Entrades recents dels blocaires:
Sense parauleses
Com que m'ha agradat molt l'article d'en Sergi Pàmies d'avui al diari la Vanguardia us en recomano la lectura i el penjo en aquesta entrada del bloc....
"Las mil y una noches"
Imaginemos que acabamos de aterrizar en el mundo del fútbol, desprovistos de prejuicios y de ideas preconcebidas, y que el genio de la lámpara de Aladino nos pregunta de qué club nos gustaría ser y qué situación futbolística maravillosa nos gustaría vivir.
Yo pediría un club más que centenario, que lleve el nombre de mi ciudad, que pertenezca a sus socios y no a un equilibrio accionarial inestable y sospechoso y que, además, tenga tantos socios y seguidores que no se puedan contar y una capacidad transversal y globalizada para suscitar militancias, aprecios, devociones, fidelidades y simpatías.
En el aspecto deportivo, pediría un equipo que combine un núcleo de jugadores de la cantera con estrellas de todo el mundo y que practique un modelo de fútbol atrevido, valiente, basado en la iniciativa en el ataque, la búsqueda obsesiva del balón, el juego limpio y las inquietudes plásticas propias de un país que sabe compensar sus carencias de épica con espectaculares derrames de estética.
Puestos a rizar el rizo, también pediría que tenga un entrenador joven, políglota, elegante, apasionado, con una inteligencia natural que fuera más allá del fútbol - todo el asunto de Keita jugando de lateral fue, en el fondo, una astuta estrategia para motivar a un extraordinario Sylvinho-,lo bastante desconfiado para no creerse el culto a la personalidad que pueda suscitar, militante de la humildad bien entendida, del compromiso y del orgullo institucional sin aspavientos ni complejos.
Para hacerlo más difícil todavía -y complicarle las cosas al todopoderoso genio de la lámpara-, pediría que este mismo entrenador sea uno de los mejores jugadores de la historia de este hipotético club y que haya ganado los títulos más meritorios y reconocidos. Pero como eso no me parecería suficiente, añadiría que, a ser posible, el entrenador sea debutante en Primera División y que, en su temporada de estreno, y desmintiendo las casi unánimes dudas del sector, gane la Liga, la Copa y la Liga de Campeones.
Como el genio es igual de generoso que los bancos antes de que llegara la maldita crisis, incluiría en este utópico catálogo de imposibles que el equipo gane jugando por lo menos veinte partidos memorables y que, como guinda, protagonice una estruendosa goleada en el Bernabeu, el campo del máximo rival y antagonista.
Llevado por el entusiasmo, también exigiría que la final de la Champions se gane con lesionados relevantes y una defensa experimental, en una ciudad caótica, sudorosa pero fascinante, con bastante pedigrí para compensar los aciagos recuerdos clasicistas de Atenas y contra, pongamos, el mejor (hasta ayer, dicho sea de paso) equipo del mundo: el Manchester United de Ferguson, una institución respetable del fútbol mundial. También pediría que este partido inolvidable fuera merecidamente uno de los más vistos y seguidos y que marcaran Samuel Eto´o - el mismo que marcó en París y que, en cumplimiento estricto de su contrato, siempre le ha dado al Barça lo que nunca había tenido: una ambición competitiva sin límites-y Leo Messi, volando como si su precontrato firmado en una servilleta fuera una cometa que le impulsara a protagonizar uno de los grandes remates de cabeza de la historia del club.
Y entonces celebraría que el fútbol tenga esa capacidad de hacerte creer en las mil y una noches, de conseguir que algo tan imposible como que el más utópico de los sueños (gracias, Aladino) se haga realidad gracias al trabajo, la concentración y el talento de muchos barcelonistas: futbolistas, técnicos, directivos, socios, aficionados...
Ayer, en un estadio caluroso en todos los sentidos, este equipo increíble volvió a robarnos el corazón. Por lo que a mí respecta, no hace falta que nos lo devuelvan. El mío se lo regalo.
la Vanguardia 28/05/2009
No ho entenc!
Veure partits de poble no m'atrau gens perquè sempre hi ha violència pel mig (públic, pares, jugadors... sembla que es trastoquin, crits, insults...)
Partits d'equips grans en directe, al camp, no n'he vist masses, però si recordo haver passat por alguna vegada a la grada del Camp Nou. Un tio va treure una cadena i va començar a pegar a un altre.
Quan vivia a Barcelona alguna vegada havia anat a Canaletes desprès d'alguna victoria. Recordo que un dia em vaig amagar a la furgo d'enllaços de TV3, perquè sinó hagués rebut. Evidentment vam marxar de seguida...
