Explica el Luis Latorre que el dia que va posar el peu a Can Banús, fa ja gairebé 14 anys, el cel se li va obrir de bat a bat. Tenia 35 anys, cinc com seropositiu, i una infinitat d'experiències traumàtiques a l'esquena. Drogues, tabac, alcohol i una malaltia que, llavors, en els anys 90 del segle passat, matava molt. "Jo, de fet, estic vivint gratis des de fa anys; he vist morir a la majoria dels meus companys d'aquella època", relata. "També a la meva dona, a la que jo vaig encomanar la malaltia". Fa una pausa.

El silenci evoca el trauma, però també el renaixement; a Can Banús, un dels 13 centres que, a Catalunya, conformen la xarxa de llars residències i pisos que, gestionats per 12 entitats privades, donen suport, amb fons públics, als malalts de Sida com el Luis.

O com l'Alfonso García, 54 anys, els tres últims a Can Banús, 23 com a portador del virus. "Aquesta és ara casa meva, on més a gust i feliç em sento, d'on no voldria marxar mai perquè ser aquí és un privilegi", assegura l'Alfons, sota les bigues de fusta d'aquesta masia de mitjans del segle XVIII, situada a Badalona.

I no és pel fabulós jardí, la pista de futbol o els enormes finestrals pels quals el sol es cola; encara que tot això ajudi al benestar dels seus 25 usuaris. "És per l'afecte, l'amor i la comprensió que ens donen aquí; perquè som com una gran família", assenyala l'Alfons, ex toxicòman, ex alcohòlic, ex 'crema la poca vida que et quedi amb tots els excessos possibles, a la major velocitat possible'. "Ara, gràcies principalment a l'ajuda de Narcòtics Anònims, tot això em repel.leix", celebra.

"És perquè aquí recuperes la dignitat", abunda el Luis, que va arribar a Can Banús "acabat", disposat a morir-se, després de dues temptatives frustrades de suïcidi. "Però aquí, vaig tornar a néixer", afirma. I ho va fer ràpid. En només sis mesos, els que va trigar a abandonar la masia amb una feina a Mansol, l'empresa de manufactures solidàries creada pel propi centre, i amb la seva actual dona, la Rita, una treballadora de la masia.

"Mai m'ho hauria imaginat", confessa el Luis, que tres anys després va tornar a Can Banús per "tornar part del molt" que va rebre i segueix rebent. Actualment, ajuda als educadors del centre i sent "tota la responsabilitat" de saber-se "un model". "Però això em dóna molta força també", assevera.

Menys morts, malalts més longeus

No obstant això, no totes les experiències són tan positives com la del Luis. "Tenim un 20% de casos que aconsegueixen completar tot el procés i rebre l'alta, entre un sis i un set per cent de morts, i la resta són altes voluntàries perquè no s'adapten i gent expulsada perquè no compleix les normes", apunta el Mijail Acosta, coordinador de la comissió VIH/Sida i Exclusió Social de les Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS).

Aquesta xarxa de suport catalana, que compta amb 137 places, atén unes 250 persones per any -els usuaris romanen una mitjana de sis mesos en els centres- perquè, tot i que els casos de contagi s'han rebaixat considerablement en els últims anys, la Sida segueix existint i matant (al 64% dels diagnosticats a Catalunya entre 1981 i 2011). I malgrat la informació existent, es calcula que la meitat de les gairebé 28.000 persones amb VIH (Virus d'Immunodeficiència Humana) que, s'estima, viuen en territori català (el 22% dels malalts de l'estat) desconeixen ser portardores .

"Les morts han baixat molt i això és una bona notícia, però el gran interrogant que se'ns planteja ara és què fer amb els que viuen amb la malaltia, que són la majoria", assenyala Acosta, director també de la Fundació Acollida i Esperança . Persones com l'Alfonso, que se senten bé, però "no prou forts" per espabilar-se soles.

