Opinió

Londres sota les bombes

¿Què fan els enginyers? Els enginyers salven el món. Una de les facultats d’Enginyeria més importants de Londres s’anuncia així: «Change the World» (canvia el món). Els enginyers solucionen problemes, construeixen coses, fan servir el cap i les mans.

Tot això (i més), ho va fer Ramon Perera. Perera era enginyer industrial de formació, encara que el seu projecte més important no té res a veure amb la indústria. A Catalunya el recordem per haver dissenyat el sistema de protecció antibombardejos.

Com a secretari tècnic de la Junta de Defensa Passiva, durant la Guerra Civil Espanyola va idear els refugis que es van construir pertot Catalunya. Partint d’acurades observacions dels efectes de les bombes, com a bon enginyer, va dissenyar-los per fer-los barats i fàcils de construir. Se’n van fer milers i van salvar moltes vides.

Acabada la guerra va exiliar-se a Londres ajudat pel servei secret Britànic (l’MI5). Però ni tan sols així va poder lliurar-se de les bombes. Entre el 7 de setembre del 1940 i el 21 de maig del 1941, Londres va ser atacada incessantment per l’aviació alemanya. El rastre d’aquestes bombes és ben visible avui dia.

A l’església de St. Mary le Strand (molt a prop de l’església del Temple que apareix al Codi da Vinci), hi podeu veure la marca d’una bomba caiguda just davant de la paret. La cicatriu, amb una gran destrucció central que es redueix radialment, és tan clara que gairebé fa soroll d’explosió.

Perera no va dubtar ni un segon, i de seguida va proposar el seu disseny de refugi a Westminster. No hi havia temps per perdre. L’eficiència del disseny de Perera ja estava més que provada, i es va oferir a assessorar la defensa de Londres. Malauradament, el Govern de Churchill ja tenia una alternativa al cap: l’Anderson Shelter, proposat pel secretari d’Interior, John Anderson.

Ara bé, mentre que el refugi de Perera era subterrani, ample i resistent, el d’Anderson era metàl·lic i petitet. L’Anderson Shelter prioritzava la protecció contra la metralla, i no resistia impactes de bombes properes o ensorraments.

Finalment, tot i les seves mancances, el Govern va escollir el model Anderson. Tots els shelters que no van ser destruïts es van retornar, però encara en queden un o dos d’intactes.

Un el trobem al Museu de la Guerra (un museu que agrada sobretot als nois i que és al Southbank). L’altre és al seu emplaçament original: porta setanta anys al jardí d’una casa a Richborne Terrace, i al propietari li encanta d’ensenyar-lo. Em pregunto si Perera, al final, va acabar amagant-se en un d’aquests refugis.

L’entrada a la Viquipèdia d’en John Gili (nascut Joan Gili) és en anglès el doble de llarga que en català. Això no passa sovint i no és casualitat. Gili va enamorar-se de Londres quan hi va posar els peus per primera vegada el 1933, i ja no se’n va voler anar.

Hi va obrir la llibreria Dolphin Bookshop, molt a prop de Charing Cross Road, a Cecil Court. En aquest mateix carrer encara hi ha unes quantes llibreries de la mateixa època: una és la Motor Books, la primera llibreria especialitzada en cotxes i motos del món, oberta des del 1957.

Dolphin Books estava especialitzada en llibres antics catalans, espanyols i llationoamericans. «Llibreria de vell» es diu ràpid, i pot desmerèixer la coŀlecció que acollia i que incloïa, per exemple, un manuscrit català del segle X. L’afany coŀleccionista i la seva gran cultura van fer que Gili reunís una biblioteca de gran valor que, després d’un llarg viatge, ara trobem a Harvard, als Estats Units.

I, posats a fer, us recomano un parell de llibreries més: la British Heart Foundation i l’Oxfam, les llibreries de segona mà de beneficiència (una cosa que a Catalunya hauríem de copiar). En trobareu una a cada barri, i generalment, una molt aprop de l’altra. Les botigues de beneficiència s’atrauen entre elles.

