El moment que vivim (que ens ha tocat de viure, car això no es tria) és propici a l'exaltació heraclitiana. A concebre'l, doncs, com a únic, singular, irrepetible. Tan decisiu com alhora irreversible. Un d'aquells moments de caixa o faixa.

Cosa, aquesta, que no desdiu gens de les tendències quiliàstiques pròpies des de sempre del catalanisme, segons va ja observar oportunament Ucelay-Da Cal. Només que ara, la parusia, sota la denominació emblemàtica d'independència, sembla més a tocar que mai.

Els que tant hi creuen, però, igualment com els convençuts que la llengua es troba en el seu millor moment, no tenen present que, des de l'altra banda, per raons ben altres, hi ha també un sentiment anàleg (¿o no és el castellà l'idioma que més ràpidament es “normalitza” avui aquí?).

Si per als catalanets, doncs, es tracta de pervenir a aquell estat (i Estat) d'emancipació on ja tot (o quasi) seran flors i violes, per als espanyols és arribat el punt de consumar d'una vegada per totes la dinàmica assimilista.

Rere bastidors, prou no s'estan aquests de manifestar-ho obertament: “Habéis perdido la guerra... no os necesitamos porque seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal... la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado” (segons declaracions de gent espanyola “de molt nivell econòmic i polític” reportades pel president Pujol a l'Ara de 8.X.2011).

La recent ofensiva del Generaloberst Wert contra el sistema educatiu català s'inscriu de ple dins les estratègies dels qui, entre l'espanyolia, creuen ja també sonada l'hora de la lutte finale contra la región secularment díscola...

I bé, contrarestem-ho tot amb dosis d'eleatisme: ni llibertat ni fagocitosi són tan imminents com desitgen els uns i els altres. Resistència i barbàrie són coses més del dia a dia...