L'amenaça de les retallades

El fosc panorama econòmic multiplica els dubtes. Què fer quan les retallades amenacen part del que s'ha construït durant tres dècades? Més que la pròpia malaltia -"Sabem que hi és, però ens sentim bé i portem una vida normal"-, això és el que preocupa ara als portadors que han vist com la seva qualitat de vida millorava notablement en gran part gràcies a la feina d'aquestes entitats. "Fa un parell de mesos, a mi em van denegar un tractament per a la cirrosi que abans m'havien aprovat perquè, de sobte, va quedar tallat per als portadors", explica el Luis. "Seguim sent una minoria i aquest tipus de coses et enfonsa psicològicament perquè la cirrosi si mata", afegeix.

"Encara que les retallades no ens han afectat directament a nosaltres [la Generalitat ha mantingut els pressupostos], la crisi socioeconòmica sí que afecta els que atenem: la seva reinserció laboral i el seu accés a l'habitatge és més difícil", constata la Tere Bermúdez, responsable del programa Sense Llar i Habitatge de Càritas de Barcelona. "A això cal afegir el cost dels medicaments, l'euro per recepta i els problemes amb la PIRMI [Renda Mínima d'Inserció]", prossegueix Bermúdez.

Una voluntària trasllada el llaç vermell que simbolitza la lluita contra la Sida, aquest migdia, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. (Carmen Secanella)

Els pacients més matiners de l'Hospital de Sant Pau s'han trobat aquest matí amb un grup de treballadors del centre 'okupant' el vestíbul principal de la instal.lació. Protesten de nou per les repercussions de les retallades en la sanitat pública i tenen la intenció de quedar-s'hi de manera indefinida, si no s'atenen les seves reivindicacions.

El detonant d'aquesta nova protesta ha estat la negativa de la direcció de l'hospital a abonar la paga de Nadal tot i no tractar-se de treballadors públics -el centre és una fundació privada-, i les incerteses sobre el cobrament a temps del salari mensual. Consultat per aquest diari, el centre diu no tenir cap comunicació oficial sobre aquest tancament.

Plou, tanmateix, sobre mullat, i els motius d'aquest tancament indefinit no s'acaben aquí. Els treballadors -entre els quals es troben els representants d’UGT al comitè d'empresa- clamen contra les noves retallades que els pressupostos de la Generalitat preveuen en la sanitat pública per a 2013.

Los pacientes más madrugadores del Hospital de Sant Pau se han encontrado esta mañana con un grupo de trabajadores del centro ‘okupando’ el vestíbulo principal de la instalación. Protestan de nuevo por las repercusiones de los recortes en la sanidad pública y tienen la intención de permanecer allí de manera indefinida, si no se atienden sus reivindicaciones.

El detonante de esta nueva protesta ha sido la negativa de la dirección del hospital a abonarles la paga de Navidad pese a no tratarse de trabajadores públicos –el centro es una fundación privada–, y las incertidumbres sobre el cobro a tiempo del salario mensual.

Llueve, sin embargo, sobre mojado, y los motivos de este encierro indefinido no se agotan ahí. Los trabajadores –entre los que se encuentran los representantes de UGT en el comité de empresa- claman contra los nuevos recortes que los presupuestos de la Generalitat prevén en la sanidad pública para 2013.

Leer versión en castellano

Aquest matí, 23 dies després d'haver-la iniciat, els quatre treballadors en vaga de fam de Telefónica de Barcelona han abandonat la seva protesta. Marcos Armenteros, Carlos Ballena, Laurentino González i Alberto Diez han decidit escoltar el consell dels metges i tornar a menjar. La seva lluita per la readmissió del Marcos, però, segueix; a través d'UGT i CC.OO, que ahir es van comprometre a intercedir davant Telefónica per què escolti les reivindicacions dels vaguistes.

"Hem aconseguit trencar el silenci mediàtic que imposa una gran multinacional; la unió entre moviments socials i lluites laborals, i posar en l'agenda política i social les baixes laborals i els acomiadaments improcedents", assenyalen els vaguistes en fer balanç dels seus 23 dies de vaga de fam. "I, tot i que encara no hem aconseguit la readmissió del Marcos [Armenteros], hem abandonat la vaga perquè tots ens ho demanaven ja; però seguirem lluitant per aconseguir-la a través d'altres vies", afegeixen.

