En temps de crisi i d’impactes socials d’aquesta crisi -desocupació i dificultats de fer front al pagament de l’habitatge per part de milers de persones- un govern humanista i responsable hauria d’actuar en dos fronts. En primer lloc, estratègies potents de reactivació econòmica i lluita contra l’atur: polítiques actives d’ocupació, d’inserció laboral, de formació, d’impuls a la gent emprenedora; polítiques industrials, de reconstrucció de teixits productius, de suport a sectors emergents d’economia verda i cooperativa, de crèdit a les empreses… En segon lloc, polítiques de fiscalitat redistributiva i ecològica orientades a equilibrar el repartiment social d’esforços i a protegir els nivells d’ingressos públics: restabliment de l’impost sobre el patrimoni, taxació de les grans fortunes i de les transaccions financeres, més progressivitat en els trams superiors de la renda, pla específic contra el frau fiscal, impost sobre l’energia nuclear… L’impacte acumulat de les polítiques de reactivació i de fiscalitat justa suposaria un increment del volum d’ingressos públics, el qual hauria d’estar al servei de l’expansió de l’estat de benestar i els drets de ciutadania. Sí, més i millors serveis socials, d’habitatge, de salut i d’educació sobre la base de l’accés universal i equitatiu. Per tancar el cercle: és ben sabut que l’enfortiment dels serveis públics opera com a palanca bàsica de creació d’ocupació i, per tant, com a factor de sortida de la crisi en benefici de la majoria.

Però resulta que aquest relat entra en contradicció frontal amb les polítiques dels governs del PSOE a l’Estat i de CiU a Catalunya. El PSOE i CiU opten per una lògica oposada a aquesta: actuen amb extrema timidesa en el vector de les polítiques de reactivació econòmica i canvi ecològic; aposten per ampliar els regals fiscals als rics i per tant eixamplar privilegis i desigualtats; no dubten a retallar els serveis de l’estat de benestar i afeblir els drets socials i laborals de la majoria. Sí, CiU i PSOE són avui veritables eines de producció massiva d’injustícies, de situar les decisions polítiques com a instruments d’agressió a la ciutadania. Per què ho fan ? En el cas de CiU crec que per convenciment ideològic. La generació de dirigents del pujolisme, al llarg dels anys 80 i 90, van apostar per un model de benestar a Catalunya de caire socialcristià, emmirallat en els models alemany i holandès. L’actual generació és netament neoliberal. Artur Mas i el seu govern aposten per fer de Catalunya un país referent en l’estratègia de desmuntatge del model social europeu, en la línia dels Conservadors britànics de Cameron i dels Republicans nordamericans. En el cas del PSOE, sincerament, no sé perquè ho fan. Però estic convençut que el seu gir neoliberal i el seu relat de subordinació de la política als especuladors (als mercats) és la causa del seu desastre electoral. Per què votar un partit socialista instal.lat en la pràctica i en la narrativa política de la dreta ? No sabria donar-hi cap raó.

Per fer front a tot això, calen espais socials i polítics diversos i complementaris. Cal que ICV-EUiA defensi aquesta setmana amb força al Parlament propostes alternatives a les retallades de CiU. Cal que els sindicats i els col.lectius professionals dels serveis públics segueixin plantant cara als centres de treball i al carrer. Cal que el moviment del 15-M faci passes endavant cap a la seva articulació territorial als barris, que a Barcelona hi hagi moltes places catalunya.

I cal, sobretot, construir una cultura de suma d’espais, pràctiques, actors i formes d’acció. Amb obertura, sense rigideses ni sectarismes per part de ningú, amb empatia i reconeixment mutu d’aportacions i legitimitats, amb voluntat de construir sinèrgies i reciprocitats. Avançar cap a la construcció d’una democràcia real no és fàcil ni feina d’un dia, però no pot esperar ja més. Les dinàmiques de nova política d’esquerres i ecologista, de compromís ciutadà, de mobilització social i d’indignació s’han d’anar trenant per forjar esperances i alternatives. Guanyar la partida a les retallades i a la vella política. No és veritat que predomini l’individualisme i l’egoisme. Cal fer emergir, dotar de significat col.lectiu, polititzar els valors d’autonomia i de nova quotidianitat solidària. Hi ha moltes energies cíviques, molts fils per teixir un espai públic realment democràtic. Hem d’aconseguir-ho.

