidista, convergents i socialistes, creien que tenien el poder assegurat. Amb aquestes eleccions això ha desaparegut. El poder potser es guanya amb anys de treball al carrer, al costat de la gent, de les entitats i no només amb aritmètiques i aliances des dels despatxos. Potser alguns personatges hauran d'abandonar la prepotència i començarem un altre capítol de la història.
Si hi ha uns dies magnífics per fruir de les incerteses de la democràcia, són aquests, les jornades els posts-electorals quan no hi ha majories absolutes, els dies previs als acords. De cop, els polítics que donaven per garantida que adquiririen una gran quantitat de poder, -excepcional deien-, han recuperat una lloable virtut: la humilitat. Benvinguda sigui.
Jo no sé qui haurà enredat Artur Mas a convocar aquestes eleccions. Què fàcil és perdre poder quan s'està a punt de tenir-lo gairebé tot. La democràcia és molt que els càlculs dels experts en enquestes, dels entesos en comunicació, del pensament únic que prediquen els contertulis i els aduladors. No n'hi ha prou amb els consells dels gurús, amb les reunions amb els Cercles, els bancs i caixes, i amb creure's els grans grups mediàtics que volen marcar agendes. Els desitjos de la població, de la Catalunya real, van més enllà. Són molt plurals i en aquests moments, més radicals del que pensem. Encendre els ànims amb la independència potser ha provocat més la divisió que la unió. I entre els sobiranistes, posats a donar "el gran salt endavant" potser no es fien tant de que sigui l'oligarquia qui encapçali el procés.
Ja s'ha parlat molt del peu canviat dels socialistes, aferrats a la seva tesi federalista, que amb prou feines entenen aquí i allà. Hi ha un tema cabdal: Durant molts anys, tant ocupats en governar i en les cabòries internes, han abandonat la gent que pateix. Els veuen molt lluny, aferrats als seus privilegis. Penso una pregunta clau: Quantes vegades s'han trobat els regidors socialistes de Barcelona amb la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb els Iaioflautes o amb els afectats per les Preferents?. No estic parlant precisament de que facin la Revolució de 1917. De debò tornaran a saber qui són, on són i cap on van, i sobretot, a qui es deuen?
Si alguna cosa han tingut els grups que han pujat, començant pel líder d'ERC, fins i tot per Alicia, per Iniciativa, Ciutadans o la CUP ha estat el seu frescor. Hem percebut que no representaven directament el poder. La gent vol sentir alternatives, idees noves, vol veure cares diferents. Gent radical que els defensi. Que trobin alguna solució que ens ajudi a sortir del forat. Propostes originals. L'amalgama de gent tant diferent al Parlament potser, en alguns moments d'aritmètiques inversemblants,- si miren què passa al carrer-, ho permetrà.
Els dies després, tenen moltes paradoxes. Ara resulta que alguns dels qui havien animat al president a agafar el bàcul de Moisés fan un pas enrere i el critiquen pel seu fracàs. Ara resulta que entre la gent assenyada, alguns sectors d'empresaris i els contertulis més moderats, demanen una entesa socio-vergent, és adir entre socialistes i Convergència i Unió. Voldrien que tornés l'Ancien Régime, el del 3%. Més còmode per l'establishment. Perdoneu-me, però això vol dir que no han sabut llegir en absolut els resultats d'aquestes eleccions, que no només tenen una clau sobiranista.
A mi m'agradaria pensar, que l'oasi d'aquests dies, d'aquestes hores post eleccions, on sembla que tothom mira amb més bona cara a tothom, pugui durar tota la legislatura. De sobte he pensat que els principals polítics i els seus caps de comunicació passarien a tractar els periodistes amb uan extrema gentilesa i cura. Amb respecte, tal com cal. Potser s'estarien donant compte, que, cada quatre anys, és la població la qui dona i treu la confiança als qui estan a les institucions. Que ells i els seus caps estan per quelcom tant valuós com és servir. I que qui guanya o qui perd no ve donat per determinació divina, ni tan sols des de les direccions d'alguns grans diaris. Ho decideixen els ciutadans i ciutadanes amb el seu vot.
Vicenç Sanclemente
Periodista