Gili va traduir a l’anglès nombrosos poetes catalans: Espriu, Riba, Carner… Va publicar una gramàtica catalana i va ser membre fundador de l’Anglo Catalan-Society (ja n’hem parlat). No és sorprenent que se’l conegués com el cònsul no oficial de Catalunya a Londres.

Diuen de Gili que va submergir-se de ple en la cultura anglesa. En va absorbir els costums, els gustos, la llengua i la manera de fer. Va esdevenir un total «englishman». Com a conseqüència natural, va nacionalitzar-se anglès i va canviar-se el nom pel de «John», encara que, esclar, mai no va perdre els orígens.

Hi ha tres coses de què va enamorar-se. Ja n’hem dites dues: la casa (Anglaterra) i la feina (els llibres). Ens queda la tercera (que és la més important): l’amor, l’Elizabeth. Van casar-se el 1938, després d’un festeig tan romàntic que va inspirar a Carles Riba (que llavors tombava per Londres) un poema recollit a Elegies de Bierville (1942). En transcrivim uns versos:

en el fervor dels dos enamorats juvenils
que al bell cor de la immensa ciutat fumosa ens obriren
llur paradís ple de llum, de voluptat i de risc.

Aquesta setmana deixem-ho amb aquest homenatge. Una salutació a tots aquells que fugen cap a la gran ciutat fumosa, la llegeixen, i se n’enamoren.

El 13 de Juny 1898, al número 191 de Piccadilly, un jove I grassonet Albéniz s’asseia darrere el piano per oferir un recital. Ja portava tres mesos a Londres I la seva popularitat estava creixent. En aquest recital, sense anar més lluny, hi assistia Bernard Shaw, el famós dramaturg I novelista.

Shaw en va deixar escrit. “El silenci mortal produït entre el públic per la seva música, sobretot durant la segona peça, és el millor compliment que podria desitjar”. Aquesta no va ser la única crítica positiva. Pel que es veu, el públic aplaudia amb entusiasme després de cada peça.

La història d’Albéniz a Londres és una història d’èxit I d’inspiració. No li va costar trobar els mecenes I els encàrregs. Feia un concert darrere l’altre I les crítiques eren sempre positives. La fuga de talent no és pas nova d’ahir. Després d’un recital, al Daily Telegraph algú va escriure “Espanya ens està enviant els seus millors artistes!”.

Un banquer melòman, amb el graciós nom de Francis Money-Coutts, va encarregar a Albéniz unes quantes òperes de les que ell mateix va escriure el llibret. La més ambiciosa va ser Merlín. No m’imagino res més victorià que gastar-se una milionada per fer-li fer a un pianista Català una òpera sobre Merlín, plena d’èpica I de poesia una mica barata.

Un dels concerts més famosos del compositor de Camprodon va ser al Crystal Palace. És un dels meus llocs preferits de Londres, I us el recomanaria, però és difícil de visitar: ja no existeix. Tot I això, està estranyament present, i a tothom li sona.

El Crystal Palace era una estructura enorme d’acer I vidre construïda, com la Torre Eiffel, per demostrar el poder de la indústria metalúrigica. Es va aixecar per l’exposició Universal de 1851 a Hyde Park, I després es traslladà al sud, on va aguantar fins que es va cremar al 1936.

No sé com es pot cremar una estructura d’acer I vidre, però ens ho haurem de creure. Avui dia, L’antic palau ha cedit el nom a un parc I a la zona que l’envolta. El Parc, per cert, té un detall friqui: està poblat d’estàtues de dinosaures fetes a mig segle XIX. Us podeu imaginar que no s’assemblen massa als dinosaures de Jurassic Park, però tenen cert encant nostàligic.

Perdoneu, em distrec. Tornem al músic. Entre les enormes parets de vidre del Palau de Cristall, de quaranta mentres d’alt, Albéniz va tocar davant la flor i nata de Londres. Desconec quines peces, però només d’imaginar-me Leyenda ressonant a l’immens palau de vidre, se’m posa la pell de gallina.

El Tigre, amb la seva alegria habitual.

Una vegada, provant de sortir de Londres amb bicicleta, em vaig perdre poc després de l’aeroport de Heathrow. Tenia intenció de passar per Windsor i agafar la carretera de Bath (una carretera antiga). Però em vaig despistar en un laberint d’encreauments al voltant d’Ascot i Virginia Water.

