Hem realitzat una devaluació interna, però aquesta ha estat molt injusta, desequilibrada i a més més recessiva que
altres alternatives. Un dels motius que la devaluació interna hagi recaigut bàsicament en les persones que han perdut la seva ocupació i de rebot molts d'ells el seu habitatge, és el retard d'un acord de devaluació de salaris entre patronal i sindicats.
Aquesta falta d'acord a nivell macro, sorprenia perquè a nivell micro i sectorial s'anaven aconseguint aquests acords. Des de 2009 d'ara endavant els convenis que se signaven perdien poder adquistivo i devaluaven salaris, buscant, encara que sigui lentament, millorar la competitivitat i permetre la supervivència d'empreses i llocs de treball. No solament en la negociació de convenis sinó en la negociació de formes de solucionar problemes en les empreses en crisis s'han negociat ERE de suspensió en lloc d'ERE d'extinció per evitar destruir ocupació, o acords mítics de reducció de salaris per salvar empreses i mantenir l'ocupació. Tot aquest treball micro, dur que han assumit petites patronals i els sindicats a nivell sectorial i els delegats sindicals i els empresaris a nivell d'empresa, que han suposat milions d'hores de dur treball, ha servit per salvar centenars de milers de llocs de treball i permetre que avui la quantia d'aturats no hagi aconseguit nivells encara més catastròfics.
Però un acord a nivell macro no s'ha aconseguit fins a l'AENC 2012-14 (acord que li va costar als sindicats
ser assaltats dialècticament per la veritable esquerra SL). Com és possible si els mateixos actors socials que arribaven a acords a nivell micro (empreses) i meso (sectors i províncies) no podien aconseguir acords més profunds a nivell macro?, com és possible que les negociacions s'acceleressin cap a intervinguts finals del 2011? Perquè l'AENC 2012-14 no se signa per a la negociació col·lectiva del 2011 o anys anteriors?
Simplement l'actor que negociava per la banda de la patronal era un tipus que utilitzava el seu càrrec per prosperar a nivell personal. Joan Rosell ens pot agradar més o menys, semblar-nos un malvat neoliberal comeniños o no, però és un tipus que ha fomentat bastant el diàleg, reconegut per això pels seus interlocutors sindicals. Ens pot agradar més o menys les seves postures, que responen al lobbye d'un tipus d'empreses, però a diferència de Díaz-Ferran no és un tipus que hagi omplert de pufos les seves empreses, li hagin detingut i durant anys hagi aprofitat la seva posició de poder per protegir els seus interessos personals.
El cas de Díaz-Ferran és un punt per analitzar, ja que un tipus com ell pot bloquejar durant mesos sinó anys, acords per ajudar a les Pimes a poder superar la crisi sense destruir ocupació, simplement pel fet d'estar en un càrrec d'una institució que té poc control social o que la seva "accountability" cap als seus representats és molt petita (els empresaris no fan eleccions a l'estil de les eleccions sindicals i per tant la seva representació solament depèn dels associats) que és clau per construir acords, indica la dependència i debilitat de les institucions intermèdies a persones que poden aprofitar-se d'elles.
És dur, però que la CEOE tingués al capdavant a un tipus que generava pufos,
possiblement sigui un delinqüent i que utilitzava el seu càrrec per al seu interès personal ha provocat danys a l'economia espanyola seriosos i greus en retardar acords més que necessaris com el de l'AENC 2012-14.
A tot això, els sindicats tenen menor probabilitat que això els ocorri. Estan més exposats a la 0pinión pública, tenen major nombre d'afiliats (3.000.000) i la seva representativitat ve donada per unes eleccions sindicals en la qual participen milions de treballadors (al voltant del 70% dels assalariats) i depenen de l'opinió i acció dels 300.000 delegats sindicals electes. En canvi el control social, públic, polític i mediàtic de les patronals és molt menor.
Una de les reformes importants està també a generar que hi hagi
més confiança entre els actors socials que negocien. És impossible tenir acords a la finlandesa amb una CEOE que té possibilitats de col·locar a Díaz-Ferranes al capdavant. La no existència d'alguns acords de reforma clau com la negociació col·lectiva (que es va trencar a mitjan 2011) neix precisament d'una desconfiança basada precisament en els pòsits que generen personatges com Díaz-Ferran.