I ara, m'he mirat el vídeo de Vilaweb, al que fa referència la Lectora Corrent al seu bloc, i una mica més i em poso a plorar. Què estan bojos la gent? Ho trobo fortíssim! Per quina raó ha d'acabar així una festa? Perquè s'ha de destrossar tot gratuïtament? Quina culpa tenen els establiments, el mobiliari urbà i els veïns? Fortíssim! De veritat que no ho entenc. Si ha de passar tot això més val que el Barça no guanyi res més, mai més.
SANT TORNEM-HI....
...Que no ha estat res.
Ja tinc al cap dues curses més. Be, una ja la tenia present la del 28 de juny. La goretex sèries de Vall Nord amb pujada inclosa al Comapedrosa... 35-37 Km i uns quants metres de desnivell (2.738 de positius). I el dia 6 de juny m’he apuntat a la cursa de les Tres comarques. Una cursa de 26 Km i 1.050 metres de desnivell positiu. És una cursa molt maca i força ràpida (per mi actualment no és el millor). Val la pena a fer-la, serà un bon entrenament de qualitat de cara al 28 de juny.
Aquest cop, en principi, m’he recuperat força be de la Marató. Tinc algunes articulacions, sobretot turmells, que els hi falta una miqueta d’oli, però en general força be.
De fet el dimarts ja vaig sortir per una pista de muntanya amb ondulats a rodar 45 minuts. A les baixades dels ondulats els quadriceps els tenia a parir i tota l’estona anava mig apajarat (marejat). Tot normal ¿...? Desprès d’estar cinc hores fonent-li una tunda al cos que més puc esperar ?. Trucada al Coach...
Nen que m’he marejat com un ocellet !!!
Home encara estàs buit del tot....Demà fes 50 minuts urbans.
Dit i fet ahir 50 minuts urbans. Quin canvi !!! El principi se’m feia estrany (ei, és veritat !!!) que els turmells no ballessin; i desprès que sorprenentment vaig anar força ràpid, desprès dels deu primers minuts (vaja com el Barça).
Estic content de la meva recuperació. Un cop més, crec que, em fet les coses molt ben fetes. Bons entrenaments, repòs, bona alimentació i ben hidratat. Que be.
Avui ja hem posaré a la muntanya “suavito mi amol”
Apali Salut
Montañes,La Ronda en Laspuña 2009
A chobentu de Laspuña y da redolada achecon a suya boz (atris tamien os puños) animaus por os suyos sentimientos y por a mosica da Ronda.
Grazias Afizione por mimbiame o bideo.
Egalitat
Qu'èi tot plen de rasons:
Tà progressar en occitan,
Tà demostrar, se hosse necessari, qu'ei possible de parlar de tot en occitan,
Tà amuishar la lengua au mon sancèr,
Tà hèr viver la lengua.
E perqué lo gascon?
Pr'amor lo gascon qu'ei la sola lengua occitana qu'aja lo gost e la sabor deu gascon.
N'ei pas un dialècte, lo gascon?
Lo gascon qu'ei un dialècte de l'occitan com lo francés ei un dialècte de la lengua d'òil. Qu'ei teoria, aquò. N'empacha pas que gascon e francés sian lenguas de las vertadèras. Aquò ei la realitat. Non m'agrada pas lo mot dialècte, l'èi horabandit deu men vocabulari. N'apòrta pas arren de bon dens la vita vitanta. Lo mot dialècte qu'ei un mot deu jargon tecnic de sistematicians lingüistics, qu'a prengut ua connotacion negativa dens la realitat. Que'u tròbi plan piéger que patués. Lo gascon qu'ei ua lengua com lo catalan. Enfin pas completament, pr'amor que n'a pas atenhut lo grad de normativizacion deu catalan. Lo gascon qu'ei occitan per definicion, cèrtas, mes qu'ei abans tot ua lengua. Parli plan de lengua gascona e non d'occitan gascon o d'occitan segon los parlars gascons. Non pas qu'aquò non seré pas corrècte, mès notaratz qu'ac hèm pas peu francés: parlam plan de lengua francesa e non pas de lengua d'òil segon los parlars d'Isla de França. Alavetz, perqué tractar diferentament lo gascon? Soi per l'egalitat enter gascon e francés. A tots los nivèus.
TRES: TOP TEN, LLIGA, COPA I CHAMPIONS !!!!
^j^...!
