Internacional

Blog de Marc Gavaldà

Article publicat al Setmanari la Directa nº 289.

Cinc empreses es reparteixen el pastís gasífer de Camisea, a l´Amazonia meridional peruana.  En total més d´un milió i mig d´hectàries repartides en 4 blocs representen una amenaça feta realitat per les comunitats indigenes de la conca del Bajo Urubamba. Es parla de xifres astronòmiques de de gas natural de qualitat comercial atrapades al subsòl d´aquesta regió inhóspita,  farcida d´àrees naturals  emblemàtiques considerades punts calents de biodiversitat mundial.  Entremig, els pobles ashàninka, matsiguenga, kakinte, nahua i nantis veuen com els seus destins s´hipotequen als moviments corporatius d´un negoci que vulnera drets i degrada el territori.

Just ara fa 11 anys els pacífics activistes anti-globalització aplegats a una contra-cimera  contra el G8 a Genova (Itàlia) van patir una repressió sense precedents. Carregats, colpejats, gasejats per les forces de l'ordre italianes en les manifestacions. Colpejats i torturats a Bolzaneto després d'haver estat ferits i massacrats a l'escola Diaz. L'assassinat (impune) de Carlo Giuliani. I ara, arriben les sentències contra 5 manifestants (poden ser deu) on s'els condemen a penes entre 5 i 10 anys de presó. Una presó que al contrari que els carabinieri de Bolzanetto o l'escola Díaz sí que compliran. Al respecte us reproduïm l'article "Genova 2001 i la sentència 10x100 | Horitzonts de Glòria" escrit per Wu Ming 4.

Està clar que aquesta nit no hi ha cap glòria. I demà al matí, cap horitzó. Era antònim, antifràstic també el títol de la pel·lícula de Stanley Kubrick, una de les més belles contra la ineptitud anti-humana del militarisme. La trama és coneguda: durant la Primera Guerra Mondial, al front occidental, un inepte general francès llença un atac impossible contra una fortificació alemanya. Les tropes franceses, ni tant sols se'n surten a sortir de les trinxeres, són segades per les metralladores, i rebutjades. L'atac és una catàstrofe colossal. Per no ser près per incapaç, el general imputa la culpa a la cobardia dels seus soldats i sol·licita que siguin afusellats cent, triats aleatòriament. L'Alt Comandament li'n concedeix tres. Tres bocs expiatoris, que pagaran per tots, tot i que la culpa no sigui de ningú, o millor dit, és de qui prenia les decissions. De qui havia volgut aquella guerra.

El següent article "Monsanto colpeja al Paraguai" va ser escrit molt poc abans de la destitució del president del Paraguai, Fernando Lugo, fet que s'ha considerat un cop d'estat per part de les elits del país aprofitant els fets de Curuguaty: el desallotjament violent, incloent-hi morts, d'uns pagesos que havien ocupat terres.

Publicat al blog Permahabitante, el seu autor, Idilio Méndez, dibuixa el panorama d'un país dominat per una petita oligarquia terratinent aliada de les transnacionals agroalimentàries. La destitució de Lugo s'explicaria, segons l'autor, dins de l'estratègia d'aquestes grans empreses per imposar els conreus transgènics, fer-se amb el control de la terra i destinar-la a una agricultura industrialitzada i aliena a la sobirania alimentària de la població del país.

Blog de Marc Gavaldà.

[Entrevista realitzada pels companys de Llibertat.cat el passat 9 de maig.]

Marc Gavaldà, llicenciat en Ciències Ambientals, és especialista en els efectes de les multinacionals a l'Amèrica del Sud. Des de fa més de quinze anys investiga in situ els conflictes ambientals causats per les empreses exportadores de petroli.

Gavaldà és autor de Las manchas del petróleo boliviano (1999) La recolonización (2003), Viaje a Repsolandia (2006), RepsolYPF: un discurs socialment irresponsable (2007) i Patagonia Petrolera, el desierto permanente (2008). A més, també ha fet documentals que narren la situació actual dels pobles a l'Amèrica Llatina, com Vivir sobre el Pozo (2002), Tentayapi (2005) i Patagonia Petrolera (2008). Actualment és membre de la campanya contra les explotacions petroleres de Repsol, "Repsolmata".

Després de més de deu anys viatjant per l'Amèrica del Sud i investigant empreses com Repsol-YPF, quina és la imatge que recordes amb més força, la que més t'ha impactat?

El 2005 una família sencera de camperols van morir cremats per les flames d'una deflagració de gas del Pou Surubí, a Bolívia. Anar als llocs dels fets tres dies després i parlar amb la vídua que vivia al costat del pou, posava la pell de gallina.