La lluita queda ara en mans de CC.OO i UGT que, recolzats per altres organitzacions sindicals, així com per diversos moviments socials i per alguns partits de l'esquerra catalana (Iniciativa-Els Verds, Esquerra Unida, ERC, CUP i el PSC) , han elaborat un manifest en què exigeixen a Telefónica -i, per extensió, a totes les empreses- que readmeti als treballadors acomiadats després de baixes per malalties justificades, com li va passar al Marcos, l'origen d'aquesta protesta.

El document, que denuncia la vulneració de l'article 9.3 de la Constitució per part de Telefónica -aplicació d'una llei amb caràcter retroactiu-, així com els efectes perversos de la reforma laboral, també sol.licita que, en els casos d'acomiadament improcedent, sigui el treballador qui decideixi si opta per la indemnització o per la readmissió.

"És hora que recollim el testimoni i exigim a Telefónica una reunió urgent per reconduir aquest cas", ha assenyalat el representant d'UGT, Camil Ros. Els sindicats persegueixen que aquesta reunió es pugui produir aquest dijous, dia en què Luis Miguel Gilpérez, president de Telefónica Espanya, té previst visitar la seu de la companyia a Barcelona.

" Quina paradoxa que el dret a la salut hagi de ser defensat amb una acció que posa en risc la salut de les persones que la duen a terme , però així estem . Ens hem de rebel.lar davant aquest estat de les coses " , ha apuntat el representant del Front Cívic de Catalunya , Víctor Rius.

Superades les tres setmanes de vaga de fam , preocupava sobre tot l'estat físic dels treballadors , que presentaven una " situació molt precària i de risc elevat per a la seva salut ", segons Josep Maria Sans, un dels cinc metges que voluntàriament ha vigilat l'estat dels vaguistes.

Fa dies ja que l'equip mèdic estimava que, per raons de salut, el Marcos i els seus companys haurien d'haver abandonat la vaga de fam. Tots han perdut entre 10 i 12 quilos de mitjana. I ja tenien problemes de cetonúria ( acetona ) i d'acidesa. " Ja estaven consumint seu propi cos " , expliquen els metges de manera gràfica.

" Nosaltres ens veiem encara amb força per seguir perquè això està funcionant " , assenyalava encara ahir Carlos Ballena , malgrat la seva extrema debilitat física. " Encara que sigui una desgràcia haver d'arribar a això perquè la gent entengui que és il.lògic que a un l' acomiadin perquè està malalt " , afegia. " Entre tots hem permès una societat que dóna més drets al capital que a les persones " , abundava el Marcos Armenteros . " Hem de pensar quin tipus de societat volem construir i posar a les persones , excloses avui per les lleis , al centre " , concloïa l'home que ha liderat aquesta revolta.

Els representants dels partits polítics , per la seva banda , s'han compromès a mantenir els treballadors al corrent de totes les iniciatives que referent a aquest cas s'estan duent a terme al Parlament Europeu i al Congrés. " Aquesta lluita visualitza la injustícia de la llei. Necessitem unitat transversal per derrotar lleis indecents " , ha assenyalat el líder d'Iniciativa , Joan Herrera.

Llegir versió en català

Esta mañana, 23 días después de iniciarla, los cuatro trabajadores en huelga de hambre de Telefónica de Barcelona han abandonado su protesta. Marcos Armenteros, Carlos Ballena, Laurentino González y Alberto Diez han decidido escuchar el consejo de los médicos y volver a comer. Su lucha por la readmisión de Marcos, no obstante, sigue; a través de UGT y CC.OO, que ayer se comprometieron a interceder ante Telefónica para que escuche las reivindicaciones de los huelguistas.

"Hemos conseguido romper el silencio mediático que impone una gran multinacional; la unión entre movimientos sociales y luchas laborales; y poner en la agenda política y social las bajas laborales y los despidos improcedentes", señalan los huelguistas al hacer balance de sus 23 días de huelga de hambre. "Y, aunque aún no hemos logrado la readmisión de Marcos [Armenteros], hemos abandonado la huelga porque todos nos lo pedían ya; pero seguiremos peleando por ella a través de otras vías", añaden.