Nanit, un pèl tardet.....jo vaig així, a plena nit treballo millor, xo no us penseu q ho compenso al matí, eh, ja m'agraria, jaaaaaaa!!!!
Avui sí que hi ha un motiu d'alegria general, almenys per la gent que li agrada el futbol...i el futbol de veritat...i als del barça i els que no ho són per portar la contrària, que en conec algun d'aqts, je je je! Eh, Pere...sort q està currrat i no ho llegirà...je je je!
Aquesta temporada n'hem gaudit, i molt, jo això ho dic xo he comès dos errors imperdonables..., tenen escuses: bé a a la meva manera de veure i és que sopar bé, una copeta de vi, un sofà i no sortir de casa col.labora a què et quedis "fregida" al sofà i et perdis el partit, en aquest cas el d'aquesta nit, amb el Manchester!!!IMPERDONABLE DEL TOT!
Us ho explico xq sou amiguetes meus i ja coneixeu els meus "ets i uts", mes o menys, xo si a lo d'avui (que el plà era intentar anar a sopar fora, hi m'havien convidat en uns quants llocs!!!!), i l'un per l'altra al final m'he quedat a casa, DORMINT.....al meu sofà de fa 20 anys...., doncs hi afegeixo el fet que no em vaig enterar el dia que jubava el BARÇA-MADRID....és GREU!
Bé ara de cara a la feina, que dels meus draps bruts com que ja els coneixeu no n'hem pas de fer més conya....prou q em va costar...la tonterieta d'estar a la Lluna o Mart que dic jo......
El que vull destacar és que aquest any hi ha hagut un grupet de persones que han cregut les unes en les altres...i han apostat pel treball en equip que és el que normalment dona resultat en esports de grup.
Un molt bò, Dos, Tres, i Pico, xo tots plegats fan un EQUIP UNIT I QUE VA A LA MATEIXA, que és del que es tracta i de ser el millor, x anar bé al nivell que es mouen aquests "monstres" esportius i per això no es pot ser MECIOCRE, s'ha de ser bò, en algun lloc del camp, xo bò!!!
Si jugues bé, si tens un entrenador hàbil que sap què dir-te en el moment oportu, i donar-te un tok en el moment oportú les coses milloren; aquest any en tenim una bona mostra: Eto el seu caràcter, Messi, Iniesta, Henry que passava un mal moment i les lesions el castigaven, Xavi un dels millors, Puyol (l'ànima del barça!), Valdes encara que sigui criticat... és bò, o se n'ha anat tornant amb l'experiència i els bons consells (que vull pensar que tant a Eto'o com a Valdés, els van donar els seus representats en el moment oportú, sino, com Eto'o....serien en un altre equip segur!!! xo no, s'ha fet equip i s'ha guanyat!!! no gràcies a un jugador sol, sino un equip de gent que treballa junta: dietistes, fisios, psicòlegs, preparadors, "espietes-investigadors-informadors-pel seu bé!!!!" etc...
I tot això per aquests aficionats que paguen, molt, que es traslladen amb ells, o els acompanyen on van, fan mans i mànigues per assistir a un partit.
I no em refereixo a aquells que estan forrats de pasta i es permeten el luxe de passar quatre dies a Roma, visitant la capital, per exemple!!! Jo parlo dels que es quanyen els diners pencant i no fent el dropo! Bé, aki callo que la lio, xq cadascu se'ls gasta amb el què vol i pot...
I no parlem de la il.lusió, emoció, sentiments i passions d'aquests aficionats, que els mouen a fer això, tant sols per aquests motius val la pena que un equip com el Barcelona, lluiti, treballli, sigui disciplinat, dintre el què cap...
i fruit d'aquest esfroç i treball de'equip, doni moltes alegries a tota la gent que viu per veure l'espectacle que ens donen cada setmana, almenys aquesta lliga, i si en alguna propera no és així, no siguem com sempre de "destroyers" que com que un dia, una campeonat o una lliga l'hem perduda ja hem de sacrificar "el cap d'algú"...la vida no és així, el futbol potser si....xo cal ser més equilibrats i no tant passionals, xo això és del tot impossible, xq som viscerals i sentim, i ja que sentim x poques coses almenys disfrutar-les al màxim del què poguem!
Per vist que no he vist el partit xq em feia molt pal sortir de casa i m'he quedat "clapada", he fet una bona crònica, x no parlar dels gols........aki ja no m'hi fico xq són MESTRES i ja stà, així de clar!
El proper dia sortiré de casa a les set de la tarda i ja no i tornaré, x si de cas...ara que hauré d'esperar la segúent Champions, bufffff! xo tot és possible, tot!