Llavors no ho sabia, però vaig passar molt a prop d’uns quants carrers que, misteriosament, tenen el nom escrit en català. Es tracta de Cabrera Avenue i Morella Close, i també les cases de camp victorianes Tortosa Cottage i Ter Cottage. Potser me’n deixo alguna.

Sigui com sigui, aquests noms (Cabrera, Morella, Tortosa i Ter) són la curiosa petjada d’un català: Ramon Cabrera Grinyó, home de guerra i trencacors professional.

Cabrera (1806-1877) va ser un gran general carlí. Els seus mèrits militars a la Primera Guerra Carlina van valdre-li fama. La seva implicació a la Segona Guerra Carlina va ser menor: va dirigir tropes, però em sembla que no tenia gaire clar l’èxit del seu bàndol.

Va acabar exiliant-se a França el 1849, quan va veure’s superat en nombre d’enemics a Catalunya. I més endavant va anar a parar a Londres. A Londres, el coneixien amb el pseudònim del «Tigre del Maestrat».

Va passar-se una temporada anant a recepcions i banquets. A la classe alta londinenca li agradava convidar un ferotge general «espanyol», que parlava un francès horrible i que devia resultar d’allò més exòtic i decoratiu. Sembla que no era gaire atractiu, però la fama i el posat atreien molt l’atenció de les senyoretes de casa bona.

Diu la història que Miss Marianne Catherine Vaughan-Richards havia sentit a parlar del Tigre. Amb el cor ple d’ideals romàntics, se’n va enamorar a primera vista. Marianne era de família milionària, així que el matrimoni, celebrat el 1850, va ser la millor jubilació que Cabrera es podia imaginar.

Van traslladar-se a viure a Wentworth, en una casa magnífica que és ara un camp de golf. (He buscat fotos del camp de golf: al web, ensenyen una sala de banquets i una sala de ball, on no puc deixar d’imaginar-me Cabrera, rondinant, queixant-se del clima.)

Quan Cabrera va morir, la Marianne en seguia bojament enamorada, i es va dedicar a mantenir viva la memòria del seu il·lustre marit posant el seu nom a tants carrers i cases com va poder.

Els noms dels carrers es corresponen als títols del general: marquès de Morella i marquès del Ter. Algunes de les cases batejades per la Marianne ara estan en venda. Em pregunto si els futurs propietaris sabran mai què vol dir «Ter». Potser acabaran canviant-ne el nom.

El 1948 l’historiador Batista i Roca (exiliat a Anglaterra des del 1939) va demanar, a la Universitat de Cambridge, permís per impartir una assignatura optativa de català. La Universitat li va donar via lliure, i ell mateix va fer de professor als estudiants que s’hi van apuntar.

Aquesta va ser la primera pedra de l’Anglo-Catalan Society. Aquesta institució agrupa els acadèmics britànics i catalans que treballen per la cultura i la llengua catalanes. La van fundar a Oxford el 1954 un grapat d’il·lustres catalanistes (en el doble sentit de la paraula catalanista: qui estima Catalunya i qui l’estudia, si és que es pot fer una cosa sense l’altra).

Fa poc vaig tenir el privilegi d’assistir al 58è Congrés de l’Anglo-Catalan Society i també el plaer de conèixer-ne alguns dels membres. Jo hi vaig presentar Martí i Franquès, el gran científic oblidat de qui no em canso mai de parlar. Però això era només una excusa ben trobada: jo volia conèixer de prop una institució tan vella, històrica i pròxima a tots els catalans que vivim a Londres.

Al Congrés de l’Anglo-Catalan Society hi vaig sentir tota mena d’accents catalans: mallorquins, principatins i valencians. Però també, és clar, uns quants accents anglesos dels britànics que han après la nostra llengua.

Les ponències, de gran interès, derivaven en converses encara més interessants, en les quals tot sovint anava traient el cap Joan Fuster (enguany celebrem uns quants aniversaris d’aquest gran pensador valencià). Però també envaïa les converses un altre tema, una mena d’ombra que apareixia ací i allà i que era difícil d’evitar.