La societat catalana ha decidit que les polítiques socials i verdes tinguin més pes al Parlament català durant les pròxima legislatura. Així ho indiquen els tres diputats més amb què Iniciativa-Els Verds surt d'aquestes eleccions (13), després de recollir els millors resultats de la seva història (12 diputats el 2006) i superar, en algunes zones de l'àrea metropolitana de Barcelona, ​​el PSC com a primera força d'esquerres. La formació ecosocialista recupera, a més, la representant que, en els anteriors comicis, havia perdut a Lleida i estén, amb 13 diputats, la seva presència a tot el territori català.

"Sortim amb la confiança redoblada, amb els millors resultats que mai hagi tingut la coalició i decidits a posar la nostra força al servei de redistribuir la riquesa, del treball, dels drets de la gent i del dret a decidir", ha dit Joan Herrera , "amb grip però content", i aclamat per més d'un centenar de militants que no han dubtat a interrompre'l en diverses ocasions per cridar que "Catalunya no és CiU" i que "sí que es pot".

Al ritme Soul Sister, acompanyant la potent veu de Richard Myhill amb palmes i un enorme somriure, Herrera ha proclamat la derrota de CiU i de les polítiques de retallades i la victòria d'una alternativa d'esquerres. "La victòria de CiU és la derrota dels seus objectius polítics. El seu retrocés és notable; han estat derrotats per la força de la gent i de les urnes, per la gent de la marea groga, de les bates blanques, les samarretes verdes i blaves que avui s'han mobilitzat també a les urnes ", ha assenyalat el líder de la coalició verda.

La sociedad catalana ha decidido que las políticas sociales y verdes tengan mayor peso en el Parlament catalán durante la próxima legislatura. Así lo indican los tres diputados más con los que Iniciativa-Els Verds sale de estas elecciones (13), tras cosechar los mejores resultados de su historia (12 diputados, en 2006) y superar, en algunas zonas del área metropolitana de Barcelona, al PSC como primera fuerza de izquierdas. La formación ecosocialista recupera, además, a la representante que en los anteriores comicios había perdido en Lleida y extiende, con 13 diputados, su presencia a todo el territorio catalán.

“Salimos con la confianza redoblada, con los mejores resultados que jamás haya tenido la coalición y decididos a poner nuestra fuerza al servicio de redistribuir la riqueza, del trabajo, de los derechos de la gente y del derecho a decidir”, ha dicho Joan Herrera, “con gripe pero contento”, y jaleado por más de un centenar de militantes que no han dudado en interrumpirle en varias ocasiones para gritar que “Catalunya no es CiU” y que “sí se puede”. “

Al ritmo Soul Sister, acompañando la potente voz de Richard Myhill con palmas y una enorme sonrisa, Herrera ha proclamado la derrota de CiU y de las políticas de recortes y la victoria de una alternativa de izquierdas. “La victoria de CiU es la derrota de sus objetivos políticos. Su retroceso es notable. Han sido derrotados por la fuerza de la gente y de las urnas, por la gente de la marea amarilla, de las batas blancas, las camisetas verdes y azules que hoy se han movilizado también en las urnas”, ha señalado el líder de la coalición verde.

La huelga de hambre de los cinco trabajadores de Telefónica de Barcelona comienza a cobrarse peajes tras 18 días en curso. Josep Bel, uno de los cinco hombres que la secundaba, se ha visto obligado a abandonarla este mediodía por consejo de los médicos. Casi tres semanas sin ingerir alimentos han deteriorado considerablemente la salud de Bel, que permanece hospitalizado a la espera de un diagnóstico médico.

Sus cuatro compañeros de aventura, sin embargo, mantienen la huelga de hambre, con el cuerpo también debilitado -han perdido una media de nueve kilos cada uno-, pero con el ánimo reforzado. A las "miles" de muestras de apoyo y solidaridad recibidas estos días por diferentes vías, se ha sumado esta tarde la de Alexis Tsipras, líder de Syriza, el partido de izquierdas que más votos recibió en las últimas elecciones griegas. De visita en Barcelona para debatir sobre la construcción de la nueva izquierda, Tsipras se ha acercado al local donde mantienen su encierro los huelguistas de Telefónica para conocer de primera mano su situación y reivindicaciones y mostrarles su apoyo. 