Moltes gràcies Mire i Anna, si os hagués fet cas...xo...tot arribarà, tb el sortir per fer activitats socials de nit, JO QUE VIVIA DE NIT, OSTI!!!! L'edat....
Nanit,
ptnts a tots, avui dormireu una mik + satisfets, eh!
annna:)
.
Concurs de relats curts de terror Hesperia
Aquí teniu la resolució:
Reunides les nostres ànimes turmentades i després dels sacrificis rituals i les ofrenes als foscos déus de l'Hades els oracles han parlat i el jurat del concurs de relats curts de terror decideix que el Guanyador del Calze Sagnant de l'Infern és el relat següent:Mirades. La pilota arribà al pou i ella mirà avall. -Hi ha ulls que em miren! -És clar! -Són els teus reflectits! No la convencé. N'hi havia tres.de Joan Pinyol
I també, com en l'edició de relats de ciència ficció, ens hem vist obligats a atorgar un Accèssit de Vísceres Supurants per la Qualitat Literària a l'obra:Buh! Després de devorar al nen i llepar la sang que havia espargida sobre el llit, el monstre va tornar al conte del què havia sortit.de Mary Lovecraft
_uacct = "UA-2051198-2"; urchinTracker();
Dia 44440
Sabem els noms d’una part d’allò que ens passa. Sabem els nostres noms. Sabem quan han passat fets importants. Sabem els noms d’algunes eines.
Per determinar els noms de les noves famílies s’ha de convocar un comitè de quatre persones. És el Comitè dels Noms. S’encarrega de pensar i discutir quin serà el nom més adequat per a una família que és a punt de prendre volada. Un nom nou és l’inici d’una nissaga, de la història de tota una colla de persones, d’un munt de sentiments i esforços, d’una pila de records encara per gestar. Així, la idoneïtat de la tria ha de ser votada unànimement. Això no sempre s’aconsegueix el primer dia de reunió. Se sap de reunions del Comitè dels Noms que han durat setmanes. I és que als camps de maduixers la creació d’una nova realitat sempre s’ha considerat cabdal. Potser és un reflex inconscient, un altre intent de controlar la indefectible aleatorietat de la vida. Potser com que estem sotmesos a delmes constants ens esmercem en tot allò que suma.
Imaginem un home i una dona joves que volen marxar de l’àmbit dels seus pares i establir-se autònomament. Imaginem que els seus noms de família respectius siguin Aiguaclara i Aixetanova. La primera proposta del President del Comitè dels Noms serà doble i formulària: Aiguanova i Aixetaclara. La segona part de la proposta, Aixetaclara, serà descartada perquè no té equivalència en la realitat. Algú dirà que ha vist aixetes noves i velles, gris-metàl·liques, gebrades, etcètera, però mai clares. Algú dirà que això és relatiu, que tot depèn de com usem el concepte ‘clar’ unit al concepte ‘aixeta.’ Algú dirà que vist això pot afirmar que ell sí que ha vist una aixeta que pot ser considerada clara. Així, entre anades i tornades, passaran el temps que calgui. Però gairebé segur que finalment descartaran el cognom Aixetaclara perquè és massa ambigu.
La primera part de la proposta, Aiguanova, serà considerada només si no hi ha cap altra família que ja dugui aquest nom. És obvi. És Llei. Un nom, una família. Igual que els fragments dels noms de família es poden creuar ara, pot ser que ja s’haguessin creuat generacions enrere. Podria no ser la primera vegada que dos membres d’aquestes dues famílies hagin volgut ajuntar-se. No es posaran pegues quant a la possibilitat real de l’aigua nova, del concepte en la realitat dels camps de maduixers. S’afirmarà primer que no hi ha problema per entendre que l’aigua nova és la que es beu després de cada secada. Algú dirà que es podria considerar aigua nova la que es beu després de la secada o igualment la consumida després de la becaina grossa o després de l’horror. Es debatrà. Després de molts dies, caldrà arribar a un acord unànime. En cas contrari, es continuarà proposant i debatent.
És a dir, que si ni Aiguanova ni Aixetaclara no s’acceptessin per unanimitat, començaria la reunió del Comitè de Noms pròpiament dita. Llavors sí que altres membres del Comitè que no fossin el President mirarien de fer propostes basades en la història personal de la parella, a la qual en qualsevol moment podrien convocar per fer-los preguntes. On es van conèixer? On es van adonar que estaven enamorats? Quan van parlar per primera vegada de la possibilitat de crear un família pròpia?