Aquest tema recurrent era el mal govern. L’atac indecent del PP balear a l’Institut Ramon Llull, els canvis de noms de places i ciutats, els insults continuats dels mateixos de sempre. Sí, es parlava del mal govern que retalla on li convé fer mal i que s’espolsa qui li fa nosa quan el globus necessita perdre pes. Parlàvem del mal govern que considera un llast innecessari la cultura i les universitats.

Com que al Congrés hi havia gent de tots els racons de la nació, comparar els nostres governs i els seus plans era inevitable. Mentre el tema progressava, em va sobtar l’energia amb què els assistents enfocaven un assumpte tan depriment i confrontaven les males perspectives.

I llavors vaig entendre una cosa. L’Anglo-Catalan Society es va formar precisament amb aquesta finalitat: ajudar a combatre anys molt foscos per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Quan s’apropa la tempesta, quan es tanquen les aixetes i els gossos borden, institucions com l’Anglo-Catalan Society prenen tot el sentit.

Ho diré ben clar des del començament: necessito un historiador. N’hi ha algun que vulgui ajudar-me? Hem d’estirar un fil que ens porta a un embolic de carrers, noms, impremtes i pamflets revolucionaris.

Jo no ho sé fer, no tinc ni les eines ni la traça, però segur que algú pot. Només tinc una intuïció: enmig d’aquest embull, a principi del XVIII, a prop de Fleet Street, hi ha un català que embolica la troca. M’explicaré.

1714. Ja sabem (n’hem parlat en algun lloc) que es publiquen dos pamflets a Londres que defensen els catalans davant l’eventual «traïció» anglesa. El segle XVII havia sigut l’època daurada de les paraulotes, i el costum de fer pamflets bel·licosos encara té empenta.

El mateix Daniel Defoe, l’autor de Robin Crusoe i gran pamfletista buscabrega, va estar-se 3 dies lligat de mans i peus a Trafalgar Square, rebent escarni públic com a càstig per les seves opinions burletes.

Un pamfletitsta, que, seguint amb la tradició pamfletista de reaprofitar retrats, direm que és el nostre pamfletista.

Comencem a barrejar les coses. Defoe escrivia a raig fet i sovint amb pseudònim (per això no sabem quins pamflets són seus i quins se li atribueixen falsament). Defoe comentava tota la política important; no és estrany, doncs, que en algun moment mencionés Catalunya.

Al llibre 1714, Alfred Bosch el posiciona en contra de Catalunya, i em sembla que també apareix a Victus (encara no l’he llegit). En realitat, l’única vegada (as far as I know) que Defoe esmenta Catalunya és en un pamflet publicat amb pseudònim: White Staff, i sembla defensar-la (1).

Defoe va publicar en diverses impremtes, moltes eren als carrerons del voltant de Fleet Street. És en aquests carrerons on les coincidències comencen.

El pamflet anònim “La deplorable història dels catalans”, va ser publicat a Paternoster Road per la impremta Black Boy, que té connexions conegudes amb Defoe. Això és molt aprop del taller de John Nutt, conegut per imprimir obres de Jonathan Swift i el mateix Defoe. Nutt també va imprimir un llibre curiós que explica, com si fos una guia de viatges, la geografia i història del Principat de Catalunya (2).

 Des de la ignorància, pregunto: el 1710 ¿qui imprimia llibres de viatges? (3). Intrigantment, La guia de Catalunya escriu els noms de totes les ciutats amb una ortografia correctíssima. I jo oloro, només oloro, que no és obra d’un viatger, sinó d’un nostàlgic: un immigrant.

I encara una altra casualitat: Una altre impressor amistançat amb Defoe, Benjamin Bragg, va publicar una cronologia del setge de Barcelona, escrita “per un oficial que hi va ser present”.

Hi havia un català aprop de Defoe, entre els pamflets, darrere una impremta? Ens trobem davant d’unes quantes casualitats catalanes, o hem enxampat un català de lletres perdut a Londres? No ho sé, i en el fons, no té cap importància. Però no em negareu que és divertit.

Notes

(1) Aquí atribueixen White Staff a Defoe, i aquí situen J. Baker, el seu editor, entre els editors de Londres que menciono.