"Si triunfáis, el simbolismo de vuestra batalla será muy importante", les ha dicho Tsipras en torno a una mesa en la que han intercambiado ideas. "Para nosotros, el apoyo que estamos teniendo ya es un triunfo; el movimiento de solidaridad es impresionante", le ha replicado Carlos Ballena, uno de los huelguistas de Telefónica.

Es miércoles, sobre las seis de la tarde. Unas 200 personas vestidas con camisetas azules cortan la avenida del Paralelo y, de repente, se encapuchan. 'Sí, soy rentable', dicen las capuchas del silencioso grupo. 'Telefónicos en huelga de hambre', se puede leer minutos más tarde en unas pancartas negras. "No tenía ni idea de que esto estuviera pasando", confiesa Óscar, tras detenerse en el carril bici y sacar su móvil para grabar lo que sucede en la calle, mientras los conductores comienzan a impacientarse y los motoristas burlan la muralla humana por una esquina.

El ciclista no es, ni mucho menos, el único que desconoce la huelga de hambre que, desde el pasado día 5, mantienen cinco trabajadores de Telefónica en Barcelona. "Cuesta mucho romper el círculo mediático que rodea a la empresa", explica Marcos Andrés Armenteros, uno de los hombres que no come desde hace casi dos semanas y el origen de esta revuelta. "Pero cada vez se suma más gente a nuestras acciones", añade Marcos, sin aparentes signos de debilidad. "Me encuentro bastante bien, aunque el cuerpo no entiende lo que le pasa y estoy como flotando", confirma de pie, mientras contempla cómo sus excompañeros desmontan, entre aplausos, la flashmob que ha cortado el tráfico durante un cuarto de hora.

La solidaridad de esta gente le da fuerza para mantener la lucha contra el gigante español de las telecomunicaciones, el mismo que sigue sin mover un dedo ante la huelga de hambre de sus trabajadores -este diario se puso en contacto con la empresa sin conseguir su posicionamiento respecto al conflicto- y que, a finales de 2010, despidió a Marcos tras volver de una baja de cuatro meses por una hernia discal.

És dimecres, cap a les sis de la tarde. Unes 200 persones vestides amb samarretes blaves tallen l’avinguda del Paral.el i, tot d’una, s’encaputxen. ‘Sí, sòc rendible’, diuen les caputxes del silenciós grup. ‘Telefónicos, en vaga de fam’, es pot llegir minuts més tard en unes pancartes negres. “No tenia ni idea que això estigués passant”, confessa l’Óscar, després d’aturar-se en el carril bici i treure el seu mòbil per gravar el que succeeix al carrer, mentre els conductors comencen a impacientar-se i els motoristes burlen la muralla humana per una cantonada. 

El cicliste no és ni molt menys l’únic que desconeix la vaga de fam que, des del passat dia 5, mantenen cinc treballadors de Teléfonica a Barcelona. “Costa molt trencar el cercle mediàtic que envolta a l’empresa”, explica el Marcos Andrés Armenteros, un dels homes que no menja des de fa gairebé dues setmanes i l’origen d’aquesta revolta. “Però cada vegada es suma més gent a les nostres accions”, afegeix el Marcos, sense aparents signes de debilitat. “Em trobo prou bé, tot i que el cos no entén el que li passa i estic com flotant”, confirma d’en peu, mentre contempla com els seus excompanys desmonten, entre aplaudiments, la ‘ flashmob’ que ha tallat el trànsit durant un quart d’hora. 

La solidaritat d’aquesta gent li dóna força per mantenir la lluita contra el gegant espanyol de les telecomunicacions, el mateix que continua sense moure ni un dit davant la vaga de fam dels seus treballadors –aquest diari es va posar en contacte amb l’empresa sense aconseguir el seu posicionament respecte al conflicte- i que, a finals de 2010, va acomiadar el Marcos en tornar d’una baixa de quatre mesos per una hernia discal.