La relació entre la poesia i la música és estreta i complicada alhora. Hi ha intèrprets que han musicat grans poemes. Alguns poetes han escrit lletres per ser cantades. Hi ha autors musicals que aconsegueixen registres poètics notables. Aquestes últimes setmanes he tornat a escoltar cançons i rellegir poemes de dues persones on la música i la poesia s’entrellacen de forma molt intensa. D’una banda Tracy Chapman, que composa cançons amb lletres que atrapen. D’altra banda Linton Kwesi Johnson, un poeta jamaicà que musica i enregistra els seus propis versos.

La cantautora de Cleveland és prou coneguda. Forjada amb actuacions al carrer, va irrompre amb força cap a finals dels anys 80, quan enregistra el seu primer disc. Treballs com Telling stories, Let it rain o el més recent Our bright future balancegen ritmes folk amb sons més arrelats en el rock afroamericà. En la seva trajectòria hi ha cançons memorables com "Talking about a revolution" o "Give me one reason". Chapman ha estat i és una ciutadana activa, compromesa amb els drets civils, el col.lectiu LGTB, Amnistia Internacional o el moviment Make poverty history. Aquests dies, en temps d’indignacions i esperances, la seva música m’ha tornat a acompanyar sovint. Us en deixo un tast al calaix de música del bloc:

“Don't you know you're talking about a revolution./ It sounds like a whisper./ Don't you know they're talking about a revolution./ It sounds like a whisper (...) Poor people are gonna rise up/ and get their share./ Poor people are gonna rise up/ and take what's theirs”

Linton Kwesi Johnson (LKJ) és un poeta i activista jamaicà que viu a Londres. És el gran referent dels “dub poets”, poetes que musiquen i canten els seus propis poemes a l’entorn de la música dub, una proposta que neix a partir del reggae i que versiona amb nou instrumental gravacions preexistents. LKJ ha enregistrat una dotzena de discos a partir dels seus poemes. Són versos urbans, d’un gran realisme social, vertebrats sovint per una mirada tendre i intimista. "Reggae per al pare" és un diàleg poètic, a cavall de la distància física que separa Londres i Jamaica, entre LKJ i el seu pare malalt. Versos que m’han acompanyat també aquests dies, en temps de records i de memòria molt quotidiana del meu pare.

(...) allà és on vaig néixer

on vaig conèixer les tempestes

vaig aprendre a aferrar-me a l’alba

i quan sento que el meu pare està malalt

preparo la bossa i emprenc el viatge

sé que ho vas intentar pare

vas lluitar com vas poder

però els daus estaven carregats

i les cartes estaven marcades...

bon viatge pare

bon viatge al lloc on vas pare,
no vas tenir una vida per viure

només una vida per donar,

vas complir el teu temps a la terra

no vas rebre mai les merescudes postres,

bon viatge que puguis somriure al sol

bon viatge que descansis en el palau de la pau.

Aquesta setmana ha vingut marcada, sobretot, per dos fets: la valoració i els impactes dels resultats electorals i, d’altra banda, la dinàmica de l’acampada de Plaça Catalunya.

A Barcelona, ICV-EUiA hem tingut un bon resultat, som l’esquerra que creix. Gairebé 63.000 persones ens han donat suport, un 10,4% dels votants, i tindrem un grup de 3 regidores i 2 regidors. Hem crescut als 10 districtes, i a 39 barris de la ciutat estem per sobre de la mitjana; amb resultats per sobre del 15% al Poblenou, el Gòtic, el Casc Antic, la Vila de Gràcia o la Clota. Resultats bons però en un context d’abstenció alta i desigual. El 47% no va anar a votar. A barris populars com la Barceloneta, la Marina, Can Peguera o Baró de Viver l’abstenció va situar-se entre el 60 i el 70%. En canvi, a barris de rendes altes com Les Corts, Sarrià, Tres Torres o la Vila Olímpica l’abstenció baixa fins al 30-40%. De nou, les desigualtats socials convertides en desigualtats electorals. I tot en el context d’un sistema electoral anacrònic i amb enormes dèficits democràtics, més propi del segle XIX que del XXI. No m’estranya que a Barcelona la suma de vots blancs i nuls arribi a quasi 38.000 (el 6,1%). M’hi sento emplaçat a seguir treballant per un sistema electoral que posi en mans de la ciutadania molta més capacitat de decisió. De tota la ciutadania, perquè novament milers de barcelonins/es d’altres nacionalitats han quedat exclosos del vot, el dret polític més elemental.