El passat 18 de juny va finalitzar la cimera organitzada per les Nacions Unides sobre desenvolupament sostenible Rio+20 a Rio de Janeiro. Una cimera que va ser contestada per diverses mobilitzacions convocades per la Cimera dels Pobles. I 20 anys després de la Cimera de la Terra del 92, tot i la magnitud de la convocatòria (50.000 participants) les conclusions són decebedores: cap mena de compromís vinculant. Us reproduïm el comunicat sobre aquesta qüestió "Rio+20: la necessària transformació ecològica, social i urgent de l’ONU" el·laborat per Ecologistes en Acció.

El text de Riu+20 és feble, però encara que hagués reflectit més acords també hauria estat un text incapaç de guiar el canvi necessari. A Rio 92, la lectura que es va fer ja era equivocada, en pensar que per aconseguir la sostenibilitat ambiental i l’equitat social feia falta més creixement econòmic. El text aprovat avui torna a fer contínues crides a la necessitat d’un creixement econòmic continuat cometent novament l’error de situar el creixement en el costat de les solucions en lloc d’en el de les causes.

Blog de Marc Gavaldà [Campanya d'Afectats per Repsol (http://repsolmata.ourproject.org)] Article d'opinió aparegut a la Directa nº275 el  30 maig 2012

a recuperació argentina d'una part de les accions d'YPF privatitzades per Repsol a l'Estat Argentí fa una dècada, va esbalotar  el govern espanyol i tot un exèrcit d'opinadors públics, fins i tot, per inversemblant que sembli, els portanveus dels sindicats oficialistes UGT i Comissions Obreres. Sorprenentment, ningú no qüestionà quelcomtan palès, com és  la sobirania dels païasos als seus recursos naturals. Tampoc les irregularitats comeses per Repsol durant una privatització l'any 1999, en un context generalitzat de corrupció i clientelisme polític.  Sobre l'unànim clam, bandereta espanyola en mà,  defensant els "nostres interessos" i la seguretat d'inversions espanyoles a ultramar,no mereix més anàlisi que el que poguem copsar cada dia a la pàgina 3 dels diaris o als minuts lluminosos que acompanyen els telenotícies: Repsol patrocina l'ampli ventall mediàtic i sofrim d'un  periodisme submís, de molt baixa qualitat i pitjor valentia.

Us reproduïm l'anàlisi que ha fet Mèdia.cat del tractament de les recents eleccions gregues per part dels mitjans de comunicació.

“Europa respira”, “Grècia es queda”, Grècia vota Euro”, “Victòria europea a Grècia”… els titulars dels diaris impresos d’avui no s’estan de demostrar desacomplexadament la seva alegria per la victòria dels conservadors de Nova Democràcia a les eleccions gregues d’ahir. Òbviament cada mitjà té absoluta llibertat per marcar la línia editorial que desitgi –encara que sembla que al final el respir no ha estat tan important com s’anunciava,- però són moments com aquest els que pal·lesen la poca pluralitat del nostre sistema mediàtic.

Blog de Jordi Martí Font

Se'ns pixen a sobre, diuen que plou i la colla d'imbècils que els fan de claca demà, o avui mateix, diuen que "no es podia fer res més", "que sobretot, unitat, tingueu confiança", "és que Madrid ja se sap", "que nosaltres sempre hem estat europeistes..." i que toca callar i esperar. Que es posin l'Europa dels mercaders a on els càpiga.

A continuació reproduïm aquest article de Mèdia.cat que analitza el tractament mediàtic de les recents eleccions gregues, on la Coalició d’Esquerra Radical (Syriza, acrònim en grec) ha tingut un creixement espectacular, situant-se com a segona força a 2-3 punts del més votat, el conservador Nova Democràcia.

Les portades d’avui se centren –sense excepció- en la victòria de François Hollande. La decisió segurament és encertada, tenint en compte la proximitat i la importància de l’Estat francès per al nostre país, una part del qual votava en aquestes eleccions, encara que això hagi passat desapercebut durant tota la campanya a la majoria de mitjans. Però front als resultats totalment esperats de les eleccions presidencials franceses –la notícia hauria estat una victòria de Nicolas Sarkozy- ahir mateix succeïa el terratrèmol polític grec sense despertar tanta atenció i això que la seva situació és, en molts aspectes molt més similar a la nostra.

A continuació us oferim un article de la pàgina web Struggles in Italy que resumeix els resultats de les recents eleccions municipals i administratives italianes, on el PDL de Berlusconi ha patit una clara derrota.

Mentre les forces social-demòcrates europees celebren la victòria del socialista Hollande en la carrera presidencial francesa, les eleccions administratives i municipals celebrades a Itàlia semblen oferir una imatge més borrosa i matisada.