Allò que un dia es va anomenar l’oasi català, per la normalitat i la concòrdia polítiques per sobre de les diferències ideològiques i de programes, sembla en bona part traslladat ara al País Basc, tot i el canvi de color del govern sortit de les darreres eleccions que suposa el retorn de l’històric PNB a l’executiu autonòmic.
El parlament de Vitòria ha quedat constituït, amb nova presidenta del mateix partit, Barkatxo Tejeria, mentre l’anterior al tripartit continua al retir deurat de la cambra europea d’Estrasburg.
Una de les primeres decisions del legislatiu, amb els radicals d’EH-Bildu com a promotors, seguits per la resta de grups, ha estat renunciar a la compra dels 100 iPads que, tot seguint el model del congrés dels diputats, havia anunciat inicialment la presidència sortint.
Dimecres i dijous de la setmana vinent, dies 12 i 13, seran les sessions per investir el nou lehendakari, que tornarà a ser el candidat del PNB, Iñigo Urkullu, amb gairebé absoluta normalitat des del moment que els representants de la “esquerra abertzale” fa dies que van manifestar que no ajudaran a impedir-ho. Posats a fer i a retornar als vells estils, Urkullu tornarà a emprar el text del jurament de José Antonio de Aguirre, que comença amb una expressió religiosa provisionalment desterrada per Patxi López: “Jainkoaren aurrean apalik...” (davant Déu humiliat...)
Com serà la cosa que el director de la televisió autonòmica EITB va dimitir abans de la reconstitució de l’organisme rector de l’ens i l’exconseller de Salut, Rafael Bengoa, indepenent però membre del gabinet López, ha marxat sense fer soroll als Estats Units. Millor dit, amb prou soroll en positiu, perquè anirà ni menys ni més que a assessorar el president Obama en matèria de sanitat pública.
I per si algun detall faltava, la Diputació Foral d’Àlava, que presideix el Partit Popular, va aprofitar un homenatge a les víctimes del terrorisme per afegir, en paraules del diputat general, Javier de Andrés, “la més enèrgica repulsa i condemna a la dictadura que, al llarg de dècades, va privar la població espanyola dels seus drets de ciutadania i va submergir el país en els seus anys més foscos”.
Que sí, que ho repetirem per si no han llegit bé, que el senyor de Andrés es del Partit Popular, el d’Aznar, Wert i Rajoy.
Si algun conflicte seriós s’albira per aquelles terres sembla amb el govern de l’Estat, amb la radical oposició al projecte de llei del ministre Wert, i a la rebel•lia contra la prohibició de pagar l’extra de Nadal als funcionaris, que segons el titular de torn del l’equip Rajoy constituiria un delicte de prevaricació.
En els ambients del PNB es diu que el president López no se’n vol anar sense fer aquest pagament, però amb to més de burleta que de crítica, perquè el fons el comparteixen i, posats a fer, han acabant reconeixent que l’equip socialista ha fet un traspàs satisfactori dels afers governamentals als successors.
Això potser no traurà que després comencin a esbombar números de dèficit acumulat pels predecessors, com acostuma a passar. A no ser que, finalment, a mitjà termini, els mateixos socialistes tornin, si no a formar govern, a garantir des de fora l’estabilitat del govern Urkullu, evitant la pressió i el protagonisme decisius de EH-B.
A la vegada, el responsable de l’atenció als Drets Humans en el mandat d’Ibaretxe proposa una “llei de la pau” per al territori, poc després que PP i PSE-PSOE no assistissin a la trobada convocada amb la resta de partits, sindicats i patronals del país, per revisar el procés començat amb la declaració de la fi de la violència per part d’ETA, que tornava a fer una crida als governs espanyol i francès per la negociació sobre els presos a canvi del desarmament definitiu.
El ministre Fernández Díaz els hi va respondre el mateix de sempre: que mai no negociarà i que només tindrà en compte el dia que decideixin dissoldre’s. És clar que, amb comptagotes, però els alleujaments de condicions penitenciàries a diversos reclosos han continuat i continuaran, amb l’excepció destacada d’Arnaldo Otegi, per ara. I és que tanta declaració radical prèvia, tant posar-se en mans de les associacions de víctimes, són difícils de capgirar d’un dia per a l’altre.
Robert Pastor
Periodista