 

Deixarem el govern de la ciutat. Farem una oposició nítida, sense concessions. La farem en defensa dels avenços socials i ecològics assolits; en defensa de la convivència intercultural. La farem contra les retallades, les injustícies, el previsible retorn a la ciutat del gris. Però serem molt propositius. Volem liderar el debat de les idees, i liderar així l’oposició que obre horitzons de futur des de l’esquerra: emplaçarem tothom a pronunciar-se sobre la nova política i la transparència, sobre la lluita contra la pobresa, la reducció dels cotxes, la taxa turística, l’abolició de l’ordenança del civisme… I tenim un altre gran repte, el principal. Obrir com mai la pràctica política d’ICV-EUiA a Barcelona a la ciutadania, a les xarxes comunitàries, als moviments veïnals i socials. Fer política municipal a peu de carrer, des de l’activisme, per articular dia a dia indignacions i esperances; rebel.lies i complicitats creatives.

 

I això em porta a la reflexió sobre el moviment del 15 de maig i l’acampada. A Plaça Catalunya s’hi apleguen moltes energies cíviques, que diuen prou a les injustícies i a la vella política. Que volen construir alternatives més justes i més democràtiques d’organitzar-nos col.lectivament. Un moviment precedit per moltes altres energies de transformació expressades a les vagues del 8 de juny i el 29 de setembre de l’any passat, i a les mobilitzacions del 14 d’abril i el 14 de maig. Ara emergeixen nous actors i nous repertoris de pràctiques col.lectives. La càrrega policial i la condemnable vulneració de drets elementals contra l’acampada va evidenciar la concepció autoritària de Felip Puig i del govern de CiU. Però ha activat noves energies participatives. Caldrà construir sinèrgies i ponts amb el teixit associatiu dels barris, amb els col.lectius en lluita contra les retallades als serveis públics, amb les xarxes d’intercanvi solidari i consum ecològic... Em sento també interpel.lat a ser-hi i treballar-hi. Com sempre; amb més intensitat; amb noves formes.

Falta poc per saber els resultats electorals. Siguin els que siguin, al llarg dels últims dies hem obert nous horitzons de futur. Els hem obert al fil d’una campanya austera en recursos econòmics, però rica en compromisos, energies positives i creativitat. Una campanya on hem fet política des del que som: gent que reconeixem la lluita dels que ens han precedit; que creiem en les utopies quotidianes i en la capacitat popular de construir-les i realitzar-les; gent que sabem que allò revolucionari és avançar i que només avancem des de la suma d’aportacions diverses, dia a dia. I s’han obert horitzons, també, més enllà de la campanya. Als carrers, a la Plaça Catalunya, a les places dels barris… milers de persones han transformat la resignació en rebel.lies, en ganes d’agafar el futur amb les mans i construir-lo des de valors de fraternitat.

Avui és el dia de la mobilització electoral. De fer de cada vot un clam contra la indiferència. I contra les injustícies d’aquesta crisi, i contra les injustícies dels qui se n’aprofiten d’ella per retallar drets i projectes de vida. I sobretot fer de cada vot un espai dipositari d’il.lusions, de propostes de nova política, d’idees per una Barcelona més humana, habitable i lliure. Demà seguirem articulant alternatives, complicitats i esperances des de la Plaça, el barris, i l’Ajuntament. No deixarem d’indignar-nos contra totes les indecències d’especuladors i poderosos. No deixarem de somiar, amb atreviment i audàcia. I sobretot no deixarem de lluitar, perquè és en l’esforç de cada dia on hi ha la prova dels valors dels nostres somnis. Per una Barcelona millor, on la gent pugui ser feliç.