Leer versión en castellano

Aquest lema és de la CUP, i em va molt bé per demanar que no se’ns fragmentin els desitjos. Els dos debats paral.lels que fan xocar constantment -independència i crisi-, que es treuen minuts, que es barregen i es projecten com a armes llancívoles, van junts, no separats. La independència ho és respecte del pare, la mare, els avis, les parelles i els animals domèstics, però també dels cels i les muntanyes. És estúpid pretendre que siguin dos temes diferents i que s’usi per voler fer una balança de “Jo sóc dels que pensa primer en la crisi”, o “Jo sóc dels que pensa primer en el país”, “Però en segon lloc penso com tu”, o “Com pots pensar primer en el país?” La conclusió crec que és òbvia i molt senzilla: no arribar a final de mes és un drama i no donar opció perquè la gent hi digui la seva també. 

Però en aquest fangar de vaques magres es mengen eufemismes, populismes, corrupteles, comissions de festes tresoreres -les nostres eres-, sobiranies i tendes de campanya permanents dins dels recintes de ciment amenitzats amb música supraminal. Es preparen camises, s’enllustren dents, practiquen expressió corporal robòtica (perquè un munt d’assessors els han revelat el sentit de la vida), usen aquelles paraules més intangibles, es fan somriures, i s’exerceix en el discurs l’explotació descarada de cada una de les apropiacions indegudes: la manifestació, la consulta, els desnonaments, els corredors, i ens demostren com tots aquests arguments que surten del 15-M, de la manifestació de l’11 de setembre, entre d’altres, els condicionen a proporcionar una visió partidista, provinciana i antiquíssima.

Llegir versió en català

Este lema es de la CUP, y me va muy bien para pedir que no se nos fragmenten nuestros deseos. Los dos debates paralelos que hacen chocar constantemente -independencia y crisis-, que se sacan minutos, que se mezclan y se proyectan como armas arrojadizas, van juntos, no separados. La independencia lo es respecto del padre, la madre, los abuelos, las parejas y los animales domésticos, pero también de los cielos y las montañas. Es estúpido pretender que sean dos temas diferentes y que se use para querer hacer una balanza de “Yo soy de los que piensa primero en la crisis”, o “Yo soy de los que piensa primero en el país”, “Pero en segundo lugar pienso como tú”, o “Como puedes pensar primero en el país?” La conclusión creo que es obvia y muy sencilla: no llegar a final de mes es un drama y no dar opción para que la gente diga la suya también.

Pero en este barrizal de vacas magras se comen eufemismos, populismos, corruptelas, comisiones de fiestas tesoreras -nuestras eras-, soberanías y tiendas de campaña permanentes dentro de los recintos de cemento amenizados con música supraminal. Se preparan camisas, se lustran dientes, practican expresión corporal robótica (porque un montón de asesores les han revelado el sentido de la vida), usan aquellas palabras más intangibles, se sonríe, y se ejerce en el discurso la explotación descarada de cada una de las apropiaciones indebidas: la manifestación, la consulta, los desahucios, los corredores, y nos demuestran como todos estos argumentos que salen del 15-M, de la manifestación del 11 de septiembre, entre otras, les condicionan a proporcionar una visión partidista, provinciana y antiquísima.

Campanyes antitabac, anuncis de civisme, marques monopoli, Barça, llibres d’autoajuda, llagrimetes televisades, guerres i ganes reviscolades de mercadejar sentiments, no ens fan ser millor persona, ens fan ser millors clients. La societat, la cultura, se’ns està fent exclusivament efectista, tot atén principalment a produir efecte, a impressionar vivament: no et deixarà indiferent, se t’haurà clavat al lloc on la memòria regurgita, bàsicament dolor.

La contaminació comercial -també política-, manipuladora, a la qual estem sotmesos, cultiva les muntanyes russes emocionals, i volent o no, però sí ben violent, s’insereixen en nosaltres com els clàssics constipats, encara que no són tan nocius. L’abús de detalls i situacions capaços d'impressionar fàcilment l'ànim és un recurs pornogràfic, perquè les emocions no són moneda de canvi. L’emoció és material sensible i s’ha de pair, situar l’emoció en el lloc que li correspon, amb el temps necessari per posar el cervell a to per arribar a comprendre’ns a nosaltres mateixos. Perquè l’efectisme s’exerceix a través de multitud d’impactes, visuals sobretot, abocats de mil maneres ben potineres, sense cap fre. I on ens situa a nosaltres tanta contaminació? En un espai de putxinel.lis, sense acció i moltíssima contemplació.

La impressió no la manem nosaltres sinó que ve de fora, tothora, per omplir qui sap quin ideari, utopia o il.lusió que podria ser pròpia, però no ho és. Se’ns omple d’emocions que no ens serveixen per a res, dic mentida, perquè serveixen per consumir. Mentrestant estem permanentment despistats i plens d’unes sensacions extremes que ens maregen, que ens malmeten l’espai més personal que tenim. Per no embrutir-se d’aquest efectisme s’ha d’estar a l’aguait, construir una mirada que sàpiga llegir l’estratègia i situar-la d’allà on ve. 