(2) On diu, en algun moment “Castillians and other Spaniards [...] look upon them as Dislloyal and Faithless people” “But the Gentry and Great men have always percieved their Reputation, and be esteemed men of Honour, Worth and Gallantry”.

(3) La literatura de viatges comença, de fet, amb Swift i Guillver, i també amb un altre amic meu que tenia un gat: Samuel Johnson. Vés a saber quin lloc ocupa la nostra guia de Catalunya en aquesta història.

Permeteu-me que faci una petita pausa a la meva llista de catalans a Londres per parlar-vos d’una cosa que he observat. Es tracta de la Marca Espanya.

Això de la Marca Espanya ho sento a dir sovint, i potser més ara que ens diuen que el moviment independentista perjudica la Marca Espanya i amenacen que, si som lliures, perdrem la Marca Espanya. D’acord, fantàstic, parlem de marques.

Fa poc, McDonalds ha iniciat una nova promoció en què ofereix hamburgueses ambientades en diferents cultures. Crec que a l’Estat espanyol hi venen una mena d’entrepà falsament ibèric. L’equivalent d’aquesta hamburguesa al Regne Unit és «The Spanish Grande con Chorizo».

Aquesta campanya promocional de McDonalds és, esclar, un triomf per a la Marca Espanya. Les lletres, sense anar gaire lluny, estan inspirades en l’estil de Miró que s’utilitza en el logo d’Espanya que apareix a les promocions turístiques.

Però el més divertit és la fotografia que il·lustra la campanya. Als cartells, Espanya la representen uns quants ítems molt ben escollits. En primer pla hi ha un pobre ase vestit amb una sella i unes garlandes de colors.

La Marca Espanya

No sé exactament quina relació té amb Espanya ni per què, en comptes de l’ase, no han escollit un flamant toro d’Osborne. Coses de la Marca Espanya. De fons, hi ha un parc d’atraccions sospitosament semblant a Brighton, el «Salou» d’Anglaterra.

No és la primera vegada que veig Espanya representada per un ruc en comptes d’un toro. Ho vaig veure també en algun article d’opinió al diari gratuït Metro.

Sigui com sigui, el toro tampoc no fa gaire favor a la Marca Espanya. Molts comentaris sobre l’economia espanyola usen subtils metàfores amb toros que envesteixen (hem d’incloure en aquesta categoria, aquell vídeo embogit de la televisió coreana en què a Rajoy el persegueixen uns quants braus).

Potser és cert que «Catalonia» no és tan coneguda com «Spain». Però tenim la nostra marca. L’altre dia al metro hi havia dos anuncis, l’un al costat de l’altre, i tots dos usaven la paraula Barcelona.

El primer era de British Airways, i retratava una llimona que es presentava així al lector: «Sóc la llimona amistosa.» I afegia: «Sóc la llimona que sura a la teva Coca-Cola gratuïta mentre et relaxes al seient volant cap a Barcelona.»

L’altre cartell era de la marca de labavos de disseny Serene. L’aixeta anunciada es deia «Barcelona Tap», una aixeta que afegeix un «toc modern» a qualsevol labavo.

Aquestes dues marques fan servir la paraula «Barcelona» per transmetre «relax», «tranquil·litat», «modernitat», «disseny». ¿De debò els necessitem, el toro o el ruc amb garlandes?

Nota: Aquest post és una mica trampós. La meva flamant mostra estadística d’un cartell per a Espanya i dos per a Barcelona no és ni tantsols acurada: també hi ha aixetes amb noms de ciutats Espanyoles. Però mira, al metro de Londres hi vaig veure Barcelona. I al final, quina importància té? La qüestió de fons segueix éssent bén certa. 

Aquesta és la trista història de Pere Berga, llengua de serp, traïdor i covard, el llimac justament oblidat per la Història. És la història de com Pere Berga va portar John Felton a la foguera, i va deixar que s’hi cremés. Una història sense pena, ni glòria, ni importància. Una història desenterrada per casualitat, després d’ensopegar amb una rajola mal posada.

Pere Berga era un canonge de Tarragona. Va arribar a Londres el 1568 acompanyant el cavaller lleidatà Guerau d’Espès. La missió de Guerau era ser l’ambaixador de Felip II davant de la cort d’Elizabeth I, i de pas, posar el nas tant com pogués a la política anglesa.

