La pèrdua de l’habitatge, una injustícia notòria

Els habitatges subhastats en poder de les entitats financeres rescatades s’haurien de cedir a les Administracions i destinar-los a lloguer social .

El 2012 ha estat un any molt dur per milers de famílies. El creixent atur, que ja afecta a un 25% de la població espanyola, l’elevat endeutament, i la conseqüent disminució d’ingressos, han fet que moltes famílies hagin perdut els seus habitatges per no poder fer front al pagament dels crèdits hipotecaris o els lloguers dels pisos.

El problema dels desnonaments és, segurament, l’exemple més clar de la crisi social i de valors que patim. Quan una persona perd el seu habitatge i queda, a més a més, amb un gran deute pendent vol dir que, difícilment, tindrà una segona oportunitat. Si no rep ajudes públiques o el suport de gent propera, entrarà, sense remei, en la roda de l’exclusió social.

L’exclusió social, les desigualtats, no disposar d’un habitatge poden provocar en les famílies frustració, angoixa, inseguretat i baixa autoestima. I tot això pot acabar concretant-se en uns majors índexs de malalties mentals, fracàs escolar, augment del consum de drogues i suïcidis com, per desgràcia, ja hem viscut.

Hi haurà qui dirà que les persones que van signar un crèdit hipotecari se sotmetien voluntàriament a un negoci jurídic privat, però en aquest negoci la vigilància pública preventiva no va ser eficaç i les entitats bancàries van ser poc rigoroses en la valoració del risc de solvència d’aquestes persones. Ara, moltes entitats bancàries que van avalar aquells crèdits pretenen rescabalar-se de la davallada del sector immobiliari assetjant la part més feble del negoci, no acceptant la dació en pagament per liquidar un negoci desigual i, possiblement, reservant-se un lucre futur en la revenda dels habitatges. Es tracta d’unes situacions d’injustícia notòria, immorals i poc ètiques, emparades per la legislació vigent, però no pels principis del dret.

No fa gaire temps, el govern de l’Estat ha aprovat un Reial Decret Llei per fer front al problema dels desnonaments. La resposta és clarament insuficient i injusta, fruït del fracàs de l’intent de pacte entre PP i PSOE, després del suïcidi d’una dona a Baracaldo quan estava a punt de ser desnonada. I sembla només un nou intent per tapar l’escàndol i la gravetat d’una situació que ja ha afectat a Espanya més de 400.000 persones des que va començar la crisi.

El Reial Decret Llei consisteix en un aplaçament temporal de dos anys del llançament del pis subhastat. Durant aquest temps, els afectats no pagaran quotes ni un lloguer, però subsisteix la pèrdua de la propietat, el deute no sufragat amb la subhasta i els interessos de demora, és a dir que d’aquí a dos anys el deute que tindran els afectats encara serà més gran.

Les condicions per accedir a la moratòria són molt dures. Només se’n poden beneficiar les unitats familiars amb ingressos bruts de 19.300 euros l’any (menys de 1.000 euros nets al mes), famílies nombroses o famílies monoparentals, amb dos fills a càrrec, i aquells casos en què la quota hipotecària sigui superior al 50% dels ingressos nets de la unitat familiar. Podria seguir enumerant condicions, però el cert és que la mesura no afronta el problema real. La moratòria només es podrà aplicar a 120.000 famílies, no contempla els casos de lloguer, ni resolt on aniran a viure els milers de ciutadans que són desnonats.

Lleis adequades a les realitats socials

Es fa molt necessari introduir, amb celeritat, més propostes legislatives per tal d’afrontar aquesta greu problemàtica. Les lleis s’han d’adequar a les noves realitats socials per tal de prioritzar i fer possible el dret a un habitatge digne. Les Administracions no poden restar alienes al deteriorament de la qualitat de vida dels seus ciutadans, la pèrdua d’un dret bàsic i l’alteració de la pau social.

Una de les recomanacions que he fet arribar a l’Ajuntament de Barcelona, però que també es podria aplicar a d’altres ciutats, és que les administracions s’anticipin al risc de desnonament, informant i orientant d’ofici a les famílies conegudes pels serveis socials que estiguin en risc d’exclusió social, i oferir un allotjament assistencial i transitori a tots els residents que siguin objecte d’un llançament.

A Barcelona, la borsa d’habitatge públic de lloguer assequible és gairebé inexistent. Només 1.700 dels 8.000 pisos que gestiona el Patronat Municipal de l’Habitatge es destinen a les rendes més baixes. Ara seria un bon moment perquè les administracions posessin en marxa una veritable política d’habitatge públic, com ja es fa en d’altres països europeus, amb pisos per als més necessitats: joves, aturats, famílies desnonades, jubilats, discapacitats.... Parlo d’un tipus de lloguer que no hauria de superar els 200 euros al mes. La seva posada en marxa és una imperiosa necessitat.

En el cas de la capital catalana, l’Ajuntament hauria de nodrir aquesta borsa de lloguer social amb tots els habitatges disponibles. Considero que les Administracions han d’adquirir i rehabilitar els habitatges desocupats de baix cost per cedir-los als col·lectius vulnerables, i controlar que no hi hagi pisos públics infrautilitzats o no assignats a les persones que més ho necessiten.

També cal destinar a lloguer social els pisos subhastats en poder de les entitats financeres rescatades. Ara és el moment que els bancs i les caixes que han rebut diners públics rescatin les persones cedint a les Administracions els pisos desnonats que tenen en el seu poder per tal d’oferir-los a un preu assequible als propietaris fallits, entre d’altres col•lectius.

El passat mes de març, en la presentació de l’informe anual de 2011 en el plenari municipal, ja vaig suggerir a l’Ajuntament de Barcelona que negociés amb els bancs i caixes posar a disposició de la borsa d’habitatge de lloguer de la ciutat els habitatges subhastats. I quants en faran falta? Doncs, els que calguin, els necessaris per garantir que tots els ciutadans disposin d’un allotjament digne, un dret bàsic i fonamental que reconeix la Constitució i l’Estatut. Només a Barcelona, unes 20.000 persones estan inscrites en el registre de sol•licitants i esperen poder accedir, tard o d’hora, a un pis públic.