Una de les preguntes clàssiques del Comitè dels Noms quan ja feia estona que volien trobar-ne un i no se’n sortien era demanar a la parella de què havien estat parlant o què havien estat fent just abans o just després d’aquest primer pensament d’instituir-se com a família. ¿Miraven les estrelles, mantenien relacions sexuals, menjaven maduixes acabades de collir de la mata, parlaven de tenir fills, s’acariciaven, discutien, dormien, passaven fred? Depenent de les respostes donades, es proposarien noms de família de l’estil d’Estrellavista, Celmirat, Relaciómantinguda, Maduixafresca, Fillvolgut, Caríciafeta, Motagre, Descanstingut... Malgrat tot, com que aquesta mena de noms de família —massa eteris, massa poc relacionats amb coses materials, massa carregats d’implicacions segones— no són populars als camps de maduixers, molt sovint s’acaben descartant tots. Maduixafresca, sent l’excepció del grup, potser comptaria amb algun vot, si no fos que ja existeix...
El sistema de recerca de noms és complicat. Es proposen mètodes que ja a l’avança se sap que donaran resultats més aviat mal considerats. Es perden hores i dies en rebuscades combinacions improbables. Tot i que no és Llei, és costum. Potser hi ha una mena de superstició no parlada que suggereixi que un nom massa fàcil de posar pot ser igual de fàcilment arrasat. Potser per això l’entestament a trobar una base sòlida, un nom fiable a llarg termini, que pugui resistir tota mena d’atacs des de qualsevol angle. Potser. No ho podem saber tot del cert. No ho podem saber tot.
_uacct = "UA-2051198-1"; urchinTracker();Ya son aquí un altro anyo...
Primer cuantas fotos de las flors:
Bueno, ya ye pro de flors, e ixo que encara me'n queda una pila. Aora bel·launa de la palometa
Jaime m'ha dito que yera una Isabella no sé qué més, mirando per Sant Google he visto que ye una Isabella Graelisia, majisma pa yo. Le faltan las puntas de las alas per abaixo perque yeran fendo un estudio chenetico d'esta especie tant emblematica.
P. S. Moltes felicitats a tots el barcelonistes per el triplete, aquest any m'ha fet goig de veure els partits del Barça.
Dades 27 de maig de 2009
Fotografia: Presa de Talarn avui
Dia assolellat amb presència de núvols prims, cirrus, cirrustrats que han enteranyinat una mica el cel. Les temperatures a primera hora del matí han estat fresques, a migdia ja han estat més suaus.
SORT 690m
T. Màxima: 25,8ºC
T. Mínima: 12,1ºC
PLANES DE SON 1.560m
T. Màxima: 16,8ºC
T. Mínima: 3,7ºC
ESTERRI D'ANEU 960m
T. Màxima: 21,4ºC
T. Mínima: 9,2ºC
LLESSUI 1.400m.
T. Màxima: 19,1ºC
T. Mínima: 5,3ºC
RIBERA DE CARDOS 898m.
T. Màxima: 21,7ºC
T. Mínima: 5,1ºC
BONAIGUA 2.260m.
T. Màxima: 7,7ºC
T. Mínima: -2,9ºC
ESPOT 2.520m.
T. Màxima: 7,5ºC
T. Mínima: 0,1ºC
Coltura
55- Suro del Rei.
Cista neolítica anomenada del Suro del Rei. Romanyà de la Selva, comarca del Baix Empordà.
54- Cista de la carretera de Calonge.
Cista neolítica anomenada de la carretera de Calonge. Romanyà de la Selva, comarca del Baix Empordà.
53- Cista d'En Guitó.
Cista neolítica anomenada d'en Guitó. Romanyà de la Selva, comarca del Baix Empordà.
Aquestes tombes acostumen a estar molt emboscades entre les alzines sureres, i és força difícil localitzar-les.
52- L'home Encantat.
L'home Encantat era una menhir que es trobava al Coll del Cantó, comarca de l'Alt Urgell.
Va desaparèixer als anys setanta quant el van fer volar amb dinamita durant unes obres a la carretera.
El millor que puc fer...
51- Llosa de Llanera.
Aquest gran bloc de pedra es trobava antigament al terme de Llanera, comarca del Solsonès, i és la llosa superior d'una estructura funerària que s'anomena hemidolmen.
Conté un interessant conjunt de gravats semicirculars o en forma de ferradura.
Actualment aquesta pedra està exposada al Museu Diocesà de Solsona, on es poden veure clarament els gravats.
Inici de sessió d'usuari
Amb el suport de