L’únic que sabem sobre Pere Berga és el que van escriure contra ell. Algun dia, dos anys després de la seva arribada a Londres, Berga va trobar-se amb John Felton —un catòlic romanista anglès de bona família. Felton era un senyor una mica exaltat, però, com deia qui el coneixia, mai no hauria fet el que va fer sense la malvada influència de Berga.

Berga, murmurant-li a l’orella paraules enverinades, va donar-li una idea. Va convèncer-lo que la reina Elizabeth era una reina indigna, que perseguia els catòlics i que no tenia el favor de Roma. I així el va engrescar a fer un acte de rebel·lió: penjar a la porta del palau dels Bisbes de Londres la butlla papal que excomunicava la reina Elizabeth.

Desconec quin palau va ser. ¿Potser el desconegut palau de Fulham? ¿Potser London House, a Aldersgate, al costat de Saint Paul’s? Sigui com sigui, el pobre John Felton el van enxampar, el van jutjar i el van executar davant de Saint Paul’s. L’execució va tenir de tot: cordes, espases i foc. Quan el papa Lleó XIII el va beatificar, van escampar que, després d’haver-li arrencat el cor, Felton encara va dir: «Jesús».

Però el que devia passar és que Felton buscava emprenyat, entre el públic, la cara de Berga, el maleït tarragoní que li havia portat la desgràcia. No crec que el trobés: Berga va escampar tan ràpid com va poder.

Un diccionari biogràfic del XIX fet al King’s College diu: L’astut espanyol* no va mostrar cap disposició de compartir amb el pobre anglès la glòria del seu martiri [...], després d’atiar el foc de sedició dels seus compatriotes en contra d’aquest home, va fugir ràpidament, a presumir al continent del mal que havia fet a Anglaterra, i de la seva habilitat per carregar la culpa a l’esquena d’un altre.

Així s’esfumà Pere Berga, que ha estat amagat 450 anys, fins que l’hem enxampat. ¡Traïdor!

* Al segle XIX, als catalans ja ens confonien amb els espanyols.

El valencià Joan Lluís Vives (1493-1540) podria ser el sant patró de tots els investigadors i científics catalans que voldrien investigar a casa, però que no poden, perquè o no els donen prou diners o els tracten com uns draps bruts.

Fill d’una família jueva, als 17 anys va anar a estudiar a la Sorbona (París), com si fos un dels estudiants d’erasmus d’avui dia. Resulta graciós comparar-lo amb un erasmus perquè, un cop doctorat, precisament va fer bona amistat amb Erasme de Rotterdam.

El camí de Richmond a Hampton court és encara idèntic a aquestes postaletes victorianes!

I, com molts altres estudiants d’intercanvi, el seu cor va quedar-se al cor d’Europa, i ja no va tornar a casa. A més, la Inquisició (que en aquesta metàfora fa el paper de Ministeri d’Educació d’Espanya) va enviar son pare i son germà a la foguera, als carrers de València. No sorprèn, doncs, que, tot i les ofertes d’universitats d’aquí, Vives s’estimés més voltar per Europa.

El 1523 Vives va traslladar-se a Oxford. Allí el van nomenar professor de filosofia al Corpus Christi College. A Anglaterra, va esdevenir tutor de la princesa Mary (filla de dos monarques il·lustres: Enric VIII i Caterina d’Aragó). Quan va créixer, la princesa va guanyar-se el sobrenom de «Bloody Mary» (Maria la Sanguinària). Vives li va escriure dos llibres dedicats a l’educació de les noies joves, que a jutjar pel sobrenom m’imagino que no van calar massa.

Ara que m'hi fixo, les postaletes aquestes, amb els seus colors naïf i "cheesy" semblen editades amb l'Instagram.

No sé pas on s’asseien, la princesa i el mestre, a repassar el llatí. Però pot ben ser que fos en una de les residències reials (si algú ho sap, ¡que m’ho digui!). Hi ha molts palaus on els Tudor van passejar-se i conspirar; ara bé, si n’he d’escollir cap, em decanto per Hampton Court, als afores de Londres.

