La pregunta va ser magistral: “Creu que, si les negociacions per formar un nou govern no les encapçalés Artur Mas, serien més viables?” La va formular ahir al matí a Pere Navarro el respectat periodista de ‘La Vanguardia’ Iñaki Ellakuria. Va ser en ocasió d’una roda de premsa a la seu del PSC, a Barcelona.

Era una manera florentina de posar de relleu l’evidència que avui Mas és el gran problema, el gran tap, la gran nosa. “Finalment –em digué una font d’UDC– 'La Vanguardia' gosa fer saber a Mas el que tots sabem: que el problema és ell”.

Benvingut el retorn de ‘La Vanguardia’
Navarro contestà diplomàticament, sense referir-se a Mas. No podia dir res tan interessant com el fet que aquella pregunta fos formulada per un destacat periodista del diari del Grup Godó. Benvinguda sincera al retorn d’aquell vell diari barceloní a la penya dels que intentem estar allunyats de tot poder i de tot apriorisme partidista.

Jo no hi estava present. Només he estat dins la seu del PSC dues vegades. Una per anar a buscar el meu amic Joan Raventós per anar a dinar junts, i una altra per fer el mateix amb Raimon Obiols, quan l’un i l’altre ocupaven el lloc de Navarro. No va ser fa poc.

Per això, m’ha passat el text de la pregunta d’Ellakuria un altre periodista que en va prendre nota. Creia que no podria usar-la en el seu mitjà. TV3 donà la resposta de Navarro. Però, per descomptat, no pas la pregunta. Potser Mas va dinar malament.

La “gairebé una traïció” de ‘La Vanguardia’
El dia abans, el patètic cortesà Agustí Colomines, cap de la fundació oficial de CDC, havia acusat ‘La Vanguardia’ de “gairebé una traïció”. Tenia gràcia perquè trair vol dir anar contra els teus: el teu país, el teu partit. Hi havia un partit o una coalició “La Vanguardia-CiU”? Com que crec en el perdó, la redempció i la reinserció, no en dic res. Ja ho vaig fer.

La pregunta d’Ellakuria anava en el sentit de tot el que he estat escrivint des de fa molts dies, del que pensen milions de ciutadans (en especial, els agents econòmics), del que diuen en privat tots els polítics (inclosos els d’UDC) que no són de CDC i, fins i tot, molt en privat, un nombre creixent de militants i de dirigents de CDC. Crec ser el periodista que més ha difós els criteris que m’han estat expressant membres d’aquest darrer grup de fet.

ERC i CiU. Un volent substituir l’altre
O sigui que tothom veu el que Mas no vol veure. Tanmateix, un dirigent de CDC, molt proper a Mas, em manifesta: “ERC ja ha dit, i a hores d’ara és veritat, que no vol un govern de coalició, però el perill d’un pacte només parlamentari amb ERC, o amb qui sigui, és infinit. No podria garantir l’estabilitat. Si el nou govern de la Generalitat arribés a l’estiu seria un miracle. Hi haurà una doble pressió externa, des del PP i Ciutadans i des de PSC, IC i la CUP. Amb el Tripartit, ERC va ser un etern problema per a aquella coalició. Ara seria molt pitjor. D’entrada, serem parlamentàriament dèbils i hi haurà atacs quotidians. Serà un parlament dividit, complicat. Qui pot garantir que ERC no faci pinça en contra de nosaltres, encara que només sigui en temes que no pot assumir? Tampoc s’ha d’oblidar que ERC vol ser el nostre substitut, perquè, més que mai abans, ens dirigim a un mateix electorat”.

Aquest darrer aspecte també va ser destacat per un quadre d’UDC. “Nosaltres estem totalment en contra d’un acord amb ERC. En el millor dels casos mantindrem un distanciament crític. La part bona és que una filigrana com aquesta pot acabar amb Mas. Però si el drama no explota aviat, també pot acabar amb CDC. Per això UDC manté i mantindrà un posicionament crític, des d’ara”.

Trobar un culpable potencial abans de ni pactar
Una altra font de CDC digué: “Tinc indicis que finalment Mas veu que un acord amb ERC, encara que només sigui parlamentari, és ‘la crònica d’una mort anunciada’. Per això espero que el flirteig actual només sigui vist per Mas com una maniobra per fer creure que ha buscat un acord amb ERC i aquesta ho ha fet impossible. Suposo que ERC fa el mateix: preparar-se per atribuir a CiU les culpes que no hi hagi un govern sobiranista”.

Una font d’UDC, amb qui tinc vella amistat, ha anat pel broc gros: “En els moments de lucidesa, Mas veu que ha de trencar amb ERC, però fer-ho donant-li la culpa. Per això l’actual escenificació durarà més. Tractant-se de Mas no es pot donar res per cert. La seva component personal està embogida i afectada per la pressió dels seus dos únics incondicionals, Francesc Homs i Germà Gordó. Homs rep cada dia més crítiques i comença estar en un estat psicològic comparable al de Mas”.

Grans silencis sobre Diputació i grans municipis
A totes les fonts els he demanat com veuen que, després de tanta xerrameca, continuï havent-hi una coalició de CiU i PP a la Diputació de Barcelona i a ajuntaments importants, com Badalona, Reus i Castelldefels, junt amb altres municipis menors.

Totes les fonts consideren el tema com una qüestió molt indicativa. Una font d’ERC digué que molts dirigents del seu partit reclamen amb energia un trencament municipal entre PP i CiU. Ho fa Josep Andreu, alcalde de Montblanc i membre de l’executiva d’ERC. Andreu va posar de relleu el cas de Reus, on rau l’escàndol sanitari Innova.

Parlar de grans opcions i oblidar-se de la realitat fàctica de la descarada coalició de PP i CiU, a nivell local i a la rica Diputació de Barcelona, genera escepticisme. En particular si es té en compte la Diputació de Barcelona, hi ha molt diner i molts escàndols. Ai caram, quan hi ha diners i opacitat, hi ha acords. Qui ho diria, Maria, malpensada.

Somiar en pactes antagònics
Artur Mas pot somiar en un pacte a Catalunya amb ERC i, a la vegada, una acceptació pel govern Rajoy d’aquest pacte. Somiar és lliure, però veí del deliri. Mas oblida que ell ha estirat la corda de la pau política com mai ningú abans. Rajoy ara pot citar John M. Keynes: “Quan les coses canvien, jo també canvio de criteri”.

Sobre aquest tema recordo haver estat el primer a recordar l’efecte mirall: quan una imatge real s’allunya del mirall també ho fa la reflectida. Mas no pensà ni en això. Però ara voldria esverar tothom –en particular, els mercats, que ja ho estan prou malgrat que potser no escolten Joan Tardà– durant 29 dies al mes, amb una orquestra dirigida o codirigida per ERC. Però, també, demanar calerets a “Madrit” cada dia 30. Ànims, a veure què passa, si bé ja m’ho imagino.

ERC es vol suicidar?
També pot somiar que ERC assumeixi les retallades sanitàries, educatives i d’empara social. Personalment, ho podria considerar possible, però a la vegada, suïcida.

En les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, ERC, nascuda només tres setmanes abans, portava com a eslògan, de fet no pas cruent, però si anticorrupció, “Pena de mort al lladre”, si bé després, amb ERC en el poder, hi va haver de tot. Suposo que entén que hauria d’assumir les retallades ja fetes i les moltes que estan caient. A més que això representaria una maldat intrínseca imperdonable, també implicaria, en particular en el tema sanitari, que potser no pogués tornar a gosar, mai més, recordar aquell eslògan del 1931.