És interessant veure els usos que es donen a la cultura. Sovint la trobem en espais d’elit -on tot és molt car-, en espais d’esnobisme i/o comercials -on tothom és molt modern i un poc frívol-, en espais de compromís -contra les retallades, amb els indignats, amb els desallotjats i emprenyats- i, sobretot, allà on s’aboca tot, a la internet.

La cultura omple espais de tota mena, més o menys transcendents, dóna continguts i s’exhibeix, segons què, amb pocs frens. La trobem en els macroespais de les ciutats, i en petits locals, bars o associacions, però també en tots els aspectes de la nostra vida diària. I ara em pregunto, hem pensat en algun moment què passaria si durant un dia no sonés cap cançó enlloc? Anuncis sense música, mòbils sense so, maquinetes de joc mudes, esperes de telèfon en silenci, la ràdio només amb paraules, cap melodia per simple que sigui. És bèstia el silenci que assoliríem.

En aquest país, el silenci el reben sobretot els creadors. La cultura rutlla sense diners i la marginalitat dels qui realment la treballen és aclaparadora. Les discussions actuals sobre el model de cultura subvencionada que havíem assolit -diuen no sense una mica d’encert- no es pot suportar més en l’època d’esprimatxaments actual. Però què coi ha passat abans d’arribar a aquest extrem? Qui s’ha endut els beneficis durant aquests anys de bonança? Molt senzill: els tres productors de sempre, aquells que lloguen el Palau d’Esports per tres mil euros, omplen la grada i s’embutxaquen nets uns ingressos que gairebé farien dentetes als petroliers i, sobretot, les companyies telefòniques, perquè internet no és gratis, la cultura d’internet la paguem a través dels equips tecnològics i les línies telefòniques. Així com una editorial edita el seu número 1 en vendes per poder finançar altres col.leccions gens rendibles com ara la poesia, alguns sectors de la indústria cultural han permès que els beneficis no es repartissin justament.

Llegir versió en català

Resulta interesante comprobar los usos de la cultura. A menudo la encontramos en espacios de elite -donde todo es muy caro-, en espacios de esnobismo y / o comerciales -donde todo el mundo es muy moderno y un poco frívolo-, en espacios de compromiso -contra los recortes, con los indignados, con los desalojados y cabreados- y, sobre todo, allí donde se vierte todo, en internet.
La cultura llena espacios de todo tipo, más o menos trascendentes, da contenidos y se exhibe, más o menos, con pocas restricciones. La encontramos en los macroespacios de las ciudades, y en pequeños locales, bares o asociaciones, pero también en todos los aspectos de nuestra vida diaria. Y ahora me pregunto, ¿hemos pensado en algún momento qué pasaría si durante un día no sonara ninguna canción en ninguna parte? Anuncios sin música, móviles sin sonido, maquinillas de juego mudas, esperas de teléfono en silencio, la radio sólo con palabras, ninguna melodía por simple que sea. El silencio que se lograría sería bestial.
En este país, el silencio se lo llevan los creadores. La cultura funciona sin dinero y la marginalidad de los que realmente la trabajan es abrumadora. Las discusiones actuales sobre el modelo de cultura subvencionada que habíamos logrado -así lo dicen, con algo de razón-no puede soportar más la actual época de recortes. ¿Pero qué diablos ha pasado antes de llegar a este extremo? ¿Quién se ha llevado los beneficios durante estos años de bonanza? Muy sencillo: los tres productores de siempre, aquellos que alquilan el palacio de deportes por tres mil euros, llenan la grada y se embolsan limpios unos ingresos que casi darían envidia a las petroleras y, sobre todo, a las compañías telefónicas, porque internet no es gratis, la cultura de internet la pagamos a través de los equipos tecnológicos y las líneas telefónicas. Así como una editorial edita su número 1 en ventas para poder financiar otras colecciones nada rentables como la poesía, algunos sectores de la industria cultural han permitido que los beneficios no se repartieran justamente.
La cultura está en todas partes, es un abanico abierto que se despliega tocando las teclas de un piano radial y ocupa espacios de conocimiento, de entretenimiento, de salud, de marginación, de nuevas ideologías, de memoria, de reconocimiento, de imaginación, etc., pero ¡alerta!, la cultura es tan rica como pobre. La industria va desapareciendo o mengua, y la administración recorta -los músicos han hecho menos actuaciones este verano que nunca-, y el creador o artista se convierte en un miserable que a la vez financia el acto que se le propone profesionalmente -nunca sabes cuando cobrarás-, porque así como todo el mundo tiene claro que debe pagar el fontanero cuando viene a arreglarte la cadena del váter, no ocurre lo mismo con los que hacen cultura. Señores, señoras, ¡la cultura se paga!