Hampton és un paratge perfecte per a una tarda de l’estiu anglès (que és una manera fina de dir-vos: ¡no us passi pel cap d’anar-hi, si plou!). Per allí s’hi passegen els tres protagonistes de Tres homes en una barca, la novel·la per excel·lència dels tranquils viatges pel Tàmesi.

Si voleu caminar (i el clima és agraït) una excursió preciosa de dues hores és caminar de Richmond (al final de la línia verda) al palau, seguint el Tàmesi. Les vistes són de postal, i la tranquil·litat, absoluta.

Al final, Vives se’n va haver d’anar d’Anglaterra amb la cua entre cames. Va perdre el favor del rei, després de recomanar-li que anul·lés el seu matrimoni amb Caterina.

Va traslladar-se a Bruges. Allí hi va escriure filosofia a raig fet, sobretot sobre pedagogia. Admirat per Erasme i Thomas More, va convertir-se en el gran pedagog del segle XVI, el mestre de monarques.

Londres estava assetjada per l’exèrcit moro. No sé exactament quin exèrcit moro, ni com s’ho va fer per arribar a Londres, ni què havia fet amb França mentre pujava cap al nord. El cas és que Tirant lo Blanc (la novel·la) comença amb Londres envoltada per l’exèrcit del rei moro de Gran Canària. El rei anglès, esporuguit, es refugia a Varoic (em sembla que és Warwick).

Tirant lo Blanc (el cavaller) apareix un cop el rei d’Anglaterra ja ha guanyat la guerra, després d’una visió, uns quants actes de pietat i l’ajuda d’un ermità. Reconec que Tirant, de fet, era un «gentilhome bretó», no pas català. Però ningú no pot negar que el català és el primer idioma que va parlar, i que, si ens l’haguéssim trobat per Londres, ens hauríem saludat com a compatriotes.

Triant va venir a Londres com a convidat, amb motiu de les bodes entre el rei i la filla del rei de França. Tot fent camí cap a Londres, es trobà l’ermità Guillem de Varoic, que l’alliçonà sobre l’ordre de cavalleria. A Londres, Tirant va ser fet cavaller, però la seva experiència no quedà precisament limitada a una cerimònia.

Tirant va aprofitar bé el viatge a la capital anglesa. Primer, va assistir a una festa que va durar tot un any. Si, per cert, voleu fer un tastet d’aquest llarguíssim sopar, a Londres encara s’hi celebren banquets medievals. A jutjar per les fotos, ho tenen tot: la taula llarga, els porcs amb pomes a la boca, els bufons… Només cal que cerqueu al Google: «medieval banquet London». M’imagino, però, que duren menys d’un any.

Però Tirant no va menjar només, esclar. A Londres, hi va trencar cors i armadures, i hi va lliurar alguns dels seus combats més famosos. Malauradament, Joanot Martorell no és gaire precís quan esmenta els llocs i no us puc indicar gaires racons on Tirant hagi posat els peus.

Potser va veure el Palau de Winchester, l’antiga residència dels bisbes de Winchester. Ara només en queden una paret i una rosassa que es troben en un racó tranquil darrere del concorregut passeig del Tàmesi, al sud del riu.

Potser, qui sap, quan va arribar a Londres va travessar el Tàmesi pel pont medieval, que es va ensorrar el 1831. Afegeixo un secret: aquest pont ja no existeix, però, al seu extrem nord, acabava en una església que sí que existeix. Es tracta de St. Magnus the Martyr, a prop del metro de Monument, i les arcades del seu porxo són encara peces del pont medieval. I ho podem deixar aquí, amb dos edificis invisibles per a un londinenc invisible.

****

Per cert! Qui ha encertat més personatges de la llista de 10, i ha superat el repte, ha sigut el Xavier, de Valls. Ell s’emporta el regal sorpresa, que és una flamant còpia del meu llibre “La Química de l’Aire“, disponible aquí, sobre el geni català Martí i Franquès. Gràcies a tots els qui heu participat. Ha sigut molt divertit, i amb totes les vostres suggerències equivocades, he  duplicat la llista de grans catalans que han viscut a Londres. Gràcies!